Xavier Aliaga: «soc tot allò que he llegit»

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga | Sebastià Carratalà
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Xàtiva passa de l’hivern a l’infern, sense matisos. Les pluges intenses han fet malbé alguna part del centre històric, però les muntanyes ofereixen obscenament tots els colors del verd sota un cel de blau pur sense cap núvol. Al costat de l’ermitori de Sant Josep, en la costera del castell on van socarrar la ciutat els Borbons, l’aigua caiguda, fa setmanes, i la calor regnant han cobert els bancals de color ametista: l’espígol florit, les flors de la corretjola de serp, la campaneta… i una exhuberant florida groga del falcó de tardor. La muntanya que suporta el castell, on van estar tancats l’aspirant a la Corona d’Aragó Jaume II d’Urgell i el duc de Calàbria, presenta a la vista un boscam d’arbres semblant a la muntanya Sainte Victoire d’Aix-en-Provence, que tots els impressionistes desitjaven pintar. Oliveres, xiprers, garroferes, llentiscles, cedres i… ginebres que poden arribar a viure vora mil anys. Una cinquantena de xiquets i xiquetes del col·legi de les Dominiques juguen a crits, un clam a l’uníson com una mascletada, i s’omplin els calcetins d’espigues de margall bord en el pati de l’ermita de Sant Josep, al costat de la porta per on diuen que va entrar Jaume I. Al costat es troba una escultura dedicada al joc de la pilota de Manuel Boix i, enfront, es pot veure una de les esglésies més antigues del Regne de València: l’ermita de Sant Feliu, amb traces visigodes.

L’escriptor i periodista xativí Xavier Aliaga Víllora arriba puntual a la terrassa de Sant Josep, a la gepa de l’ermita, el lloc on fan, molt possiblement, el millor arròs al forn del món. L’espai global és d’una bellesa esfereïdora. I parlem asseguts a la taula.

Xavier… vas començar la teua trajectòria d’escriptor, encara que has escrit des de sempre, amb Si no ho dic, rebente (Premi de narrativa Vila de Lloseta 2005), després amb Els neons de Sodoma aconseguires el premi Andròmina i, més tard, el Joanot Martorell amb Vides desafinades. Seguien El meu nom no és Irina, Dos metres quadrats de sang Jove, Les quatre vides de l’oncle Antoine, i l’última: Ja estem morts, amor. En aquesta última Anaïs, la filla morta d’un matrimoni, parla des del món dels morts. Com es lliga el fil d’una trama com aquesta?

Mira, no és massa abundant, però parlar des de la mort ja apareix en El crepuscle dels Déus de Billy Wilder, on el narrador, surant sobre l’aigua de la piscina, ja cadàver, ens introdueix en la història. Hi ha una certa tradició, no massa gran, és cert… perquè és difícil de justificar en la narració des d’una absència de realisme, és clar. També en La casa de papel hi ha una narradora que és una morta. En Ja estem morts, amor, Anaïs s’imposa com a narradora i això em fa buscar el mecanisme literari que justifica la trama i li aporta vigor a la novel·la.

En Les quatre vides de l’oncle Antoine hi ha notes biogràfiques i familiars, però, també és ben cert que és una novel.la. Ha resultat dolorós investigar i, entre els records familiars, traure a la llum els patiments de l’oncle Antoine, amb dues famílies –la valenciana i la francesa i amb fills a les dues bandes– que va fugir del franquisme i va marxar exiliat a França?

Molt! Va ser molt dolorós. És un relat molt realista perquè és com un gran reportatge al qual jo, en un moment determinat, li done forma de novel·la. Al final, crec que el resultat és el que li dona al llibre la seua dimensió, perquè si m’haguera quedat en el projecte inicial, en el qual, després de la investigació, només contava els fets de manera cronològica, de com anava descobrint la història familiar, haguera eixit una altra cosa, no haguera tingut la consideració de novel·la. La trama té la construcció i artefactes suficients perquè puga considerar-se una novel·la. Però… tot el que es conta és absolutament real. Això, confrontat amb la família, amb una història dura, era germà de mon pare, que en algun moment ha incomodat perquè hi ha moltes veus corals: ma tia Remedios, la dona, les filles… Hi ha familiars que viuen encara, hi ha gent que està morta i no pot parlar i això genera problemes, genera incomoditats. Però jo crec que, al remat, tot el món agraeix que s’haja produït el procés… Si jo no haguera engegat la investigació cap de les parts s’hagueren assabentat de la veritat completa, la història real… he completat el trencaclosques. I això ara ho miren tots agradosament, sobretot les generacions més joves, els fills dels meus cosins, la tercera generació, que ho veuen ja amb una altra òptica, els agrada molt conéixer els avatars històrics de la família. És una manera de tancar les ferides, però, sobretot, resulta més difícil de cloure per a la família francesa perquè no deixa de ser una situació complicada, encara que no és única en el dur món de l’exili.

També has fet novel·la negra. València, amb els casos passats de corrupció, la bombolla immobiliària, la falsa política… És fàcil trobar un bon fil argumental amb tota aquesta pasta de moniato?

Relativament, pense. El què vull contar són històries i —tot això— està massa recent. Molta gent em pregunta quan escriuré alguna cosa sobre Marcos Benavent, el Yonqui del dinero, a qui conec; i, a partir d’ací, articular una novel·la… O sobre Alfonso Rus. En el poble m’ho pregunta molta gent i els dic que no, radicalment no. Són històries molt recents, massa recents. Tal vegada, d’ací a trenta anys, si tinc el cap al seu lloc per a escriure m’ho plantejaria. No és el moment! Tenim massa informació de la premsa per a novel·lar-ho ara. En Dos metres quadrats de sang jove sí que hi apareixen algunes referències al voltant de la corrupció… però també és veritat que Ferran Torrent ho havia fet tan bé en Societat Limitada que és complicat superar-lo. S’han fet coses: Rodrigo Terrasa, sobre la no-ficció… però en ficció s’han fet coses molt interessants: Esperança Camps, Salvador Company, Jordi Colonques. En els meus escrits la corrupció apareix, però no ha sigut, fins ara, la temàtica medul·lar.

Des de l’ermita de Sant Josep es té una vista panoràmica de Xàtiva espectacular. Destaca la seu, els convents, les esglésies i la plaça de bous –en origen, de l’arquitecte Demetrio Ribes– que ara, amb la reforma de Rus, sembla un ovni. Es va fer un referèndum sobre els bous, no?

Sí. Es va fer un referèndum sobre diverses qüestions: si continuàvem nomenant Reina de la Fira una dona… i això va tirar endavant –entre rialles– i si fèiem bous en el futur… i això si què es va tombar. Aquella consulta, en realitat va ser un empat, entre la tradició i la modernitat, un sí i un no, una de cada. La Reina de la Fira no deixa de ser una herència franquista, com passa en altres pobles.

En el llibre de Ramir Reig i Josep Pico, Feixistes, rojos i capellans, es conta que el governador civil franquista de València, F. Javier Planas de Tovar, acostumava a passar temporades a la capital de la Costera per descansar. En una d’aquelles, prenent un refresc en una terrassa, va escoltar unes notes de música d’una tonadeta de moda: «Arriba con el tirolí, abajo con el tirolí...» I ell ho va interpretar com una provocació antifranquista de les vedettes. El cas és que el governador entrà en tromba, manà parar el musical, va detenir el conjunt i va rapar al zero a la descarada cantant.

Bestieses com aquesta es produïen tots els dies i en tots els llocs. Diuen que sota el seu mandat van ser executades més de tres mil persones en la província de València. Però a Xàtiva la comissió de la Falla Selgas ja no porta el nom d’aquell militar tirànic. Li han canviat el nom després d’una votació democràtica interna! Alliberar-nos d’aquest tipus de llast, jo crec que està bé!

Fuster és un referent sempre per a tu, no?

Fuster per a ociosos és una antologia de textos de l’escriptor de Sueca i jo li vaig fer una introducció. Fuster ha estat present en molts articles que he fet des que soc periodista. No fa molt, algú em va passar un article que vaig escriure sobre ell quan jo començava en el diari El Punt. I em vaig tirar les mans al cap, escrivia com una recreació de Fuster, però sense massa èxit. Cada un ha de ser ell mateix quan escriu, amb el seu propi estil, encara que jo sempre he admirat el pensador per remoure consciències, l’home intel·ligent, l’assagista… Estava Fuster tan present!

El teu pare era ferroviari, com l’oncle Antoine, i tu naixes a Madrid.

Mon pare, l’oncle Antoine... Els avis paterns també eren ferroviaris, i els meus cosins. Som una família ferroviària, de tren! Mon pare estava destinat a Madrid; com saps, totes les carreteres i vies de tren acaben i comencen allí, i… on havia de nàixer? Doncs a Madrid, on vivíem. El pare era maquinista de llarga distància i allí estava destinat, l’estructura radial em va fer nàixer a la capital d’Espanya, la radialitat és el que té!

Eres coordinador de cultura del setmanari El Temps, has escrit en El País i en el seu suplement cultural Quadern, has fet de guionista, tertulià, ets escriptor… Ets molt polivalent!

Forma part de la supervivència. Fer de tertulià em ve de quan em dedicava a la comunicació política. Mai m’han deixat de convocar per a aquest tipus de feina, fa molts anys que participe ent tertúlies i m’ho prenc com una part de la professió que s’ha de fer i, a més, dona visibilitat. Però on em trobe molt a gust és en l’àrea del periodisme cultural, concretament com a cap de cultura d’El Temps, i ara com a coordinador del portal cultural El Temps de les Arts. Al final cada un troba el seu cau i jo en aquest sector he trobat el meu espai, la meua zona de confort, i no significa que visca de rendes. He trobat la faceta periodística en la qual em sent més còmode. Fa molt de temps que no faig guions, però sempre m’ha atret molt eixe món, però més com una derivació de la part creativa, no com a professió nuclear.

I ara acabes d’aterrar al Consell Valencià de Cultura. Quin serà el teu paper, a partir d’ara, quan acabes de ser nomenat membre d’aquesta institució?

És una organisme que té les seues peculiaritats, però s’hi poden fer coses, per exemple en el sector de l’audiovisual. Quan em proposaren ser membre del CVC vaig tindre un primer pensament: «No ens estarem avançant una mica als esdeveniments?» Soc dels més joves, però no el més jove, hi ha dues conselleres de Compromís que són més joves que jo. Crec que al CVC haurien d’estar representades més generacions. Però fa falta gent de la meua edat i més jove… jo crec que això està fora de discussió. Ara… que la meua trajectòria justifique estar al Consell Valencià de Cultura? Això és un altre debat! Una de les peculiaritats que té és que els consellers són nomenats a partir d’una proposta política… hi ha una projecció política que és evident i, en tot moment, hem d’arribar a consensos que, de vegades, són complicats i dificultosos… però es poden fer moltes coses i de fet n’estem fent, ja ho veuràs!

Tens una bona trajectòria literària i, a més, tens experiència en el sector de l'audiovisual. Et fa il·lusió aportar una nova òptica al CVC? Creus que podràs fer res diferent?

El meu primer objectiu és capbussar-me en el tema de l’audiovisual. Em faig una pregunta: per què Andalusia, País Basc, Galícia o Catalunya estan produint i fan productes molt bons… i nosaltres produïm poc i amb tan poc de pressupost? Què és el què hem fet tan malament? Per què ells tenen una ficció tan potent i la nostra és tan fluixa? I jo vull contestar a eixa pregunta! I, per a fer-ho, he tingut la sort de trobar-me en el CVC a Rosana Pastor, que entén del projecte. Tot un luxe. La proposta de fer un informe sobre això li va interessar de seguida i estem ja treballant en aquesta qüestió.

Plats Bruts, Merlí (TV3), Arrayán, Plaza Alta (Canal Sur) o Contou Rosalia (TVG) i, en contrast, el que s’està fent a casa nostra és un producte més anèmic, no? Podrem produir al País Valencià un Polònia, amb absoluta llibertat i sense complexos, per posar només un exemple?

És una bona pregunta. En la nova etapa d'À Punt també s’han fet un parell de programes d’humor molt interessants. A mi em resulten com a mínim satisfactoris.

Quins?

El programa de Pere Aznar crec que es quedava a mig camí entre El Hormiguero i La Resistencia, ni una cosa ni l’altra, un terreny complicat d’ocupar un espai entre dos models que funcionen. Era un bon programa! I TàP Zàping, que és una experiència molt digna.

Del pressupost de TV3 al d’Á Punt va molta diferència.

Si, clar… però no sols podem parlar de la televisió de Catalunya, passa el mateix a TVG, ETB o Canal SUR. En aquestes empreses han sembrat molt durant molts anys. A Galícia es produeix Fariña i d’Euskadi ix Patria, altres tipus de produccions, pel·lícules com O que arde (2019), a Andalusia La isla mínima, o una sèrie extraordinària com La peste. Estem a una distància tan gran d’aquests productes d’èxit que resulta preocupant.

En una entrevista a La Vanguardia deies fa poc que al País Valencià es considera la televisió com una despesa, com una pesada càrrega i no com una inversió empresarial de futur. I estem parlant d’un sector important com l’audiovisual: inventar històries, fer bona televisió, d’una vegada, pot ser rendible! Estem fent una televisió espanyola en valencià o una televisió valenciana des d’una òptica valenciana?

Això és part del problema, però no ho és tot. No és un problema d'À Punt, és un problema nostre com a societat. À Punt projecta una manera de veure el món, i podem discutir tot el que vulguem sobre el tema, però és la manera de com veuen el món una gran majoria dels valencians. À Punt no fa que els valencians miren d’una manera, À Punt mira de la mateixa manera que mira la nostra societat, de la mateixa manera que miren bona part dels valencians. Però… estic d’acord amb el que dius.

Es podria «forçar» una miqueta més la situació, millorar el producte?

Sí, i de fet es força. Hem vist Guillem, hem vist coses que no havíem vist fins ara, no? Guillem en hora punta i amb bones audiències. Hem vist coses que no havíem vist fins ara. Hem vist com s’ha establit una col·laboració entre totes les televisions de la nostra àrea lingüística i hem vist una sèrie digna com Després de tu. Però, per a ser més ambiciosos, necessitem més pressupost, de la mateixa manera que els comptes de la Generalitat reclamen de manera justa un millor finançament. I hem de tindre consciència de com funciona una televisió, que no només és tindre uns informatius en valencià i que faça la seua funció normativa, que ho ha de fer! La televisió és un motor, perquè l’audiovisual no s’ha de contemplar com una despesa sinó com una inversió, una inversió importantíssima, que pot arribar a vendre la pròpia manera de presentar-te al món. Ara, si partim que el País Valencià és una regió autònoma en el marc mental espanyol, està així còmoda i no té res a dir i no ha de vendre’s… doncs perfecte. Fem les «Alqueries blanques» per a consum intern i fem una inversió mínima... I hem acabat! Molta gent tenim altres aspiracions, més ambició, més ganes de fer productes audiovisuals de qualitat que puguen exportar-se als mercats europeus.

De la política cultural del PP a la del Botànic han canviat moltes coses, però, segons tu, no s’ha produït una ruptura. Ha estat una suau transició…

Es fan més coses i algunes molt bones, però no s’ha registrat una ruptura. Jo diria que s’ha fet un cert continuisme sense ruptura. Hi ha hagut un tobogan que ens ha deixat en una zona etèria en la qual s’han programat productes de qualitat, la territorialització de la cultura s’ha fet molt bé i s’ha fet un acostament cultural amb Catalunya i les Illes Balears.

S’han fet alguns passos, però lents i insuficients. Aquestes decisions costen tant de donar a València, mira els dubtes a l’hora d’integrar-nos en l’Institut Ramon Llull. Hem tingut la sort de tindre bons gestors culturals tant en el sector públic com en el privat i això ens ha salvat. Són professionals molt d’excel·lència que saben el que tenen entre les mans.

El tacticisme mata la política o és la realpolitik?

Tacticisme per a dur a terme decisions com la taxa turística que mantenen la major part de les ciutats d’Europa. Tenim por de tot, por del que diran els representants del sector i, al final, es farà i el turisme no s’esmunyirà per l’aigüera. Però haurem perdut molt de temps, i molts diners. Jo estic al CVC i soc conscient que hi ha qüestions que són molt problemàtiques, des del punt de vista polític, però no les podem obviar, les hem d’afrontar, hem de pactar i buscar solucions acceptables. Està acabant la legislatura i no acaben de fer-se les coses que s’haurien d’haver fet. Com canviarien les perspectives des de l’òptica ciutadana? Com canviaria la visió pública de la política? Doncs, fent les coses que s’han de fer, dir les coses pel seu nom, canviar el marc mental i fer les inversions que calen en el món audiovisual, l’educatiu o el sanitari, perquè isquem definitivament d’un estancament històric. Això seria una ruptura, un canvi real.

L’escriptor Jaume Cabré assegura que «som el que llegim», de la mateixa manera que altres diuen que som el que mengem. I tu dius el mateix en el teu blog en xarxa. Hi ha productes tòxics en matèria informativa, literària o cultural com passa amb els aliments que podríem consumir?

Totalment, estar tot el dia en les xarxes socials també produeix alguns efectes secundaris. És important tindre un criteri per a establir els teus filtres, detectar el producte tòxic i això ens costa molt d’explicar a la gent gran. «Això ho diu Internet! És que ho diuen en Facebook, és que ha eixit en a la tele.» Internet no és la Bíblia i han de saber-ho la gent gran, els més petits i els més jóvens.

Nasqueres a Madrid, però la teua família paterna és originària de l’Horta Nord, concretament de Massalfassar, encara tens família allí, no? Si el teu pare no haguera sigut maquinista de trens podries haver nascut en una alqueria!

Podria haver nascut en una alqueria –riu–, clar que si! Els meus estius feliços d’infantesa els vaig passar a Massalfassar, on estava ben viu el món de la pilota valenciana, jugant a llargues en el carrer, el bou embolat, les festes d’agost, i la matança de la carnisseria que teníem enfront, que era una cosa molt impressionant. A Massalfassar encara viu ma tia Esperança. Mon pare, en realitat, va nàixer a Albuixec, però es va criar a Massalfassar i els meus cosins encara viuen allí. El cognom Margaix, que és tant de Massalfassar, també pertany a la nostra història familiar. Tinc una connexió vital molt important amb la comarca de l’Horta, molt potent. El què passa és que Xàtiva és un aspirador que absorbeix i ens deixa exhausts.

Alguna vegada has dit que la culpa de ser qui ets és dels teus pares, que tenien la casa plena de llibres.

Si, la mare i el pare en tenien la casa plena, ma mare era del Círculo de Lectores i a casa sempre arribaven les últimes novetats. Érem una família de classe treballadora, ma mare era mestressa de casa i mon pare ferroviari, no tenien la biblioteca d’uns catedràtics, però no hi faltaven els llibres. Tenien el que tenien: Blasco Ibáñez, best-sellers de l’època, les col·leccions completes de Juli Verne o Salgari. I, en eixe punt, vaig començar a enriquir la llibreria: Faulkner, Vargas Llosa, etc. A casa érem molt bons lectors. M’ho compraven tot!

Xàtiva va ser la primera, diuen, a fabricar paper a Europa. En la vall dels voltants de la ciutat hi havia plantacions d’arròs en el passat. Què queda d’aquell món? Xàtiva és industrial o encara es troba ancorada en la ruralitat?

En els anys vuitanta era una ciutat molt potent de serveis, ací venia la gent dels pobles del costat al metge o a comprar i, durant molts anys, d’això s’ha viscut molt bé. Però ara, amb la irrupció dels centres comercials, tot ha canviat. La ciutat com a centre comercial s’ha acabat, és un lema bonic però insuficient. L’oci, la cultura i l’incipient turisme han equilibrat la balança… però necessitem una reindustrialització forta que potencie l’economia de la ciutat i de la comarca de la Costera.

Raimon i Xàtiva. Com es troba a hores d’ara el projecte del Museu Raimon?

Serà més que un museu, serà un centre cultural, hi haurà un museu, un arxiu, una sala d’exposicions… Serà un centre cultural important.

El periodisme té futur amb els sous que s’estan pagant?

Cada dia em trobe un company o una companya que se n’ha passat del periodisme actiu al sistema educatiu, professor o mestre. Fa uns dies li vaig dir a un amic que havia sigut un molt bon periodista –un molt bon periodista, vull remarcar-ho– i em va contar que se n’havia passat a l’ensenyament. I jo, mig de broma, li vaig dir: als últims que quedem podríeu embalsamar-nos i ens mostreu en els museus com si fórem una espècie en extinció. Ara mateix, amb l’edat que tinc i amb un treball digne, la meua situació em sembla un miracle absolut… i una excepció, desgraciadament. La situació de la professió em sembla un crim!

Els mitjans estan en mans de conglomerats inversors o de bancs. Tenim setanta mitjans, setanta televisions, i només rebem un únic missatge com quant teníem les dues cadenes de TVE.

És una mica més pervers, tot està en mans de dos… però a més juguen a crear corrents d’opinió de dretes i d’esquerres, tot està en venda, tot ho tenim en el mercat de les idees. Juguen a la bipolarització mentre pertanyen al mateix amo, estan a les mateixes mans. Mira, no! És tan obscé! Tenim tan pocs refugis! Quins refugis tens? El diario.es o La Veu del País Valencià, productes minoritaris que estan fora del mercat general i es troben sempre amb l’aigua al coll per a poder sobreviure. I les signatures, periodistes homes i dones en qui confies amb el seu bon criteri, no fa falta compartir les idees… només que et resulten interessants i et facen reflexionar.

La sociolingüista Carme Junyent em deia l’altre dia que està radicalment en contra d’un desdoblament matemàtic en la gramàtica en qüestió de gènere: la fiscala, la coronela, la sargenta, etc. Ella diu que ja tenim molts mots que són femenins i que ens en assabentem. Excel·lència o autoritat ja són paraules femenines i alguns encara les desdoblen més, ho feminitzen tot sense adonar-se’n. Valencians i valencianes, catalans i catalanes…

Soc partidari del llenguatge inclusiu amb uns límits i «valencians i valencianes» em sembla adequat. Jutgessa o la jutge… per què no? A partir d’ací... «els altris», i coses semblants… d’això estic totalment en contra. Les solucions per a canviar una sola vocal sense gènere és un horror. Són processos pensant en el llenguatge inclusiu que poden caure en excessos. Són mecanismes del llenguatge que acabaran autoregulant-se, però soc un fervent partidari de forçar la gramàtica cap al llenguatge inclusiu. Els excessos sempre són contraproduents, els límits els acabarem trobant, segur que sí.

Tens ara algun projecte entre mans?

Sí, però amb el treball i les responsabilitats no tinc tot el temps del món per a escriure. Entre l’oncle Antoine i la meua última novel·la han passat quatre anys. I de l'última novel·la negra ja en fa vuit.

Però has obert ja l’ordinador, has obert el meló d’una nova trama?

Si, ja estic parlant amb els meus editors i estic embastant una nova novel·la negra. El més important és que no li dec explicacions a ningú… I ara mateix és el que m’abelleix fer. Vinc d’un cicle d’històries molt emotives, amb el cor encongit, i ara intente escriure una altra cosa sense aquella càrrega, un camí distint, no diré més còmode… però diferent. Amb una forta autoexigència però. En aquest punt de la meua vida, busque una història més divertida.

Vius a cavall entre València i Xàtiva?

Xàtiva, València i Barcelona, però la base la tinc ací, a la capital de la Costera.

I els trens de rodalia funcionen bé o són una tortura?

És una vergonya, és un desastre. És un desastre anunciat i em toca donar-los la raó a aquells que, en el passat, deien que l’AVE era una inversió multimilionària que deixaria obsoletes les altres vies de comunicació ferroviària (Esquerra Unida i els Verds, bàsicament). Teníen tota la raó.

I ens feren un AVE cap a l’esquerra que vertebra bàsicament, diuen els crítics, cap al forat negre extractiu que és Madrid. No hi ha cap altre AVE que vaja cap al nord, o cap al sud, segons es mire.

I la segona i la tercera capital d’Espanya sense tindre una via d’alta velocitat com toca, com la de Sevilla a Madrid o la de Madrid a Barcelona. I el corredor mediterrani el faran pel desert i ací instal·laran un «arreglet» com és el «tercer fil». El president dels empresaris valencians (AVE), Federico Félix, deia que aquesta solució (el Tercer fil, via sobre vies ) era un pedaç, però que era l’única cosa que els oferien des de Moncloa. Aquesta era la solució o no es duria a terme cap altra alternativa i els empresaris s’ho menjaren! Tot molt valencià. En fi, el faran per Sevilla, Madrid i Saragossa i no evitaran Barcelona perquè no poden. És un maltractament i una obscenitat. Paguem els impostos com els altres i ens tracten com a ciutadans de segona classe. Podem anar a Madrid en una hora i mitja, amb preus inferiors a un bitllet regional, i fem més de tres hores per a anar a Barcelona. El rodalia no passa de Gandia, no arriba a Dénia, Xàbia o a Alacant, ni el Xàtiva a Alcoi funciona com tocaria. La situació del corredor mediterrani està construïda amb premeditació, no és causal. Alberto Ruiz Gallardón ja ho va dir en la inauguració de l’Alta Velocitat: «Hemos de acercar València a Madrid i no a Barcelona». Una altra qüestió és el port de València, no sé si ací també fiquen cullerada. Però la instal·lació de la planta de bateries Volkswagen, a Sagunt, podria canviar-ho tot. El futur de la Ford també passa pel corredor mediterrani.

En el teu blog anomenes l’última obra de Zygmunt Bauman, el pare de la teoria de la modernitat líquida, en què parla de la immigració: aquestos desconeguts que arriben a la porta de casa.

És una retrotopia, com diu ell. El problema de la immigració és molt complex, no podem caure en simplificacions. És un tema molt difícil de resoldre. Sí que és veritat que existeixen fluxos migratoris que augmentaran en un futur i que eixa arribada resultarà inevitable. Bauman deia en Retrotopia que molta gent dels que arribaran aspiraran a un futur que no existirà mai i això generarà tensions. I molts encara aspiren a un passat en el qual tots els veïns eren blancs i cristians, com una espècie de paradís, i li deia «retrotopia» perquè això seria tornar a una utopia que no es revertirà mai. I de la nostàlgia d’un món que no ha de tornar i no té cap sentit que torne… es beneficia l’argumentari de l’extrema dreta. La ficció de l’edén perdut.

Parlem de fluxos migratoris com els de Ceuta i Melilla. I ho ha pagat el Sàhara Occidental, no?

Allò del Sàhara és duríssim. Probablement la lliçó de realpolitik més salvatge de la nostra història. La decisió del president Sánchez s’ha assimilat amb una naturalitat que espanta. És el pecat de tots els governs espanyols.

Si arriba l’extrema dreta a governar amb la Dreta convencional… què és el que farem?

Farem el mateix que vam fer en els anys més durs del Partit Popular: resistir. Ho hem oblidat molt de pressa, però va ser una època molt dura. Això també té coses bones i no tan bones. Hi haurà un rearmament del teixit civil.

L’esquerra en l’oposició sempre ho fa molt bé…

I l’esquerra és molt bona en l’oposició, com dius. Això són cicles, cicles de vint anys, probablement. Tot això no significa que el Botànic no puga guanyar les properes eleccions… o les següents. Haurem de viure!

Com has viscut la pandèmia?

Vaig a ser molt bèstia: la pandèmia em va vindre de puta mare perquè no vam estar greus cap de nosaltres i vaig treballar des de casa. Em va obligar a parar i tenia temps per a tot: temps per a escriure, per a atendre els fills, per a fer esport… per a cuinar. Vaig estar molt productiu, tota aquella activitat frenètica que portàvem se'ns va alentir. I vaig canviar el xip, ara gestione millor el meu temps, he aprés la lliçó. Si fem l’abstracció, parar em va vindre molt bé, al marge de la meua solidaritat amb tots aquells que han patit. La primera part de la pandèmia, amb centenars de morts cada dia, amb la por i l’histerisme regnants… va ser dura per a tots, d’això no eixim indemnes ningú. Mira, crec, que el grau de qualitat del meu últim llibre és fruit de la pandèmia.

En un món tan global com el nostre, i amb tants conflictes i ideologia enfrontades, creus que «posar-se en el lloc de l’altre», com deia Michel de Montaigne, reduiria tensions i afavoriria la pau?

Si, absolutament. Però a la gent, en general, li resulta molt complicat. I jo, que no soc un sant, fa anys que estic posant-me en la pell de l’altre perquè és l’única manera d’entendre-ho tot. A mi molta gent em deia: Com se t'ocorre anar a les tertúlies de Popular Televisión? I jo els conteste: és una font d’informació impagable. I no parle de la tertúlia, en la sessió de maquillatge escoltes tot allò que pensa el «general», la gent del carrer, i t’ajuda a entendre les coses. Es la veu de la plaça, la veu del carrer… i aprens cada dia. En les tertúlies, contràriament al que es puga pensar, sempre se m’ha respectat, també des de la diferència.

Un aforisme que t’agrade…

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els llibres (Joan Fuster).

L’any Fuster és una commemoració tímida?

Si, però serveix per a revisar la seua obra, que es parle d’ell i que es tornen a imprimir i vendre els seus llibres. Jo mateix he estat convidat a parlar de Fuster diverses vegades. I, a més, tinc la sensació que, com que ha passat el temps des de Nosaltres els valencians, hi ha una certa normalitat en parlar públicament de la figura de l’escriptor de Sueca. Ja no pega tan tort. En l’actualitat, en els plens del CVC, es pot parlar de Fuster i no volen les cadires per l’aire.

Sebastià Carratalà fa posar a Xavier Aliaga amb naturalitat, encara que l’escriptor es mostra un poc incòmode davant la càmera. Carratalà fa voltes rodant l’ermita de Sant Josep, buscant la millor imatge en aquest paradís íntim de l’escriptor xativí.

Un café amb llet amb un tros dalmoixàvena ens acomiada de Xàtiva i tornem a València. Una dona demana una barra de pa del Carrer Blanc, del forn del Carrer Blanc, del carrer de Raimon, que ara venen en una botiga ací davant de l’església de Sant Francesc. El tren de rodalia arriba puntual, circumstancialment. El comboi s’atura en cada una de les parades, a Carcaixent una fila de figueres, amb les seues potents arrels, alcen la façana antiga d’una fàbrica modernista, el poc que queda de l’arqueologia industrial. En una hora estem a l’estació del Nord, un poc menys del temps que costa en AVE arribar de València a Madrid.