L’increïble final de la Fundació Estellés. Parlem amb Mercè Martínez, membre del patronat.

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

L’increïble final de la Fundació Estellés. Parlem amb Mercè Martínez, membre del patronat.
L’increïble final de la Fundació Estellés. Parlem amb Mercè Martínez, membre del patronat.
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

A Burjassot, el poble d’Estellés, com a Godella i Rocafort, venien a «assecar-se» i a passar l’estiu les famílies riques de València. I encara queden xalets magnífics de primeries del segle XX que cauen a trossos sobre els jardins abandonats. Travessant la plaça i el pati de les Sitges, ens endinsem en el primer eixample del poble, construït sobre les coves de roca calcària on vivien les famílies més pobres de la vila primigènia. I en un d’aquests carrers llargs com les serps, el carrer Pablo Iglesias, es troba Ca Bassot, la seu d’una associació d’activistes antifeixistes que defensen la memòria viva del poeta i la seua poesia... i totes les causes perdudes que intenten defensar per retornar-los la dignitat i la vida. Mercè Martínez ens obri la porta de Ca Bassot, un santuari de les essències pàtries: un retrat de Vicent Andrés Estellés fet pel pintor Rafael Armengol, una senyera de tela enorme, i fotografies i objectes que reivindiquen el país, omplin les quatre parets del local.

Mercè i tots els integrants del Bassot centrifuguen totes les seues energies ara per reobrir, refundar, la Fundació Vicent Andrés Estellés, que va ser dissolta per desgana institucional, desinterés o mala fe, o les tres coses alhora, de les autoritats locals, és a dir... de l’Ajuntament de Burjassot. Entrem a Ca Bassot i ens asseiem a taula...

Mercé... quins són els objectius de l’associació El Bassot?

Som assemblearis, a Ca Bassot tot ho fem en assemblea, però, oficialment, tenim una junta directiva i jo soc la vicepresidenta de l’associació. El Bassot, en origen, era un clot gran que s’omplia d’aigua al costat d’un rajolar d’on extreien l’argila per a fer rajoles. I això ha donat el nom a aquella part del terme de Burjassot. Nosaltres vam nàixer el 1993 arran de dues situacions importants que vam tindre a Burjassot: una és la denúncia permanent de l’assassinat de Guillem Agulló i, l’altra, la mort del poeta Vicent Andrés Estellés. La gent que fundarem Ca Bassot ja venien d’altres lluites anteriors, sobretot per l’Eixereta, un tros de muntanya de bosc mediterrani, autòcton, situat al costat de Burjassot, que com que era de propietat privada, anava a ser arrasat per a fer adossats i xalets. En aquell moment el poble es mobilitzà i aconseguírem que la muntanya no es tocara i que només es construïra en la falda del bosc que dona al pla, la costereta que aguaita a l’horta. Va ser una victòria a mitges, una victòria dolorosa... però el bosc de l’Eixereta el podem gaudir avui en dia encara, gràcies a aquella mobilització.

Entrem en matèria! Què és el que ha passat amb la dissolució de la Fundació Vicent Andrés Estellés? Com hem arribat a aquest punt?

Nosaltres estem molt enfadats i molt dolguts perquè s’estan fent afirmacions que no són certes, s’està lligant la dissolució de la Fundació Estellés amb la desaparició de l’Institut Municipal de Cultura i Joventut de Burjassot (IMCJB) i això és una veritat a mitges, és a dir... no és veritat. La Fundació es va constituir el 3 de maig de 2007 i estava formada per membres de l’Institut Municipal de Cultura —és a dir, l’Ajuntament—, la família Estellés, representants dels partits polítics i un grup de professors de la Universitat de València. El 18 de juliol de 2016, no podia ser una altra data, la delegació d’Hisenda envià un requeriment a l’Ajuntament de Burjassot on li va comunicar oficialment que l’Institut (IMCJB) no funcionava bé i que disposava de tres mesos per a vincular la Fundació directament a l’Administració local superior. L’Ajuntament no va contestar i, al cap de sis mesos sense atendre el requeriment, Hisenda donà per dissolta la Fundació. I l’Ajuntament no ho ha fet públic fins al maig del 2022. L’any 2019 va quedar també dissolt l’Institut Municipal de Cultura i Joventut de Burjassot, del qual en teoria depenia la Fundació Estellés.

Des de l’Ajuntament ens deien que, a conseqüència de la desaparició de l’Institut desapareixia també la Fundació... i això no és cert. La va fundar el PSOE el 2007 i ara acaba amb ella el mateix partit que la va posar en marxa.

Quin és el problema amb Hisenda?

Hisenda comunicà a l’Ajuntament que la Fundació tenia un desequilibri d’uns cinquanta euros, —entre cinquanta i vuitanta euros— i li va oferir dues opcions: o bé fer de nou la Fundació o que l’assumira l’administració matriu, és a dir l’Ajuntament. La Fundació depenia de l’Institut, però, a la fi, era el consistori municipal, a través dels pressupostos municipals, qui era el màxim responsable de l’organisme. L’Ajuntament no va contestar, no va fer ni una cosa ni l’altra, i als sis mesos van tancar la Fundació. És el mateix Ajuntament de Burjassot qui en 2021 demanà al Protectorat de Fundacions que iniciara els tràmits per a dissoldre la fundació Estellés. Sense cap convocatòria als patrons de la fundació, ni cap comunicat a la família, en el ple municipal del passat 31 de maig es comunicà que, finalment, l’entitat quedava dissolta i que el seu patrimoni —els pocs més de trenta mil euros que es necessiten per a obrir una fundació— es traspassava a l’Ajuntament de Burjassot. Ningú ens havia avisat, ens vam assabentar en el plenari municipal i en directe. I tot per cinquanta euros!

Mala fe o desídia?

(dubta)... Jo crec que són les dues coses. Poc interès i, per a ells, que tot ho fan amb una intencionalitat electoral i la cultura no els interessa massa i, si és en valencià, molt menys... doncs ací ho teniu! Uns mesos abans, els membres de la directiva de Ca Bassot ens reunirem amb l’alcalde i els responsables de cultura i normalització lingüística i ens van assegurar que estaven en absoluta sintonia amb nosaltres.... i això quan ja estava consumada la deslleialtat.

Tu eres patrona de l’antiga fundació, no?

Mira, no ho sé, a hores d'ara ja no ho sé. Vaig firmar l’acta notarial com una patrona més de la fundació, a proposta de la família del poeta, però ja no sé si l’Ajuntament ho va tramitar o l’acta del notari continua tancada en un calaix. A mi, com a membre directiu fundacional de l’organisme en qüestió, cap persona o institució s’ha dirigit a mi per a consultar-me el que s’havia de fer. I li ho faig saber a l’alcalde i a la secretaria de l’Ajuntament i, fins ara no m’han contestat a cap de les consultes que els vaig fer.

I què és el que proposeu ara?

Els hem suggerit obrir de nou una fundació que no tinga res a veure amb l’altra i ubicar-la en l’antiga casa del gremi dels obrers, l’antic teatre Progrés o Teatre Giner, que és un edifici que, amb l’arribada de la democràcia, l’administració local assumeix la seua propietat, és a dir l’Ajuntament. Amb una petita reforma, el local seria perfecte per a arxivar objectes i documents del poeta, digitalitzar tot el que tenim i facilitar la investigació de la seua vida i obra. El llegat Estellés està, a hores d’ara, totalment per investigar, classificar i cal deixar-lo a l’abast dels estudiosos.

Ángel López, l’arxiver municipal que ja s’ha jubilat diu públicament, desmentint l’alcalde, que, durant els quaranta-cinc anys que ha treballat en l’Ajuntament, mai li han deixat accedir als arxius d’Estellés, mai no els ha pogut «treballar»... ni tan sols els ha vist ni ha tingut cap paper entre les mans. Tota la documentació, segons l’arxiver, es troba en una sala tancada de la Casa de Cultura, acumulant pols, sense cap altra utilitat. Una autèntica barbaritat que poques persones coneixen!

El Teatre dels Obrers és una operació factible?

Creiem que sí. L’edifici està tancat, no té cap ús, i té una reforma molt senzilla. Allí es podria ubicar la nova Fundació. Aquest recinte va ser construït per obrers i Estellés sempre va estar orgullós de ser fill de la classe treballadora. Serviria com a seu de la nova Fundació Estellés, la seu del Centre d’Estudis Vicent Andrés Estellés, i on es mantingués el llegat viu per a poder ser consultat... i, d’aquesta manera, es podrien aconseguir subvencions de la Generalitat, de la Diputació i del Ministeri de Cultura per a posar en marxa la rehabilitació i el projecte global. L’alcalde i l’equip de govern ens asseguren que ja estan treballant en el projecte, sempre ens diuen que sí, sempre són tot bones paraules... paraules, paraules... I fa trenta anys que el poetà abandonà aquest món!

Paraula de cavaller: prometre i no fer!

Sí, sempre tot són promeses... però sense terminis, sense concrecions, sense contracte...

Sembla que hi ha una diferència gran entre el tractament de l’Ajuntament de Sueca al llegat i la memòria de Joan Fuster i el que té Vicent Andrés Estellés a Burjassot. I precisament ara quan en l’any 2024 es compleixen cent anys del naixement del poeta... i serà l’Any Estellés.

Sí, correcte. Burjassot té un deute amb el seu fill il·lustre. Hisenda pot no saber qui era Estellés, però l’Ajuntament, els regidors i l’alcalde sí que ho saben. En aquest cas els responsables són les autoritats locals, cap institució més.

Com ho du la família?

La família està molt decebuda amb aquesta situació. La família i nosaltres formem part de la Plataforma que reivindica la creació de la nova Fundació Estellés. I ja estem en contacte amb la Conselleria de Cultura per avançar i fer passos ferms en el camí de la reconstrucció de la desfeta. La principal afectada és la família, ells tenen la primera i l’última paraula en aquest conflicte. Ells no sabien res de la dissolució. Encara que tots sabien que no es feia res i que la Fundació no funcionava ni al ralentí, estava totalment aturada, no tenia cap activitat.

L’etapa de Jordi Sebastià, l’acalde del Bloc a Burjassot, va ser millor?

Funcionava un poc millor. El mèrit de Jordi Sebastià rau en el fet que van ser ell i el seu equip de govern qui van comprar el llegat a la família. I això és molt i molt important. Però la Fundació estava adormida també. Tot es feia des de l’Ajuntament, res es feia com a institució des de la Fundació. La ruta Estellés també es va consolidar amb Sebastià, un altre punt a favor seu en el balanç. En aquella etapa també es va fer alguna traducció [d’Estellés] a l’euskera. La falta de seu social ha estat la clau del final de l’organisme del què estem parlant. No només allí es classificarien documents... podrien arribar cessions d’objectes, cartes, etc. Mira... és molt rellevant la correspondència que Estellés mantingué amb altres poetes i intel·lectuals, perquè en la seua correspondència trobaríem no només la seua obra sinó altres aspectes de la seua personalitat.

L’Any Estellés hauria de servir per donar més difusió i reconeixement a la seua obra. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja s’ha reunit amb l’Ajuntament per a preparar l’esdeveniment, ja veurem que és el que passa!

I tot no són els diners, fa falta l’autorització de la família i l’acord de totes les parts.

Sí, no tot són els diners, fa falta pensar i fer les coses amb planificació i molt de temps. El “pensat i fet” ha de deixar de ser un emblema per als valencians.

Raimon musicà els clàssics: Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi, però també Pere Quart o Espriu. Estellés ha estat també ben musicat per l’Ovidi Montllor i Pau Alabajos, entre altres. Hem pogut llegir a La Veu dels Llibres que, segons el crític musical Josep Vicent Frechina, Estellés i la seua poesia estan citats, en els últims anys, en quasi cinc-centes ocasions: versos o frases en la música popular feta al País Valencià.

L’Ovidi i Vicent es volien molt. A Pau, si Vicent visquera, el voldria també molt, ell ha fet meravelles amb els mots versats d’Estellés. És el poeta més musicat en els últims cinquanta anys.

Té solució la crisi de la Fundació?

Si l’antiga ja no és possible recuperar-la, hem de fer una fundació nova en què la responsabilitat es fragmente entre diverses administracions perquè no passe el que ha passat. Vull dir... que una sola institució, per motius diversos, no puga tancar-la de nou. Una responsabilitat compartida ens garantirà la seua supervivència en el futur. Perquè, quan arriba una notificació, no agonitze en una prestatgeria. El que sí que reclamem és que el nou organisme mantinga la seu a Burjassot, el poble del poeta.

Què diu el poble?

Burjassot va créixer moltíssim i és una ciutat dormitori, on ha arribat molta gent de fora. A penes manté la personalitat de poble, les festes són a l’agost i som quatre gats. A festes tot es fa en castellà i ara li acabem de demanar a l’Ajuntament que, almenys, la meitat dels espectacles, es facen en valencià. L’any passat, no va passar ni una volta. Són les festes que paguem tots i només es fan en castellà, des dels cantants als monologuistes, al sermó del senyor rector.

Entre moreres, sequioles, joncs,
Forcats, corbelles i pallisses; poble
de vells camins polsosos i magranes,
amors furtius entre els dacsars, roselles.

Burjassot s’associa a Estellés, a Guillem Agulló. Ací hi havia Canal 9 i ara hi tenim À Punt... i les facultats universitàries. És un referent.

Nosaltres hem estat sempre al costat de la família Agulló, que tant va patir l’assassinat del fill, i l’actuació de la justícia i la guàrdia civil. I patírem en carn pròpia també el tancament de la televisió valenciana. Sobre els universitaris et diré que no fan vida al poble. Les carreres d’ací són molt difícils.... i sembla que no tenen temps de molt més (riu). No tenim tampoc una vida cultural que cride l’atenció, vaja. Però, mira, bona part de l’alumnat de Biologia, Farmàcia o Física fan els estudis en valencià.

El Bassot resisteix, sense quedar-se aturat...

Ací, a Ca Bassot, es reuneix qui vol, deixem el local a tothom. En aquesta seu es reuneixen grups de dones, grups antifeixistes, Reconstruir Burjassot... i tots els que ho demanen. Som un grup de socis molt nombrós. Fins i tot... fem concerts i recitals.

Hem avançat els valencians culturalment i políticament en els últims temps?

No. Quaranta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la Llei del Plurilingüisme... els valencians mantenim la llengua viva perquè ens l’estimem i és la nostra vida. La cultura, la llengua i la història són fonamentals per a la nostra vida quotidiana, la llengua cura... però ho tenim molt difícil. Fa falta coratge des del Govern... i quan dic govern parle del Govern valencià.

Que diria Estellés de tot açò?

Jo crec, i també ho creu la seua família, que la llei del Plurilingüisme és una empastrada. Ell voldria una llengua viva que poguera ser utilitzada per tot arreu: en la televisió, en el mercat o en el carrer. No voldria que canviàrem de llengua quan diuen que no ens entenen, com diu la Carme Junyent. És mentida, la meua sogra va vindre fa quaranta anys d’un poble de la Manxa... i, al cap de quatre dies, entenia perfectament el valencià.

Hi ha molt Estellés per descobrir? No hi ha una biografia d’Estellés?

No, no n’hi ha cap biografia, és sorprenent. Com a poeta el coneixem tots... però com a persona era extraordinari. Jo el vaig conéixer quan era una xiqueta... i em va tractar sempre molt bé. Era un ésser admirable. Vaig anar amb dues amigues a sa casa de València per a organitzar-li un homenatge... i ens va tractar com mai ens ho haguérem esperat. És un gran record personal.

El fill del forner... ell va treballar al forn, com son pare?

Ell va treballar molt poquet de temps al forn del Sol, perquè molt prompte se’n va anar a Madrid a estudiar amb una beca. Ell no és fill de forner, el forner era un ric, i més en els anys quaranta, un ric de poble. El seu pare treballava a boca de forn amb la pala, coent i traient el pa, i treballava per a l’amo, encara que sembla que havien tingut avantpassats forners. Els forners tenien un problema: havien de tindre només un hereu, el forn no podien partir-lo en diverses parts. Així eren les coses. Ell era el “paler”. Ell llenguatge de dins del forn era aquest, el forner era el propietari i el treballador, el paler. En la seua obra poètica es diu que era fill del forner, però era fill d’un treballador del forn, no del propietari.

D’on li venien les influències intel·lectuals?

Fill de treballadors com era, en una època tan difícil, resultava molt complicat estudiar. Ell va tindre la sort de viure enfront d’un republicà culte i intel·ligent, el ceramista Julio Llopis, que tenia una biblioteca variada i molt gran. Vicent passava a sa casa sempre que volia i es va aficionar a llegir. I algú del seu entorn, suposem, li devia facilitar informació sobre les convocatòries i beques en cada moment. En va sol·licitar una, li la van concedir, i se'n va anar becat a Madrid. La informació no arribava al ciutadà, en general, i aquesta relació de veïnat va ser la sort i el futur del jove Vicent, d’una ment brillant per polir, una sort que li va trasbalsar la trajectòria vital que li venia assignada per classe. Julio Llopis acabà exiliant-se en 1939, després de la guerra, va eixir des d’Alacant amb destinació a Algèria. Llopis va exercir una gran influència en la vida del jove Estellés.

L’etapa Las Provincias?

Ell va començar firmant una columna en valencià que es deia «Bon dia, Roc». I era molt graciós! Més tard patiria aquella situació de la Batalla de València en el diari en què treballava...

La versaria a Horacianes:

aquest any miserable,
M.CM.LXIII. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
Vicent Ventura, desterrat a Munic o París;
Joan Fuster, a Sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i
circula un tenebrós prestigi—;
Sanchis Guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a Burjassot,
mentre pels carrers de València la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

Estellés va ser soterrat al cementeri de Burjassot...

Està soterrat com tots els burjassoters, com una persona més, com tots els del poble, sense fer-li cap distinció.

Jo vull que els morts del meu poble
em facen entre ells un lloc.
Mort encara, veuré encara
Una església i un pou.

El sol de juliol crema com una flama sobre aquesta part de l’Horta, entre tarongers esgotats i camps de verdures. Queden en l’aire mil preguntes sense resposta. El poeta sentia el seu país amb passió. La seua obra, sempre present, la seua memòria. Estimava bojament València, com un amant despitós. La pàtria, la seua llengua.

Trista, trista València, quina amarga postguerra!
El Monestir de Santa Clara creixia en l’aire.
El Tirys ple de gent, la pudor de la gent.
Les parelles eixien, duien les galtes roges.
Les mares no sabien què fer per a sopar.
Els pares escoltaven ràdios estrangeres.
I tots pensaven que era cosa de quatre dies.