Conversa amb Cèlia Ibáñez i Ricard Sancho. Vida i memòria de la llibreria Set i Mig d’Alacant

 

per Joan Borja

Entrevistes

Cèlia Ibáñez i Ricard Sancho
Cèlia Ibáñez i Ricard Sancho
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Dir «Cèlia Ibáñez i Ricard Sancho» és dir «Set i Mig». I parlar de Set i Mig no solament és referir el nom d’una llibreria de culte per al valencianisme de la ciutat d’Alacant durant les decisives dècades dels setanta i els vuitanta del segle passat: és també evocar una aventura fonamental —«imprescindible», que se’n diu ara— per a la memòria de la transició al País Valencià. Perquè a l’empara de Set i Mig, «molt més que una llibreria», van ser possibles figures, projectes, accions, delits, concrecions, quimeres i somnis que tracten sobre reunions polítiques, exposicions, discos, músiques, partits clandestins, atemptats, col·lectius periodístics, escriptores i escriptors, repressions, policies feixistes, sopars i premis literaris, marxes per l’autonomia, mapes, diaris, manifestacions, la cooperativa educativa Aire Lliure, el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, l’assassinat de Miquel Grau... I, per descomptat —ai!—, també llibres.

Amb l’inefable Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, ens regalem el plaer de jugar amb ells el joc de la conversa. I de la memòria.

On us vau conéixer?

[Cèlia Ibáñez] A Benilloba, al carrer Major.

[Ricard Sancho] Ella anava amb una cosina. Jo anava amb un amic. Ens van presentar. Vam començar a parlar... I mira: continuem parlant!

[Víctor Labrado] Cosa que no li ha passat a tot el món! [Riem.]

Podien imaginar, el Ricard i la Cèlia que un dia van coincidir al carrer Major de Benilloba en festes, que anys després regentarien una llibreria a Alacant i que hi escriurien una de les pàgines més significatives del valencianisme cultural? Com va ser, l’aventura de crear Set i Mig?

[Cèlia] Els dos compartíem una mateixa sensibilitat —diríem— democràtica. Jo venia de la Joventut Obrera Catòlica (JOC), i Ricard era de la JIC (Joventut Independent Catòlica).

[Ricard] Això d’«Independent» feia referència a treballs variats: a tota una amalgama de professions independents del moviment rural o del moviment obrer, que anaven per un altre costat. En aquell moment, jo era delineant, encara.

I com recordeu aquell festeig?

[Cèlia] No massa llarg. O sí. No ho sé. Vam festejar quatre anys.

[Ricard] Ella vivia a Ibi: treballava a Ibi. I jo vivia i treballava a Alacant: soc alacantí de soca-rel, vaja. Però ens vam conéixer a Benilloba perquè ma mare era de Benilloba i la família de Cèlia també era d’allí, de Benilloba. Eren les festes del poble. La seua família va dir: «Anem a les festes del poble!» I Cèlia: «No, no, no! Les festes del poble són un rotllo i tal...» Però al final hi va anar.

I en el pecat va portar la penitència! [Riem.]

[Ricard] Sí... Ma mare, igual: «Anem a les festes del poble!» I jo: «Les festes del poble són un rotllo!» Però al final hi vaig anar. I mira per on, ens hi vam conéixer.

I quines festes van ser aquelles? De quin any parlem?

[Ricard] Festes de Moros i Cristians

[Cèlia] 15 d’agost del 1964.

[Ricard] I cada 15 d’agost, continuem celebrant-ho.

[Víctor] Perquè tu, Cèlia, crec que treballaves en la indústria del joguet, no?

[Cèlia] Sí. Jo treballava a Ibi amb els joguets. Era una fàbrica especialitzada en trens.

I com apareix el projecte de la llibreria Set i Mig? Quin any es va crear?

[Cèlia] El 1974.

Però primer, abans de muntar Set i Mig, tinc entés que tu treballaves en la llibreria Laos, no, Cèlia?

[Cèlia] Sí. Jo treballava en la llibreria Laos. Primer vam viure a Barcelona, dos anys. I quan vam tornar a Alacant una companya de la JOC em va contactar i em va proposar: «Escolta! Volem muntar una llibreria unes quantes dones. A tu t’agradaria treballar allí amb nosaltres?» Venien totes de la... De la...

[Ricard] Del món beateril!

[Cèlia] No era tan beateril. Era una mica, ja, social. Reivindicaven coses, diríem, obreres. Però bé: eren una colla de dones amb sensibilitat social que van muntar Laos, al carrer Manero Mollà número 4. I allí vaig estar treballant quatre anys. I en aquells quatre anys, clar, vaig conéixer molta gent. Tu pensa que, en aquell moment, a primeries dels setanta, muntar una llibreria que es deia Laos era una cosa molt progressista. Bé: el cas és que, entre tota la gent que vaig conèixer allí, hi havia un senyor d’Oliva que era arquitecte, i tenia una enorme sensibilitat pel valencià. Sempre demanava llibres en català. Però clar: això, per a nosaltres, era un altre món. Estem parlant de l’any 1970, en ple franquisme, i els llibres en català eren dificilíssims de trobar. Per fer-ho curt: aquell home resulta que era Joansa Pérez Parra. I, a poc a poc, vam anar fent amistat. El fet de parlar en valencià, en aquell temps, creava moltes complicitats. Tu compta que fins Ricard i jo ens parlàvem aleshores en castellà: perquè ens vàrem conéixer en castellà, i ens vàrem parlar en castellà fins que vam muntar Set i Mig i vam decidir que ja estava bé. I vam decidir que ja era arribada l’hora de parlar-nos en valencià.

Ostres! Això sí que no ho sabia...

[Cèlia] Sí. Perquè els pares de Ricard parlaven valencià, però quan es dirigien a ell li parlaven en castellà. Però bé: el cas és que l’home aquell, Joansa, un dia diu: «Escolta! Açò no pot ser! Com és que tarden tant a arribar els llibres que busque?» Era un home molt erudit. Havia llegit molt. I, al final, em diu: «Per què no muntem una llibreria de llibres en valencià?» Jo li vaig dir: «Joansa, tu saps què val muntar una llibreria?» Diu: «Home! M’ho imagine...» «Doncs jo no tinc diners...» I ell va i proposa: «Doncs mira: jo pose els diners i tu poses l’experiència!» Pensat i fet: va trobar un local al carrer Rafael Terol número 10, el va rehabilitar (perquè al principi havia sigut un bar o alguna cosa així). I... Era un lloc encantador!

[Ricard] Vam tindre la sort, en aquell moment, que estàvem just enfront de la Biblioteca Gabriel Miró, que es trobava on ara hi ha la Seu de la Universitat del carrer Sant Ferran, 40. En la part que donava a Rafael Terol hi havia una jardí preciós. I al fons del jardí hi havia la biblioteca.

I quan la vau obrir, la llibreria Set i Mig?

[Ricard] El 7 de desembre del 1974.

I la inauguració us la fa, segons he pogut llegir, un tal Joan Fuster, no?

[Ricard] Efectivament!

[Cèlia] Un tal Joan Fuster, sí! [Riu.]

Conteu-ho això, per favor...

[Ricard] Quan vam començar els preparatius vam contactar amb Eliseu Climent. I Eliseu Climent ens va ajudar molt, perquè tenia l’experiència de la llibreria Tres i Quatre, a València. Ens va orientar i ens va dir: «No us preocupeu. Com a principi, ja, el Joan Fuster anirà i farà la inauguració.»

[Cèlia] Sí. Aleshores Eliseu deia: «Ara passejaré les patums!» I Joan Fuster era la gran patum. I el va portar per a la inauguració. Però després ens va portar també tot el món, eh? Sanchis Guarner, Estellés, Carmelina, Valor... Tot el món! Ell ho deia així: que es dedicava a «passejar les patums».

Fuster, segons he sentit contar, va portar un text escrit per a llegir-lo en l’acte d’inauguració. Sabeu si aquell text es conserva?

[Ricard] Mira: no. Però sí que hi ha en el diari Información del 13 de desembre de 1974 una entrevista que li van fer a Fuster, que ocupa mitja pàgina. Recorde que en el parlament que va fer allà... Nosaltres teníem baix només llibreria, i dalt teníem un piset que havíem habilitat com a sala d’exposicions: una petita sala d’exposicions, per a quadres, essencialment.

[Cèlia] I quan vam inaugurar la llibreria vam exhibir una exposició del Grup Crònica.

Collins! Això sí que és disparar amb bala...

[Ricard] Sí. La inauguració va ser el Joan Fuster parlant dalt, enmig de l’exposició de Crònica, i tot allò a petar de gent: dalt, per l’escala, baix... Jo em vaig quedar baix i només pujava de tant en tant. I clar: no vaig poder seguir tota la intervenció. Però sí que recorde que, en un moment donat, Joan Fuster deia: «Açò és una botiga.» Perquè la gent no pensara que la llibreria havia de suposar una revolució. I tenia raó: era una cosa limitada, modesta. Però que bé... A partir d’allí, es van poder fer moltes coses.

El cas és que, ja et dic: jo estava baix i m’imaginava que hi devia haver gent del Règim vigilant. I, efectivament, quan va acabar el parlament, se’m van acostar dos individus vestits d’una forma una mica sinistra, que a una hora de camí es notava que eren de la Social. I em van preguntar: «Escolte! Vosté és el de la llibreria?» Jo dic: «Sí.» «El presentador, ha parlat de política?» Clar! Van enviar a controlar la presentació d’una llibreria de llibres en valencià a dos tios que no sabien valencià! [Riu.] Per això em van preguntar, a mi: «Ha parlat de política?» I jo: «No, no, no. Per l’amor de Déu! Que va! Ha parlat de cultura... De cultura, no de política.» Jo, la veritat, és que no sé si va parlar de política o no: però no anava a dir-los que sí! Vaig dir que no i ja esta! [Riu.]

Que bona!

[Ricard] Aquests mateixos individus, els vaig veure després en alguna manifestació, controlant. Un d’ells portava sempre un paraigua: encara que hi haguera el sol més esplendorós del món. Encara que fora un dia tòrrid d’estiu, ell portava sempre el seu paraigua. I aquell paraigua m’imagine que devia ser una porra, clar.

Per a repartir llenya...

[Ricard] Com a element contundent, sí.

Fuster, no sabem si va parlar de política o no en aquella presentació. Però allí se’n devia fer, molta, de política, perquè a gosades vida que vau patir no sé quants atemptats amb bombes!

[Cèlia] Això de les bombes va ser molt més després. Els atemptats van ser ja en la transició. Al principi vam viure estupendament.

Però!

[Ricard] Sí. En temps de Franco, paradoxalment, vam tindre una certa llibertat. Alguna pintada i unes poques amenaces, però bé... Es podia viure. Ara, bé: en el moment que mor Franco i la dreta comença a prendre por perquè veu que podria perdre el control de les coses, tot comença a embogir-se. Van començar per posar-nos un petard enganxat al vidre de l’aparador, que ho va fer esclafir tot en mil trossos.

[Cèlia] I vam haver de posar vidres de seguretat.

[Ricard] Sí. Vam posar vidres de seguretat. I després, a mesura que avançàvem en atemptats, anàvem prenent més mesures de seguretat. Una vegada ens van tirar benzina per davall la porta i després li van calar foc. I el foc, clar, va anar cap a dins i va afectar els prestatges dels llibres. Recorde que teníem uns prestatges amb l’Obra completa de Josep Pla. I tots aquells llibres, que eren llibres cars, es van socarrar. A partir d’aquell atemptat vam haver de muntar unes portes de ferro, que de dia estaven obertes, però que a la nit tancàvem...

[Cèlia] Joan, no sé si has vist cap foto. Però ara ho mires i t’adones que, per als feixistes, Set i Mig devia ser, efectivament, una provocació. Perquè teníem les quatre barres creuant esplendorosament tota la façana, de dalt a baix.

[Ricard] Sí. I les portes de ferro reproduïen també les quatre barres. Tant quan estaven obertes com quan estaven tancades, veien les quatre barres senceres.

[Víctor] Des del primer moment, ai finals 1974, va començar a acudir gent a comprar llibres en valencià, a Set i Mig?

[Cèlia] Des del primer moment. Sí, senyor: des del primer moment!

[Ricard] De baix les pedres va eixir gent lectora en valencià!

[Cèlia] Recorde que un que després va ser alcalde del seu poble va dir: «Ara sabrem els qui som...» I, efectivament: vam saber qui érem. I n’érem moltíssims! I recorde aquell temps amb enyorança... I jo ara, en canvi, em sent tan decebuda! I tan malament! Perquè era un moment àlgid, aquell temps que vam viure!

[Ricard] De gran esperança!

[Cèlia] De molta il·lusió, perquè es veía que hi havia moltíssima gent, de tots els pobles. Es van fer firetes. La joventut venia a la llibreria. Tots els estudiants. I els mestres. No hi havia cap mestre d’aquella època que no passara per Set i Mig!

I quins eren els autors que més us demanaven els lectors? —inquireix el coordinador de La Veu dels Llibres.

[Cèlia] Vegem... El llibre més venut va ser el vocabulari aquell blau i blanc.

El Ferrer Pastor...

[Cèlia] Exacte!

[Ricard] El primer any en vam vendre dos-cents. El segon any, quatre-cents. I el tercer any, vuit-cents. Aquesta era la progressió: una progressió geomètrica.

I quins llibres més, es venien per damunt dels altres?

[Cèlia] Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster; La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner; i El llibre de meravelles, d’Estellés també recorde que eren llibres supervenuts. Ah! I el Jordi Teixidor, de teatre.

[Ricard] El pobles valencians parlen els uns dels altres, de Sanchis Guarner, també es venia...

[Cèlia] Ah! I Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas.

[Ricard] I el d’Isa Tròlec...

[Cèlia] Sí! El d’Isa Tròlec. Com es deia? Ramona Rosbif! Matèria de Bretanya i Ramona Rosbif van ser de la mateixa època.

[Ricard] En general, tots els llibres de la sèrie «La Unitat» de Tres i Quatre es venien moltíssim.

[Cèlia] Aleshores és que les publicacions estaven més controlades. Veníem el que es publicava. Ara és que es publica tant!

[Víctor] I autors catalans? Per exemple: Josep Pla ja va començar a trobar lectors, ací al País Valencià?

[Ricard i Cèlia, a l’uníson] Sí, sí, sí, sí, sí, sí.

[Cèlia] I Mercè Rodoreda. I Llorenç Villalonga. Ah! I Carme Riera. Jo pos per testimoni les gavines: allò va ser un èxit! Perquè aquest va ser un dels primeres que Ricard es va llegir, i li va fer una propaganda tremenda.

[Ricard] Home! Un llibre que t’agrada, el recomanes. Cada vegada que venia algú per allí, em demanava: «Recomana’m algun llibre!» I jo, com que m’havia enamorat d’Isa Tròlec, i de Matèria de Bretanya, i d’El quadern gris de Pla... Doncs, lògicament, els recomanava.

Supose que no podem deixar fora, entre els grans èxits de l’època, La plaça del Diamant, no?

[Cèlia] Home! La plaça del Diamant. No sé quants exemplars en deguérem vendre! I Montserrat Roig, també: Molta roba i poc sabó.

[Ricard] Ah! I l’Alacant a part, de Josevicente Mateo. També es va vendre moltíssim.

I Enric Valor?

[Cèlia] Sí: Enric Valor, també. Però aleshores, de les Rondalles valencianes només hi havia els dos toms de Gorg.

Ell també passava de tant en tant per la llibreria?

Cèlia. Sí, clar! Recorde que era molt, molt, molt xarrador. L’última volta que va estar en la Fira del Llibre, amb nosaltres, després de menjar-nos un arròs a banda per a morir-nos, jo volia anar-me’n a dormir la sesta. I ell vinga de xarrar, vinga de xarrar... [Riu.] No se’n cansava mai! Era un home que disfrutava de parlar. I que tenia una activitat tremenda.

M’estàs parlant de la Fira el Llibre d’Alacant?

[Cèlia] Sí, clar. Et parle de la Fira del Llibre d’Alacant: quan a Alacant hi havia una Fira del Llibre de deveres. Perquè ara... Em posaria a plorar, quan veig la Fira del Llibre que fan ara!

[Ricard] Eren cinquanta, o seixanta, o setanta casetes. No ho sé.

[Cèlia] A l’Esplanada.

[Ricard] Majoritàriament de llibreries, no d’editorials. Nosaltres teníem una caseta doble. I hi reproduíem el mateix que teníem a la façana: la senyera, amb les quatre barres...

A banda de llibres, també veníeu música, no?

[Ricard] Sí. A la llibreria teníem la secció de discos: la música. I veníem allí molta música.

Lluís Llach, Raimon, Ovidi, Serrat, Maria del Mar Bonet, Al Tall i tot això, supose...

[Ricard] Tots. Tots. Hi havia una activitat grandíssima! I tota la gent s’enduia molta música, juntament amb els llibres. Volia tindre la música a casa. Ara no: ara tot funciona ja per Internet.

Però a part de vendre llibres i discos, i de programar exposicions, Set i Mig es veu que era una plataforma de...

[Cèlia] Un cau de rojos pancatalanistes! [Riu.]

[Ricard] Com que els partits no estaven encara legalitzats, molts es reunien allí a la llibreria, clandestinament.

[Cèlia] Però era... Jo què sé! Era una altra història. Perquè ara la gent és molt partidista: molt del seu partit, vull dir. I aleshores, no. Era un altre ambient... Un ambient de solidaritat, de generositat, de fraternitat! Per exemple: quan patíem un atemptat, teníem una ajuda tremenda. Tots els llibres que s’hi feien malbé, nosaltres els posàvem allí en un muntó i la gent anava emportant-se’ls i donava uns diners...

[Víctor] Sí! És curiós, perquè en la primera Festa Valor, al setembre passat, al Campus de la Universitat d’Alacant, Joaquim González Caturla, que devia ser client de la casa, va mostrar un llibre que estava ennegrit, una mica socarrat, i va explicar que era d’un dels atemptats que va patir Set i Mig... No recorde ara quin llibre era.

Diria que era, precisament, un dels volums de les Rondalles valencianes d’Enric Valor, de l’Editorial Gorg.

[Cèlia] Vicent Soler i Marco sabeu qui és, no?

Sí, clar: l’economista i conseller d’Hisenda, fins fa dos dies.

[Cèlia] Doncs en aquell moment va aparèixer per la llibreria, perquè estava fent la tesi doctoral, no sé sobre què.

Diria que sobre la industrialització al País Valencià.

[Cèlia] La qüestió és que venia un parell de voltes al mes a Alacant, per la tesi doctoral. I passava per la llibreria, clar. I després va vindre amb el Cucó. I més tard amb el Lluch. I a poc a poc per allí van anar passant tots els que eren del Partit.

Del «Partit» vol dir del «Partit Socialista del País Valencià», clar...

[Cèlia] Sí. I volien agranar cap a casa fent-nos també a nosaltres del Partit. De fet, Joansa sí que s’hi va afiliar. Però nosaltres, no: no volíem fer-nos de cap partit concret. Per a nosaltres el partit era la cultura i la llengua. I res més.

Joansa és Joan Salvador, no?

[Cèlia] Sí. Joan Salvador Pérez Parra.

El vostre soci, no? Que va patir l’accident aquell, no?

[Cèlia] Sí. Es va quedar en cadira de rodes. I ara ja és mort.

No sé on he llegit que Toni Miró també era assidu a la llibreria, i que de tant en tant us regalava obra, per a col·laborar en el finançament, després de cada atemptat.

[Ricard] Sí: efectivament. És veritat.

[Cèlia] Quan teníem un atemptat, ens regalava serigrafies. I nosaltres les teníem allí. I el que es venia era per a la llibreria.

[Ricard] I quan l’any 1977 vam instituir uns premis, els Premis Set i Mig (que es van donar dos anys: el 1977 i el 1978, en un sopar a l’Hotel Maya), ell fa ver un quadre com a premi, també, desinteressadament. I el premi era un puny, que ell tenia, i ens el va deixar perquè el copiàrem. I com que jo estava treballant en una fàbrica, a Alacant, d’alumini, el vam reproduir en alumini i el vam envellir, perquè fera impressió d’antiguitat. Li vam fer un peu de marbre i vam crear un trofeu, diríem, molt decent.

[Víctor] Recorde una conversa que vam tindre, en què em vau contar una història molt interessant dels primers dies que havíeu obert la llibreria. Va ser Ricard, concretament, qui va anar rodant pels comerços de la vora...

[Ricard] Ah, sí! I tots parlaven en valencià!

Veritat?

[Ricard] En tots em vaig dirigir en valencià i em van contestar en valencià. Excepte la farmàcia (que ja ha desaparegut, aquella farmàcia, per cert). Allí hi havia un home malcarat que em va dir: «Hábleme en cristiano, que no le entiendo!» Però tots els altres parlaven en valencià: la verduleria, la barberia, l’espardenyeria, una tenda de màquines d’escriure...

La demostració més evident que allò de Set i Mig va tindre un pes i una incidència social importants, molt incòmoda per als reaccionaris, és que es dedicaren a fer-vos tants atemptats, no? Sembla que la por al llibre era tan cerval que, durant això que ara en diuen la transició, les llibreries van ser la diana d’una barbaritat d’atemptats. Que ara ho mires i dius: «Com és possible açò?» I també perquè a la xica que estava allí atenent la clientela, una tal Cèlia, se l’emporten detinguda perquè tenia sobre el mostrador uns adhesius de la República. Conta-ho: conta-ho això, per favor, Cèlia. Com va ser la detenció?

[Cèlia] Vegem... Per allà venien tots els xicons de Jove Germania, i del Moviment Comunista, i de tot. Eren xicons: xiconets molt joves. I allí deixaven bosses, i pamflets, i enganxines, i de tot... I va arribar un xiconet jovenet, el dia 14 d’abril, i em va portar una muntonada d’adhesius sobre la República. Sense cap text ni res. Me’ls va deixar allí, damunt del mostrador, i jo vaig dir: «Bé. Que en vaja agafant, qui en vulga...» I a les cinc de la vesprada vaig a obrir, i entra una xicona i tal... I en aquell moment: «Buuuuuum!» Entren allí els policies aquells i em diuen: «Es usted la de la librería?» I jo: «Sí...» «Pues hale! Véngase conmigo!» I em pregunten: «Quién le ha traído eso?» «Ah! Pues unos chavales que pasaban por ahí.» «Y quiénes son?» «Y yo qué sé! No sé como se llaman...»

Tot això va ser a la llibreria, o se’t van endur a la Comissaria?

[Cèlia] No, no: em van detindre a la llibreria i se’m van endur a la Comissaria.

Quants policies eren?

[Cèlia] Dos. Dos policies. I això: van entrar al magatzem, van agafar pòsters, els van trencar, i... No sé, xe! Em va agafar per sorpresa. Perquè acabava d’obrir i estava una mica desconcertada. Però era per a dir: «Escolte! Té vosté cap autorització o ordre judicial per a entrar ací i rebolicar-me el local així?» Després veus les pel·lícules i dius: «Hauria d’haver-los demanat: A ver! La orden de registro!» [Riu.]

[Ricard] Nosaltres teníem un rebostet, al fons de la llibreria, on teníem els llibres repetits.

[Cèlia] Els repetits i els prohibits.

[Ricard] No: els prohibits els teníem cadascun al seu lloc. Perquè clar: quan venia la policia, la primera cosa que feia era anar al rebostet a buscar els llibres prohibits. I no hi trobava res prohibit. Perquè els prohibits estaven cadascun al seu lloc, a la vista, entre els altres. Com que ells no ho entenien, començaven a veure llibres, i es marejaven allà, i se n’anaven. No sabien distingir un llibre prohibit d’un que no estava prohibit.

[Víctor] I com va acabar la qüestió de la teua detenció, Cèlia?

[Cèlia] Van estar tota la vesprada prenent-me declaració. I sempre els deia el mateix: que no sabia com es deien, el xicons. En part era veritat. Però sí que en sabia el nom d’algun, perquè eren molt amics. Però bé: jo em vaig excusar que els xicons que havien deixat els adhesius aquells no sabia com es deien. I tota la vesprada, allí! Em deixaven en un quartet i al cap d’un temps em tornaven a cridar i tornaven a començar una altra volta: «A ver si se lo ha pensado mejor, porque esto lo único que hace es perjudicarle a usted». I tal i qual... Total: que, mentrestant, el Ricard estava a casa amb la cama trencada!

[Ricard] Jo m’havia trencat la cama, i estava a soles.

[Cèlia] No teníem mòbil. Però bé... Es van fer les nou de la nit, i aleshores allí van aparèixer el Ximo Caturla, Josevicente Mateo (que aleshores era president de la UNESCO), Eduard Ranch (que va ser professor d’història en la Universitat), Pere Miquel Campos i no sé qui més: van anar la Comissaria i em van traure d’allí. Josevicente era cabota com ell a soles! I va anar a la Comissaria aquella i va muntar la de Déu és Cristo. I em varen soltar. I Pere Miquel i Elòdia em van portar a casa. Això sí: em van soltar amb la condició que al sendemà, a les nou de matí, m’havia de presentar al carrer Girona per a portar-me als Jutjats. I allí que em vaig haver de presentar, al sendemà. I em van portar amb un cotxe cel·lular i tot: del carrer Girona a l’Ajuntament, amb cotxe cel·lular, per a declarar! Com si fórem terroristes! Però ja està: no va tindre més repercussió...

En canvi, els veritables terroristes, sembla que no estaven tan perseguits, no? Perquè no sé quants atemptats vau arribar a patir en la llibreria Set i Mig...

[Ricard] Sí... Recorde que les primeres voltes que vaig anar a la policia a denunciar els atacs em tractaven a patades. «Pero usted qué quiere? Venga: siéntese ahí! Esto! Lo otro!» Però al final, després, quan la cosa no estava tan clara, van començar a ser més amables. «Qué le ha pasado, señor Sancho? Ay! Que le han vuelto a tirar petardos a la librería? Es que esta gente! Espere un momento...» Agafa el telèfon, marca un número i, quan li contesten, diu: «Oye, Fulano! La librería tal, dejadla ya tranquila!» I penja. I em diu: «No se preocupe, que a partir de ahora no le volverán a molestar.»

Ostres! Que fort!

[Cèlia] Conta-li allò de l’encenedor...

[Ricard] Ah, sí! A tot açò, m’ofereix: «Quiere fuego, senyor Sancho?» I era un encenedor amb la ikurriña! M’imagine que aquell encenedor li l’havia requisat a algú...

Recorde que una volta em vas contar que, després d’una altra reincidència, el policia agafa el telèfon i diu: «No vos havia dit que havíeu de parar? Com és que heu tornat a fer un altre atac?» —fa memòria Labrado.

[Cèlia] Sí! És veritat. Després d’això de Ricard, encara van fer una altre atemptat, i l’home va vindre a la llibreria a comprovar-ho. Va parar el cotxe policial davant la porta, va mirar l’expedient i veient el que havia passat...

[Ricard] Va agafar el telèfon i va marcar un número. Se’l sabia de memòria, aquell número, clar. I el vam sentir que recriminava: «Oye! No te he dicho que dejéis en paz ya de una vez a la librería esta de Rafael Terol?»

I una de les voltes vau poder veure la matrícula del cotxe que havia anat a atemptar contra la llibreria, no?

[Cèlia] Nosaltres, no. Això van ser els veïns. A les tres del matí: la volta que van atemptar més fort. Van fer molt de foc...

[Ricard] És que, clar, nosaltres ens jugàvem la llibreria. Però els veïns es jugaven la vida! El cas és que ho vam denunciar i la policia va arribar a detindre un dels agressors. I el van jutjar. Vaig anar jo de testimoni, a declarar al Jutjat. Però ja t’ho pots imaginar: aquell portava un molt bon advocat, i se’n va eixir, en el judici... Però la part més curiosa és que aquell home es deia Ángel Honrado. Que és una cosa que dius: com és possible que algú que es diga Ángel Honrado siga el facinerós que va cremar la llibreria. [Riu.]

Aquesta és bona! [Riem.]

[Víctor] És demencial: de manicomi! [Continuem rient.]

En fi... Ara podem riure, perquè ha passat temps de tot i t’ho pots mirar amb un cert sentit de l’humor...

[Ricard] Sí. Ara és com una anècdota. Però quan estàs vivint-ho, ho passes malament. Molt malament.

Tan malament que, enmig de tot aquell clima de tensió i violència feixista es produeix el cas de Miquel Grau. I li costa la vida. Com ho recordeu, allò? Ací se’ns acaba prompte el riure, no?

[Cèlia] Això és que em fa molt de mal, Joan.

M’ho puc imaginar. O no. Conec la cançó d’Al Tall, i he llegit papers d’ací i d’allà que conten els fets...

[Cèlia]. Però no ho has viscut.

No. Ho he sentit contar, només. I m’imagine que, de contar-ho a passar-ho, hi deu haver un món de diferència.

[Cèlia] Quan Joansa va tindre l’accident, va estar un any sense vindre a la llibreria. I a la llibreria estàvem Amparo i jo, les dones. Joansa feia d’assessor de les exposicions i Ricard portava la comptabilitat: per això ell sap millor que ningú tot el que vam guanyar i el que vam perdre, econòmicament, en Set i Mig... [Riu.] Clar: quan van tindre l’accident ells, em vaig quedar jo a soles a la llibreria. I vam haver de buscar ajuda. I, com que Llum era de la corda i estava quasi sempre per allí...

[Ricard] Llum Quiñonero...

[Cèlia] La Llum Quiñonero, sí... El cas és que venia el 9 d’Octubre i anaven a penjar cartells. Érem molt atrevits. I se’n varen anar, de la llibreria, Llum amb el nóvio de la germana, que era Miquel Grau, a posar cartells...

[Ricard] Perquè la cola i els cartells, els teníem a la llibreria.

[Cèlia] Al rebost de la llibreria.

[Ricard] Van vindre a la llibreria a arreplegar la cola i els cartells.

[Labrado] A boqueta de nit, o ja tard?

[Cèlia] Anava a tancar ja quan va tornar algú corrents i va dir: «Ha passat una cosa greu! Ha passat una cosa greu!» «Però què? Què? Què ha passat?» «No ho sé. No t’ho puc dir.» Va deixar el poal allí i se’n va anar.

És a dir, que el poal que portava Miquel Grau va eixir d’allí i va tornar, però ja sense Miquel.

[Cèlia] Bé... No sé si era el seu. Perquè van eixir dos o tres grupets. I de seguida es varen alertar. Perquè anaven vigilant, els uns i els altres, si venia la policia. Perquè això de fer pintades o posar cartells estava molt perseguit. I per això, aquell d’allí dalt va dir: «Ara que no em veuen, ara sabran!»

Va ser a la plaça dels Cavalls, veritat?

[Ricard] Sí, sí. On està la floristeria.

I com vau viure, una barbaritat com aquella, la gent del valencianisme cultural a Alacant? Perquè Miquel encara va tardar uns dia a morir-se, no?

[Cèlia] Molt malament. Ho vam viure molt malament. Amb molta solidaritat, però molt malament. Patint. Vam estar deu dies amb l’ànima en un puny. En Set i Mig teníem un client que era metge i que indirectament podia assabentar-se com estava Miquel. I tots els dies venia i ens contava: «No hi ha res a fer. No hi ha res a fer... Té el cap obert» Però no créiem que anara a morir-se...

[Silenci.]

[Cèlia] I després, el que vam viure, també, va ser l’enterro. Recorde que hi havia la família. I moltíssima gent: moltíssima gent. Que no vam poder entrar tots. Enfront de l’Hospital General d’Alacant hi ha una capelleta o una esglesieta. I van fer l’enterro allí. Hi havia una gentada de por! Fins «los viejos comunistas de la Vega Baja» estaven allí, en el soterrar! Perquè al Baix Segura, en aquell moment, hi havia molts beats, però també molts comunistes. Quan va acabar la missa es va fer un silenci total. Imponent. Jo ara no entenc això que fan, d’aplaudir en els soterraments: perquè el fet més impressionant del soterrament de Miquel Grau va ser precisament el silenci; el silenci des de l’Hospital fins a la plaça de Bous. La quantitat de gent que hi anàvem, i el silenci tan gran que hi havia... Marxàvem tranquil·lament, serenament, en silenci, tots. Impressionant. I vam arribar a la plaça de Bous. I allí hi havia un cordó de policia que no deixava passar la gent...

Però on anava el seguici? Entenc que portàveu el fèretre de Miquel, no?

[Ricard] Al muscle. Anàvem amb ell al muscle.

[Cèlia] No has vist les fotos?

Sí, clar... Però vull dir: cap a on anava tota la gent, amb el taüt de Miquel?

[Cèlia] Anàvem cap al centre d’Alacant. Però no sé on anàvem, exactament: aquells eren capaços d’anar fins al cementeri, amb el taüt als muscles...

Però si el Cementeri està a sis o set quilòmetres de la plaça de Bous!

[Ricard] No ho sé... Jo crec que tampoc no hi havia un objectiu clar. Crec que van decidir anar cap avall perquè la gent vera què estava passant.

La qüestió és que us trobeu el cordó policial, i...

[Cèlia] Un cordó policial tremend, amb els cotxes de la policia allí davant. Recorde que Ignasi Álvarez Landete, del MC, que era molt bon negociador, va intentar parlamentar amb els policies. Però allí no hi va haver manera. I la cosa va acabar molt malament.

Hi va haver un enfrontament?

[Ricard] No. Senzillament van agafar el taüt, i se’l van endur.

[Cèlia] La cançó d’Al Tall ho conta, tal com va ser: «Per cridar 'vull l’Estatut' / a Miquel assassinaren [...] No poguérem dir-li adeu / perquè el taüt ens furtaren.»

[Ricard] Van furtar el taüt i no van deixar que la gent continuara.

[Cèlia] No me’n recorde, però diria que tot allò va tindre poca repercussió en premsa. Clar: dins del grup de nosaltres, ho sabíem. Però la premsa crec que se’n va fer poc ressò.

[Ricard] La premsa és que estava a les ordres de qui estava: de l’autoritat del moment. Però ara la Llum Quiñonero ha escrit un llibre molt bo, molt bo.

Sí: Miquel Grau 53/1977.

[Ricard] Exacte. I hi relata tot això amb molt de detall, i explicant tot el procés de la transició.

[Cèlia] Després hi va haver una acusació particular, de la família. I també una acusació popular. Jo vaig ser una de les qui la vam signar, l’acusació popular. Però quan van fer el judici no em van arribar a cridar. Recorde que l’acció popular la va exercir l’advocat basc Juan María Bandrés.

Canviant completament de tema... És veritat que el Col·lectiu Benacantil es va crear allí, en Set i Mig? I què era, exactament, això del Col·lectiu Benacantil?

[Ricard] Sí. Allà vam fer un col·lectiu que es deia Col·lectiu Benacantil. Ens dedicàvem a escriure als diaris, sobretot en Información, totes les setmanes, com a contrapès a les envestides que feia l’element aquell del Sureste. Com li deien? Ah, sí! Don Vicente Ramos! Ens reuníem allí a la llibreria. I allí estàvem Joan Ponsoda, Rafael Escobar, un altre amic i jo. Preparàvem entre els quatre un escrit. I cada setmana... «Pumba!» El publicàvem. També recorde que, quan don Vicente Ramos no volia publicar el llibre de l’Obra poètica de Joan Valls en l’Instituto de Estudios Alicantinos, perquè el pròleg era d’Emili Rodríguez-Bernabeu, ens vam reunir a la llibreria amb Jordi Valor i Serra, Josep Vicent Bevià i el mateix Joan Valls per fer un escrit o què sé jo. I hi vàrem estar fent força, fins que vam aconseguir que es publicara l’Obra poètica de Valls. I vam promoure, també, dos marxes per l’autonomia. I un mapa amb tots els pobles i totes les comarques (un dels primers que es va fer en valencià). I allí a la llibreria, també, es on es va començar a covar la idea de crear la Cooperativa de Pares Aire Lliure (de la qual el Ricard va ser el primer president i Joansa l’arquitecte), per a ensenyar valencià als xiquets. I vam llançar una campanya de promoció del nou diari Avui, i anàvem tots els dies a l’aeroport a arreplegar el paquet de diaris per fer-ne la distribució. Xe! I no sé quantes coses més! En Set i Mig fèiem contubernis de tot tipus...

Com va ser això de les marxes per l’autonomia?

[Ricard] Vam anar al Govern Civil, a demanar permís. Per a cada coseta havies d’anar a demanar permís al Govern Civil. Les marxes per l’autonomia van consistir en una mobilització de cotxes. Anàvem a Beniel, a la porta del Regne de València venint des de Múrcia. I des d’allí, des dels mollons de la fita (els rotllos, que diuen allí), anàvem en caravana, passàvem poble per poble i llegíem un manifest que havíem preparat. Fins que vam arribar a Alacant, i el vam llegir al saló de plens de l’Ajuntament, davant de l’alcalde Lassaletta. Per cert: recorde que en aquell moment la façana de l’Ajuntament d’Alacant presentava al balcó la bandera alacantina, blanca i blava, i la senyera quadribarrada: una bandera alacantina, una quadribarrada; una alacantina, una quadribarrada... O siga: donava una imatge amb una impressió de quadribarrades tremenda. Sense complexos. No sé si ara es podria repetir, això. En fi...

[Cèlia] Set i Mig era una llibreria, però no era simplement una llibreria...

També va nàixer allí el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, no?

[Ricard] Ah, sí! Eliseu Climent ens va demanar si podíem organitzar el Secretariat a Alacant. I Joansa i jo vam anar a parlar (gràcies al Josep Maria Perea, que ens va concertar una entrevista) amb Jordi Torregrossa, que era el president del Banc d’Alacant, enfront del Mercat d’Alacant. Ara és un hotel, però en aquell moment era la seu del Banc d’Alacant, que era una filial de la Banca Catalana. I llavors vam parlar amb el Jordi Torregrossa, li vam presentar un projecte per escrit i li vam explicar les coses que volíem fer. I ell ens va donar diners per a portar a terme les accions que volíem. Amb aquella ajuda del Banc d’Alacant vam llogar un local i vam muntar el Secretariat de la Llengua a Alacant, per a organitzar i oferir classes de valencià.

Escolteu... I per què «Set i Mig»? Qui li va posar el nom? Supose que pel joc de cartes, no?

[Cèlia] Pel joc de cartes, sí. Vàrem escriure tres o quatre noms i va eixir aquell paperet.

[Ricard] Vam escriure noms i els vam posar dins d’una bosseta. I, per insaculació, una de les filles de Joansa va ficar la mà, va traure un paperet, i era el de «Set i Mig».

Veus? La sensació que fa és que València tenia la llibreria Tres i Quatre. És a dir: set. I a Alacant, Set i Mig: mig punt més! [Riem.] Bromes a banda, diria que Set i Mig va ser el signe d’un temps, d’unes circumstàncies i d’unes il·lusions a la ciutat d’Alacant. Ara que ja fa prop de cinquanta anys que en vàreu encetar l’aventura, teniu la consciència d’haver estat els protagonistes d’un episodi clau per a la història del valencianisme cultural? Quina sensació en conserveu?

[Ricard] Això ho podem veure ara. Quan ho estàs vivint no n’eres conscient. Tu treballes, treballes, treballes. I vas fent...

[Cèlia] Jo ara estic molt decebuda. Perquè... De tot allò, què ha passat? Què se n’ha fet? En què ha quedat tot aquell moviment?

No ho sé... Adés parlàveu d’il·lusió i d’esperança. I la pregunta, potser, hauria de ser: qui va desinflar les il·lusions i les esperances que van brollar al final del franquisme davant les expectatives de la democràcia? Qui va frustrar tots aquells anhels de llibertat? Qui va esmorteir l’ànsia de dignitat? Qui va punxar aquell bellíssim somni d’utopies durant la dècada dels vuitanta? Vull dir: qui, com i per què?

[Cèlia] La legalització dels partits.

[Ricard] Contra Franco vivíem millor. I actuàvem més. I estàvem més units. La legalització dels partits, paradoxalment, va provocar un progressiu desistiment de la gent en la militància de les idees. Una desmobilització i deserció dels ideals, i una activació de l’interés pels llocs directius i de poder en els partits polítics i les institucions. La gent més llesta va ocupar els seus càrrecs polítics en els ajuntaments, en les conselleries, en les diputacions i tal... Però això no es va traduir en una millora social i cultural com la que anhelàvem. Ni de bon tros. Tenint com teníem els valencians, al final, una ràdio i una televisió autonòmiques, resulta que —per dir-ho curt i que ens entenguem— mai, mai, mai Raimon no va actuar mai en Canal 9! I l’Ovidi Montllor, tampoc! Va ser vergonyós. Vergonyós...

[Labrado] En fi... Pensàvem que hi havia una humanitat d’esquerres, amb polítics que serien honrats, serien honestos, serien imaginatius, serien incorruptibles. I no.

[Cèlia] Mira. Saps aquell que es burlava i deia allò: «Ara sabrem els qui som»? Doncs en van ser prou per a fer-lo alcalde del seu poble. I saps ara què és aquell poble? Una merda urbanitzada! Una pena. Una gran pena... Perquè jo creia que eren els meus. I els meus ho van llançar a perdre.

Potser no. Potser res no es llança a perdre, Cèlia, en l’esdevenir de la història. Tot, si es vol, pot tenir un profit o un altre. Perquè en la construcció de la civilitat, analitzar amb perspectiva els errors comesos, sospesar-los, advertir-los i provar de no repetir-los és sempre un camí fructuós i plausible: tant com reconéixer, honorar i vindicar la gent que, al seu moment, ha estat capaç de propiciar un món millor a força d’il·lusions i esperances. Gràcies, Celia i Ricard —vull dir—, per fer possible, a Alacant, la més bella de les revolucions: la de procurar a la ciutadania un món millor per mitjà de la literatura, la música, l’art, la llengua, el compromís, la solidaritat i la cultura. La història present i futura de la ciutat s’haurà d’escriure, sí o sí, sobre la base del luxe de la vostra memòria. I la de Miquel Grau. Que és tot ja part d’una mateixa memòria: la d’un poble que ambicionava guanyar la llibertat per mor de l’amor a les paraules —i als llibres.