Joan Carles Girbés: «Al sector editorial ens cal no tenir por de la competència»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Joan Carles Girbés té una trajectòria personal i professional d’home que s'ha fet a ell mateix, d’aquells que saben que tenen idees per aportar i que les fan saber amb decisió.
Joan Carles Girbés té una trajectòria personal i professional d’home que s'ha fet a ell mateix, d’aquells que saben que tenen idees per aportar i que les fan saber amb decisió. | Jesús Ciscar
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Joan Carles Girbés (Carcaixent, la Ribera Alta, 1974) és un home madur que sembla molt jove. Té aspecte d’infant inquiet, uns ulls petits i brillants, uns rínxols curts i sempre ben pentinats, bastant alt i esprimatxat. Com diu la cançó de Raimon: l’he «conegut sempre igual com ara». Feia anys que no el veia, i em sorprèn i m’alegra la seua eterna vitalitat i posat dinàmic, com si fos encara el primer dia de feina. «A mi m’agrada viure la feina intensament –comenta– treballar a gust, perquè has de sentir que aportes coses a la feina i que aquesta te n’aporta a tu també.»

Joan Carles Girbés té una trajectòria personal i professional d’home que s'ha fet a ell mateix, d’aquells que saben que tenen idees per aportar i que les fan saber amb decisió. Diu que no era bon estudiant, però en un moment donat es va posar les piles i va eixir disparat com un coet, «quan vaig entrar a estudiar COU tenia la consciència que m’hi anava la vida i vaig acabar el curs amb matrícula d’honor». Abans, però, una circumstància ben particular, un quiosc que era negoci familiar, havia posat al seu abast de sobte desenes de tebeos, periòdics i aquells llibres que regalaven els diaris: «tenir un quiosc a mà em va canviar la vida, perquè a casa meua no hi havia una gran biblioteca ni els pares eren lectors». Al quiosc es van sumar tots els llibres que va llegir de la biblioteca del seu poble, la qual va començar a visitar ben aviat. No era bon estudiant, però era bon lector, i això ja ho diu tot, o quasi tot.

Girbés arribà al món de l’edició atzarosament, per unes pràctiques com a administratiu, però una vegada envoltat de llibres –i després de guanyar un certamen literari amb un relat– va saber que volia estudiar periodisme. Ho va fer i durant uns anys estigué al capdavant del gabinet de comunicació d’Edicions Bromera, on arribaria a ser director editorial. En la vida, però, res és per a sempre, tot i que per un moment Girbés va pensar que sí. Canvis i circumstàncies diverses, vitals i professionals, el van fer marxar de Bromera i fundar l’editorial valenciana Sembra, mentre col·laborava com a free lance amb altres projectes editorials, notablement Ara llibres. El 2016 va fer el salt a Ara llibres i avui és el director editorial de la cooperativa Som, en concret d'Ara Llibres, llibres de no-ficció, Amsterdam de llibres de ficció i Now Books de llibres en castellà. També és responsable de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. Entre Barcelona i Carcaixent, Girbés viu el món editorial de dalt a baix: ha dirigit la Setmana del Llibre Català durant tres anys, entre 2019 i 2022, amb la pandèmia entremig, i coneix de primera mà el teixit editorial valencià. Pocs com ell per a fer-nos una radiografia dels darrers anys (de les darrers dècades) en matèria editorial.

Gisbert ha dirigit la Setmana del Llibre Català durant tres anys, entre 2019 i 2021. |↓ © Jesús Ciscar

D’on li ve la vocació d’editor, la passió pels llibres?

Són dues coses distintes, la passió pels llibres i la vocació d’editor. Des de ben jove em van agradar els llibres, però no imaginava mai que acabaria fent d’editor. Soc l’únic lector de tota la família! El meu cas no era una família de lectors amb una gran biblioteca a casa, però sí que estàvem subscrits al Círculo de Lectores i allò ja era alguna cosa. Jo em refugiava en la lectura de tebeos com ara Súper López, i després quan els meus pares van obrir un quiosc, allò ja era com viure dins d’una biblioteca perquè tenia accés a molts col·leccionables i als llibres petits que regalava el diari El Sol, molts encara els guarde, i els vaig llegir en el seu dia; a més, llegia diaris i tebeos i jo seguia l’actualitat. No entenia moltes coses, però les seguia... I un llibre em portava a un altre de manera molt natural i anava a la biblioteca de Carcaixent a llegir Mafalda, tot i que deia que hi anava a fer els deures i em colava a una sala on els xiquets teníem prohibit d’accedir-hi. Jo fantasiejava amb el contingut d’aquells llibres prohibits… Va ser decebedor descobrir que no ens deixaven entrar perquè era on guardaven primeres edicions rares i valuoses. M’havia imaginat uns continguts més provocadors!

I no sospitava que es faria editor...

El meu pare era llanterner i jo estava destinat a ser llanterner, però vaig estudiar una formació professional d’administratiu i en cinquè curs vaig entrar a fer pràctiques com a administratiu a Edicions Bromera, i jo estava fascinat amb les fotocopiadores, els fax, les màquines d’escriure elèctriques… en aquella època tot allò era modern! A més, un any abans havia guanyat un premi literari a Benimodo amb un conte i això em va canviar molt. Vaig entendre que m’agradava llegir i escriure, i que fins i tot ho podia fer raonablement bé, i vaig decidir estudiar periodisme.

I Bromera on es quedà al mig de tot això?

Doncs estudiant periodisme vaig continuar col·laborant amb ells, unes hores d’administratiu, però aviat vaig començar en l’àrea de comunicació, a crear un gabinet de premsa, i em vaig enamorar del món editorial. Imagina que aleshores a l’editorial érem quatre persones i jo, i quan vaig marxar n’érem quaranta.

I ara seixanta!

Doncs imagina! Llavors érem poca gent i a mi, que en acabar periodisme tenia un contracte temporal, me’l van allargar i vaig continuar amb ells, fins que Pasqual Alapont va marxar i va deixar de ser cap de publicacions i jo, que ja havia fet informes de lectura i altres tasques editorials, vaig assumir les seues funcions. I m’hi vaig involucrar molt. Era ben jove i tenia moltes ganes i il·lusió. A mi m’agrada viure la feina intensament, treballar a gust, pense que has de sentir que aportes coses a la feina i que aquesta te n’aporta, a tu també.

I en broma en broma, vint anys a Bromera, entre 1992 i 2012. En la seua carrera hi ha un abans i un després de Bromera. Com es viu el final d’una relació professional tan intensa i fecunda?

Sí, van ser molts anys, i tot un moment de creixement en què jo estava allà. Moltes coses pel mig i una sortida de l’editorial molt traumàtica perquè estàs a un lloc i penses que és per sempre, i això no sempre depén de tu.

Girbés és director editorial de la cooperativa Som, en concret d'Ara Llibres, llibres de no-ficció, Amsterdam de llibres de ficció i Now Books de llibres en castellà. | © Jesús Ciscar

Però res és per sempre i quasi que millor!

Bé, ara ho tinc clar, però en aquell moment sentia que allò no s’acabaria. Amb tot, hi vaig aprendre molt, sobretot a fer llibres, consolidar un catàleg i tractar amb autors.

I se’n va en plena crisi, quan ningú no contractava editors...

Sí, va ser dur. Al País Valencià no hi havia, ni hi ha encara, una indústria editorial potent que demandés editors. El panorama era Bromera i petites editorials familiars. Jo veia que no hi havia lloc per a mi i això em va obrir els ulls i posar-me a la feina.

Ja que trau el tema... Com percep l’edició valenciana dins de la catalana?. Veu possibilitats de superar els obstacles i penetrar en el mercat?

Al País Valencià les editorials no han donat el pas a ser una potència, una força dins de l’àmbit editorial, un àmbit que vaja més enllà d’una única editorial forta i on hi haja mobilitat. Ací les empreses són més aviat familiars, d’autoocupació i autogestió, i algú que munta una editorial veu llunyana la possibilitat de contractar altres persones i fer equip i créixer.

I com es podria canviar això?

Potser hi ha un excés de publicacions en literatura infantil i juvenil, i mancances en altres àmbits, com ara la no ficció. Al País Valencià hi ha moltes limitacions en l’àmbit editorial. I hi falten lectors en la llengua pròpia, és evident. Excepte Bromera, no hi ha empreses amb els recursos necessaris per fer créixer determinats llibres i s’ho han de pensar molt més per a poder exportar els teus autors, per descomptat. A més, el sistema mediàtic és molt limitat i no acompanya, cosa que sí que fa a Catalunya, almenys més que ací. Al País Valencià no hi ha una xarxa comunicativa, sobretot pel que fa als llibres en català. No hi ha un star system, i això és una lluita molt gran contra els elements. A més, hi ha una asimetria, o una falta de reciprocitat. Els editors valencians per a editar llibres en català necessiten del mercat català, de lectors d’allà. En canvi, els editors catalans no necessiten el País Valencià.

Tot i que els lectors valencians compren molts llibres d’editorials catalanes.

Sí, és clar, però els editors valencians necessiten més els lectors catalans que viceversa. Perquè al final el mercat editorial català el gestiona el segell d’allà. El que ocorre, a més, és que és molt difícil ser-ho tot alhora, i si ets molt fort en un àmbit, com és el cas de l’àmbit educatiu i els llibres infantils i juvenils al País Valencià, costa molt ser-ho en un altre àmbit. I hi ha poques editorials que puguen fer de tot. Afers, per exemple, s’ha centrat en l’assaig, i Tres i Quatre no ha entrat pràcticament en l’àmbit infantil i juvenil. I els projectes petits, els editors independents, per si sols ho tenen difícil, no hi arriben, però si d’alguna manera ens n'unim molts, llavors sí que podem anar a fires i a trobades i tenir més presència, ajuntar esforços i crear sinergies entre editorials. Crec que ens cal un canvi substancial: no tenir por de la competència. Quanta més gent sàpiga dels llibres que editen altres companys, més lectors arribaran a mi. Necessitem una competència sana perquè els lectors salten d’unes propostes editorials a altres. I em sembla que al País Valencià això no es percep així. És un mercat més acotat i centrat en el món educatiu, falta visió de mercat i més normalitat i deixar de pensar que «si tu vens és en detriment de l’altre i al contrari».

I amb aquesta panorama, vostè com se’n va sortir?

Doncs vaig fer un parell de feines com a free lance, algunes precisament per a Ara llibres, però va ser a partir de parlar amb Xavi Sarrià, a qui jo li havia publicat Històries del paradís, que vaig començar a fer d’editor, perquè si bé fins a aquell moment havia publicat molts llibres, havia fet ben poc d’editor, en el sentit anglosaxó, d’acompanyar i guiar els autors, d’intervenir en els textos etc.; primera, perquè amb el volum de llibres que trèiem a Bromera m’era impossible, i segona, perquè quan ho havia intentat havia ensopegat amb reticències per part dels autors, que no sempre hi són receptius, i fins i tot hi havia qui es molestava o no ho veia bé, perquè pensen que li han dedicat massa temps com per a retallar un text o eliminar-lo. I tampoc els editors tenen sempre la raó, és clar!

I quan va poder començar a fer d’editor?

Amb Xavi Sarrià. Jo veia que ell tenia coses a dir i em feia il·lusió treballar amb algú que es mostrava tan receptiu, i va ser aleshores quan vaig descobrir que editar és ben diferent de publicar, i que és molt bonic fer créixer un autor i ajudar-lo que done el millor d’ell mateix. Va ser un moment clau. I temps després ens vam engrescar en la creació de Sembra. Feia una dècada que no havia nascut cap editorial nova al País Valencià, tot i que sí que n’havien sorgit moltes a Catalunya i a Espanya, i pensàvem que calia crear un segell que arribés a un públic ampli amb llibres ben diferents, de moltes temàtiques diverses i amb un compromís arrelat al territori. I amb obertura de mires. Aquella va ser una època de molta llibertat i creativitat i m’ho vaig passar bé perquè fèiem el que volíem i vam connectar amb força gent, amb una comunitat de lectors important i amb autors molt bons.

Girbés és també responsable de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. | © Jesús Ciscar

Quins llibres eren aquells?

Vam fer el llibre de Laura Ballester sobre l’accident del metro de València, Lluitant contra l’oblit, un llibre important. Era el nostre primer llibre de no ficció, una mena de llibre dels que no es feien molts al País Valencià i que calia fer. Obres d’investigació periodística que explicaren què havia passat, més enllà del silenci mediàtic i de les pures xifres. Calia fer llibres sense complexos, com el de Laura o la traducció de la novel·la de Peter Cameron, Algun dia aquest dolor et servirà, i això ho podíem fer perquè no depeníem de les ajudes oficials i treballàvem amb llibertat. I això era la nostra il·lusió i motivació, fer les coses d’una altra manera, perquè per fer el de sempre ja estaven els altres. I per això apostàrem per llibres prescriptius per a joves lectors que agradaren als joves a qui anaven destinats, i no només als professors, i Totes les cançons parlen de tu el demanaven els joves perquè entrava en molts debats actuals i els arribava el missatge. La qüestió era com arribàvem als lectors, no als professors.

Quan i com va ser el canvi a Barcelona, li van fer una oferta?

Vam presentar Sembra en gener de 2014 i en novembre de 2016 vaig passar a formar part d’Ara Llibres. Vaig estar una temporada amb un peu en cada lloc, però finalment em vaig centrar en el nou projecte. Me’n vaig anar en un moment decisiu tant personal com professional, un moment en què sentia la necessitat d’agafar distància de molts temes. A Sembra havia aprés molt, però pensava que allà ja havia aportat tot el que podia i volia fer un pas més enllà perquè encara tenia coses a fer i a aportar en altres llocs, i això és important, que sàpigues que tens coses a oferir. Aleshores l’Oriol Soler, que era el director general en aquell moment, i just també quan Izaskun Arretxe va marxar al Ramon Llull, em va proposar anar amb ells: Ara Llibres, Sàpiens, Amsterdam la productora Batabat. I hi vaig entrar com a director editorial d’Ara Llibres (no ficció) i d’Amsterdam (ficció), la qual vaig redissenyar per donar-li una nova empenta.

I just després arribar-hi vostè, Ara Llibres va incorporar la Bernat Metge. Com va ser aquella decisió?

Vam fer la compra el 2017, coincidint que jo ja era el director de tota l’àrea, i allò em va fer molt de goig perquè la Bernat Metge era una institució centenària i nosaltres li hem donat una projecció actual. I ens vam projectar en les dues vessants: la Bernat Metge Essencial, per tal de popularitzar els clàssics amb edicions més econòmiques perquè són clàssics que tenen també sentit ara, i la Bernat Metge Universal, amb clàssics d’altres èpoques i altres literatures, i amb edicions bilingües i més econòmiques. I la Bernat Metge va passar de formar part de l’Institut Cambó, a ser una cooperativa, la qual cosa suposava un canvi de registre per a fer-la viable i que no depengués d’una fundació, sinó d’una aposta important pels clàssics. Volíem crear un projecte a llarg termini, per a d’ací a cent anys, com la Plèiade a França.

Ara Llibres ha esdevingut una editorial de referència en l’àmbit de la «No Ficció» en català. Què té de particular la «No Ficció»?

Com a editor he descobert que els llibres de no ficció m’agraden especialment. És un àmbit que inclou un procés complex, que ho abraça tot: primer triar un tema —i el ventall és ampli: canvi climàtic, feminisme, el neo-feixisme, etc—, i pensar qui pot fer aquest tema, aquest llibre, relacionar-lo amb un autor possible... Cal trobar les persones més indicades per fer arribar els llibres d’una manera divertida i divulgativa per als lectors. Tot plegat és una tasca complexa però emocionant. En realitat comences de zero, i com a editor fas una mena d’exorcisme, perquè has de traure un llibre de dins d’una persona que tu consideres que el du a dintre seu, que té coses a dir i que el pot fer, i cal guiar-la en el procés. Hi ha molts primers llibres en la no ficció perquè molta gent només escriu un llibre sobre un tema determinat, aleshores ens hi juguem molt perquè hi entra la il·lusió d’un primer llibre. Normalment són llibres que surten del coneixement i l’interès real, i fer-los arribar de manera entenedora no és fàcil. Com a editor, aprenc molt d’ells, dels autors, perquè normalment és gent que sap molt d’un tema, que té coses a dir.

Tot un aprenentatge.

Cal saber detectar el talent dels altres, convèncer-los que es llancen a escriure i guiar-los en el procés. I el llibre esdevé una targeta de visita i ens ho passem molt bé promocionant-los. És important centrar-se en un nombre de títols que pugues abastar bé, i saber com comunicar-los al públic. I aquesta pregunta que et fan sovint i que ens fem tots: es publica massa? No ho crec. No sé què vol dir que es publique massa. El que a mi m’interessa és fer llibres perdurables, és el gran repte d’un ofici, el d’editor, que crec que té molt de futur. Em preocupa fer una bona edició i saber acompanyar els autors i els textos, fer-los créixer perquè ho donen tot. Amb el teu segell editorial has de marcar la diferència com a editor, però també aportar rendibilitat a l’empresa, perquè si tens un projecte viable econòmicament, podràs continuar aportant nous continguts a la societat. Quan treballes amb llibres que costen molt d’escriure, has de vetlar perquè duren més d’un mes a les llibreries, ja que com menys efímers siguen els llibres que fas, més sentit té la teua feina d’editor. En tot cas, soc del parer de seleccionar amb molta cura allò que publiques, perquè potser es publica molt en determinades àmbits i poc en altres. Perquè on està el Manga en català, on les traduccions de no ficció? Publiquem molt, però tenim buits i forats no coberts. Potser ens hauríem de plantejar si hi ha un excés de publicació en alguns gèneres, com potser el de la literatura infantil i juvenil al País Valencià, i això és un risc. I en l’àmbit editorial l’oferta genera demanda, així que si no dones Manga en català o llibres mediàtics de youtubers, perdràs lectors que se n’aniran al castellà.

«Al mercat editorial valencià fa falta visió de mercat i més normalitat i deixar de pensar que si tu vens és en detriment de l’altre i al contrari». | © Jesús Ciscar

Aquest 2022 celebreu els vint anys d’Ara Llibres i durant aquest temps han publicat alguns del llibres més venuts en català. Quin balanç en fa?

El nostre objectiu era liderar l’àmbit de la no ficció a Catalunya i l’hem acomplert. Quatre dels llibres més venuts de l’últim Sant Jordi són d’Ara llibres. L’editorial està vint anys centrada en les temàtiques d’actualitat, les que preocupen la nostra societat ara i ací. L’Instant book, tema que passa, tema que es publica, segons la diversitat de les circumstàncies. Sovint hi ha reportatges que acaben convertint-se en llibres. La no ficció té molt a explorar i per fer, tant d’ací com de fora. Nosaltres publiquem el 80% autors catalans, i el 20 % són traduccions. La idea és mirar d’exportar també els nostres autors, i de créixer, i crec que ens cal i que estem construït i creant un àmbit editorial estrictament arrelat al territori dels Països Catalans i que pot fer la seua aportació als debats actuals, de manera transversal i independent. La idea és esdevenir una plaça pública on hi haja gent que tinga coses a dir, amb llibres divulgadors, ben escrits i documentats.

Què li ha aportat haver passat per editorials tan diferents?

Que ara m’ho mire tot des d’una altra perspectiva i tinc una panoràmica més completa. Jo vaig passar d’una editorial potent a una editorial que tot just començava a existir, i finalment vaig anar a dirigir una editorial amb la voluntat de liderar l’àmbit de la no ficció en la nostra llengua, i en la qual els resultats ja ens permeten de fer projectes ambiciosos. El meu pas per Sembra em va ensenyar a treballar d’una manera diferent, perquè no teníem els mitjans, el múscul que necessites per traure molts llibres. I amb tot, Sembra ha deixat títols de gran èxit que es lligen i es reediten encara, com ara Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness, del qual s’ha fet una pel·lícula, o L’amor fora de mapa de Roc Casagran.

Ara llibres és una cooperativa, un dels projectes de la cooperativa Som Abacus; quins plans o moviments de futur immediat tenen?

La fusió amb Abacus i el seu grup cooperatiu d’àmbit cultural i educatiu respon a l’ambició de voler fer coses que al país li convenen, i no només des del punt de vista comercial, tot i que disposa de 49 llibreries i algunes molt grans. I ho dic de la mateixa manera que em plantetge preguntes com ara: quin sentit té la Bernat Metge en el segle XXI? Com traslladem al present allò que volien fer en el segle XX Cambó, Estelrich, Carles Riba? Com ho adaptes? Quin sentit tenia llavors i quin sentit té ara? I amb Abacus ha passat una cosa semblant. És un projecte que va sorgir a finals dels anys 60 del segle passat perquè hi havia la necessitat d’oferir joguines i llibres diferents, educatius, i ara cal adaptar-lo al nou àmbit cultural i educatiu i comercial, i hi ha molt per fer. No podem oblidar que Abacus té 49 llibreries i un milió de socis i que molts d’ells ho senten com un projecte seu. Aquesta fusió s'ha fet clarament per poder fer projectes més ambiciosos per al país i incorporar més talent i solvència en la distribució i el comerç. Volem sumar, no substituir, no es tracta de reduir llocs de treball, sinó de millorar i ser més àgils i pròxims en l’àmbit comercial i aportar una diferència respecte a gegants de la distribució i de la generació de continguts, com ara Amazon.

Parlem ara de La Setmana del Llibre en Català. Vostè l’ha dirigida durant tres anys i li ha donat un nou impuls, potser estava una mica desllavassada, i han aconseguit expandir-la en circumstàncies gens fàcils, fins al punt que avui és una cita fonamental del llibre en català i, a més, amb nova ubicació.

Tenia un compromís durant el qual se m’ha entravessat la pandèmia, però hem aconseguit fer canvis i millorar i aquesta és la importància d’una feina col·lectiva, on tots els del sector anem junts, perquè la Setmana treu el millor de nosaltres, però també dels mitjans de comunicació, dels llibreters, dels lectors, dels autors. Tots anem a una perquè tothom té interès que surta bé i per això va bé i posem en valor tot allò que tenim de positiu. Aquest parèntesi de la pandèmia ens va fer repensar-nos el canvi d’ubicació i el futur de la Setmana, i trobe que ha estat útil. Finalment el 2020 la vam poder fer, tot i que més breu, amb 25.000 visitants i amb la novetat del Moll de Fusta i més casetes, i allò va aportar un intangible d’energia i esperit positiu, més important encara que les vendes en sí mateix, que van ser notables. La Catedral era un bon emplaçament, però ens impedia de créixer, limitava les dimensions de la Setmana. L’edició de 2020 va ser un punt d’inflexió perquè era el gran esdeveniment presencial des de l’inici de la pandèmia.

I les xifres tornen a sortir.

El 2019 vam fer un rècord de facturació, i ara hem tornat de nou a xifres rècord, amb 55.000 visitants. 2022 esperem que serà un any clau perquè hem donat un pas més enllà en la professionalització de la Setmana. Una decisió molt important va ser incorporar la figura de la coordinadora de la Setmana l’any 2020, perquè hi ha molts aspectes a gestionar: les rutes literàries, les trobades amb editors internacionals amb el Ramon Llull, els actes institucionals, els patrocinadors... I calia una persona que treballés tot l’any, constantment, i no només durant la Setmana o un poc abans. La primera coordinadora va ser Cristina Domènech, que ara ha passat a ser-ne la directora, la qual cosa dona continuïtat a la Setmana. El 2020 ens vam fer moltes preguntes i vam veure amb claredat que era una trobada clau, un gran aparador del llibre en català i que, per tant, havíem d’ampliar l’oferta i convertir-la en un festival que fos un espai de sorpresa constant per als assistents, amb activitats simultànies i diverses: presentacions, taules rodones, conta-contes, concerts, fer un podcast en directe, volíem sorprendre. I per això de cara al 40 aniversari hem augmentat els expositors i li hem donat dinamisme. Al Moll de Fusta hi ha una vintena d'estands més i àrees de descans, més escenaris i major oferta gastronòmica. La nostra funció és portar-hi gent! I donar-li importància al fons editorial durant la Setmana, perquè és un esdeveniment ben diferent de Sant Jordi, sense rànquing de llibres més venuts. Durant la Setmana és el moment d’oferir llibres de fons i de debatre sobre molts temes: teatre, cuina, audiovisuals, podcasts, i amb l’excusa dels llibres, integrar-ho tot de manera natural: nous àmbits, públic jove i infantil, debat i pensament, sobre tot això hem reflexionat molt. Ara, a més, amb el canvi d’emplaçament sabem quins dies hi va més la gent, les edats, què compren i tenim dades i sabem en què hem de reforçar, i per exemple hem reforçat, i continuarem fent-ho, la no ficció i la literatura infantil i juvenil.

Girbés ha dirigit la Setmana del Llibre Català durant tres anys, entre 2019 i 2021. | © Jesús Ciscar

Satisfet, doncs, amb la feina feta?

Sí, n’estic content i amb el record de moments ben màgics viscuts durant els darrers tres anys. Tenim una Setmana encara amb més força i més capacitat de convocatòria. Hem anat avançant, fent provatures, i creant un molt bon equip i la Setmana ha esdevingut un esdeveniment central de la literatura en català. Enguany de fet, es dedicaran actes a Joan Fuster i Gabriel Ferrater, i no seran un acte més, sinó una trobada molt important perquè hi vinga molta gent a donar a conèixer l’obra i el llegat de tots dos escriptors i a llegir-los, potser per primera vegada, o a rellegir-los.

Una reflexió post Sant Jordi.

Enguany –amb els xàfecs i les ventades– ho vam passar malament, però el balanç global, del sector en general i d’Ara Llibres en particular, és ben positiu, de creixement notable. El problema és que ens juguem com a sector bona part de la facturació de l’any en un dia. Per exemple, d’un llibre que hem venut 12.000 exemplars des d’octubre et diria que durant la setmana de Sant Jordi en vam vendre la meitat, i és un risc elevat concentrar tant les vendes en quatre dies. Hem d’aconseguir vendre més llibres durant tot l’any.

I els llibres i autors del País Valencià com encaixen dins de la Setmana?

Per tenir-hi una presència efectiva cal treballar-s’ho tot l’any, cada dia, i els editors valencians que volen tenir un impacte a Catalunya de vegades no ajunten esforços i cal demanar-se: Què faig jo i què més puc fer perquè em facen cas? Perquè cal ser conscient que els crítics reben quinze llibres al dia i els editors hem d’aconseguir cridar l’atenció sobre les nostres propostes. A La Setmana no podem fer programació d’autoconsum, sinó que cal projectar-nos cap a l’exterior, cap a fora, i oferir llibres que interessen en diferents àmbits. Jo soc el primer que vull que als editors valencians els vaja molt bé durant la Setmana. I l’esperit és compartit, ací es coneixen més autors, i els autors guanyen lectors. Amb tot, cal tenir present que pel fet que publiques un bon llibre, l’èxit no està garantit: hem de treballar molts altres aspectes per fer-lo atractiu i que se’n parle.

De Noruega de Rafa Lahuerta sí que se n’ha parlat.

És inevitable parlar-ne perquè és tot un fenomen. I no és només gràcies als mitjans de comunicació o als crítics que existeix el fenomen Noruega. Evidentment estar presents en les fires, en les xarxes, promocionar els llibres hi fa molt, però has de comptar amb una oferta, uns llibres de qualitat que et permeten realment fer això. Jo vaig llegir Noruega perquè volia entendre per què tothom en parlava, perquè no era un autor conegut, no havia llegit res d’ell abans.

I què en pensa, després de llegir-la?

Que Rafa Lahuerta és un bon escriptor, que sap transmetre el seu món i una època fent parlar tanta gent i tan diversa. I jo no havia vist ni viscut mai això, aquest èxit de vendes en un llibre que no era lectura prescriptiva per als estudiants. Llavors volia entendre per què se’n parlava tant, i sí, potser hi ha una part efecte de bola de neu, però és evident que el llibre té aspectes molt positius. Com a anècdota et contaré que durant un concert del grup L’Habitació roja a la Fira de Juliol de l’estiu del 2021 els músics li van dedicar una cançó a Rafa Lahuerta, que era entre el públic, i van evocar Noruega, i això en un concert de rock, i a València, no ho hauria imaginat jo mai abans, la qual cosa em fa pensar en allò que crèiem en Sembra quan vam nàixer: que els marges de la literatura en català al País Valencià són més grans del que pensem i que hi ha gent que està esperant i desitjant certs llibres, com ara Lluitant contra l’oblit de Laura Ballester o Noruega, la qual cosa ens diu que si diversifiques i amplies l’oferta pots trobar nous lectors.

Què ens separa encara, culturalment parlant, el País Valencià de Catalunya?

Hi ha una manca real de comunicació, d’entendre’s, d’interlocució entre referents intel·lectuals, referents de qualsevol àmbit que siguen transversals territorialment. I de vegades ens trobem amb institucions catalanes que voldrien dur la seua programació a València i no saben amb qui haurien de parlar. Per exemple, això passa amb algunes xarrades i actes al CCCB de Barcelona, que podrien després passar per València. No hi ha interlocutors clars, identificables, és molt difícil trobar-ne, tot està un poc difús. I sembla mentida que no aprofiten aquesta possible comunicació perquè, a més, hi ha molts valencians a Catalunya, que podrien contribuir a fer viables determinats projectes comuns entre els territoris de parla catalana. I això és fins i tot un retrocés, en comparació amb altres moments històrics. I és preocupant perquè sense context cultural consolidat, l’àmbit territorial està condemnant a les barreres geogràfiques. I el que està fora de la metròpolis ho té malament. A Catalunya també. Qui està a Tortosa, a Reus, a Lleida, no ho viu igual que a Barcelona o a Girona, per exemple. La diferència respecte al País Valencià és que els de Tortosa, Reus o Lleida tenen una porteta oberta per temàtiques compartides que interessen.

I és una llàstima que ni entitats com l’Associació d’Editors del País Valencià, la Fundació Full no puguen fer aquesta funció.

Sí, però la qüestió és que va més enllà del món del llibre. Al País Valencià trobem a faltar institucions culturals dinàmiques, interlocutors eficients, que puguen abraçar diversos aspectes culturals.

Què li demana a un llibre?

Que funcione. Com puc dir jo si un llibre és bo? Si funciona, si atrapa, si crea lectors, si compleix les expectatives, siga el gènere que siga. Com a editor, vull ser honest i explicar què espere jo d’un llibre. Explicar les raons per les quals he fet el llibre en concret. Una cosa que em sorprèn de vegades és la desmesura, al meu parer, de les faixes promocionals. No tot és màrqueting: el que importa, el que deixa petja, és el contingut.

Què cal per a ser un bon editor: passió, intuïció, haver llegit molt?

Dues paraules clau: passió i vocació, això sempre, en la vida, i en l’edició també. Com la descobreixes aquesta vocació? És difícil de determinar. Però ser editor té un component addictiu i acabes mirant-te la vida en forma de llibre, pensant a cada moment si això podria ser un llibre o no, i com traslladaries l’actualitat a un llibre que ha de perdurar en el temps. És difícil ser editor si no tens una gran estima pels llibres i per la literatura perquè no és el mateix editar llibres que publicar productes. Hi ha qui sap que té a les mans un objecte que d’alguna manera «canviarà el món», encara que saps que no passarà realment això, que la teua aportació és molt modesta, però vols contribuir que el món siga més reflexiu i es llija més perquè, al capdavall, si vols fer un producte simplement per guanyar diners, aquest no és l’àmbit més adient per a enriquir-se. Ara bé, també cal tenir un ull en la calculadora perquè una editorial és una empresa i no ho podem oblidar. Tothom ha de cobrar dignament, i si no guanyes diners amb els llibres que fas no hi ha projecte cultural, sinó que la idea morirà en tu. Per això cal un ull en la calculadora, però no tots dos ulls. Si és així, estàs desviant-te i despistant-te del teu projecte. I per últim, cal molta psicologia i tacte per saber dur endavant la relació amb els autors, i anar en la mateixa direcció.