Jordi Borràs, una radiografia de l’extrema dreta, de Barcelona i València a Estocolm, Milà i Riga: ‘Tots els colors del negre’

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Jordi Borràs
Jordi Borràs
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

«La ferida és gran, sí. Fa més de tretze anys que fotografie els feixistes del segle XXI allà on he tingut ocasió de fer-ho i, quan la càmera no ha arribat prou lluny, ho he fet amb la paraula. Però, quan més conec aquest món, més preguntes em faig i més respostes necessito.»

«M’han assenyalat, m’han anorreat, m’han trencat la cara i he perdut el compte, també, de tots els judicis pels quals he hagut de passar per la meua feina.»

Qui diu aquestes paraules, és Jordi Borràs i Abelló, periodista freelance, «fotoperiodista» i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Borràs ha dedicat bona part de la seua vida professional a investigar i documentar l’extrema dreta i el nacionalisme espanyol a Catalunya. Ha publicat reportatges, entre altres, a El Món, la revista basca Argia, la publicació sueca Expo, la britànica Hope not Hate o la capçalera alemanya Antifaschistische infoblatt. Tot això, ho ha dut a terme entrevistant i fent fotografies des de dintre del cor de la bèstia, en les grans mobilitzacions de l’extrema dreta, del feixisme, dels moviments nazis o en les convocatòries de grups reaccionaris autòctons, en les principals capitals europees. El seu últim llibre Tots els colors del negre és una radiografia sobre la maldat humana, sobre el negacionisme o el revisionisme històric que pretén narcotitzar les masses, refer la història i justificar o negar els crims de lesa humanitat i els genocidis com ara l’Holocaust, la Xoà: en lletres grans... el Mal. L’autor desemmascara els hereus del feixisme a casa nostra i s’infiltra en les manifestacions de la ultradreta a Europa, ell aporta, amb aquest document, una dissecció sobre aquest fenomen gràcies a la investigació periodística de tota una vida.

Jordi... perquè aquest títol, Tots els colors del negre?

Quan l’extrema dreta nega la violència masclista o els drets dels col·lectius LGTBI –per posar només dos exemples– no és una boutade. No ho fan per caprici, sinó per ideologia, i ho fan amb una intenció molt clara: canviar les regles del joc i posar en dubte consensos que crèiem blindats. L’extrema dreta no és monolítica. Ha aprés a sobreviure mutant com un virus, adaptant-se i diversificant-se, combinant amb una destresa esgarrifosa tots els colors del negre. I nosaltres no som conscients de tot això. Per això aquest títol tan expressiu.

Els periodistes valencians Miquel Ramos i Joan Cantarero, que anomenes en el teu llibre, aconsellen sempre que no es done mai veu al feixisme, ni tan sols perquè ells expliquen les seues propostes. Penses el mateix?

Sí, la llibertat d’expressió no té res a veure amb el fet de donar veu al feixisme, al nazisme o al franquisme. Això, si no es fa com toca, resulta molt perillós. I ací, a casa nostra, tenim bons exemples.

Ara Llibres (2022)

Comences el teu llibre amb un pròleg de l’historiador nord-americà dels drets humans Mark Bray, un especialista en terrorisme i radicalisme polític a l’Europa moderna. I, en les primeres pàgines, li’l dediques a Neus Català, antifeixista i supervivent del camp de concentració de Ravensbrück.

Sí, s’ho mereixia... i començo amb un fragment del Diari d’un artiller de la quinta del 41, que és un homenatge al meu avi, Enric Borràs Cubells, que, amb només disset anys, el van enviar a la guerra a disparar un canó. Amb divuit anys va marxar a l’exili i va passar per tres camps de concentració francesos. En tornar de l’exili, l’avi va ser detingut i, després d’una pantomima de judici, el van tancar a la presó Modelo. Es va salvar de la mort per pèls, però la seua salut va quedar molt tocada. Va morir jove, als 65 anys. Per això li ret aquest petit homenatge, he fet públiques les seus paraules, el seu pensament, com si tornés de nou a la vida i ho contés ell... era un dolor familiar que pesava i ha estat com una manera de tancar el dol.

Una rama de la teua família prové de Gandesa, a la Terra Alta, i allí passaves els estius de menut. Una zona pròxima als llocs mítics de la batalla de l’Ebre, el principi del final de la guerra. Un lloc on els xiquets jugàveu amb la ferralla trobada als camps d’oliveres, un material provinent dels bombardejos i combats que van patir tan durament els veïns d’aquestes terres.

Sí, molts jugàvem amb tota aquella ferralla, amb tot aquell material de guerra. Hi havia alguns xiquets que sabien desmuntar una bomba que no havia explotat. Part d’aquella ferralla era utilitzada per a construir les cases, he vist la carcassa una bomba buida com si fora un gerro de flors damunt de la taula del menjador. Estàvem familiaritzats amb aquelles coses sorprenents, però quaranta anys després de la guerra encara quedaven, fins fa poc, rastres propagandístics del feixisme o dels nazis que bombardejaren aquesta part del sud de Catalunya i també del nord del País Valencià. Fins al 2005 hi havia una façana en la qual estava pintat un Arriba España molt gran. I referències en pintura i pedra a Mussolini i als regiments alemanys.

La derrota d'Alba Daurada. Atenes, Grècia. Milers de manifestants feixistes rodegen la Cort Suprema, blindada per un enorme dispositiu policial 7-10-2020

Serrano Súñer, el Cuñadísimo de Franco, un germanòfil nazi pels quatre costats, era nascut a Cartagena, però els seus pares eren d’aquella comarca vostra, no?

Serrano Sunyer es va canviar inclús el cognom català: Súñer per Sunyer. No volia saber res dels catalans i Catalunya. Per part de pare venia de Tivissa, a la Ribera d’Ebre, on tenien una casa senyorial de la qual encara queden restes. Per part de mare, Serrano Súñer era d’una família benestant: els Can Sunyer de Gandesa, i tenien casa al costat de l’església. Renegava dels seus orígens, però, a Gandesa, alguns es sentien orgullosos que el primer ministre d’afers exteriors de la postguerra fora ell, un fill del poble. Parlava alemany perfectament i va ser ell qui va dissenyar la trobada de Hitler amb Franco a Hendaia. El Cuñadísimo era un fanàtic molt intel·ligent i es va bolcar en la propaganda vestida de periodisme. Així va ser com, des de Burgos, capital de l’Espanya revoltada durant la guerra civil, va fundar l’agència EFE. El nom no era casual: ell mateix explicava que obeïa a un motiu molt concret «Por ser F la inicial de Falange y de FE», que era el periòdic de combat de la Falange.

I tot això, un català de Gandesa i Tivissa. Quant de dolor en aquestes terres pròximes a la batalla de l’Ebre, un punt en què va quedar partida en dos la faixa republicana litoral mediterrània.

Si, van patir en guerra i van sofrir, de forma especial, el franquisme. Tota aquella zona pròxima a la batalla de l’Ebre va malviure una dura postguerra. A dia d’avui, alguns alcaldes democràtics com el de Tortosa ens parlen encara de «resignificar» el monument franquista de ferro sobre l’Ebre, el més gran de tota Catalunya, traint la història real i original d’aquella instal·lació horrorosa. Això és revisionisme i un falsejament de la Història amb majúscules.

En el teu llibre mantens que l’espanyolisme a Catalunya és sempre d’extrema dreta i anticatalanista. La pàtria, sempre, per damunt de les idees?

Si, exacte. Mira... l’1 d’Octubre de 2017 les forces de seguretat de l’Estat van causar més de mil ferits i van colpejar inclús a gent gran que no s’ho esperava. Com a reacció, tot l'autodenominat constitucionalisme es va manifestar, a finals d’aquell mateix mes, des de Paco Frutos, ex-PSUC, i Miquel Iceta fins a l’extrema dreta més reaccionària contra el referèndum. La manifestació va ser convocada per Societat Civil Catalana i sota el lema Barcelona por la unidad de España... Josep Piqué, Josep Borrell i Paco Frutos van compartir parlaments i escenari, mentre a sota... els radicals feien onejar banderes espanyoles, entre les quals no faltaven les preconstitucionals. Tot això ha afavorit l’eclosió de Vox i ha provocat el seu èxit electoral. Cert és que a Barcelona hi havia acudit molta gent provinent de la resta de l’Estat a fer costat als unionistes catalans, com són coneguts a Catalunya. Durant tot el temps del Procés es va fer ocultació periodística de la realitat a la resta de l’Estat, es va fer una demonització de l’enemic catalanista, tota la culpa era de l’anti-Espanya, és a dir dels separatistes catalans i bascos. Des de la pèrdua de Cuba... la sensibilitat nacionalista espanyola vers Catalunya ha estat d’un rebuig total i general. No es podia consentir el desmembrament de l’Estat. El A por ellos, el 155, quins regals d’afecte dels nostres «conciutadans»! «Anar contra Catalunya els dona vots en la resta d’Espanya...» com afirmava per aquells dies el portaveu del PDeCAT en el Congrés, Francesc Homs. I tenia tota la raó.

El feixisme etern Milà, Itàlia 23-03-2019. Cripta al Cimitero Monumentale en honor als veterans feixistes morts entre 1920 i 1922.

Has estat testimoni de pràcticament totes les grans manifestacions de l’extrema dreta a Barcelona. Els radicals et coneixen i has estat permanentment amenaçat per fer la teua feina. I tu els coneixies a ells amb noms i cognoms. És així?

Sí, he patit tota classe d’agressions, he hagut de canviar de domicili, no puc ni tindre una vida familiar com una persona normal. M’han agredit físicament, han amenaçat els meus fills i la meua família, han corejat en xarxes i davant de mi a la cara: Jordi Borràs, a la cámara de gas. Una d’aquelles agressions la vaig patir quan un inspector de la Brigada d’Informació de la Policia nacional, vestit de particular, que em vigilava, em va atacar i em va trencar el nas a colps de puny. Mentre m’agredia cridava com un boig «Viva España!Viva Franco!». El vaig denunciar i, després de tres anys i mig, un tribunal el va condemnar, el gener passat, a un any de presó i a indemnitzar-me amb 7.000 euros. No entrarà en presó, però almenys va acceptar que va ser una agressió per motius ideològics i va retirar la seua acusació contra mi. M’havia denunciat ell a mi i no va trobar cap testimoni que l’avalés.

Com pot passar això?

Durant la Transició no es va fer una depuració dels elements d’extrema dreta de la policia i l’exèrcit. I tot això va acabar amb el 23 F, un moment en el qual van eixir reforçats. No es van fer canvis estructurals per al bon funcionament d’una democràcia europea. I a la magistratura et diria que passà el mateix! Recordem els muntatges d’Altsasu i Pego, que han estat uns escamots polítics en tota regla. I la impunitat permanent dels atacs als manifestants d’esquerra en totes les manifestacions dels 9 d’Octubre a València. Hem de recordar que, durant aquella dèbil transició, l’extrema dreta va assassinar impunement i ningú ho recorda ja a hores d’ara. Mireu el cas de Miquel Grau a Alacant o Guillem Agulló a Montanejos... i molts altres. Però la bèstia actua també pertot arreu, recordem l’assassinat del primer ministre suec Olof Palme o les investigacions de Stieg Larsson, l’autor de la trilogia Millennium, un gran coneixedor del feixisme suec i nòrdic en general.

Futbol i extrema dreta.

Les dècades dels vuitanta i els noranta van ser terribles, vosaltres teníeu els Yomus i ací els Boixos nois... o les Brigadas Blanquiazules. Recordem el cas d’Aitor Zabaleta, tan trist. Però hui la batalla es lliura a les xarxes, a Internet, on no hi ha cap control i on tot el món campa com si fos la selva.

Les ombres dels manifestants feixistes i les seves banderes projectades a la façana d’un bloc d’apartaments a Varsòvia, Polònia 11-11-2018

Qui era Xavier Vinader per a tu?

El millor periodista d’investigació que hi ha hagut. Era un bon amic i un mestre. Abans de morir em va autoritzar a consultar el seu arxiu personal sobre l’extrema dreta i els radicalismes d’arrel feixista. El seu arxiu em va acabar d’obrir els ulls, la veritat ha de ser contada en uns moments en què els mots «feixista» i «nazi» es banalitzen fins a l’extrem en la major part dels mitjans de comunicació. L’arxiu es troba custodiat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona: des de Fuerza Nueva a CEDADE... allí pots trobar documentació sobre totes les organitzacions feixistes de Catalunya i d’Espanya.

En alguns moments has hagut de passar més por del què toca enfront dels radicals?

Sí, jo no soc temerari ni valent, però la meua curiositat m’ha fet superar les pors. Saber i contar... fer periodisme. La por es controla. Si no contem el què passa se'n sortiran amb la seua i ho pagarem tots, també els nostres fills i nets.

La modernització dels feixismes del segle XXI.

Això sí que fa por. La modernització és una estratègia per a aconseguir el poder. Bon exemple el tenim amb la família Le Pen a França. Jo, quan ja no podia treballar a Barcelona perquè ja era massa conegut i estava molt amenaçat, vaig haver de començar a treballar com a fotoperiodista en l’Europa central i l’Europa del nord, i els resultats encara a dia d’avui em semblen sorprenents. Vaig estar el 20 d’abril del 2016 a la ciutat alemanya de Jena, a l’antiga RDA, on creix encara un nazisme renovat, on els nazis, sense nomenar-lo, sense esvàstiques ni creus gammades, una simbologia prohibida a Alemanya, van celebrar l’aniversari de Hitler. Vaig estar també a la desfilada de les Waffen-SS a Riga, la capital de Letònia (15/03/2017), vaig presenciar la campanya electoral de Marine Le Pen a Marsella (Occitània) en l’abril del mateix any i el maig següent vaig cobrir informativament la desfilada paramilitar a Falum, a Suècia, que em va deixar amb els ulls com a plats. He estat a Varsòvia, Lisboa, Atenes (en la desarticulació d’Alba Daurada), a la tomba de Benito Mussolini i la seua residència oficial: Villa Carpena, a San Martino in Strada, que pertany al municipi de Forli. Una casa en què va habitar fins a poc abans que el matessin. Allò és un museu al feixisme italià i al seu líder màxim, Benito Mussolini. En pràcticament tots els casos hi havia feixisme o nazisme disfressats per a aconseguir el poder. I en tots els casos, en països que ni somniem, la bèstia negra no mor i intenta reproduir-se i escampar-se. Umberto Eco ja ens suggeria que existeix un feixisme etern amb unes característiques, aparentment contradictòries i innocents, que segueix entre nosaltres i que no desapareix.

Activistes antifeixistes manifestant-se a Marsella contra el Front National (2017)

Com veus que a la Catalunya del Nord guanye últimament l’extrema dreta de Le Pen? I no parlem d’Éric Zemmour, feixisme clar i ras, sense complexos...

Mira: Jean-Marie Le Pen, el pare, està barallat amb la filla i allò que es deia Front National (FN) ha donat pas a Rassemblement National, de Marine Le Pen, la filla, que, aparentment més moderada, només es presenta ara com a líder d’un moviment antiimmigració i antieuropeista. Marine, sota els plecs del drapeau français, alerta contra els estrangers com a eix medul·lar de la seua política diària. A Perpinyà, per exemple, han acabat enfrontat els habitants del barri de Sant Jaume, gitanos catalanoparlants, amb els magrebins francesos de diverses generacions. I amb la cara llavada i enfrontant els col·lectius aquesta gent acaba guanyant sempre, i així ha passat. Ells es mouen còmodament en el conflicte social i a favor de la invisibilització dels col·lectius segregats, com en les revoltes de la Banlieue de París de 2005.

Relacionen immigració amb delinqüència sempre...

Sí, exacte. I això és fals i ho demostren les xifres oficials. La immigració és el boc expiatori necessari per a guanyar vots i voluntats. El feixista català Josep Anglada (Plataforma per Catalunya) ja feia aquest tipus de relació: només els immigrants tenen dret a les gratificacions socials, al xec regal, diuen ells.

Tornaran a presó els presos polítics catalans indultats?

No ho descartaria. Espanya, vull dir l’Estat, no perdona als catalans la nostra insistència vers la llengua i els nostres drets nacionals. Mira... estan fent el corredor mediterrani per Sevilla, Madrid i Saragossa. I nosaltres, un tercer fil de joguet que prompte quedarà desfasat. Si l’acaben de fer, és clar!

Neonazis manifestant-se amb una bandera de l’Imperi Alemany. L'aniversari d'Adolf Hitler, Jena,  Alemanya 20-04-2016

«Arreu d’Europa he vist com els xarlatans de la dreta radical popular feien vibrar estadis, com els hereus dels dictadors enterraven la memòria dels seus crims i com la socialdemocràcia s’enfonsava entre el femer del liberalisme econòmic més salvatge. Potser erro, però cada dia estic més convençut que la millor vacuna per prevenir aquest virus no pot ser altra que el pacte social, el respecte al diferent i el bon govern. I cal insistir amb això darrer: el bon govern.»

(Tots els colors del negre).