Empar Moliner, Benvolguda

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Empar Moliner
Empar Moliner | Jesús Ciscar
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, el Vallès Oriental, 1966) –columnista de la controvèrsia, descreguda i irònica, comunicadora en estat pur– ha forjat un univers de ficció, en ocasions delirant, ple d’humor i mordacitat, tocat, segons com, d’una crítica i una paròdia ferotge. Darrere dels seus contes i les seues novel·les hi ha un món proper que coneix de primera mà –el periodisme, els mitjans de comunicació i el món editorial i els escriptors, egos i manies incloses– però també les reflexions i contradiccions d’una dona i d’una mare (sense oblidar el seu vessant de runner, una corredora constant i disciplinada, i d’amant dels còctels). Tot això, amanit amb un verb esmolat, una mirada atenta al voltant –és molt bona reflectint i retratant ambient i atmosferes– i una capacitat d’observació entrenada any rere any, article rere article.

Expressiva, inquieta, i de gest ràpid, Empar Moliner, de posat cargolat i flexible, és un terratrèmol de paraula i de fets que no té por a dir les coses pel seu nom, tirant mà sovint de la broma i la paròdia. Tanmateix, en ella hi ha també un tarannà profund que furga de tant en tant en la part fosca de la vida, en allò que sovint amaguem dissimuladament, i quan ningú no ens mira, sota la catifa. Un tarannà d’escriptora capaç de crear unes històries que penetren en la complexitat de les relacions humanes, en les febleses i les contradiccions, i sovint en el dilema entre salvar els nostres principis o salvar-nos nosaltres mateixos. De tot això i altres temes, com ara el desamor, la maternitat en la maduresa i els canvis biològics, emocionals i fisiològics de les dones en certs moments vitals, parla la seua darrera novel·la, Benvolguda (Columna, Premi Ramon Llull 2022).

Neta d’avis valencians, segons va dir, enamorada d’aquesta terra –tot i que feia temps que no hi posava els peus– Empar troba que València és una ciutat fantàstica i que els valencians som un poble ben eixerit, proper als excessos, com a ella li agrada. M’ho conta mentre conversem envoltades de plantes tropicals a la terrassa de l’hotel on s’allotja amb la seua filla, en una vesprada de primavera assolellada, i amb l’al·licient d’un gintònic vespertí.

«Em dic Empar pels meus avis, que eren valencians, de Borriana i Castelló» i mentre es queda mirant la seua filla diu: «i aquesta nit anirem a visitar la Verge dels Desemparats, ei! No podem marxar de València sense visitar-la. A més anirem a fer un tomb per la Llotja i el Mercat Central». Li comente que ara tot allò és zona de vianants i que fa goig. «Ja et dic jo que València està fantàstica!»

©Jesús Ciscar

Empar Moliner és una enamorada de la peça curta, del ritme, de la sorpresa, dels diàlegs i de la imprevisibilitat. De fet, es va donar a conèixer com a escriptora el 1999 amb L’ensenyador de pisos que odiava els mims, un recull de relats al qual van seguir el contes de T’estimo si he begut, portats al teatre per David Selvas amb gran èxit, No hi ha terceres persones, Contes infantils contra tot pronòstic (Premi Mercè Rodoreda, 2015), Tot això ho faig perquè tinc molta por i darrerament, publicat el 2020, És que abans no érem així. Ara, però, ens sorprèn amb Benvolguda (Columna, Premi Ramon Lull, 2022), la seua tercera novel·la, després de Feli, esthéticienne (Premi Josep Pla, 2000) i La col·laboradora (2012).

Amb aquesta història de nova fornada sota el braç i tota una posada en escena imprevisible, Empar Moliner va captivant els lectors allà on va. I com que fa vida de la literatura i literatura de la vida (sobretot de la més quotidiana), la sorpresa i el riure estan garantits.

Encetem aquesta conversa en la terrassa tropical d’aquest hotel valencià, on ens atén un cambrer asturià –doctorat en filosofia i professor de ioga– que acaba de desembarcar en València, després d’un bon grapat d’anys vivint a República Dominicana. En dos minuts, li faig un curset exprés de valencià i li ensenye què és un cafè del temps: sol, amb gel i llima.

Empar, en la seua literatura hi ha altes dosis del dia a dia, de la quotidianitat, dels clixés i de les ambicions humanes. Quina és la relació entre vida i literatura en els seus llibres?

Des del meu primer llibre hi ha la primera persona, i comparteixo amb els lectors moltes circumstàncies. Tot és autobiogràfic i ficció alhora, les dues coses estan presents des dels meus primers contes, L’ensenyador de pisos que odiava els mims. Allò era pel 1999 i era l’època en què la gent tenia les parets grogues i els sofàs blaus, també a casa meua. I jo ho reflectia als contes. Però la primera persona té també un problema i és que el lector, si et coneix una mica, t’hi vegi. És clar que si no t’hi veu, si no m’hi veu, la lectura serà millor, però com diuen els castellans: consejos vendo que para mí no tengo. I sovint no es pot evitar que et vegin, a mi també em passa quan llegeixo els altres, quan llegeixo algú que conec molt bé. I per això, per a gaudir més de la lectura, millor no conèixer molt bé els escriptors.

Tinc damunt de la taula les restes del cafè del temps que he begut mentre baixava Empar i una tònica (se’ls havia acabat l’aigua amb gas). Empar em demana si és un gintònic. «No, és tònica a soles.» «Què no et faries un Gintònic?» em diu. «Doncs / I tant que sí!» Així doncs, en uns minuts arriba el cambrer asturià mig dominicà amb dues copes precioses i la fem petar una mica amb ell.

«Saps que estaria bé –li comenta Empar– que ens fessis ara mateix aquí una classe de ioga i meditació, aquí mateix, ens vindria molt bé, si tinguérem una mica de temps. Perquè, quin tipus de ioga practiques tu?» «Més aviat un ioga de meditació», comenta el cambrer, qui ens diu que el pensament i la respiració van de la mà i que hem d’aprendre a distingir, que el «meu pensament no soc jo».

©Jesús Ciscar

Mentre aquesta conversa discorre, escolte, observe i faig uns glops a la copa de gin amb tònica: frescor, un xic d’amargor, i efervescència... Com en la literatura d’Empar Moliner.

Empar, però tu (després dels primers deu minuts i el gintònic ja no li puc dir de vostè) corres, i mentre corres... els teus pensaments per on van?

És curiós perquè mentre correm anem pensant en moltes coses. I si vas acompanyada, com jo solc anar-hi, vas parlant de petites coses, perquè ja em diràs, sobretot quan anem costera amunt, has d’estalviar energies i no pots tenir grans converses. A mi la meua companya de córrer és l’única persona que em pregunta cada dia: «Ei, com va, com estàs?» I aquest moment de complicitat, d’algú que es preocupa per tu, és ben bonic.

De fet, la Remei Duran, la protagonista de Benvolguda diu «surto a córrer i mentre corro recordo» i «corrent penso»... I tot seguit ens fa les confessions més pròximes i commovedores de la novel·la.

És que és així. Quan estàs corrent et venen molts pensaments, és un moment de concentració i d’estar amb tu mateixa i sovint et venen records, emocions, pensaments diversos...

En tot cas en la novel·la és un recurs reeixit per a crear dos ambients: l’exterior, la casa, l’escenari on apareixen els altres personatges, i l’espai interior de Remei amb el seus pensaments dins d’un monòleg interior, amb el qual ens recull progressivament en l’espai més íntim i inconfessable de la protagonista.

Parlàvem de la relació entre vida i la literatura... I la relació entre periodisme i la literatura?

En el meu cas, no sóc periodista, per mi escriure columnes o reportatges és la mateixa disciplina que fer literatura. De fet, els anglosaxons no en fan distinció, en diuen writer i punt. Perquè tenen el mateix respecte per un text periodístic que per un text literari. És clar que s’hi tracten temes diferents i hi ha formats distints, però igualment han de ser textos de qualitat i en tots dos has de donar bona literatura al lector. Per mi, una cosa de la qual s’abusa molt i que trobo innecessària són els punts i a part, i és fa molt sovint, tipus el ta-xan ta-xan de les pel·lícules. És un punt i a banda abans del final com per a rematar-ho. Fes la prova, agafa un text que t’agradi molt i fes punt i a part i veuràs com el torna ridícul. I això em fa pensar en la darrera novel·la, en Benvolguda, on he escrit capítols breus, per a remarcar el ritme. És com la música d’una pel·lícula. Un llenguatge més. Dubtava si seria entès, però crec que sí. Sempre patim pel tema tècnic perquè no saps si els lectors hi connectaran.

Però tu ja tens els teus lectors, amb els quals connectes massa bé.

Tots els escriptors estimem un lector habitual, és el que desitgem tots: un lector habitual de les nostres novel·les, un lector que et segueixi i et llegeixi. Tinc la sensació que li demano coses a aquest lector, per exemple, els parèntesis, jo te’ls dono i espero que ens entendrem.

Quin risc té escriure en primera persona?

Que et demana una veritat absoluta, una gran veritat, perquè si no, t’estavelles en la pàgina sis. Tanmateix, la sensació és molt més vívida quan escrius en primera persona. El lector no sap què ocorre en la ment de l’altre, però si tens el talent per fer-ho, té molta força, tot i que sempre seràs un narrador de poc de fiar. Per exemple, en El que queda del dia, de Kazuo Ishiguro, ens trobem amb un narrador molt poc fiable, que vol que tu creguis que les coses són com ell et diu, però tu te’n refies. O El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger. Aquí el personatge et diu una cosa i tu com a lector intel·ligent en creus i n'hi veus una altra.

M’agrada aquesta al·lusió que fa al lector intel·ligent.

És que tothom vol un lector intel·ligent, igual que quan t’enamores voldries un enamorat intel·ligent. Igual que quan tastes vins, voldries un vi que sigui imperfecte, per a trobar-li el seu què. A mi sempre m’ha atret la bellesa no canònica. No m’agraden les perfeccions. M’agraden les dents tortes, les dones amb nas, els homes amb panxa, m’estimo les imperfeccions i les asimetries. A l’art, a la literatura, a la música, li demano això, vull emocions, no perfeccions.

©Jesús Ciscar

Empar, has llegit Fuster?

I tant! L’altre dia al diari Ara em van demanar que escrigués alguna cosa sobre Fuster, amb motiu de Sant Jordi i del Centenari, i vaig esmentar alguns dels seus aforismes. Que bo, que modern, i quin gran humanista que era! Em fa pensar en Stefan Zweig o en Sándor Márai. En el sentit que tots dos no van suportar la porqueria en què s’havia convertit el món després del nazisme i es van suïcidar. Eren persones que estimaven tant la humanitat, i per això deploraven tant aquella merda i barbaritat en què s’havia convertit la humanitat. I l’esperit valencià de Fuster lliga directament amb això, en voler salvar els valors valencians, la humanitat d’aquest poble i d’aquesta gent.

Quina relació tens amb València, hi has vingut sovint?

No tant com voldria. Els meus avis eren valencians, el meu avi de Castelló i la meva àvia de Borriana, i sempre he tingut molt present aquesta terra. Per això em dic Empar.

Ah sí?! No ho sabia, conta’m més coses dels teus avis...

El meu avi vivia al carrer Wellington de Barcelona (ell en deia Belinton). Va marxar cap a Barcelona per anar a treballar a una fàbrica, i d’allà va anar a la guerra i com que era corneta, em contava que durant la guerra feia floritures amb la corneta per alegrar-los la vida als soldats, perquè ja era prou trist tot plegat. El que més recordo de la meva infantesa –que no va ser especialment feliç– són aquestes històries que em contava el meu avi i també em deia allò de: «Castelló cagalló, València, mig ouet». I un any pel meu aniversari em va dur a València; «Pel teu cumpleanys anirem al museu dels ninots», em va di, i hi vam venir. És un dels records més bonics de la meva infantesa. El meu avi reia molt dels acudits, tenia un caràcter ben valencià i no et pots imaginar com comprenc jo aquesta terra, la que més comprenc del món i la que més m’enrotlla. M’agrada l’excés valencià, que no falti de res. I això ho tenen també els napolitans.

És que diuen que ens hi assemblem. De fet Josep Piera ha escrit sobre napolitans i valencians.

És que és cert, jo ho he pensat sempre. És allò que diu la Dorothy Parker: «Salut i que es peti tot».

Què penses de les generacions actuals, que no volen saber-ne res, dels del 70 (i dels 80), són una generació sense mestres?

A mi, els setanta no em toquen per generació. Però la música dels setanta és la que més m’agrada. En canvi la dels vuitanta, que sí que em toca, em sembla, en general, música de diversió, però no de culte. Jo sí que conec joves que escolten música dels setanta, però entenc que en la resta de qüestions tot jove ha de pensar que la vida comença a partir del seu naixement. No els ho podem retreure en absolut. Tenen l’exemple de Jesucrist.

Tens una predilecció especial per Dorothy Parker, veritat?

M’agrada molt. És un tipus de dona i escriptora que les dones d’avui no acceptarien, per fràgil, per mostrar les fragilitats d’altres dones. Avui, i ho veiem en la publicitat i a tot arreu, demanen dones fortes, que se’n surtin, que tot els vagi superbé. I no hi ha marge per a les febleses ni les debilitats. Parker recrea part de les seves històries en els anys trenta, durant la «llei seca», i en aquell context té un conte sobre una minyona negra, un conte modern i gens racista que en aquell moment era una raresa. I ella escriu un conte salvant la minyona de tot allò advers que l’envolta.

©Jesús Ciscar

Per què t’agraden tant els contes i els relats?

M’agraden molt Dorothy Parker i Raymond Chandler, entre altres, però també els autors catalans. No podem obviar que la literatura catalana té un puntal ben fort en el conte i que tenim grans autors de contes: Víctor Català, Pere Calders, Mercè Rodoreda i Quim Monzó són les quatre columnes de contistes sobre les quals s’ha consolidat el conte català. I m’alegra que editorials com Quaderns Crema, Club Editor i Comanegra els hagin posat en valor amb edicions i reedicions diverses. Ara bé, et diré que jo faig distinció entre un relat i un conte: el relat és més obert, saps com i quan comença, però podria acabar en qualsevol moment, no està clar, és per exemple les històries de Raymond Chandler, en canvi el conte té un final buscat, molt triat i meditat, és el cas de Txèkhov.

I Empar Moliner amb què es queda?

Amb tots dos, si són bons.

Com et trobes millor, escrivint contes o novel·les. Què canvia per a tu?

Escrivint em trobo bé fent les dues coses. Contes sempre, sempre n’estic escrivint. Canvien moltes coses. Canvia això que en diuen «la promoció» potser. Veig —i en certa manera ho entenc— que tant els lectors, com els crítics, aprecien molt més una novel·la. I que fent la «promoció» d’uns contes, com que és una panoràmica, tu pots explicar el que vols, dir el que et sembla... En la promoció d’una novel·la és diferent. Parles del tema de la novel·la i, d’alguna manera, t’has d’obligar a ser més seriós si vols que llegeixin el més neutralment possible. Pots fer un conte de qualsevol petita cosa i pot ser un conte bo. Una novel·la et demana una fe en l’argument. Què vull explicar? Cal?

Tornem al País Valencià, al marge dels avis, quins altres lligams has tingut amb aquesta terra?

Recorde amb molta estima la temporada en què amb el Ferran Torrent fèiem aquest programa de televisió a TV3 que es deia Cosins germans i que mostrava la manera de viure la vida de catalans valencians i illencs. D’allò que ens unia i que ens feia singulars també. Hauríem de tornar a fer un programa així. Jo li deia al Torrent: «Jo soc valenciana d’avis valencians i tu ets més català que jo», li ho deia pels nostres caràcters. Recordo quan vam anar a Algemesí, i vam veure la Muixeranga. Aquella festa em va impactar. Tot passava a la vegada, els castells, la gent, l’església, la música. Era un ara i tot, i aquesta és la meua manera de veure la vida: junts, tot i alhora. Ho recordo molt! I a mi em feia gràcia perquè Ferran venia cap allà i s’estimava l’ordre dels castellers i jo el que volia era l’excés valencià.

Parlem de la teua darrera novel·la... Ací t’has posat més seriosa.

És que el tema m’ho demanava. I volia transmetre la lletjor i l’amargor de la situació.

A Benvolguda hi ha un canvi de ritme, el rerefons de la història ja no és la vida vertiginosa i esbojarrada de molts personatges que entren i ixen d’escena, sinó la transformació emocional, psicològica i fisiològica d’una dona madura, la Remei Duran... Buscaves aquest canvi en l'escriptura o simplement ha vingut?

Mai trio el que vull fer. Ho faig i després teoritzo. O teoritzen els lectors i crítics i jo sempre trobo encertat el que diuen. Entenc que sempre parlo del que tinc al voltant o a sobre.

A temes com ara la soledat, les frustracions quotidianes, les vides miserablement viscudes, la felicitat fingida, les relacions feixugues... En definitiva: el costat sòrdid, depressiu i sovint ridícul de l’existència... Convé apropar-s’hi amb pinces o amb bones dosis d’humor i mordacitat?

Un company escriptor em va dir d’aquesta novel·la que hi havia «les bromes justes». Tampoc trio quant humor o drama posaré en un llibre. Però, és clar, és lògic fixar-s’hi moltíssim, en aquesta novel·la, perquè el tema (una dona amb el «certificat de menopàusica oficial») en la ficció no s’ha tractat. No se n’ha fet novel·la d’això. Potser doncs, el que he fet és una tragicomèdia.

©Jesús Ciscar

També he tingut jo aquesta sensació de «bromes, les justes». Per què aquest títol? Et va costar de trobar?

Aquest cop sí, em va costar. Sempre el tinc claríssim. I aquest cop no era el cas. M’agradava també el que vaig fer servir per presentar-lo al premi, «La copa justa de Pitàgores». Al final, vaig triar aquesta paraula, que li diuen a la protagonista. Costarà, segons com de traduir, però això és molt emocionant. A mi m’agrada parlar amb els traductors (però soc discreta i no emprenyo gaire).

En fem un tast, el començament: «Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités...) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorarà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.»

Veus, el que et deia, la pluja de peixateria vol reflectir aquest ambient lleig, que fa pudor, que anuncia que alguna cosa està podrida.

I efectivament, ho està.

Comences amb força, i de tant en tant deixes caure alguna frase d’aquestes incisives que deixen el lector mig electrocutat. Qui tractes de seduir des de la primera línia?

El lector, és clar. I li demano molt, com et deia, li demano entrar en el joc dels meus excursos, dels meus parèntesis.

©Jesús Ciscar

Potser en Empar Moliner s’ajunten moltes condicions i circumstàncies que fan d’ella una escriptora tot terreny: columnista, contista, novel·lista... Potser és també la influència del periodisme, però com ella mateixa matisa: «no soc periodista, soc writer».