Maria Bohigas Sales (París, 1969) és editora i traductora. Des de 2005 dirigeix Club Editor, l'editorial que Joan Sales, el seu avi, va crear el 1959 amb Xavier Benguerel. Després de viure molts anys a París, Maria Bohigas es va establir a Barcelona el 2008 per dirigir l'editorial que havia comprat el 2005 al grup Planeta. Durant cinc anys va ocupar-se'n associada amb Josep Cots, d’Edicions de 1984. Des del 2013 Club Editor torna a tenir la seu a la Muntanya Pelada de Barcelona i s’hi han incorporat Alejandro Dardik com a editor i gerent, Aina Bonet com a grafista i responsable de la col·lecció infantil L’amiga imaginària, Marc Montull com a cap de comunicació i Maria Arboç Terrades com a editora de taula. L'any 2019 Maria Bohigas va rebre el Premi Nacional de Cultura per la seva tasca.

Club Editor ha aconseguit ser un territori literari de fàcil identificació per als lectors. Més que una suma de títols, Bohigas i el seu equip han creat un catàleg fornit de llibres bonics, molt treballats, obres que conversen entre elles. Una mena de compromís amb els lectors, amb els autors i amb ells mateixos.

És una editorial que no publica molts llibres a l’any, sinó que dedica temps i energia a cada títol i a cada escriptor. Ara per ara, quan sembla que quasi tot ha de ser negoci i rapidesa, fer llibres amb rigor i paciència és un valor afegit.

Com li agrada dir a Maria Bohigas, a Club Editor han fundat una família «d’autors que s’adrecen a la sensibilitat literària sense preocupar-se d’encaixar en el seu temps. Aquí no mana el gènere sinó la personalitat». Una doble aposta la d’aquest segell editorial: la de «respectar els temps de l’autor i la de dedicar a cada text tot el treball que necessita per arribar a la seva maduresa».

Immersos en un sector que ha viscut molts canvis en les darreres dues dècades i un parell de sotracs importants vinculats a dues crisis, a Club Editor asseguren que l’elaboració del text amb l’autor ha estat «l’única competència editorial que no s’hi ha vist qüestionada per les transformacions del sector».

Aquesta manera pausada i acurada de treballar al costat dels autors –herència, en part, de Joan Sales, un editor intervencionista que acompanyava els autors en tot moment durant el procés creatiu– ha esdevingut la pedra angular d’un segell editorial on la vocació, la sensibilitat literària, la professionalitat i el bon gust caminen junts. Enguany, a més, estan d’enhorabona amb el Premi òmnium de novel·la en mans d’un dels seus autors, Joan-Lluís Lluís, per Junil a les terres dels bàrbars. Però com va dir el mateix Joan-Lluís Lluís en rebre el guardó, «la literatura no és una competició». I a Club Editor sembla que també professen aquesta filosofia: treballen sense pressa.

Primer que res, enhorabona pel Premi òmnium de novel·la amb Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís. L’escriptor de Perpinyà ha entrat per la porta gran a casa vostra!

Sí, estem encara eufòrics perquè ha estat començar l’any com una borratxera. Tot un conjunt de coses i, a sobre, el Premi òmnium, una alegria immensa. No gosàvem esperar que el concedissin a un llibre nostre perquè l’any anterior l’havia guanyat Eva Baltasar amb Boulder. Afortunadament és un jurat que té en compte les obres, no el sistema editorial: un jurat independent i format per moltes i diverses sensibilitats literàries. Joan-Lluís Lluís és un dels artistes que més s’exigeix a ell mateix i que té una gran consideració pels seus lectors. Sempre s’imposa d’anar més lluny. Té una gran imaginació, molt intuïtiva, i és un autor que dona tant, que és de justícia el fet que rebi tant. És un escriptor total que ha posat l’escriptura al centre de la seva vida i dedicació, i fa goig aquesta acollida per a un autor que viu ara la maduresa literària. És important valorar els autors que comencen amb força, però els que han anat escrivint i eixamplant el seu univers literari a poc a poc mereixen un reconeixement molt més gran del que reben a Catalunya. Curiosament, la mateixa setmana que va ser guardonada Junil, El parasimpático d’Edgardo Dobry, el traductor de Junil a les terres dels bàrbars al castellà, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, publicat a casa nostra. És tota una coincidència, tenint en compte que habitualment nosaltres no publiquem poesia, però Alejandro Dardick el va trobar massa ple de sentit per no publicar-lo, perquè és un llibre que ressona en tot un conjunt de llibres.

Les traduccions a altres llengües són encara una assignatura pendent per a molts autors catalans.

Nosaltres vam voler acompanyar Junil a les terres dels bàrbars també en castellà per a obrir-li la porta a altres possibilitats de traducció. Traduïm alguns dels nostres autors al castellà i els publiquem per tal d’acompanyar-los cap a l’exterior, perquè al capdavall escriure en català és tenir un volum de lectors reduït, i a fora són poquíssims els editors capaços de llegir en català. T’agradi o no, la literatura catalana a l’exterior va associada amb Espanya, i solen ser els editors responsables de la literatura hispanoamericana els responsables de decidir si una obra catalana ha de ser traduïda o no. Per això treballem la traducció castellana i la llancem al món. En el cas de Junil el traductor n’ha estat Edgardo Dobry i l’hem publicada des de Barcelona a Club Editor, dins de la col·lecció La Montaña Pelada, i a Buenos Aires en coedició amb l’editorial Sigilo. Edgardo n’ha fet una traducció finíssima. És un poeta i professor argentí que viu a Barcelona des de fa molts anys, i ell i Joan-Lluís es coneixien indirectament: s’havien enamorat del mateix llibre, una novel·la de l’occità Joan Bodon que es titula El llibre dels finals. Tots dos ens van demanar de traduir-la i li van dedicar un text. Tenien afinitats subterrànies dins del catàleg...

I finalment hi han coincidit...

Sí, i la màgia és que tenen trajectòries ben diferents. Joan-Lluís Lluís és un autor de la Catalunya Nord format en francès que quan comença a escriure canvia de llengua i abraça el català –llengua que parlava amb el pare– com a llengua literària i més enllà. És un escriptor que ha viscut entre dos territoris i dues cultures. Per la seva part, Edgardo Dobry, argentí emigrat a Barcelona, no té com a bressol una literatura nacional, sinó diverses tradicions literàries que s’empelten, com passa amb els escriptors d’Amèrica del Sud. És un poeta que se situa en un panorama literari des de la diversitat.

Club Editor és una editorial d’autors, amb autors de la casa, dels quals procuren publicar el major nombre d’obra possible. És aquest el seu tret distintiu?

És un dels més importants. Al llarg del 2022-2024 anirem recuperant les obres de Joan-Lluís Lluís, començant per El dia de l’ós, seguit de la seva primera novel·la, Els ulls de sorra, i Cròniques del déu coix. Ho fem amb la convicció que, com passa amb altres autors de la casa, l’obra s’ha d’explorar de cap a cap per veure’n la dimensió. En el cas d’autors com Víctor Català o Joan Sales, en bona part havien desaparegut del mapa. De fet, si no fos per lectors com ara Xavier Pla o Àlex Susanna, ningú parlava d’Incerta glòria de Sales: la coneixien els lletraferits i para de comptar.

Pel que fa a Víctor Català?

Pràcticament tota la seva obra narrativa estava descataloga: una obra cabdal, imprescindible, de primera importància. S’havia jutjat que allò que tenia valor era Solitud i els Drames rurals: n’havien fet lectures obligatòries a l’escola i tota la resta estava descatalogat. Hi ha autors de gran valor que han reviscolat fa molt poc, amb una acollida magnífica per part dels lectors. Caldria no tenir més oblits d’aquests. A Catalunya no hi havia una predisposició, una curiositat per recuperar autors oblidats, llevat d’aquells que van lligats a centenaris i commemoracions.

I el cas de Rodoreda?

Ella no ha estat una autora oblidada, aquí la dificultat és una altra: l’experiència traumàtica des de l’escola com a lectura obligatòria s’ha de superar, i cal tornar a Rodoreda amb una altra predisposició. La nostra literatura no és només patrimonial o arqueològica, aquesta és la gran qüestió.

Quins altres segells editorials treballen també per la recuperació d’autors?

Edicions de 1984 treballava per la reivindicació d’autors catalans molt abans que això fos una tendència: van recuperar Vallmitjana, Girbal Jaume o la meravellosa novel·la de Jordana El món de Joan Ferrer. Altres editorials com ara Adesiara o Cossetània també fa anys que treballen en aquesta línia, però quan jo vaig començar a exercir era poc habitual. La tendència general dels editors i del públic era la d’infravalorar la literatura pròpia. Hi ha hagut un canvi d’actitud en anys recents, i és una gran cosa. Ara més aviat cal procurar no caure en l’extrem contrari, de reivindicar qualsevol autor puix parla català...

I les editorials de la perifèria, des de fora de Barcelona, no troba que caldria reivindicar-les?

Absolutament. Se’ns escapen les editorials de fora de Barcelona. Qui contribueix a enriquir la literatura catalana des del País Valencià, des de les Illes? És una inèrcia que tenim, de no mirar cap a fora, però hem d’anar canviant.

En tot cas, hi ha iniciatives editorials que ens estan apropant. En aquest sentit trobe molt positiu, per exemple, el viatge pel País Valencià que va fer Joan-Lluís Lluís per a retrobar-se amb els seues lectors d’ací baix.

I tant que ho és. A més que Joan Lluís, com et comentava, té una implicació molt forta amb el seu públic lector.

Tornem al tema d’abans, dels autors oblidats i descatalogats...

La gran dificultat dels autors catalans no és publicar el primer llibre, sinó fer viure una obra. Hi ha moltes novetats, allaus de llibres que van a parar a les llibreries per un temps breu. Com més allau, més costa que els llibres pervisquin. És una aberració i un dels misteris que ens fan perdre esforços i lectors. Això no passa exactament així a altres països i cultures. A França, per exemple, les bones llibreries fan conviure llibres de fa quaranta anys amb les novetats. I els editors argentins que conec, parlo de gent jove, que comença, consideren que un catàleg que viu majoritàriament de la novetat és un catàleg inharmònic, malalt. El que importa és el fons.

És un tema d’equilibri o, més aviat, de desequilibri...

Clar, en el nostre context, com t’ho fas perquè un llibre no es descatalogui? Cal reivindicar un autor de dalt a baix i fer-lo vigent en el moment que el publiques, perquè si al lector li agrada un llibre d’un autor en particular, vindrà a buscar-ne més i si no els troba, què? Doncs senzillament deixarà de llegir-lo. Els lectors, els bons lectors, no funcionen per novetats. Les novetats no tenen res a veure amb la manera natural com un lector explora la literatura. De vegades costa veure que darrere d’un llibre hi ha una obra, una vida, una trajectòria, com ha estat ara el cas de Joan-Lluís Lluís, un cas ben clar. Aquesta és una de les raons per les quals ell va venir a publicar amb nosaltres, perquè volia recuperar la seva obra i treballar-la amb calma.

De fet, ell mateix ho va dir quan va estar a València. I és bonica aquesta idea de poder recórrer l’obra i la trajectòria d’un autor amunt i avall.

És molt interessant. Per exemple, amb Mercè Rodoreda passa una cosa ben curiosa. La visió que tenim de La plaça del Diamant canvia i s’enriqueix quan llegim La mort i la primavera. Per això és tan important crear un catàleg editorial que ajudi a construir i consolidar una obra, i que la faci accessible als lectors en tot moment. Això és una condició perquè un catàleg editorial sigui bo... El tempo és el de l’escriptura, no el de les novetats editorials.

Això que diu em fa pensar en Eva Baltasar, una autora que es pren el seu temps...

El tríptic d’Eva Baltasar s’ha escrit deixant espai a cada volum. Amb Boulder va passar que ella no la donava per bona, sentia que no estava acabada, i va decidir no publicar-la quan prevèiem per treballar-la més. És important que els autors puguin rectificar i que no tinguin por de dir-ho, que se’ls doni l’oportunitat de tornar a començar, sense pressions. Són autors que comprenen el que estan fent d’una manera diferent i necessiten distància per a crear, per respecte a ells mateixos i al seu sentit d’autocrítica. En el cas d’Eva Baltasar, com ella diu, «si no estic enamorada dels personatges, de l’obra, ho deixo estar». Com a lectora, t’adones quan una obra no ha estat prou madurada: llegeixes un llibre ple de coses bones, però veus que hauria necessitat més treball. I és molt difícil que aquesta pressió mediàtica no acabi marcant alguns autors.

És la pressió també d’escriure per presentar una obra a un premi.

Sí, tot i que hi ha premis que ho plantegen bé, i fan que els autors, en el moment que saben que el llibre viurà, disposin d’un temps per a treballar-lo. Sense anar més lluny, La plaça del Diamant que coneixem no era el llibre que Rodoreda va presentar el 1960 al Premi Sant Jordi. A l’arxiu de la censura d’Alcalà d’Henares es pot consultar la versió original perquè allà es conserva tot. I el mecanoscrit de la Rodoreda no era la versió definitiva. Quan Sales li va oferir publicar-la després de la «carabassa», ella va voler fer-ne una revisió final i li va donar el caràcter que té ara, gens costumista, perquè era molt més banal. Va girar l’obra en l’etapa final. La possibilitat de qüestionar-se com a autor és clau, i també no tenir por ni mandra, poder treballar amb honestedat i autocrítica. És necessari assolir un equilibri, perquè a més de la pressió del medi editorial hi ha una pressió interna, una autopressió molt forta per publicar.

Es refereix al fet de gestionar com a autor la seua pròpia obra?

L’aventura d’escriure implica molts caps diferents i maneres distintes de posar-s’hi, i un autor de debò no gestiona la seva obra, simplement l’escriu, la fa. Tot depèn de quin objectiu tingui, si vol fer una carrera literària a gran velocitat o de llarga durada.

Què són els llibres per a Maria Bohigas?

Abans que res un llibre és una aventura, i això implica que entre editors pugui haver-hi una simpatia: som aventurers, ludòpates. És una aventura que conviu amb el negoci del llibre. No saps mai què serà d’un llibre, per on sortirà o fins on arribarà. Pots veure una cosa més o menys clara i creure-hi, pensar que és la bomba i després resulta que no, al contrari. És imprevisible, mai sabràs com anirà un llibre. Ara bé, quan hi ha una alegria, l’alegria és espectacular! Però clar, només el temps diu on anirà un llibre.