Deu anys de teatre infantil amb Disparatario

Lorena Comín 

per Francesc Gisbert

Entrevistes

Lorena Comín
Lorena Comín
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

La companyia teatral Disparatario fa deu anys. Deu anys dedicats al teatre infantil i als espectacles de titelles, amb produccions ambicioses i de qualitat. Lorena Comín explica la història d’aquesta companyia valenciana, amb seu a Algemesí.

Què fa una argentina com tu a Algemesí?

La primera terra que vam trepitjar a l'estat espanyol va ser Granada, ciutat que havia triat mon pare per viure uns anys abans i on ja residien tres dels meus quatre germans. Allà ens vam quedar sis mesos, fins que el meu germà Fede Comín (músic i part fonamental de la companyia), el van contractar per cantar en un festival que es feia a Moixent. Ens va convidar a anar i acudírem el meu company i el meu fill. Resumint, ens vam quedar a viure allà un any i treballàrem en una casa rural. A l'any, ens vam traslladar a Algemesí i mira, ja van gairebé dinou anys que és casa nostra.

La Companyia Disparatario.

Com va néixer a idea de muntar una companyia de teatre i titelles?

Des de petits, ens criem envoltats de titelles i teatre, ja que mon pare era escenògraf i constructor de titelles a l’Argentina. Això de muntar una companyia es va anar gestant de manera natural. Primer vaig començar per fabricar titelles i escenografies per a altres companyies, per vendre en mercats medievals… i a poc a poc vaig anar construint aquest projecte que anomenem “Disparatario”, en honor a un dels llibres de poesia de la nostra infància, de l'escriptora argentina Elsa Bornemann.

Quina mena d'obres t'agrada preparar?

Les produccions que solem realitzar són per a públic infantil i familiar, en què sempre treballem (en major o menor mesura) amb titelles, capgrossos, etc. Cada muntatge és diferent, generalment partim d'una idea que ens mobilitza d'alguna manera i comencem a escriure la història. Però d'altres ens inspirem en contes que ens generen curiositat i veiem que portar-los a l'escenari és ben bé una obligació, com és el cas del teu conte La Maria no té por, de Francesc Gisbert. Ja saps que va ser la nostra primera producció per a teatre de sala. I ens va donar i continua donant moltíssimes satisfaccions, a més de ser un èxit de públic.

Com és muntar una obra teatral de titelles?

En el cas de La Maria no té por, per exemple, a partir de les històries fem la dramatúrgia i després comencem a pensar com caracteritzar els personatges (titelles de boca, de vareta, de guant…) i a somiar com seria aquest món de fantasia. Altres produccions les fem partint d'obres de teatre escrites amb aquesta finalitat, com és el cas d'Astrolabi, de Paco Romeu, i les portem a la nostra manera de veure el teatre.

Quines són les representacions que recordes amb més afecte?

Les estrenes sempre són una fita en la història de les obres, però no solen ser els moments que recordem amb més afecte, ja que acostumen d’anar carregades de nervis i incertesa. Sense pensar massa em venen al cap petits moments, a escoles o biblioteques, on tenim davant els ullets d’un fum de xiquetes i xiquets que miren i escolten sorpresos les històries que expliquem…

I com va ser fer el pas a representar també en valencià?

Aquell moment el recorde amb molts nervis però va ser molt important per a mi: el primer dia que vaig fer una obra de teatre en valencià al costat del meu company Josep Pérez. Va ser El lladre de paraules i actuàrem al Festlloc de l'any 2016, tot un desafiament que ara recorde amb molt d'afecte. Si ara per ara em considere bilingüe és gràcies a animar-me a contar històries en valencià, un idioma que vaig aprendre ací i que m’estime moltíssim.

Quines són les representacions que teniu en cartell?

Tenim moltes produccions en gira: Astrolabi, La Maria no té per, Marina, un mar de llegendes, Abocador, Contes disparatats, Cercavila d'espantacriatures valencians, Retalls de versos i moltes més. Totes elles les podeu veure a la nostra pàgina web www.disparatario.com

Lorena Comín en la presentació de La Maria no té por a Cocentaina. D'esquerra a dreta: Francesc Gisbert, Dani Miquel, Ricard Peris, Lorena Comín (al centre), Marcela Richart (regidora de Cultura) i Àngels Jordà.

Quants membres integren la companyia Disparatario? Què fa cadascú?

A la companyia som diversos professionals que treballem en equip, depèn de la producció, hi són uns o altres. Per comentar les persones que més involucrades estan amb la companyia, hi ha: el meu germà Fede Comín (titellaire, músic i dissenyador); Anahí Silva (assistent de producció i titellaire); Josep Pérez (músic, actor i tècnic de so); José Martín Márquez (dissenyador d'il·luminació); Mila Fernández (actriu i titellaire); Miryam Garcés (actriu i titellaire); també han col·laborat amb nosaltres en la direcció d'alguns espectacles Elsa Tronchoni i Eduard Costa.

I ocasionalment, segons l’espectacle, ens hi acompanyen també Casimir Romero, Dèlia Celada, Tono Rodríguez o Josep Donat, a les xanques; Alba Richart (animadora i ballarina); Sònia Llorens (animadora i actriu) o l’Associació cultural Gatzara (música de tabal i dolçaina).

Quins projectes de futur teniu al cap?

Ara com ara, fem diversos treballs de producció per a altres companyies (escenografies, titelles i màscares). I com a producció pròpia, treballem en la dramatúrgia d'un conte d'Alícia Rubio, escrit expressament per a nosaltres, amb el qual estem molt entusiasmades! I com a projecte en general, continuem treballant en allò que ens apassiona, el teatre infantil. Gaudim nosaltres i fem gaudir el nostre públic.