Toni Furió és un historiador de vocació i, parlant amb ell, es pot comprovar que viu amb entusiasme la seua professió. Un entusiasme que vam compartir de molt joves a les classes d’una professora de l’institut de Sueca, Joana Bravo, que, durant un temps transcendental de la nostra formació, va deixar el programa oficial per explicar-nos, en directe, el colp d’Estat de Pinochet que acabà amb l’agosarat intent de construir, per la via democràtica, el socialisme, a Xile. Les classes d’història a l’institut i la participació en les tertúlies de casa Joan Fuster, a les quals assistia gent preocupada per les coses del nostre país, van incentivar encara més el nostre interés per la història. En aquells anys de transició, a Sueca, va aparéixer una bona colla d’aspirants a historiadors. Feia molt de temps que Toni Furió i jo no compartíem taula per xarrar de les coses de sempre. En aquest cas, més concretament, de les coses a les qual es dedica. Xarrem com si ens haguérem vist despús-ahir, com si continuàrem qualsevol conversa que teníem fa un bon grapat d’anys. Això sí, som molt més grans i es nota. Mira si es nota que, per fer l’entrevista, hem elegit un lloc on podem contemplar el nostre paisatge de sempre: els camps d’arròs i la mar. L’edat, però, no ens impedeix de xarrar com hem fet tota la vida. Francesc Vera ens acompanya amb la seua màquina de fer art. Sembla que avui no te massa ganes de xarrar. Va fent fotos des de totes les posicions i només intervé per a dir que la Institució Alfons el Magnànim sí que va fer alguna cosa per commemorar els cinc-cents anys de la revolta de les Germanies.

Abans, en el carnet d’identitat posava la professió. En el teu podria posar historiador i curador de l’obra de Fuster?

No. La segona part, la de curador de l’obra de Fuster, entraria dins de la primera. Em sent historiador i prou. D’alguna manera el meu interés per l’obra de Fuster és perquè soc historiador. Un historiador que deu molt a la influència de Fuster.

Recordes en quin moment de la teua vida vas decidir dedicar-te a la història.

Sí. Jo crec, i tu també ho has dit alguna vegada, que degué ser per les classes de Joana Bravo en l’institut. En un moment en què ens contava en directe el colp d’Estat de Pinochet. A classe, dia a dia, anàvem seguint els esdeveniments que ella explicava, com a historiadora, en un context més ampli que la premsa o la televisió. I ens feia entrar ganes d’aprofundir. En les classes de Joana Bravo vaig veure que la història pretenia aprofundir més enllà de la superfície de les coses. Es tractava de saber el perquè. I això en uns xiquets que teníem catorze o quinze anys...

No érem un poc més majors?

No. Això va ser en el setanta-tres i, per tant, tu i jo teníem quinze anys.

Fuster no et va influir en la decisió?

Fuster també. La relació amb Fuster és coetània. Coincideixen les classes de Joana Bravo amb les primeres visites a casa Fuster. Per una banda, em va fer efecte la vocació d’una professora amb ganes de transmetre als seus estudiants el gust per la història. I, per l’altra, les visites nocturnes a escoltar a la gent que anava a ca Fuster et feia ganes de dedicar-te a la història del País Valencià i dels Països Catalans.

Vas triar història medieval mentre la majoria de nosaltres, pel moment històric, vam decidir estudiar història contemporània. Què t’impulsà a elegir el món medieval?

Potser ací influiria més Fuster pel seu interés pels clàssics. Encara que a mi no m’interessava tant la literatura com la història. Recorde també que en aquella època vaig llegir un llibre de Ramon d’Abadal, que era Dels visigots als catalans, que també em va adreçar cap a la història medieval com a període inicial en què començà la història. No la història de la humanitat, però sí la història del nostre país. Per tant, l’interés per la història medieval era per explicar-me els orígens de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra identitat nacional...

Fa molt de temps, vaig llegir un llibre de Georges Duby. No recorde ara quin, perquè d’això fa molts anys, que deia que sabem ben poca cosa del món medieval. És cert això?

Sí. L’Edat Mitjana té dues imatges, una de negativa i una altra de positiva, cap de les quals es correspon a la realitat. La negativa va ser la que encunyaren la gent del Renaixement, l’humanisme, que són els que van fabricar també el terme d’Edat Mitjana. És a dir, posar entre parèntesis mil anys, que era el que els separava de l’antiguitat clàssica, amb la qual volien entroncar el seu present. El món clàssic i el modern separats per un període que abominaven i li digueren l’edat del mig. Una edat obscura, en què s’havia perdut el llatí clàssic que els humanistes volien recuperar. Era l’època de la Inquisició, de la intolerància religiosa... Hi ha una imatge que perdura fins avui com a imatge de barbàrie. I això es nota quan parlem de països que es consideren retardats o que simplement els volen tractar com a pàries... Es parla de les monarquies medievals o feudals, com ara la monarquia marroquina, les monarquies del Golf...

I al mateix temps hi ha una altra visió positiva, que comença a formar-se en el segle XIX amb les novel·les històriques...

Romàntiques

Sí, el Romanticisme. Recorda La flexta negra, Ivanhoe... Vaja, Walter Scott. Després, tot això a la llarga entroncarà amb les pel·lícules de Hollywood de cartró-pedra i colorins, que porten totes aquestes novel·les a la pantalla amb una Edat Mitjana d’herois i de princeses, de castells, de torneigs, d’ideals cavallerescos. I altres pel·lícules com ara la Guerra de les Galàxies que, encara que no estan situades en l’època medieval, beuen, s’inspiren molt en ella. També el Senyor dels anells, Joc de trons..., que recuperen la imatge d’una Edat Mitjana fosca i brutal.

Però sabem alguna cosa de l’Edat Mitjana?

En estar polaritzada la imatge de l’Edat Mitjana en aquests dos estereotips, poca gent s’adona que l’Edat Mitjana és la nostra prehistòria immediata. És a dir, la prehistòria directa de la civilització actual. A l’Edat Mitjana naixen les ciutats, però també les universitats, les nacions i els estats, les nostres llengües... Fins i tot l’amor. L’amor és una creació cultural de l’Edat Mitjana. Una altra cosa és el sexe, que existeix en totes les civilitzacions, però l’amor...

En parlar de l’amor actual Fuster parteix de l’amor cortés...

Efectivament. L’amor cortés, antecedent de l’amor actual i molt poc conegut, té el seu origen en l’Edat Mitjana. Com l’hi té també la música occidental. Avui, quan parlem de música clàssica, ens referim a la tradició occidental. Els japonesos, els xinesos, quan fan música clàssica, fan música clàssica europea. I aquesta tradició musical europea naix en l’Edat Mitjana.

Si coneixem poc la història de l’Edat Mitjana, també coneixem poc allò que investigueu. En què has centrat les teues investigacions?

Jo he volgut interessar-me per tot. No he volgut rebutjar cap camp a priori, però no hi ha dubte que m’ha interessat fonamentalment la història social i econòmica. Una de les coses que sempre m’ha molestat i continua molestant-me és que, malgrat totes les revolucions historiogràfiques i tot el que es teoritza sobre els progressos de la història, els protagonistes dels fets històrics continuen sent encara, en el 2022, les elits. Fins al segle XIX, els camperols, els llauradors, són el vuitanta per cent de la població i ningú no se n’ocupa. I parlem ja no de la història medieval, sinó d’una història general centrada en les elits. És com, quan es parla de la transició, es diu que la protagonitzen el rei i Adolfo Suárez i no es té en compte tot el moviment popular d’oposició al franquisme. El protagonisme de les classes populars en general i dels camperols en particular sempre m’ha interessat i, encara més, a mi que vinc d’una família de llauradors i soc, com tu, un desertor del camp. Una manera de reivindicar el protagonisme dels camperols era dedicar-los els meus estudis. De fet la meua tesi de llicenciatura, que publicà el Magnànim, quan només tenia 22 anys, portava el títol de Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana. Val a dir que el títol del llibre em valgué en el seu moment la crítica, raonada i amiga, de Pere Maria Orts, que, a part de ser un gran erudit valencià i un mecenes de la cultura, era de bona família, amb propietats a Benidorm i a Sueca. Em va dir: “Toni, estàs equivocat. A Sueca no hi havia camperols. A Sueca, com en tot el País Valencià, hi havia llauradors.” No ho deia per una qüestió terminològica. Volia dir que els camperols valencians eren llauradors perquè tots tenien, poc o molt, algun tros de terra. Això vol dir que, en la seua opinió —i tenia raó—, els jornalers sense terra han sigut una minoria dins de les estructures socioeconòmiques valencianes al llarg de la història. La base han sigut els petits propietaris que, moltes vegades, no n'han tingut prou amb la terra que treballaven i han hagut d’anar al jornal. Mon pare mateix.

I mon pare

Ja està. Era gent que tenia la terra pròpia o terra en arrendament, però no en tenien prou i una bona part dels ingressos venien dels jornals. Però no podem dir que mon pare o ton pare eren jornalers sense terra.

De la manera que ho planteges em recordes a Pierre Vilar, la seua definició de la història

Sí, es tracta de conéixer el passat, per a comprendre el present i transformar-lo. Això és Marx, quan diu que els filòsofs s’havien dedicat a entendre el món, quan l’important és transformar-lo. Això també explica molt la meua vocació d’historiador. Abans parlàvem de la nostra formació en l’institut i de Joan Fuster, però el marxisme també és molt important en la meua formació. En última instància, el coneixement l’historiador l’aplica no sols a entendre el present, a comprendre el món, com deia Joan Reglà, cosa que ja seria molt important, sinó que, a més a més, es proposa construir una societat millor de cara al futur. I això es construeix gràcies a entendre bé el present.

Tot açò lliga amb el teu compromís polític

Sí, quan vaig arribar a la Universitat, als disset anys —encara no s’havia mort Franco—, em vaig afiliar al PSAN. I, vist en perspectiva ara que soc vell, durà molt poc de temps, del 1975 al 1980. Independentment que, des d’aquell moment, no he tornat a militar en cap altre partit, sí que és cert que continue valorant, apreciant i sostenint aquells ideals de joventut de transformar el món, de construir una societat més justa. I, vist des del País Valencià, de construir els Països Catalans.

En la teua participació en el simpòsium Espanya contra Catalunya, amb la teua ponència Espanya contra el País Valencià, començaves explicant que la visió d’Espanya de Castella era la mateixa des del principi.

L’equilibri de forces dins de la Corona d’Aragó va canviar amb el canvi de dinastia —els Trastàmara— i amb la decadència de Catalunya en el segle XV. I, després, amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Catalunya ja no és la locomotora, ara puja el pes d’Aragó, el pes del País Valencià i, sobretot, el pes de Nàpols. I això vol dir que l’estructura és més equilibrada entre els diferents estats i territoris. Per tant, si en el segle XIV tots els habitants de la Corona, fins i tots els aragonesos, podien reconéixer-se com a catalans, a partir del segle XV ja no tant. També tenen part de culpa els catalans, perquè en el segle XV comencen a definir què vol dir ser català, quan per exemple diuen que els càrrecs en el Principat només els podran ocupar els catalans. Clar, quan ells estan dient això, volen dir la gent del Principat. I, amb la unió dinàstica, Castella comença a agafar més força dins el conjunt de la monarquia hispànica. Als segles XVI i XVII els valencians ja no tenen cap problema a sentir-se espanyols, i, fins i tot, a parlar en castellà, però això no vol dir que se sentiren castellans. Ara bé la construcció de l’Estat espanyol, sobretot a partir del segle XVIII, però ja des d’abans, es va fer des d’una matriu castellana, centralitzada, uniformitzadora, quan hi podria haver hagut altres formes de construir Espanya.

Confederal

Confederal, horitzontal. Hi ha un llibre del nostre paisà Paco Blai que es diu Espanya horitzontal. També va ser decisiva la separació de Portugal. Perquè amb Portugal a l’oest i amb la Corona d’Aragó a l’est, la correlació de forces no hauria sigut la mateixa. Portugal hauria contribuït a una construcció més horitzontal d’Espanya. Això es va trencar amb la independència de Portugal, que va fer la seua via i la Corona d’Aragó va quedar més subjugada a una Espanya castellana. I ací estem.

Després, vingué la teua intervenció en La veu del Regne, 600 anys de la Generalitat. I et vas enfadar perquè no es va fer res en la commemoració de les Germanies, perquè no van fer res des de les institucions.

Pense que es van fer coses bones, coses importants en la celebració del sis-cents aniversari de la Generalitat. Cal dir, però, que no és que vingueren els polítics del govern valencià a oferir-se a la Universitat. Va costar que assumiren l’esdeveniment. S’hagué de pensar, s’hagué de concebre i, després, el presentàrem als polítics. En el tema de les Germanies, segurament els especialistes no devien aconseguir contactar amb els polítics i no es va fer res. I els polítics passaren del tema i ens hem quedat sense celebració. Així, l’una s’ha fet i l’altra no. La primera, la de l’aniversari de la Generalitat, era per demostrar que la Generalitat no té quaranta anys, no és una invenció de l’altre dia, del cafè per a tots per a aigualir les autonomies catalana i basca. Els valencians no venim ni de la transició ni de l’estat de les autonomies, sinó que hi ha una llarga història d’autogovern amb un òrgan de representació política com és la Generalitat. Posar en valor això i posar en valor la mateixa institució, perquè és una de les primeres a Europa. Està el Parlament anglés i algunes institucions similars als Països Baixos. Però, abans que els Països Baixos, els valencians disposàvem d’unes institucions de representació política del Regne, d’actuació més enllà de les finances i que tenien un paper polític important.

Pel que fa a les Germanies, efectivament, tens raó, em vaig encendre. És que estem parlant de la primera revolució moderna. O d’una de les primeres. Ací de nou cal parlar de l’aportació de Fuster, que no és un historiador de professió, però que va ser el primer que va veure en les Germanies alguna cosa més que un avalot, una revolta, una jacquerie. Fuster parla ja de revolució. Independentment de si les Germanies van ser una revolució o no —també caldria veure què entenem per revolució—, el que està clar és que l’esdeveniment, al País Valencià, tancà els temps medievals i inaugurà els moderns. Tancà també una història particular del regne i n’obrí una altra de supeditada a la nova monarquia hispànica amb uns virreis, començant per Germana de Foix, la vídua de Ferran el Catòlic, al capdavant de la repressió. I el que és molt important: és una revolució o una revolta de les classes populars i, fins i tot, de les classes més desfavorides. Al País Valencià hi ha hagut guerres i les hem perdut totes, o quasi totes, però revoltes socials no tantes. La Generalitat tenia una ocasió per a haver reivindicat les Germanies. He de dir, per no parlar ara de Mallorca, on sí que ho han celebrat com Déu mana, que un moviment contemporani a les Germanies com el dels comuneros sí que l’ha celebrat un govern de dretes com és el de Castella-Lleó. Encara no entenc perquè la Generalitat se n’ha desentés, de les Germanies.

L’única cosa que s’ha fet és la que ha fet el Magnànim, diu Francesc Vera.

Sí. Un congrés i un número monogràfic de la Revista Valenciana de Filologia, gràcies a Vicent Flor i a Vicent Escartí.

Bé, parlem un poquet de la teua etapa d’editor, de la qual tot el món parla molt bé. Director de les Publicacions de la Universitat de València.

Hi vaig estar tretze anys. Vaig començar amb el rector Pedro Ruiz i vaig seguir amb Paco Tomàs. Tretze anys en la vida professional d’una persona són molts anys. Tretze anys durant els quals vaig haver de reduir la meua activitat d’investigador, d’autor de llibres, d’articles, d’estudis, d’història medieval. No ho vaig deixar del tot, però em vaig dedicar fonamentalment a fer d’editor, a dirigir les Publicacions de la Universitat de València. No em va resultar difícil per dues coses. Primer, perquè tenia un exemple en el qual inspirar-me, que eren les Edicions Alfons el Magnànim de la IVEI —un primer intent de modernitzar la Institució Alfons el Magnànim, que el govern de Zaplana va desmantellar. Ara mateix, acabe de fer un article que eixirà en la Revista Valenciana de Filologia, que publica el Magnànim, i va sobre la relació de Fuster amb el Magnànim, la IVEI i la mateixa Revista Valenciana de Filologia. Hi veus un Fuster que de ben jove ja tenia relació amb el Magnànim, perquè els seus primers treballs els publicà allí, en la Revista Valenciana de Filologia, sobre els sermons de sant Vicent Ferrer, sobre Jaume Roig, sor Isabel de Villena... Després, a partir del 80, Fuster s’implicà decididament en la política editorial i científica de la Institució. Tot amb una complicitat molt gran amb Josep Picó, que n’era el director, i Marius Garcia Bonafé, que n’era el director de publicacions. Això va ser una revolució, perquè el món editorial valencià pràcticament no existia. Ells ho van construir tot a partir de zero, en una tasca molt lloable. D’una banda, descobriren el país, que és el títol d’una col·lecció. És a dir, feren llibres de divulgació sobre la història, la geografia i l’economia del País Valencià, al costat de tesis doctorals o de la traducció de llibres d’alta cultura, com ara la col·lecció de biografies intel·lectuals. Van fer, fins i tot, una revista que era Debats.

Perdona que et talle. Jo l’únic retret que li faria a aquella etapa és que la majoria de les traduccions de llibres de pensament contemporani les feien en castellà.

Totes.

Per què? Ho trobes normal?

No. Vicent Rosselló i jo ho deixàrem, perquè la revista començà a ser tota en castellà. Al principi, era en català i la discussió era sobre si s’havia de publicar algun article en castellà, però, a poc a poc, anà sent al revés: la revista en castellà i algun article en català...

Reprén el teu discurs, era només aquest incís

Estava dient que aquella etapa d’Alfons el Magnànim era el meu model. Hi havia tres coses importants per a mi. Primer, combinar la producció pròpia amb les traduccions. És a dir, fer un catàleg atractiu, sòlid, solvent. Vam aconseguir ser la primera de les editorials universitàries a tot l’estat. Darrere del CSIC, que és una editorial acadèmica, però que no és una universitat i té més mitjans. Entre les editorials universitàries, la de València es va col·locar la primera. I va ser pel seu catàleg. Teníem l’ambició d’arribar a un públic molt més ampli que l’estrictament acadèmic. I això volia dir publicar obres d’assaig, de cultura i pensament, adreçades a la societat valenciana o a la cultura catalana en general, de manera que, des del País Valencià i no sols des de Barcelona, es fessen contribucions importants a la cultura catalana. La segona cosa, que sembla que no és molt important, per a mi ho va ser. Me la va explicar Màrius Garcia Bonafé: “mira, del pressupost, destina a promoció la tercera part. Si tens diners per a tres llibres, en fas dos; i, amb els diners del tercer, promociona els altres dos.” Li vaig fer cas i vaig fer bogeries. Va ser la primera vegada que una editorial valenciana s’anunciava en el metro, en els diaris... Promoció també vol dir anar a les llibreries, fer presentacions, enviar als crítics llibres per fer ressenyes... I la tercera cosa va ser l’equip. Vaig reunir un equip fantàstic. Gent amb una trajectòria i ofici com són Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Pau Viciano, i gent que ja estava en el servei com ara Maite Simón, Elvira Íñigo, Inma Mesa... Professionals molt bons en el camp de l’edició, de la correcció, de la promoció, o amb una visió molt clara de l’edició acadèmica, com ara Guillermo Quintás.

D’altra banda, hem de pensar que en una societat culturalment dèbil com la valenciana, que no tenia una indústria editorial potent, es tractava de publicar obres de pensament, de cultura... Obres que d’alguna manera un no associa directament a l’edició universitària. Mira, Barcelona i Madrid són les capitals de la indústria del llibre. Si a Madrid i a Barcelona hi ha una indústria editorial potent, el paper de les editorials universitàries allí no és el mateix que a València, on la industria editorial era més dèbil. Ací no només teníem la possibilitat, sinó també el deure de poder publicar llibres per a un tipus de lector més ampli que l’estrictament universitari.

Hem de parlar ja de Fuster. Ara apareixen nous volums de les obres completes.

Ara n’han aparegut dos volums i en falten dos més.

Explica per què vau decidir iniciar una nova obra completa

L’any 68, quan Fuster té encara només 46 anys, es publica el primer volum de les seues obres completes en una col·lecció de clàssics catalans del segle XX. Al pròleg, el mateix Fuster li lleva un poquet d’importància a la maniobra: clàssics, sí, però catalans i del segle XX, una ració ben mòdica de clàssic... Efectivament, aquella col·lecció de clàssics era una maniobra editorial, que s’estenia també a altres autors. En el cas de Fuster, però, hi havia dos factors que el singularitzaven: era el més jove i també el més modern. Els altres eren escriptors del modernisme i del noucentisme, de les primeres dècades del segle... De tots aquests, el més modern era Pla, que havia començat a publicar les seues obres completes en Destino. Fuster era una aposta per la modernitat. Per al primer volum, utilitzà els estudis dels clàssics que havia publicat en la Revista Valenciana de Filología: sant Vicent Ferrer, Jaume Roig, sor Isabel de Villena... No hi havia un esquema, un guió previ, preconcebut, sinó que Fuster i els editors anaven improvisant els volums amb un o dos llibres que feien de columna vertebral i que es completava amb articles d’ací i d’allà. Quan va morir, ja no es tornaren a publicar més volums per una raó elemental, perquè ell no s’havia parat mai a planificar l’obra completa. Aleshores, decidim —sobretot Palacios, que és l’hereu de Fuster— començar de nou i intentar fer una edició més sistemàtica, més temàtica, de l’obra completa. Vam pensar fer set volums que, a unes mil pàgines cada volum, són set mil pàgines. És a dir, tot Fuster en set mil pàgines.

El primer volum apareix en el 2002. El segon i el tercer en el 2012. I el quart i el cinquè en el 2022. Han passat deu anys entre uns i altres. Els dos que queden, ens han dit que l’any que ve estaran, i que no haurem d’esperar uns altres deu anys. El primer volum recull versos, aforismes, dibuixos, vinyetes. El dos i el tres recullen el Fuster assagista. I el quatre i el cinc, el Fuster historiador de la llengua i la literatura, de la història social. No només Fuster s’interessa per qui escriu, sinó també per qui llig. Una mica com feia Arnold Hauser, que es va interessar per la cultura en la seua dimensió social, per la història social de la cultura. No és un Fuster que s’interessa només per Joanot Martorell i pel Tirant, sinó per qui el llegia. Què llegien els valencians del segle XV? Quina llengua parlaven els moriscos? Parlaven l’àrab o parlaven el valencià? Aquest és el Fuster que apareix en el volum quatre i cinc. Que és l’historiador de la literatura, però també el crític literari. La primera part abasta des de l’Edat Mitjana fins al 1800 i la segona inclou la literatura catalana contemporània i els pròlegs —en realitat, veritables estudis, ja que cada pròleg són cent pàgines— a les obres completes de Josep Pla, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés. Ara mateix, amb els cinc volums que hi ha al carrer i encara que no n’aparegueren més, la figura i l’obra de Fuster queden millor definides que si només disposàrem dels volums anteriors. No només perquè ara n’hi ha més publicat, sinó també perquè veus aquell Fuster polièdric amb els mil temes que ell tocava.

I què queda?

Per al volum sis i set queda, per un costat, el Fuster polític o històrico-polític, com ara Nosaltres els valencians; Destinat sobretot a valencians; Un país sense política; Ara o mai; El blau en la senyera... És a dir, el Fuster més combatiu, més d’agitació. I, per l’altre, en l’últim volum, el Fuster costumista o antropològic per dir-ho així. És el de les guies turístiques començant per El País Valencià, L’Albufera, Combustible per a falles... De tota manera, aquests set volums amb els quals s’haurà recollit tota l’obra de Fuster apleguen només una part de l’obra, la catalana, perquè la major part dels seus articles, publicats en castellà, no s’han traduït i només són accessibles en les hemeroteques o, en el cas d’alguns pocs diaris, com La Vanguardia o El País, en les respectives hemeroteques digitals.

Una altra Obra Completa, una vegada s’ha acabat la primera, que seria l’obra dels articles en castellà. El criteri és traduir-lo?

Sí, el criteri és traduir-ho. Altrament, correríem el risc de fer de Fuster un escriptor en castellà, quan ell mateix era partidari de traduir els textos que havien de ser recopilats en les obres completes, i així li ho va encarregar a Palàcios en el seu testament. Fixa’t, el projecte són deu volums més amb un criteri cronològic i temàtic. Un primer volum que són els anys quaranta: és el Fuster de Verbo, el de Las Provincias i d’algunes col·laboracions disperses més. Després venen els anys 50: tres volums que inclouen els articles a Levante i a Jornada, i als suplements culturals de tots dos diaris: Valencia i Jornada de las Artes y las Letras, que el feia pràcticament ell sol. Això són tres volums perquè en total estem parlant d’uns sis-cents articles. Després, deixa de col·laborar en la premsa valenciana per tota la polèmica d’El País Valenciano i Nosaltres els valencians, i passa a escriure en El Correo Catalan, Tele/eXpres, Destino. És tracta de tres volums més: els anys 60. I, finalment, des de finals dels 60 a principis dels 80, La Vanguardia, que ella sola fa tres volums, així com Informaciones, ABC, El País, Por Favor... L’encert –i també el cost– de l’operació dependrà de trobar els traductors adequats, familiaritzats alhora amb la llengua i amb l’estil literari de Fuster.

I la correspondència? Com va?

La correspondència començà l’any 98. Ja van, per tant, 24 anys. I s’han publicat 17 volums. Enguany n’apareixen dos més, amb la qual cosa prompte recuperarem el ritme d’un volum anual, i jo et diria que encara no estem ni per la meitat.

Parlem una miqueta de política. Com valores l’any Fuster?

Crec que s’estan fent coses i espere que servisquen per normalitzar la figura de Fuster. Cal dir, però, que la gràcia de Fuster és que continua sent incòmode.

Això anava a dir-te. No creus que li tenen molta por els polítics?

Considere que els polítics justament li tenen molta por perquè no el poden domesticar. Trenta anys després de la seua mort, Fuster continua sent incòmode, si no, no t’expliques certes declaracions incomprensibles. Com ara que per a ser valencianista no cal ser fusterià.

I per a ser fallera tampoc

Clar, això és una obvietat, però quina necessitat tens de dir que no cal ser fusterià? L’única necessitat de dir-ho és per desmarcar-te’n. D’una banda això i, per l’altra, ha passat mig any de l’any Fuster i grans coses jo no n’he vist. Sí que és veritat que el govern de les Illes s’ha implicat molt i, després de l’estiu, hi haurà molts actes. També s’estan fent coses al Principat, no només el govern, també l’Institut d’Estudis Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes... I al País Valencià, la Universitat de València, la càtedra Joan Fuster, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Espai Joan Fuster... Tot el món ha fet coses que estan bé i que calia fer, però coses que tinguen vigència més enllà de l’any Fuster? Les exposicions són efímeres i les conferències també. Des del punt de vista institucional em fa l’efecte que caldria fer més coses

I, per últim, com va la biografia de Fuster?

És complicat. Però es complicat per culpa meua. Me’n vaig anar a Roma fugint per dedicar-li més temps, però la veritat és que la faena ordinària se’m menja. Inclús estant allà. Al llarg de la setmana, la meitat de les hores que dedique a treballar, les dedique a coses fusterianes. Mira, sembla una ximpleria, però preparar la carta del diumenge per a Levante demana molt de temps. Si hi afegeixes conferències, articles... Bona part de la meua setmana de treball la dedique a Fuster. És el mateix Fuster el que m’impedeix avançar en la seua biografia

Però, va o no va?

Va, però encara falta molt per escriure.

Podríem seguir parlant de mil coses, però ho deixem en la biografia que tothom espera. La biografia de Fuster és un bon tema per acabar. Després de l’entrevista, comprove que era pertinent la broma que li he fet com a primera pregunta: què hauria de posar en el carnet d’identitat d’Antoni Furió? Historiador? O curador de l’obra de Fuster? Ell mateix ho ha dit: bona part de les seues hores de treball les dedica a l’escriptor. Com que s’ha fet hora de dinar i tots tenim pressa, no ens fem ni la segona cervesa i això que fa molta calor. Segur, però, que continuarem la conversa.