Vaig conèixer l’Àngel Madrià (Cassà de la Selva, 1960) fa menys d’un any a Girona, amb motiu d’una taula redona sobre Miquel Pairolí. Des d’aquell moment hem mantingut un tracte cordial i amistós, de fet, en poc de temps hem coincidit tres vegades entre Girona, València –on va presentar el passat mes d’abril els dietaris de Miquel Pairolí–, i aquest estiu a Cassà, comarca de la Selva, on hi ha la seu de l'editorial Gavarres, que ell va fundar i dirigeix des de 2002.

Delineant i dissenyador gràfic de professió, Madrià és un home que s’ha fet a ell mateix, amb un tarannà tant de poble com cosmopolita. Una mena d’esperit de món que sabria què fer a qualsevol lloc. I se li nota, té vida al darrere: vida política, cultural, social, emocional...

Àngel Madrià és, a la manera dels irlandesos, a friendly guy, un home de conversa, hospitalari, molt bon coneixedor del país, compromès amb la seua comarca i la gent, arrelat als paisatges i bon viatger. Home de poble i de ciutat i, sobretot, una persona amb sentit empresarial i bon gust per a concebre i editar llibres i revistes. Només cal fer un tomb pel local on hi ha la seu del Grup Gavarres, al número 1 del carrer del Germà Agustí, de Cassà de la Selva, i comprovar amb quin gust i elegància han rehabilitat aquest espai, destinat abans a les feines del camp.

A Cassà hem vingut avui, des de Girona, per xarrar amb Àngel Madrià i conèixer on i com treballen a l’editorial, de passada dinarem en un restaurant discret i modest, però exquisit, on a ell el coneixen ben bé. De camí cap a Cassà hem passat per davant de Quart i l’Àngel ens ha mostrat la casa dels Pairolí, on va viure en Miquel i des d’on observava els canvis que produïen les estacions i les hores en els paisatges, aquelles transformacions cromàtiques bellíssimes que van omplir part dels seues dietaris.

No ho negaré, aquesta entrevista és de les que em fan il·lusió, pel lloc, per la persona, per les implicacions. Li tinc afecte a aquest racó del món i a la gent que ens hi rep, als quals m’he apropat gràcies a la literatura, i no hi ha en la vida millor tarja de visita!

Àngel Madrià s’incorporà professionalment al diari El Punt l’any 1982, on va ser redactor i cap de disseny des de 1989 fins a 1995, i entre els anys 1995 i 1997 va compartir projecte professional a Cat Edicions amb Carles Puigdemont, periodista i posterior President de la Generalitat entre 2016 i 2017. No fou fins l’any 2002 que Madrià inicià el projecte Grup Gavarres, amb l’edició de la revista Gavarres. Des de llavors l’editorial ha anat creixent i actualment publica quatre capçaleres periòdiques: Gavarres, Cadí-Pedraforca, Les Garrotxes i Alberes, a més de la col·lecció de llibres El caliu de la memòria,de la qual s’han editat set volums, alguns amb reedició: Històries de músics, Històries del Montseny, Històries de pescadors de la Costa Brava, Històries de l’Alta Garrotxa, Històries d’alcaldes, Girona 1979-2002, Històries de frontera i, el darrer, Històries de Josep Pla (2020) la col·lecció de narrativa, amb la recuperació de l’obra de Pairolí, de moment els seus dietaris, articles i un assaig sobre Josep Pla, i darrerament, una col·lecció de periodisme.

Durant un temps Madrià va compaginar la feina de dissenyador i director editorial amb la docència a la Universitat Pompeu Fabra, on va ser professor de disseny periodístic durant deu anys fins a 2013, i durant quatre anys va ser vicepresident de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).

A la comarca de la Selva, i més enllà, és una personalitat coneguda i estimada, no debades des de l’Editorial Gavarres han creat recentment el Club Gavarres, una iniciativa que pretén “fidelitzar els subscriptors i mecenes i crear una relació més propera amb el públic”, i que ha tingut bona acollida.

Engeguem la conversa a la segona planta de l’edifici, les bigues de fusta, els revoltons, els estris de camp, el blau de les finestres originals i rehabilitades amb traça, totes les tonalitats terra i ocres i moltes prestatgeries amb llibres i més llibres. Madrià m’explica com va nàixer l’editorial i, sobretot, allò que per mi és més interessant i captivador, com han fet per a consolidar-la i mantenir-la en peu, cosa sempre ben lloable en un sector “fort” en principi, però amb grans diferències estructurals i logístiques, segons com.

Aquest espai és magnífic, des de quan estan ací?

Des de desembre del 2006. Quan vam començar el 2002, ho vam fer modestament, però vam anar creixent, en part, perquè vam signar convenis amb dos-cents ajuntaments i el 2007 publicàrem 4.000 exemplars de la revista Gavarres.

I xino-xano han fet vint anys. Fa poc van celebrar el vintè aniversari amb el número 41 de la revista Gavarres i el llibre ‘Mirades’.

Sí, i vam fer-hi una festa grossa! La veritat és que des de finals dels noranta tenia idees que es movien al cap, però calia un clic, un detonant perquè passessin coses. I tot va ser a partir d’un dia que la meva mare em va dir: “acompanya’m a comprar unes pintades (gallines) a can Pitubarrina”. Pitubarrina era un pagès solter que criava gallines, entre tantes altres feines. I allà estava la mare amb bata i Pitubarrina, que devia tenir uns 78 anys, vestit de pagès. Devia ser l’any 1998-1999, i mirant-los com es comunicaven vaig ser conscient que aquella era una imatge que s’acabaria aviat, que veuria poques vegades més, i que allò que estava observant era un patrimoni etnològic, antropològic i natural, i llavors vaig veure clar que volia fer una revista del territori, i vaig saber de seguida quina estructura i tipus de revista faria. Tot això va ocórrer a tombants de segle, i no va ser fins al 2002 que va eixir el primer número. Era un projecte molt il·lusionant per a tots perquè, des dels seus orígens, la revista Gavarres va néixer amb l’objectiu d’explicar tradicions i escenes del món rural, de deixar-ne un testimoni.

N’hi havia algun precedent?

La cosa venia ja de lluny perquè en els anys 70 ja havia començat el moviment Salvem les Gavarrers, davant de les amenaces de l’època cap al paisatge i el medi, i amb la idea que aquests paratges formaven un parc natural irrenunciable. Aquella reivindicació havia tingut molta acceptació entre la gent i la revista en recollia l’esperit.

Com van ser els orígens de la revista?

Al començament no sabíem quantes revistes podríem vendre i vam fer-ne el càlcul a partir de casals de pobles com ara la Bisbal, Calonge, Palafrugell. Finalment, vam sortir amb 1.500 exemplars i amb una presentació a la Casa de Cultura de Girona; i llavors començaren les subscripcions i al cap d’unes setmanes se n’havien exhaurit els exemplars i vam fer-ne una reimpressió de 500 més, i als sis mesos, 400 més i quan arribà el número 2, ja no quedava cap exemplar de l’1; així doncs, amb el número 3 vam treure’n 600 més del primer número. Tot això t’ho explico perquè vegis que la revista va tenir una repercussió gran, de fet, vam morir d’èxit i no vam saber començar amb el punt de partença que calia, uns 3.000-3.500 exemplars.

És molt difícil calcular, sobretot amb un primer número...

I tant! De fet, a partir del 2007 vam decidir traure’n 4.000 exemplars i llavors va ocórrer que van venir les devolucions, entre un 10-15 %, i les devolucions en una revista són ben complicades...

I ara per ara, quants números trauen a l’any?

A l’any, entre les cinc revistes, traiem més o menys 8.000 exemplars cada sis mesos. Amb tot, hem baixat una mica respecte a 10.000, fa uns anys.

Com gestionen la distribució i la devolució dels llibres i revistes?

Sempre fem entregues al punt de venda en dipòsit, tant si són revistes com si són llibres. Un cop liquidat el que han venut, la resta de llibres segueixen en dipòsit; si volen, però també poden fer devolució.

Quina tirada fan en col·leccions com ara Narratives i Periodismes?

Va variant una mica, depenent dels llibres, de 2017, Dietari d’un any convuls, de J. N. Santaeulàlia, vam treure 1.500 exemplars, i després hem anat ajustant a tirades una mica inferiors. En el cas dels Dietaris de Miquel Pairolí en vam fer 500 en una primera edició i aviat en vam traure 300 més, per a una segona edició; de Vell país natal de Francesc Prat i Marcs incomparables d’Albert Villaró, 500 exemplars. De La geografia íntima de Josep Pla de Miquel Pairolí, n’hem tret 800 i del darrer títol de la col·lecció, Mirades, Miquel Pairolí / Lluís Freixas, 600. Va variant una mica segons els títols. I pel que fa a la nova col·lecció Periodismes, hem començat amb La mina de la mort de Maria Favà amb una tirada de 800 exemplars.

Què aportà en el seu moment una revista com Gavarres, i quin valor afegit té encara avui?

D’una banda, reivindicar un patrimoni, revalorar-lo i defendre’l, i de mica en mica hem vist que ha quallat també en la sensibilitat dels ajuntaments i les institucions. D’altra banda, i és el que més em satisfà, la revista ha contribuït a aixecar l’autoestima de la gent a partir d’allò que tenen: maneres de parlar, de viure i de treballar que s’estan acabant i que és patrimoni per a nosaltres, paraules, costums, topònims etc. Que la gent sàpiga que a partir del que tenen poden sortir a les revistes, és important per ells. Molts dels nets i besnets ni tan sols han escoltat res del llegat que tenen en boca dels seus iaios i pares. Llibres com ara El temps d’ahir, de Jordi Soler, publicats per L’Avenç, van també en aquesta línia.

I aquesta recuperació d’una comunitat, d’una autoestima col·lectiva va tenir ressò en altres llocs?

Aviat vam veure que la iniciativa es podia replicar a altres contrades i comarques, i la vam dur al Pirineu. En aquell moment, al voltant del 2003, jo era professor a la Pompeu Fabra, i era el de Girona, així em deien. I Carles Pont em va comentar: per què no la feu al Pirineu? De manera que a partir del 2006 vam començar a fer la revista Cadí Pedraforca, centrada en llocs com ara el Bergadà, la Seu d’Urgell, la Cerdanya, Pedraforca i Serra del Cadí. I el 2008 vam començar amb l’Alta Garrotxa. Nosaltres en dèiem les Garrotxes, perquè buscàvem una realitat més social que l’estrictament administrativa, i per això agafàrem trossos de diferents comarques i la vam presentar a Olot. I llavors vam saltar a l’Empordà. David Pujol hi va venir a parlar i em proposà fer-ne una a l’Empordà. I allò era el complement del Pirineu un dos en u, ajuntant el Garona i el Nogueres i creant la revista Garona-Nogueres.

Estem parlant de la literatura de l’autoconeixement: conèixer-nos millor, recuperar referents, memòria, valorar la feina de la gent d’un territori...

Tot això està al darrere del nostre projecte: crear marca, anar pel territori, fer equip de treball, amb molts col·laboradors remunerats i amb una implicació i una presència forta en el territori. Les revistes costen molt de mantenir, però ens donen molta visibilitat al territori i ens han ajudat a crear marca i per això els llibres que fem estan també arrelats al territori i tenen èxit, com ara els llibres lligats a l’Alta Garrotxa. Al capdavall, aquesta literatura que publiquem surt del territori i torna al territori.

La seua trajectòria està molt lligada al món del periodisme. Què ha canviat en el periodisme des que vostè hi va començar en l’any 1982 fins ara i què significa i suposa avui editar revistes en paper i en català?

Des de l’any 1995, que es celebrà un congrés mundial de diaris a Barcelona, organitzat per la Societat Nacional del Disseny, que se’n parla, de la desaparició del paper. Aquell era just el moment en què Vicent Partal començava amb el primer diari digital català, Vilaweb. Han passat molts anys i el paper no ha desaparegut. El paper no desapareix, ara bé, ha de fer una funció diferent de la que estava fent. Si els diaris de paper continuaran o no en un futur sortint cada dia, no ho sabem, i quin tipus de diari seran, tampoc. Però hi haurà paper. Fa molts anys, Roger Black, un dissenyador del diari Avui, ja ho va dir: els diaris avui són un objecte, com un ordinador o un llapis. De fet, el televisor no va matar la ràdio, ni el cinema el teatre. La clau de tot plegat i el fons de la qüestió del periodisme és la necessitat de comunicar, i per a això calen intermediaris, periodistes. Ara bé, cal demanar-se, en quins mitjans i com? En paper per exemple, no pots anar a l’instant ni actualitzar com en digital, per tant, què podem fer en paper? Doncs altres gèneres, el debat, l’opinió, la crònica i l’entrevista. De manera que les revistes i els diaris s’hauran d’especialitzar. I qui fa aquesta feina? El periodisme d’autor, perquè el periodista serà llegit si té marca, és a dir que es valorarà qui ho diu i no com ho diu. Qui diu què, Enric Juliana, Vicent Partal, o Josep Cuní, entre d’altres. Qui en parla o escriu és més reclam ara per ara que no pas el diari, el mitjà on es publica o s’emet. És un periodisme a la carta, amb molt bons periodistes. Ben mirat, avui tenim millors periodistes que mai, amb molt bona formació, mentre que el periodisme està en crisi.

Tota una gran paradoxa...

I tant! Perquè no hi ha bones empreses periodístiques ni estructures bones ni sòlides, els mitjans convencionals no funcionen. Tot és precari, no paguen bé. I això, com a contrapartida positiva, ha fet que neixin petites estructures, mitjans alternatius, diferents, com ara Vilaweb, La Mira, La Directa, la productora de Carles Porta, Nació Digital, Catorze, Núvol. El perill d’aquestes alternatives tan diferents i necessàries és que la gent es cremi per falta de recursos i mitjans.

Parlem ara de la recuperació de l’obra de Miquel Pairolí i la seua reivindicació com a escriptor.

Pairolí és un gran escriptor i teníem un deute amb ell, amb els seus dietaris i amb La geografia íntima de Josep Pla, un dels millors llibres sobre Pla i que era ben difícil de trobar fins ara, a més de la reedició d’alguns dels seus articles reunits en Mirades. Teníem clar que volíem reeditar els llibres de Pairolí, però no sabíem si podríem crear una col·lecció de narrativa. L’any 2020 vam començar la col·lecció Narratives amb un dietari, 2017, Dietari d’un any convuls, de J. N. Santaeulàlia, i el 2021, en el desè aniversari de la desaparició d’en Miquel Pairolí, vam reeditar els seus tres dietaris. Sabíem que el nostre objectiu no era publicar novel·la i, per tant, vam llançar una col·lecció on tingués cabuda l’assaig, els dietaris, els llibres de viatges, etc. En aquesta línia, per exemple, el 2021 va sortir en Periscopi La drecera, de Miquel Martín, un llibre que parla sobre una manera de viure, un testimoni, i nosaltres vam incorporar al nostre catàleg Vell país natal, de Mar Prat Camps, un llibre de literatura de paisatges, i que recull articles personals, a vegades lírics o irònics, i que posen en relació cultures diferents, i els tres dietaris de Miquel Pairolí, alguns dels quals eren pràcticament introbables també, reunits en un sol volum.

Quatre col·leccions en total, El caliu de la memòria, Narratives, La gent de Girona i ara una de nova, Periodismes, amb La mina de la mort, de Maria Favà.

Aquesta col·lecció ens feia una il·lusió especial perquè vèiem que el periodisme s’està perdent en els mitjans de comunicació, on sovint s’escalfen teletips i notes de premsa i poc més. I els diaris han de crear la notícia, no l’han de replicar, i per a això cal periodisme d’investigació. Qui busca les notícies? Doncs gent com Carles Porta, l’equip de La Mira, al capdavall periodisme d’autor i de nom, un periodisme que els mitjans convencionals no volen pagar. La mina de la mort és la història sobre l’accident amb més víctimes mortals de la història de la mineria a l’Estat espanyol, ocorregut al Berguedà l’any 1944, un tema que fins avui estava silenciat.

Vostè ve del món de disseny. Quin és el millor disseny?

El disseny per nosaltres és molt important. Ha de fer una funció, no és un fi en si mateix, sinó un pont per passar d’una ribera a una altra. Per mi el millor disseny d’una cadira és el que permet estar còmodes asseguts en aquesta cadira. El millor disseny ha de ser discret, no l’has de notar. Per a nosaltres el disseny vol dir posar-ho tot en funció de la lectura i en aquest sentit, el més important és la gestió de la tipografia: quin tipus de lletra, quin cos, quin interlineat. I la gestió del blanc, saber gestionar el blanc és clau. O saber aprofitar les possibilitats del bitò, de les dues tintes, tant en els llibres com en una revista o un catàleg: el roig i el negre, el blau i el negre... El color, la tria del color, sempre formen part del disseny.