Puntuals, com a bons actors acostumats a no fer esperar el seu públic, Neus Agulló i Tomàs Mestre acudeixen a la cita per parlar sobre el seu treball a Els dies de la nit, que ara s’estrena a les pantalles. Els rep i salude a la porta de casa, i, només baixen del cotxe, la complicitat que destil·len es fa present en forma de bromes, somriures i braços que s’ajuden. Aprofitarem l’ocasió per saber més sobre la faràndula, i sobre el treball dels actors i les actrius.

Neus Agulló (Alcoi, 1944), quasi impossible resumir tant de treball!, comença a actuar als 17 anys a la seua ciutat, amb el grup La Cazuela, i continua amb La Cassola, que passaria a dir-se La Dependent –sota les directrius de Pep Cortés–, també al Teatre Circ, o al Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, entre d’altres; passa per sèries de televisió, algunes tan conegudes com Socarrats, Benito i Cía, Russafa 56 o A flor de pell, i per pel·lícules de prestigiosos directors com ara Bigas Luna –Son de mar– o Ken Loach –Terra i llibertat. Per la seua banda, Tomàs Mestre (València, 1963), actor, autor, director i crític teatral, és des de 2006 director de l’Aula de Teatre de la Universitat d’Alacant, fundador de la companyia Saineters, ha treballat també amb altres companyies com són Molí d'Or, Cáscaras Teatro, Companyia la Ferroviaria o Yorick. En 2015 crea Maror Produccions, que s’estrena amb El crèdit, de Jordi Galceran, sota la direcció de Sergi Belbel. Maror és la que va produir de nou Els dies de la nit sota la direcció del desaparegut dramaturg Pep Cortés. També ha treballat al cinema amb el director Carlos Saura, i en la sèrie de televisió Tarancón.

A Neus Agulló i Tomàs Mestre els separen 19 anys, o sia una generació, i han viscut el teatre des de llocs i experiències diferents –són dos reconeguts veterans de l’escena independent valenciana i també de l’audiovisual–, però els uneix l'honestedat i la humanitat des d’on aborden els seus personatges:

Si us sembla anem al gra, parleu-me sobre Els dies de la nit, l’obra de Joan-Lluís Moreno que heu representat tant de temps als teatres i que ara passa al cine...

N. La vam estrenar el 2006, quan va obtenir aquell mateix any el Premi Evarist Garcia de Teatre Breu en Valencià. La va dirigir Rafa Hernández, director de la Companyia Elisa, per encàrrec de la Diputació d’Alacant. I vam fer uns quants bolos, amb èxit, però anys després de deixar-la aparcada, em va telefonar Tomàs, quan va crear Maror Produccions, i em va preguntar si la tornàvem a fer o si la tirava a la paperera. Ell mateix va suggerir que la dirigira Pep Cortés, amb qui jo havia treballat tant, i crec que és la millor cosa que vam poder fer. A maig del 2019 la vam estrenar renovada al Campello.

O siga, amb Pep Cortés ja havíeu treballat els dos, no?

N. Jo he treballat amb ell tota la vida, hi he fet tres pel·lícules, una sèrie, i, de fet, ell és qui em va portar al teatre. Vaig començar molt jove a La Cazuela, però era un grup tancat i molt seu..., aleshores jo ni tenia tipet, ni sex appeal i sempre feia de bruixeta o de pastoreta –riem tots, imaginant-nos Neus en aquells papers– i un dia un dels director em va dir: vas a fer una cosa que no pot fer ningú. Jo trobe que sempre em deien el mateix –i torna a riure–. Vam fer El somni d’una niu d’estiu, on jo era el pare d’Hèrmia, vestida de sota de bastos. Vaig passar molta vergonya, però ho vaig fer. El meu fill em va dir: «mare, no hi tornes, que qualsevol dia et diran que prengues la granera i agranes l’escenari», i em vaig apartar un temps. Però va vindre Pep Cortés i em va retornar al teatre. Teníem mola complicitat! Parlava de fer l’obra Ací no paga ni déu, de Dario Fo. El meu marit, Daniel, em va animar, em va dir «Neus, açò t’anirà millor que la Cazuela».

I et reenganxes i ja no has parat.

T. Aquell era un gran text pels personatges, el de Neus i el de Rosana Espinós, reivindicatiu, social, amb dones molt potents. Perfecte per a Neus.

Amb Pep Cortés la col·laboració ve de llarg, també en el teu cas, Tomàs?

T. Sí, amb ell m’unia una relació més enllà de la professió. Teníem amics comuns; quan ell estava treballant a Barcelona, al Teatre Nacional de Catalunya, ens vam veure algunes vegades. I quan la companyia Saineters va estrenar a Alacant Sa i Net, a principis dels 90, va vindre a veure’ns. Pep tenia la virtut de ficar la llavoreta i també d’estar present en dies especials. Portàvem el sainet cap a un altre territori, i aquell dia ell estava allí. I també hem viscut tantes i tantes aventures fora de l’escenari... Vaig tindre clar que havia de ser ell qui dirigira la nova producció d’Els dies de la nit, i que Neus tornara a ser Maria.

N. Sí! Pep va acceptar de seguida, tot i que ja estava malalt. Mira, jo tinc 19 anys més que Tomàs, no havíem coincidit abans d’El dies de la nit, i quan Rafa Hernández em va fer la proposta el 2006, dient-me que Tomàs Mestre faria del meu home teatral, vaig pensar que estaven bojos, per la diferència d’edat amb Tomàs. Però ja en la lectura del guió vaig dir-me «si jo m’ho estic creient, la gent també». I quan vam estrenar, que es va maquillar ell a soles, fins i tot els artells de les mans per envellir-se de tal manera, que jo mirava com movia les mans, la boqueta de vellet –com menjant un tramús o què–, i m’hi vaig meravellar. En la salutació i comiat final de l’obra, la gent deia, admirada: però si és jove!... I mira, tenim un gran feeling des d’aleshores.

T. Per a mi va ser una sorpresa, coneixia el text abans del premi, per amistat amb l’autor, Joan-Lluís Moreno. Em va agradar moltíssim, però mai no em vaig plantejar que s’adequara a la meua edat. Però Joan-Lluís va proposar a Rafa Hernández que confiara en mi. Li va dir: si vols un actor que no es limite al paper de Quico, sinó que siga Quico, dis-li-ho a Tomàs. Un elogi molt gran, i un repte.

Ha estat una obra plena d’alegries, que heu representant prou...

T. Sí, hem estat a molts llocs i ens ha donat alegries. En el teatre, sovint tendim a dir-li al públic que això és una comèdia, una tragèdia, o que volem que reflexionen, o que passen una estona agradable... Però aquesta obra transita de la comèdia a la tragèdia. Hem vist riure el públic i com, a poc a poc –quasi sabem el moment exacte–, deixarà de riure i s’emocionarà, reflexionarà, i hi ha gent que comença a plorar. Des del punt de vista actoral és molt satisfactòria, quan la gent ens saluda amb els ulls humits i ens diuen que han vist els seus pares, i t’abracen..., és molt emocionant. Neus i jo hem tingut moments molt intensos, d’estar sincerament afectats, no solament és aplicar una tècnica.

Parles de les emocions que deslliga, però encara no hem dit res de l’obra. Tal com afirmeu: té molta intensitat. Fem un petit resum: una parella major, Maria i Quico, molts anys junts...

T. Per a mi és una mirada, no sé si indiscreta o no, a una parella que estan tota la vida junts, que només han estat separats tres vegades, per un viatge o una malaltia..., tot com una panoràmica del saló menjador de la casa on ells estan i parlen. Es reivindica la paraula. Al teatre, l’escenografia, amb dos espais ara, ens permet més dinamisme. Tanmateix en la pel·lícula d’Àngel Puado s’ha obert aqueix menjador, i s’hi presenten més espais i s’hi incorporen personatges.

En tot cas, portant els espectadors a un moment molt íntim.

T. Efectivament, i molt privat, on dues persones que es coneixen moltíssim viuen un problema, el de l’alzheimer, la desmemòria d’una persona que necessita un tractament específic que li dona la seua parella amb tendresa, per estima més que per coneixements. I copsem la solitud implícita per la falta d’una filla morta en condicions extraordinàries com és la violència de gènere. Però la gràcia del text és que cap d’aquest temes està subratllat. Van fluint. Pep Cortés i nosaltres vam proposar a l’autor que abordara el paper de moltes dones en aquestes situacions, convertides en esclaves del marit, de la situació.

N. És una malaltia molt dolenta, per a qui la pateix és horrible, però per a qui els cuida és duríssima, tenint en compte que (en general) ells viuen en el seu món de Yupi. La vida és una altra cosa: de colp i volta Quico vol anar per taronges, i li dius que no n’hi ha, i es posa violent, i has de dir, bé, va, espera’t, i donar-li una pastilleta per a tranquil·litzar-lo. O et telefona una amiga, per prendre un cafè i descansar, i no pots eixir...

Cert, una malaltia que encadena el malalt, però també a la persona que l’atén. Com vau preparar els papers?

N Malauradament en totes les famílies hi ha algú amb aquest problema. I jo tota la vida m’he fixat molt en les persones. El meu mètode, el meu particular stanislavski, és l’observació. Des que tinc ús de raó, he observat la gent: aquells que critiquen, l’altra que es treu l’entrepà... De ben xicoteta, dalt de ma casa hi havia una perruqueria on anaven totes les putes del barri xinès d’Alcoi, on jo vivia, i m’encantava observar-les i escoltar-les; per damunt d’una aparença en forma de llavis pintats i faldes curtes, hi havia uns cors i unes ments preocupades per la vida... Ja actriu, quan m’han proposat fer de xica mala, com deien a Alcoi, he volgut fugir del tòpic, d’aquell gest amanerat, voltejant un bosset, per exemple, quan resulta que les prostitutes són persones i prou.

Sí, hi ha molts clixés, i el teu afany era representar la persona, no el tòpic. I en el cas de Maria?

N. Ma mare tenia demència senil, i quan jo li preguntava «qui sóc?», em deia «a voràs, voldria recordar-me, però mira, no puc, ja em vindrà». Si li replicava, «no em coneixes?» contestava «guapo!, si haguera de conèixer jo tots els que passen per ací davant, estava apanyada!» I t’agafava pena, però també somreies amb les seues ocurrències.

La capacitat de fingir normalitat està molt ben retratada en el personatge de Quico.

N. Sí. Em vaig adonar de la malaltia de ma mare en veure-la llegir la novel·la El padrino, entre mans, cosa que en principi em va alegrar, fins que vaig reparar que mai passava de pàgina.

Com agafant-se a la normalitat. I tu, Tomàs, com vas preparar el paper?

T. Tots tenim referències, com diu Neus. Mon pare, ja major, es menejava d’una manera, s’adormia davant la televisió i al quart d’hora feia un comentari com si no... Jo també he observat la gent tota la vida. Després hi ha el treball actoral: intente estar actiu en passiu, és a dir, que tu veus quietud, però jo estic actiu, alerta, en tensió, però es manifesta –Tomàs canvia la veu i parla com un vellet– ... «en parlar, estar, respirar, un gest, que acaba anant al territori on s’ha d’anar però sempre sense caricatura, amb la veritat per davant». Estàs molt pròxim a l’espectador.

N. El teatre és una mentida de veritat i si tu t’ho creus, el públic s’ho troba, et segueix...

T. Són dos personatges molt humans, gens caricaturitzats, sense pinzellades de fingiment. Allí estem Neus i jo, i entrem, i els espectadors entren, en aqueixa atmosfera de tranquil·litat.

L’obra tracta sobre la vellesa, la dependència, el paper dels curadors, però també de la soledat. Maria està molt a soles... enyora aquell home que Quico era?

N. Clar, i tracta d’amor. Maria estima el seu home com el primer dia, sap què li agrada, el fa cantar, li ho posa tot en safata, li parla de pel·lícules que sap que li agraden, com Lo que el viento se llevó, i ell es queda mirant-me i jo li dic «Clarck Gable, què guapo era!» –i Tomàs Mestre resposteja, amb veu de Quico: – «Més que jo?»

T. Un encert del text és que ella recorda perquè ell recorde. Quan li parla de cine, del temps de festeig, del barri d’Alacant..., el porta de la mà a través dels seus propis records fins que Quico desconnecta. M’emociona l’esforç de Maria.

N.- Es veu l’amor fluir entre ells...

Hi ha un personatge fonamental, la filla absent, que va tindre una mort violenta.

T. Sí, clar, la seua absència és presència, sempre. El pare és conscient –Tomàs fa la veu del vell– «és que havia d’haver mort aquell malparit». És que la violència es veu vindre, no passa de hui per demà, hi havia prou indicis en aquell malparit, i havíem d’haver posat remei. Quan Quico fa memòria, apareix en ell el lleó que havia sigut tota la vida: «els meus braços, eren els més forts del poble». Però no va poder protegir la seua filla.

N. No recorda molt, però sí la data exacta de la mort de la filla i els dies i les hores que han transcorregut.

Una obra que arriba al cor, als teatres; però passar-la al cinema, i des d’Alacant, deu haver estat un gran repte. Com sorgeix el projecte?

T. Helena Candela i jo mateix vam interpretar Et deixe, però jo no, un text també de Joan-Lluís Moreno filmat per Àngel Puado, amb més de 200.000 visites a Youtube, i crítiques, bones, també de les altres –Tomàs riu–.Puado i Moreno s’hi van entendre molt bé. Amb ells he fet Mirando al mar, treball pel qual vaig rebre el premi com a millor actor al Roosevelt Island Film Festival de Nova York. Quan Àngel veu Els dies de la nit, s’impressiona. Àngel està acostumat a rodar només els seus textos, excepte els que ha fet amb Joan-Lluís Moreno. Li va plantejar passar Els dies de la nit al cine, rodar, i es van enganxar a escriure el guió junts.

N. I també Joan-Lluís hi ha fet d’actor.

T. S’hi han afegit més text i personatges. I l’autor Moreno, que és un gran actor, fa d’un bon amic de la parella.

Més personatges, li donen més color, al film?

N. Sí, com ara una xiqueta, filla d’un nebot. En el teatre anomenen «un nebot» qui no té molt bones relacions amb ells, però aquest és un de nou, el pare de la xiqueta, amb qui tenen bona sintonia, interpretat per l’actor alacantí Fele Pastor. S’hi produeixen molt bones seqüències.

Ja heu vist la pel·lícula?

N i T alhora. No!! Vam veure només un trosset, amb una altra música, no la definitiva... Estem ansiosos per veure-la.

S’ha de ser valent per abordar un projecte com aquest des d’Alacant, una producció independent, unes despeses.... Qui ho ha fet possible?

T. Indubtablement Àngel Puado. També econòmicament. A més a més, ha sabut incorporar gent al projecte dins una dinàmica professional-familiar. Molts tècnics i actors i actrius fan pel·lícules de baix pressupost econòmic, no de baixa qualitat, perquè els ha agradat el guió i se senten a gust amb l’equip. És el cas de Carlos Coloma, un gran fotògraf que sempre treballa amb Puado, o excel·lents maquilladors com ara Charo Albadalejo i Àngel Tere Díaz. Tots ens hem vinculat pel costat humà. Ho hem passat bé filmant i treballant, però també dinant –riuen–, així se superen dinàmiques en un món de molts egos; fem col·lectiu, creiem en això, volem fer-ho bé, treballem tots plegats!

Les coses que es fan més al límit i d’aquesta manera, resulten més interessants?

T. Sí, sí. I, quant a l’expectativa, ja veurem. De moment, anar amb Neus més enllà del teatre, repetir amb Carlos, amb Àngel..., el que hem viscut no m’ho lleva ningú, està guardat a la caixeta de la felicitat. Hem fet un treball que no és banal, que té un sentit social, que et fa reflexionar, amb valor afegit, que emociona les gents. Tant de bo la pel·lícula interesse per la història, per les interpretacions acurades i ben fetes, pels plànols tranquils, serens. No és cinema d’explosions, amb drons, persecucions de cotxes, és tota una altra cosa, senzilla i directa.

Des de la nostra xicoteta indústria no podem aspirar a grans produccions, però el que podem fer, fem-ho bé, no?

N. riu Caram!, és que això va com va, com deia l’Ovidi. Jo he treballat a València, a la televisió, he rodat amb directors com Kean Loach, Bigas Luna, o John Strasberg i, escolta, tant li fa! Tu has d’estar allí; si no estàs a València, res de res! (o a Madrid, a un altre nivell). Han arribat a dir-me que no sé vendre’m: «tu eres un producte, has d’estar en exposició, anar a estrenes, a festes...» Perquè em veuen en la festa m’han de donar un paper? Algú em va dir: «tu estàs en la muntanyeta, com Heidi». Però a la muntanyeta, a Alcoi, em van vindre a buscar aquests directors, estic satisfeta de la meua faena, tal com l’he feta.

Però, cal un poc més d’espenta des de les institucions públiques? (Neus diu: no, no n’hi ha d’espenta; i Tomàs calla ostensiblement: ja sabeu, el silenci parla, i finalment reflexiona)

T. Trobe que hi ha una voluntat d’èxit, o el que s’entén per èxit, molt desenfocada. Molta gent treballa per veure si els fitxa Netflix, extremant un pas de cama de 200 metres! Es rebutja amb miopia un audiovisual més pròxim, a la mida de les nostres cames. Nosaltres hem fet, des de la modèstia, una pel·lícula al sud, a Alacant i en valencià, qüestió que ens sembla importantíssima. Hem fet dos versions, no hem doblat al castellà, hem rodat dos vegades. El film tindrà la seua trajectòria, ja veurem, però aqueix pas al nostre abast tal volta servirà perquè un altre faça un pas major, amb més pressupost, pot ser amb actors i actrius que s’adonen que el seu futur no és treballar en anglès si no des d’ací, en valencià. I si es fa un bon producte, ja vindran els doblatges o les versions.

La casa no es construeix per la teulada.

T. I tant! Trobe agosarat vincular-se a l’ audiovisual o al teatre amb un allà vaig! I trobe també que hi ha alguna gent, i ho dic en positiu, que no pensa mai que sumant, amb tot allò que té al voltant, poden eixir productes i materials ben interessants.

Aquesta obra, amb els temes que toca, no pot ser més universal, no cal anar a buscar molt lluny, no?

T. Clar, Els dies de la nit parla de coses que poden passar-li a algú a Sant Vicent del Raspeig o a Oklahoma!

Quan estreneu?

N. S’estrena a Onil el dia 23 de setembre, a les 20.30, al cinema.

T. A Onil, l’Ajuntament ens ha tractat de categoria especial, ens han acompanyat, facilitat espais, de tot, ens han fet les coses molt fàcils. Gràcies de tot. I vull remarcar la valentia d’Àngel Puado: Els dies de la nit és la seua quarta pel·lícula, i ja ha començat la cinquena!, a més de tots els curtmetratges que ha fet, amb pocs mitjans però amb la voluntat ferma de tirar endavant projectes amb gent que s’involucra personalment i professionalment. Em sorprèn quan algú espera rodar en circumstàncies especials, una nit de pluja, un dia assolellat, encarint innecessàriament la producció. Trobe que, per contar una bona història, no cal tant.

No, no cal tant, com diu Tomàs Mestre. El que sí que cal és tindre bons projectes, bons professionals –que en tenim–, i recursos i voluntat política.