Toni Pou (El Masnou, 1977) és físic, escriptor i periodista científic, de fet, coordina el suplement de ciència del diari Ara i és autor dels llibre On el dia dorm amb els ulls oberts (Empúries, 2011), Premi Godó de Reporterisme i Premi Prisma al millor llibre de divulgació publicat a Espanya, i Si un dit assenyala la lluna (Anagrama, 2021), un cant a la imaginació científica i a l’aventura literària.

Actualment, Pou codirigeix el postgrau en comunicació científica de la Universitat de Vic, del qual també és docent. És cofundador de l’empresa Eduscopi, dedicada a la divulgació científica, i durant sis anys va ser comissari de l’exposició itinerant L’Àrtic es trenca de CosmoCaixa. Creatiu i emprenedor, col·labora habitualment amb editorials, entitats i institucions diverses per fer arribar els valors i les idees de la ciència a un públic més ampli, així com amb mitjans de comunicació, com ara Catalunya Ràdio i al diari Ara.

El darrer treball de Toni Pou, Si un dit assenyala la lluna, no és un assaig en sentit canònic, tampoc una novel·la, ni un diari, ni un recull de cròniques de viatges o relats d’aventura. És un llibre que té alhora un poc de tot això, una mena de road story que ens convida a llegir i voler saber què passarà després. I, sobretot, un relat escrit amb una prosa rítmica i precisa, que conta amb saviesa i humilitat l’aventura intel·lectual i científica de Toni Pou, un antic professor de física de Secundària i Batxillerat, enamorat de Galileu. Com ha escrit Ponç Puigdevall «arreu d’aquest llibre habita una celebració, melancòlica i feliç, de la literatura i la ciència, del coneixement i la vida.»

Toni Pou va visitar València a principi de juny, però per raons d’agenda no vam poder coincidir; unes setmanes després, estem asseguts a una de les cafeteries més boniques del Raval, on serveixen uns pastissos i uns tes que et transporten el setè cel. Amb un bon te entre mans, comencem aquesta conversa que ens du de la ciència a la literatura i viceversa, perquè no són camins paral·lels, sinó convergents.

Si un dit assenyala la lluna és un llibre que dialoga amb altres llibres, amb científics, escriptors i artistes ben diversos: Galileu, Newton, Kundera, Nietzsche, Darwin i João Gilberto, entre tants, una celebració de la literatura, la ciència, els coneixement, la vida i la sorpresa. Em fa pensar en la literatura com una aventura personal, un camí traçat al llarg de la vida.

La literatura és una manera de viure i explorar el món. Aquest llibre és una feina d’anys, de pensar molt i buscar jocs estètics, de treballar amb el llenguatge. La literatura és una manera d’explorar el món, de jugar, de buscar i generar una estètica. Tot això té un impacte en l’obra i en el llibre ho esmento al final. El que tu fas depèn de la teva curiositat, del que has vist. En el meu cas, tinc molta curiositat, una gran curiositat i he intentat fer coses ben diverses en la mesura possible, explorant i treballant en àmbits diferents: la ciència, la literatura, la música, i connectant-los. Tot té molt més en comú del que sembla i, quan escrius, busques dintre teu una manera de mirar el món i clar, allò que escrius depèn de tot el que tens a dins, com més diversos siguin els teus interessos, més joc hi ha.

És un llibre peculiar, difícil d’encaixar en cap gènere i que la crítica ha tractat molt bé. «Destaca molt en el panorama una mica monòton de la literatura catalana actual», ha escrit Julià Guillamon.

El llibre ha anat prenent forma a mesura que l’anava escrivint, perquè si bé hi havia un pla inicial, aquest ha anat canviant i el resultat final no té res a veure amb el principi. La mateixa escriptura es crea ella mateixa. En contrast amb On el dia dorm amb els ulls oberts, el qual era més una crònica periodístic o cultural, Si un dit assenyala la lluna és una obra literària més oberta, que s’ha convertit en un procés d’exploració, de preguntes que han anat sorgint mentre escrivia, i això lliga amb la idea que l’art ha de ser un procés d’interrogació i construcció. Si un artista ja sap des del començament cap a on va, el resultat potser no és art, segons una concepció radical de l’art. L’art és un procés d’exploració obert: investigues una pregunta i surten coses que no estaven predeterminades. De vegades no hi ha resposta, sinó una reformulació de la pregunta o la reflexió. I la mateixa escriptura s’imposa.

Vist així, on ubicaria vostè Si un dit assenyala la lluna, en l’assaig o en la novel·la?

Trobo que ni és un assaig, com defensa Martí Domínguez, ni una novel·la, com assegura Ponç Puigdevall. Si obres més la idea sobre què és una novel·la, hi ha molt de joc literari. I Si un dit assenyala la lluna és una mena d’híbrid. La qüestió és que sovint hem de posar-hi un nom i etiqueta, i el calaix més ampli és la novel·la perquè hi entra quasi tot. Però en tot cas, seria una novel·la peculiar perquè els límits de la novel·la s’han eixamplat molt.

S’ha reflectit aquesta particularitat en vendes i lectors?

De moment, estic content i trobo que les vendes són correctes. La dificultat que té un llibre com aquest és que resulta molt difícil explicar de què va, de què parla: «Una novel·la sobre...» Aquest llibre no té un missatge clar i curt dient: va d’això o d’allò... Una vegada li van preguntar a Enrique Vila-Matas, de què va el llibre? I ell va contestar, va d’allò que tracten les 350 pàgines que té el llibre. A més, el meu llibre no té perquè interessar a tothom. Hi he tingut sorpreses, amb alguns lectors que pensava que ni hi farien cas i va i els ha agradat molt, gent que coneixia de manera indirecta i que se l’han llegit per iniciativa pròpia, i això és satisfactori.

Personalment, allò que trobe més interessant del llibre és que siga inclassificable.

A casa nostra hi ha molts llibres de factura clàssica, però també hi ha gent que experimenta amb el llenguatge. Com que som una literatura petita, hi ha una manera de fer, una tendència més clàssica, però en els marges estan també els qui exploren noves maneres i cert trencament.

Vostè està molt vinculat amb el periodisme científic, on fa confluir la ciència i la literatura...

Trencar les fronteres imaginàries entre les dues cultures, la literària i la científica està al darrere de la història que conta Si un dit assenyala la lluna i part del meu treball com a periodista. Em guanyo la vida, en gran part, escrivint. A la premsa cultural hi ha inèrcies, però per sort diaris com Ara s’ho creuen i hi fan una aposta clara per la ciència. Ara bé, en el dia a dia hi ha molta pressió informativa i se’t menja la urgència de l’actualitat, tot i que ells no renuncien a un periodisme més profund i pausat, de temes científics diversos i temes de salut vinculats a la ciència, i per això han rebut diversos premis.

Continuem parlant de la comunicació i la divulgació científica. Costa molt fer arribar els valors i les idees de la ciència a un públic més ampli?

Costa, sí. La divulgació és una tasca que s’ha de professionalitzar. Hi ha unes tècniques, uns canals, i això requereix una pràctica i una formació. Una altra cosa és si aquesta feina (que pots fer-la molt bé) arriba o no al públic o com arriba. En els darrers anys hi ha hagut un increment de l’interès pels temes científics, tant per part del públic jove com gran. I un augment de l’oferta d’activitats al voltant de la ciència, Perquè et facis una idea, hi ha jubilats dins de cursos de mecànica quàntica, per exemple. Com diu el científic i escriptor nord-americà Carl Sagan, el món en què vivim està modelat per la ciència i la tecnologia, i és normal que la gran part de la població en tingui un desconeixement, però això està canviant i la ciència està cada vegada més present en les nostres vides. Per això la importància de la comunicació científica, amb bons continguts i activitats. Potser ens falta fer un pas més endavant i anar a captar un públic nou, perquè, ara per ara, la gent que va a les activitats ja hi està interessada, però com atreure altres públics? Potser en lloc que la gent vagi a la ciència, podria ser al revés, que la ciència vagi a la gent, i que als pubs i als bars es parlés de ciència, amb tertúlies, per exemple. Als Estats Units hi ha científics que duen un cartell a la moto on diu: «Hola, soc astrònom» i la gent els fan preguntes; coses així potser tindrien resultats sorprenents. Els comunicadors científics hauríem d’aprendre d’altres disciplines per tenir més tiró, com ara el futbol.

Vivim encara encotillats en la dicotomia de les dues cultures de les quals parlava Charles Percy Snow fa més de cinquanta anys en Les dues cultures (Àtic dels llibres)?

Sí que hi ha una bretxa, una separació sobretot entre les ciències experimentals i les humanitats, tot i que la ciència també és humanitats. La ciència, per la seva banda, reclama que li dediques molt de temps, molta especialització. Amb tot, calen canvis estructurals i professionals perquè aquesta bretxa no sigui tan gran, si bé cada vegada en som més conscients, i això ja és un primer pas.

Els intel·lectuals cièntífics i els intel·lectuals de la literatura viuen d’esquena els uns als altres?

No negaré que hi ha de vegades un menyspreu per part dels científics cap a altres disciplines, i tanmateix hi ha problemes científics que no es poden resoldre si no utilitzes i coneixes altres disciplines. Com deia Jorge Wagensberg, estudiem la natura i resolem problemes, però la natura no entén de disciplines ni assignatures, ni de plans d’estudis. La ciència és cultura, però des dels camps humanístics hi ha un desconeixement científic considerable i es menystenen els temes científics, i si no en saps, no passa res. Potser els científics sí que estan més oberts i receptius cap a altres disciplines, però això sovint es circumscriu més aviat a un àmbit personal, perquè, en general, a l’hora d’investigar els científics no apliquen tant les disciplines de les ciències socials com seria desitjable.

«M’encanta trencar les fronteres imaginàries que la gent estableix entre diferents àrees de coneixement. És refrescant», deia Maryam Mirzakhani, la primera dona «Nobel» en matemàtiques.

Exactament.

Fins a quin punt la ciència és independent?

La ciència que es fa és una i no una altra perquè té i rep determinades influències i perquè hi ha uns interessos econòmics, polítics i culturals. Són molts i diversos els factors que intervenen en la recerca, en allò que s’investiga i en què no. D’això, en parla molt l’historiador de la ciència Xavier Roqué, i ho fa amb una mirada diferent i crítica. És molt interessant la seva recerca sobre les relacions entre ciència, cultura i gènere, i sobre les nuclears i la radioactivitat. En els seus llibres penetra en profunditat en qüestions científiques i com estan relacionades amb altres factors extracientífics. És el cas de La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939–1975 (UAB, 2012). Roqué ha reflexionat molt sobre què influeix i què determina que s’investigui en certs camps i en altres no, o que es facin certes màquines i altres no prosperin. Si hi penses, ningú apostava en un principi per l’electricitat, però algú... ja va deixar dit: «No sé, ara per ara, de què serveix, però d’aquí a un temps cobraràs impostos per això». Durant el segle XIX la recerca sobre l’electricitat i el magnetisme anà lligada a les indústries i als poders polítics. Al llarg de la història, la ciència ha sigut complexa perquè ha estat lligada a una construcció social que la perfila i determina, a unes mirades que la completen.

I sovint a una finalitat econòmica i política.

I tant! Et diré que soc un fan del coneixement pur i em fa vibrar d’emoció, però quan fem recerca hi ha una instrumentalització i uns condicionaments.

Tornem a la divulgació científica: en quin estat es troba la divulgació científica en català?

Tenim encara un dèficit a l’hora de generar continguts i que siguin variats. Diaris com l’Ara aposten fermament per la ciència, però cal fer una distinció entre el periodisme de divulgació, és a dir, explicar temes científics per a un públic més ampli, i informar sobre què està passant en l’àmbit científic, o sigui, estar al dia sobre què s’investiga en cada part del món i per què. Aquests dos periodismes sovint se solapen, però no són la mateixa cosa, tot i que es complementen. El que sí que hi ha a casa nostra són moltes iniciatives de gent jove a les xarxes, i un interès creixent per la ciència per part de gent de diferents edats. Ara bé, hi ha encara molts més llibres en castellà, i costa competir amb el castellà en terrenys com l’assaig científic. A més, darrerament molts investigadors i aficionats llegeixen directament en anglès. Però veient l’interès creixent que hi ha cada dia en la nostra societat per la ciència, podríem plantejar-nos començar a publicar col·leccions de divulgació científica en català.

Parlem de la revista Mètode, publicada per la Universitat de València. on vostè ha col·laborat, quina opinió li mereix?

La revista Mètode és un miracle que s’ha de mantenir com sigui, perquè combina temes científics variats amb elements artístics i això és una festa. En soc lector de sempre i crec que el seu director, Martí Domínguez, i tot l’equip de la revista, fan una feina molt bona. Ara per ara Mètode és de les poques publicacions periòdiques sobre ciència que tenim en català. I en el cas de Martí Domínguez, ell també barreja ciència i literatura, tant en els seus articles com en els llibres de ciències.

Estan valorats els científics a casa nostra?

Hi ha un primatòleg, Jordi Sabater Pi, un gran científic que va dur el Floquet de Neu a Barcelona. Sabater Pi és un científic de trajectòria internacional, i en canvi aquí està poc valorat, a pesar que el National Geographic va escriure sobre ell. Aquest any es compleix el centenari del seu naixement i estaria bé que se’n parlés i que es feren alguns actes al voltant. O el cas de Joan Olot, de qui serà el centenari l’any vinent. Crec que en l’àmbit humanístic i, sobretot, en el literari, hi ha més centenaris i reconeixements que no pas en el científic. Qui ho hauria de fer i organitzar? Qui ha de reivindicar aquests científics i investigadors? Les institucions, els científics? Doncs hi ha un buit, perquè els científics es dediquen a fer recerca. El reconeixement que reben certes personalitats en l’àmbit literari, cosa que està molt bé, hauria de fer-se extensible també a l’àmbit científic.

Vostè ha escrit sobre l’ús narratiu de la ciència: «La influència de la ciència en la narrativa literària i audiovisual és innegable. Molts narradors han utilitzat continguts científics per augmentar la versemblança dels relats i d'altres han construït el nus de moltes històries a partir d'un coneixement científic amb el rol d'un tresor en forma de remei miraculós o de font d'energia inesgotable.» Com l’escriptura, la narrativa, sobretot audiovisual, es fusiona o està marcada per les lleis físiques?

La ciència té moltes possibilitats, i no deixa de fer una metàfora del món. Els científics volem percebre i descriure el món, però no podem. I fem mapes a escala petita i t’has d’inventar metàfores perquè no hi cap tot. Metàfores del món que són elements estètics que són molt útils i poètics des del punt de vista narratiu i un dia vaig començar a mirar sèries cinematogràfiques amb aquesta mirada, i en la trama i l’atmosfera i el nucli de les sèries s’ensumen les metàfores científiques, com ocorre en la sèrie Fargo, o el cas de Breaking Bad, que fa un ús més profund de la ciència, amb metàfores del coneixement científic que duen implícites pistes sobre què passarà, com evolucionarà el personatge, i aquest és un aspecte narratiu amb moltes possibilitat que poca gent sap explorar.

Conversar amb Toni Pou és un plaer, per tot el que sap, pel seu posat serè i seriós i perquè té aquesta guspira enginyosa de científic passada per un filtre poètic inajornable. En el fons, tant la ciència com la literatura o el cinema són això: capacitat creativa i una mirada personalíssima, l’espurna de la mirada, en diu Pou.