Lluís Busquets i Grabulosa acaba de publicar Enigmes de la Bíblia i Cultura Contemporània (www.balascheditor.cat), un comentari a tots i cadascun dels 73 libres de la Bíblia, tant de l’Antic com del Nou Testament, que es va presentar amb el concert de l’oratori Les set paraules de Crist a la creu, de Théodore Dubois, interpretat per Cor Fòrum Vocal i els solistes de la Salvat Beca Bach i el pianista Vicenç Prunés, dirigit per Xavier Sans, a la capella del Seminari de Barcelona, seu de la Facultat de Teologia de Catalunya, en una iniciativa de Balasch Editor, Cristianisme al Segle XXI i Fundació Salvat.

Per a l’antropòleg i teòleg Ramon M. Nogués es tracta «d’una referència molt recomanable i completa del que podria ser una rigorosa presentació de les arrels religioses de la cultura a una societat com la catalana, que es torna escandalosament ignorant d’una de les dimensions importants de la cultura mundial i que condiciona des de l’espiritualitat fins a la geopolítica» (El Pregó, núm, 604, 6, 2022). De fet ha estructurat l’obra en tres volums.

Amb quins títols i quines temàtiques?

El primer es titula Grans religions, la Torà i els llibres històrics i, a banda de presentar religions antigues, segueix la història d’Israel. En el segon, titulat Nebiïm i Ketubim. Profetes i Sapiencials, els grans desconeguts, parlo de les diferents onades profètiques i, dins la literatura sapiencial, distingeixo els relats en prosa dels que són en vers i prosa, dels paremiològics i dels exclusivament lírics.

I el tercer abraça el Nou Testament i l’islam.

Exactament; es titula Jesús, Pau i Muhàmmad. Hi comento l’obra epistolar de Pau, tot destriant la que no és d’ell, així com altres cartes dites «pastorals» i «catòliques», els Evangelis, els Fets dels Apòstols i l’Apocalipsi, textos tots dirigits a confessar Jesús com a Messies. Respecte a Pau, m’agrada molt poder dir que s’han identificat com a interpolacions els textos que el presentaven abans com un misogin, un home sotmès a l’autoritat i partidari de l’esclavisme. Res de tot això és veritat!

Europa Press, l’endemà de la presentació escrivia que l’assaig «no es limita a analitzar els textos bíblics, sinó que inclou digitalment les obres d’art inspirades en ells al llarg de la història, fins i tot amb referències al cinema». Així, doncs, és una obra molt ambiciosa.

Desenvolupo cada capítol a partir d’un text inicial, seguit d’un apartat titulat «Iconologia» i una bibliografia posada al dia. En l’apartat d’«Iconologia» ofereixo un reguitzell d’adreces digitals que remeten a l’arquitectura, literatura, música, belles arts, films i vídeos, que els textos bíblics hagin originat.

Vol dir, posant un exemple, que si el personatge de Moisès ha donat poemes de Rilke, oratoris de Händel, pintures de Signorelli, o escultures com la de Michelangello...

El lector trobarà adreces perquè pugui accedir a aquestes obres. Podrà passejar-se pels Museus Vaticans, el Louvre o pel Prado o podrà comparar, si li interessa, la crucifixió de Velázquez amb la de Georges Rouault. A més a més, cada capítol té uns «Apèndixs» que desenvolupen temes, ampliacions o corol·laris amb nous textos lligats al tema principal. Seguint amb l’exemple de Moisès, hi trobarem dos apèndixs: «Moisès, la fundació d’Israel i les dimensions del jo», amb aportacions de Lluís M. Xirinacs, i «Jo soc el qui soc», basat en André Chouraqui.

Vostè creu imprescindible conèixer la tradició religiosa per comprendre la cultura contemporània, però les noves generacions no la coneixen pas…

D’aquí plora a criatura i aquest és el mal. He portat estudiants a Florència i, davant la «Porta del Paradís» del Baptisteri, una joia de Ghiberti, em demanaven qui eren Caín i Abel o David i Goliat. Per això, quan vam presentar l’obra a la Capella del Seminari de Barcelona, vaig dir que més que una obra de religió era de cultura religiosa. Allò que caldria estudiar a l’Escola, si no volem fer generacions de rucs, perquè la religió no s’ensenya i la catequesi l’ha de fer l’Església i no l’Escola.

Aquesta ha sigut la seva intenció, des d’ una «habilitat de síntesi pedagògica notable», com s’ha escrit? Ens cal conèixer els textos religiosos per entendre la nostra cultura i el nostre art?

L’art i moltes més coses! La història de la humanitat no s’entendria sense determinats termes religiosos. Tolerància, laïcitat, secularització… M’interessa l’aspecte de la religió com a fet cultural. El nostre llenguatge n’està impregnat; per exemple, les mares novelles compren un moisès per al neonat i tothom sap què vol dir ser un samarità, només per fer dos exemples.

L’allunyament no és només en la pràctica, sinó també la seva comprensió i coneixença; ha fallat la transmissió de la religió com a fet cultural?

Sense conèixer-la i comprendre-la, la praxi ha de minvar per força. I sí, ha fallat la transmissió de la religió com a fet cultural i dels textos religiosos com a llenguatges simbòlics i mítics. En els nostres mass-media, vostè sap perfectament que poca gent fa la seva tasca. Per això J. Habermas el 2001 va encunyar el terme de «societat postsecular», on la religió té dret a fer-se escoltar i la democràcia l’obligació de prendre-se-la seriosament i de promoure un procés de diàleg i apropament entre les comunitats religioses i la societat moderna secular, començant per donar-li visibilitat. I ja em dirà quin dels nostres mitjans fa visible la religió, si no és en un programa marginal.

Parlava del llenguatge religiós com a llenguatge simbòlic i mític?

Sí. Tot llenguatge religiós és simbòlic, fruit d’uns creients que han escrit per a uns altres creients com podem ser nosaltres. Tota expressió de fe és més mística i mítica que no pas històrica. La creença, en el fons, enllà d’un do de Déu, és una intel·lecció de realitats expressades en mites, no pas en un llenguatge històric de fets comprovables. En aquest sentit, ni la religió pertany a la història ni la història pertany a la religió. Els mites —per exemple, el del pas del mar Roig per expressar un alliberament o el de l’eclipsi de sol durant la mort de Jesús, per emblematitzar una commoció còsmica—, encara que pugui semblar que falsegen la historia, no ho fan: entenen la historia des d’unes ulleres que van més enllà d’allò fenomènic. El mite no empetiteix cap relat pel fet de no ser històric; el projecta a una nova dimensió. El que no podem fer és revestir els mites literalment d’història per creure’ns la història i estalviar-nos l’experiència religiosa que el mite amaga...

Quants anys s’hi ha estat, fent aquest treball?

A banda d’un cert background —tinc la llicenciatura en Teologia per la PUG—, a mi, com a professor de literatura, sempre m’ha interessat la Bíblia. Ara, d’ençà que em vaig plantejar de fer aquest treball tot sol, sabent que avui els comentaris bíblics se solen fer en equip, hi dec haver esmerçat, fent altres coses, una dotzena d’anys.

Què li ha costat més?

Anar trobant la manera de presentar-ho tot i, òbviament, elaborar els centenars d’esquemes, gràfics i els mapes en català, la majoria dels quals no existien, i vaig haver de pouar d’atles forans. He de donar gràcies a l’editor i al dissenyador i maquetista, Jordi Royo, que mai no se’m van queixar de fer-hi correccions i recorreccions.

Els volums estan il·lustrats per un pintor de fama internacional com és Sergi Barnils.

Ningú no ho hauria fet millor. És un artista en majúscules, creient protestant amb el qual ens vam conjurar quan l’editor va travessar una malaltia. Cal tenir en compte que se n’ha fet una edició d’art amb tres litografies de Sergi Barnils, numerades amb xifres aràbigues, i relligades en tela, i signades per l’autor, l’artista i l’editor, amb un poema objecte de suport dels tres llibres, signat i numerat, dissenyat per Jordi Junyent i pintat per Sergi Barnils.

Vostè fa una lectura crítica i actual dels textos bíblics. Ha emprat el mètode històrico-crític?

Segur que hi deu dominar, perquè és el més emprat pels investigadors actuals. Però m’agrada dir que soc simplement un divulgador informat, que ha llegit força i s’ha servit dels grans exegetes actuals. Per exemple, per a l’obra de Lluc, segueixo Rius-Camps, que va publicar-la seguint el còdex Beza sota el títol Demostració a Teòfil.

Parli’m del contingut del primer volum: Grans Religions, la Torà i llibres històrics.

Segons la prologuista, la professora Vernet, té quatre pilars principals: 1) les religions politeistes orientals (hinduisme i budisme), del món antic (religions a Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma) i de les tradicions xineses (confucianisme i taoisme); 2) El Pentateuc, la Torà hebrea, és a dir, la Llei Escrita jueva que és el nucli central del judaisme; 3) Els llibres del Deuteronomi, Josuè, Samuel i Reis, que històricament s’allarguen fins a la destrucció de Jerusalem i del Temple de Salomó per part de Nabucodonosor II; i, 4) L’exili i el retorn, amb l’obra del Cronista i els desconeguts Esdres i Nehemies.

He vist que hi posa en quarantena l’itinerari de l’Èxode i la localització del Sinaí...

Jo, no. Ho van fer Israel Filkenstein i Neil Aseher Silvermann a La Bíblia desenterrada a primeries dels anys 2000. L’arqueologia i d’altres ciències han obert camps d’interpretació de la Bíblia molt interessants. Ara sabem, per exemple, que el regne del Nord era molt més ric que el del Sud, amb Jerusalem com a capital. Altrament el pare Lavoratti ens deia que ens havíem de prendre els orígens històrics d’Israel com a llegendaris. Però el volum segueix amb la història deuteronomista i la del cronista, amb ganes de deixar fixada la història d’Israel i allò que queda o no reflectit a la Bíblia.

El segon volum, Nebiim i Ketubim: profetes i sapiencials, els grans desconeguts. Realment té raó, els profetes són uns grans desconeguts, avui.

I els sapiencials, encara més. Tenen una posició a favor dels pobres i marginats gairebé evangèlica i l’Església gairebé mai no llegeix aquests textos. I n’hi ha de sublims, com ara el Càntic els càntics, que jo presento com la superació d’un ménage à trois, un dels meghil·lhot cantats en les grans festes jueves. O el llibre de Job, que sempre he valorat; en un Apèndix, m’atreveixo a fer-li una entrevista.

Però amb el títol que posa, la gent jove sap de què parla?

El títol hebreu, que altrament es tradueix tot seguit, dona un cert embruix al llibre. Altrament, dins la nostra literatura tenim un poemari excepcional de Josep Carner, Nabí. Ell ja es referia al mot hebreu...

En el tercer volum El nou Testament i l’islam: Jesús, Pau i Muhàmmad i hi afegeix l’islam; per què?

El text del capítol dedicat a l’islam és de l’Alcorà i parla de Jesús i de la Verge Maria. Muhàmmad o Mahoma admirava que un sol llibre, la Bíblia, unís jueus i cristians, i per això va escriure l’Alcorà. Altrament, l’islam és una religió que practiquen molts musulmans a Catalunya i són propers a nosaltres; n’havia d’oferir almenys les beceroles.

Vostè és un dels autors que més ha escrit sobre Jesús. Ara hi torna, i es demana quins profetes es va posar a la boca Jesús

Des d’Última noticia de Jesús el Natzarè (2006), amb diverses edicions, fins a Jesús, una història polèmica (2021), he escrit sobre Jesús en cinc llibres més. I sí: tot treballant, vist que els Evangelis ens relaten que Jesús esmentava determinats profetes, vaig voler saber quins eren i en quin context ho feia. En va sortir un apèndix del segon volum. Els apèndixs tenen aquesta funció de suplement. En el primer hi ha un esquema de tots els reis d’Israel i de Judà i, en el tercer, de tots els herodians.

Els tres llibres han estat prologats per Eulàlia Vernet, Lucía Caram, Viqui Molins; per què elles?

Inicialment, vaig fer-me amb adreces de grans experts de Roma, París i Jerusalem, per a cadascun dels volums, i volia que m’escrivís el «Liminar» per a tots tres el cardenal Omella, com a bisbe meu que és. En refusar el senyor cardenal, amb raons que vaig entendre, em vaig adonar que jo havia escrit per a lectors senzills i els experts més aviat podrien actuar de barrera. Aleshores vaig dir-me que ho havia de demanar a persones que visquessin l’Evangeli al carrer quotidianament. I l’editor em va dir: «D’acord, però que siguin dones». Per això ho vaig demanar a la Viqui i a Sor Lucia, a les quals va completar perfectament la professora d’estudis hebreus i arameus Eulàlia Vernet de la Universitat de Barcelona. Em feia molta il·lusió, perquè havia esta alumna meva i no hi ha millor goig per a un professor que tenir alumnes que et superin.

Europa Press el 21-IV-22 publicava que vostè que es presentava com un simple divulgador…

Sempre. Soc teòleg, però no exegeta. No sé hebreu i tinc feina amb el grec. Això no vol dir que no tingui en compte els resultats de l’exegesi més actual.

Convidat al programa «Més 3/24» de Xavier Grasset, el 18-VII-22, pressionat per l’entrevistador, a més d’explicar les fonts originals de la Bíblia, va haver d’admetre unes quantes dades discutides i discutibles explícites en els seus volums. Per exemple ?

L’arqueologia discuteix avui encara l’itinerari de l’Èxode i on situar el Sinaí; el pas del Mar Roig és més llegendari que històric; la idea de vida postmortal amb premi o càstig és molt tardana en els autors bíblics… Del Nou Testament? Jesús no va néixer a Betlem i tenia germans de sang. O bé que Pere i Pau van partir peres a Antioquia...

Al «Quadern» del diari El País del 24-VII-22, Manel Garcia li va dedicar tres quarts de pàgina des de la perspectiva que havia temptejat un diàleg interconfessional...

Perquè en el primer volum parlo de les religions del món antic, de les orientals com l’hinduisme i el budisme, de les tradicions xineses del confucianisme i el taoisme i del xintoisme japonès. I en el darrer, de Mahoma i de l’islam. Són el marc de la nostra tradició religiosa judeocristiana, de la qual analitzo tots i cadascun dels llibres.

A El Temps (23-VIII), Àlex Milian escriu que vostè «dissecciona la Bíblia» i ofereix una bibliografia molt completa.

He estat tota la vida professor de literatura. Hi ha llibres, per exemple «El Càntic dels càntics», tan venerat pels jueus, que els analitzo com analitzaria un poema normal. I si hi trobo un ménage à trois no puc fer altra cosa que explicar-ho. Quant a la bibliografia, suposo que es refereix al fet que he procurat que estigués molt al dia, amb els darrers punts d’arribada dels especialistes.

A Mireia Rourera, en una entrevista a El Punt Avui, li diu: «El problema actual és que en les societats seculars occidentals d’avui, que han hagut de pugnar per la separació del poder polític del poder religiós, es confon el laïcisme i la laïcitat»

El laicisme considera la religió com un afer particular que sols ateny l’individu i queda reduït a l’esfera privada (i al nostre país aquesta és una concepció ben estesa). La laïcitat entoma la religió com un fet positiu, respectant la llibertat religiosa d’una banda i, de l’altra, la separació entre Església i Estat. I així i tot, en una societat laica i respectuosa —que no laïcista— la religió perd pes i presencialitat com a eix de cohesió social. Per això J. Habermas, el 2001, va encunyar el terme de «societat postsecular», on la religió té dret a fer-se escoltar i la democràcia l’obligació de prendre-se-la seriosament i de promoure un procés de diàleg i apropament entre les comunitats religioses i la societat moderna secular, començant per donar-li visibilitat. I ja em dirà quin dels nostres mitjans fa visible la religió, si no és en un programa marginal.

Qui remei proposa?

Crec que s’hauria d’explicar bé que tot llenguatge religiós és simbòlic. Hi ha qui encara es pensa que la resurrecció de Jesús va ser amb un focus de llum, túnica blanca i música de Händel. La creença, en el fons, enllà d’un do de Déu, és una intel·lecció de realitats expressades en mites, no pas en un llenguatge històric de fets comprovables. En aquest sentit, ni la religió pertany a la història ni la història pertany a la religió. Els mites —per exemple, el del pas del mar Roig per expressar un alliberament o el de l’eclipsi de sol durant la mort de Jesús, per emblematitzar una commoció còsmica—, encara que pugui semblar que falsegen la historia, no ho fan: entenen la historia des d’unes ulleres que van més enllà d’allò fenomènic. El mite no empetiteix cap relat pel fet de no ser històric; el projecta a una nova dimensió. El que no podem fer és revestir els mites literalment d’història per creure’ns la història i estalviar-nos l’experiència religiosa que el mite amaga.

En el pròleg de la seva obra vostè esmenta l’error dels sociòlegs de la religió que pronosticaven la seva desaparició en 50 anys; avui, però, els nouvinguts porten una nova cultura i la religió ha esdevingut un tema permanent de debat.

I tant! I va bé que veiem com preguen els musulmans o els sikhs. Hi ha qui ha dit que l’Església catòlica serà dels immigrants o no serà. Immigrants desarrelats del territori que els ha acollit? Si fos veritat, ho veuria conflictiu. Altrament, he vist celebracions d’emigrants molt conservadores. També m’he trobat amb noves fornades de capellans menys al dia que els de la generació del concili Vaticà II. I això em preocupa. Si la religió no ens serveix per alliberar-nos i viure millor, malament rai!

Com a membre de la Junta de Cristianisme al segle XXI, què opina de la situació actual de l’Església a Catalunya? O hem de parlar encara d’Església Catalana?

Parlant a títol personal, penso que fa bé de parlar d’Església «a Catalunya» i no d’«Església catalana», que va deixar perdre l’ocasió i els ànims d’esdevenir-ho després del Concili Provincial Tarraconense de 1995, «torejant-ne» les conclusions, en paraules de Salvador Cardús. Deu anys abans havíem tingut un document excepcional, Arrels cristianes de Catalunya i el bisbe Deig demanava una Conferència Episcopal Catalana (CET). El somni es va minimitzar en una simple «Regió Eclesiàstica», la qual, deu anys després, encara no s’havia fet realitat. Des de Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor (2007), els líders de l’Església a Catalunya no han estat capaços de posar-se d’acord en gaire res (La CET funciona sols de manera virtual). Abans, el 2004, es va trossejar l’arxidiòcesi barcelonina en les dues sufragànies de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat... Estic parlant de l’Església jeràrquica. Sortosament n’hi ha una altra, la de les comunitats de base i la que té cura dels més marginats, l’església de les perifèries i dels Hospitals de campanya com el que existeix a la parròquia de Santa Anna a Barcelona, que sortosament s’abeura en l’aigua viva de l’Esperit. Ara, sense posar-me allà on no em demanen, em sembla que al País Valencià encara hi ha molt camp per córrer.