L’escriptora Raquel Ricart ens obri la porta i ens endinsem en una estança bellíssima de Benimaclet, una casa moderna –planta baixa, primer pis i terrat– com en un poble, però dins de la ciutat. Una llarga espina dorsal, un mur de més de tres mil llibres cobreix l’eix principal de l’estatge, una columna vertebral que desemboca en dos patis de llums magnífics. Una imatge acolorida de la mare de l’escriptora ocupa un lloc principal sobre la llibreria, el punt on algunes famílies tenien el quadre de la Santa Cena. Aquesta dona ha plantat una olivera del seu poble enmig del pati central de la casa, remarcant així la seua mediterraneïtat bíblica.

Obri la porta de vidre de l’alcassaba central de l’habitacle i la tortuga Berta s’acosta sense estranyar la presència dels visitants que entren al pati com si foren gegants. Berta està a punt d'hivernar i a penes menja i ja no buida el sac. L’animalet té un rellotge a la panxa, la tardor s’estrena amb aquesta llum melosa i plàstica.

Dalt, en el terrat, Raquel té una garrofera de poc més d’un metre d’alçària: «Les garrofes es pleguen, no es cullen, Vicent... m'assenyala». Quatre magnífiques tapereres es mostren estranyament arrogants en uns grans cossis, respirant aquest aire tèrbol de la ciutat: «No m’agrada cuinar, però cada any faig tàperes. Vinagre, sal i paciència!»

La periodista i fotògrafa Laura Escartí fa mil clic-clic rodant l’escena i fa girar l’escriptora per tota la casa, ara la llibreria, ara el despatx... ara el terrat. Laura també és de Bétera com Raquel: «Jo –diu l’entrevistada– anava al forn del castell, de la teua família. Era molt menuda i anava amb la meua àvia a pastar els dolços de Nadal i de Pasqua!»

Se senten les campanes de l’església de l’Assumpció, com un senyal que ens urgeix per a començar l’entrevista.

Des del terrat es pot veure molt a prop el campanar, al coronament del qual destaquen les figures d’Abdon i Senent, els Sants de la Pedra. És el parallamps més alt del poble antic, avui un barri emblemàtic de València.

Raquel ha teixit en la seua prolífica trajectòria novel·les juvenils, com ara El quadern d’Àngela i En les mans perdudes; novel·la negra: Un mort al sindicat; i en ciència-ficció, El ciutadà perfecte. Ha participat en llibres col·lectius: Entre dones i La improbable vida de Joan Fuster. Va guanyar el premi Andròmina de narrativa amb Les ratlles de la vida, que també va aconseguir el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i va obtenir el premi Lector de l’Odissea per l’obra El temps de cada cosa. Ara torna a l’escena literària amb El dit de Déu, la seua novel·la més íntima i personal.

Asseguts entre els llibres i l’olivera, parlem.

En la teua última novel·la, El dit de Déu, hi ha tres personatges que competeixen entre ells: Nora, l’Escriptora i una tercera veu: Jo... que es postula com a autora de tota la trama. Les tres dones mantenen una certa rivalitat per l’autoria de les idees, l’argumentació i el guió de la faula. Però sorgeix també entre elles, els tres pilars d’aquesta història tan ben trenada, el dolor, l’amor i l’amistat. Tot ix de la teua imaginació o hi ha vivències pròpies o del teu entorn més pròxim?

Si, tu mateix ho has dit, ix un poc de tot, de propi i dels altres. En el llibre plana aquesta idea, que m’agrada molt, que és la de la lladre d’històries. És la història d’algú que va escoltant, va recollint i, després d’això, s’apropia del relat, el furta per a poder-ho explicar, per a poder fer-lo seu i per a narrar-ho com a propi. Sempre m’han agradat les novel·les que parlen, reflexionen, sobre el fet de l’escriptura o sobre el fet de l’art. Ho fa Virginia Woolf en Al Far amb la pintora Lily Briscoe. És una recurs que m’agrada molt, és aquell joc entre la literatura, de parlar sobre la literatura, del com s’escriu, del com es fa... i, finalment, crec que, aquesta experiència, l’he encertada en El dit de Déu. Els tres personatges, les tres veus... una lluita entre les tres protagonistes dintre de la trama que, al meu entendre, és una manera diferent de narrar les mateixes coses... i aquest robatori d’històries entre elles.

És una història de tres dones, en certa manera es tracta d’una visió femenina del món. En el teu llibre nomenes l’escriptora sueca Selma Lagerlöf (1858-1940), la primera dona premi Nobel de literatura, que va tindre una llarga i intensa vida amorosa... però amb dones. Era lliure, actuava amb la llibertat dels homes... i ho va fer en aquella època tan difícil. Va viatjar amb una amiga a Palestina i va escriure Jerusalem, una obra mestra de la literatura.

Quan vaig llegir Jerusalem de Selma Lagerlöf em va impressionar molt perquè pense que ella es va anticipar a Gabriel García Márquez, aquella novel·la és d’un realisme màgic impressionant. No és una novel·la molt llegida, però és una obra magnífica. Ella va ser un personatge important per a l’època tan difícil per a les dones en què va viure. Ella visqué una vida secreta, per dir-ho d’alguna manera, viatjà amb les seues amants per tot el món, però el fet que dues dones amigues viatjaren juntes no cridava massa l’atenció, es veia com una cosa normal. Les dones podien viatjar juntes o conviure i ningú pensava que allò fora alguna cosa fora del comú, era vist només com una amistat entre companyes, eren dues dones, dues amigues que no s’havien casat i vivien plegades.

Jo conec històries, durant el franquisme com, per exemple, dos mestres que vivien juntes... i no passava res. Eren dues amigues que compartien una casa i les despeses que això comportava. Era una idea impensable que les dones pogueren tenir la seua sexualitat entre elles. Diferent haguera estat si foren dos homes, s’hagueren posat més en evidència. Hi ha una pel·lícula en suec sobre la seua vida que m’agradaria veure... i encara no l’he trobada. En el meu llibre... sí, sí... he volgut fer un homenatge a moltíssimes dones escriptores.

Lagerlöf conta en Jerusalem aquella història de l’emigració d’un nombrós grup de camperols suecs que, a finals del segle XIX, van emigrar a Palestina, impulsats pel pes extrem de la Fe, a la recerca d'un món sobrenatural, místic, utòpic. A la recerca de les fonts bíbliques de la Terra Santa.

Si, exacte. No eren jueus, eren cristians molt religiosos i a Palestina van fundar una comuna. A Suècia, en trencar i separar-se del mandat de Roma, l’Església es va convertir en una institució de caràcter nacional, i la religió es vivia i es viu com una pràctica molt personal. La gent llegia la Bíblia, un llibre clàssic, si en aquell temps eres religiós llegies la Bíblia i gràcies a això hi havia molta gent alliçonada. I això feia que les dones també hagueren de llegir, hi havia i hi ha un nivell d’alfabetització molt alt a causa de la religió... A Holanda, a Suècia, a Dinamarca... en tots aquests països de tradició protestant. La religió és diferent, però el llibre, la Bíblia, és el mateix.

Sempre escrius en valencià, o català?

Si, sempre. És la llengua en la qual pense, en la que sent, en la que somie, és la meua llengua, és una cosa orgànica també, no? És veritat que, en un moment donat, es converteix en una opció política, diguem-ne, però és una decisió estrictament vivencial. És la meua llengua, m’encisa... perquè és una llengua preciosa.

Has tingut pressions perquè escrigues en castellà?

Sí, moltes vegades. És una pregunta que sol eixir en molts clubs de lectura, moltes voltes quan vas a una escola... et diuen... i et diuen... Perquè no ho fas en castellà?

En El dit de Déu sorgeix una constant: el càncer de pit en les dones, els hospitals, l’operació... Els tallen un pit.

Si, això jo ho he viscut, és una experiència pròpia, la malaltia és un revés molt potent que t’acosta al límit, et fa pensar en la mort, te la posa al davant i és una situació de la qual jo sabia que algun dia escriuria. Evidentment no ho vaig fer en el moment en què em va passar, ho he fet des d’una certa distància per a poder reaccionar i escriure d’una manera diferent i perquè, mentre vius aquestes situacions, ja en tens prou de viure-les. Amb això en tens prou. Totes les situacions, totes les vivències, pense, són una oportunitat per a créixer en la vida i la malaltia és una d’elles i és molt potent.

Hi ha un personatge al teu últim llibre –la jove del llamp o la jove del rellamp– que em fascina. Un llamp travessa de cap a peus una xica i no la mata... La història és teua? Aquella adolescent és l’Escriptora? El tercer personatge –Jo– s’enamora a l’hospital d’aquella nena pèl-roja, pigosa, bellíssima. Què és el que tens tu de totes elles?

(... Riu) En tots els personatges sempre hi ha una part de tu mateix, però mai ets tu un element al complet. Hi ha pinzellades... res més. La xica del llamp era un element de pes i la història s’ho valia. Ho arreplegues d’ací i d’allà... i la jove pèl-roja –el segon personatge: l’Escriptora– em va servir per a unir les tres protagonistes: la Nora, l’Escriptora i Jo, un jo que no soc jo estrictament. I elles acaben coneixent-se i confluint al mateix hospital. Ella –el tercer personatge: Jo– se la troba –a l’Escriptora– i queda absolutament enamorada. A més, tenim l’Escriptora, que li furta constantment «els personatges» al Jo, el tercer pilar narrador: una història d’amor, amistat i conflicte dintre de la mateixa narració.

Hi ha un cert paral·lelisme entre tot el procés de la creació literària i Moby Dick, de Herman Melville, on el capità Ahab embarca en el Pequod, en una cerca desesperada per venjar-se de la balena blanca, que, en un viatge anterior, li havia arrencat una cama. Al final, el vaixell s’enfonsa i només se salva Ishmael –el narrador: Call me Ishmael, així comença aquesta magnífica novel·la. Imaginar, submergir-se, crear, escriure... És com aquella cerca obsessiva de la balena blanca?

Evidentment per a escriure t’has de submergir, has d’afonar-te, has de buscar el cau de la balena. Vaig fent capítols, ho vaig fer també en Les ratlles de la vida, jo comence a escriure i no sé què és el que passarà al final. La història va creixent i, en algun moment, observe com he d’encaixar tot això, tots els elements, i actue. I faig servir connectors que aprofite per a unir els capítols i donar-los una consistència global, única, compacta. Primer és un trencaclosques que no sé com es muntarà, després tot és un tot íntegre.

La novel·la va sola en un moment determinat? Els personatges estiren i arronsen a l’autora? Se’n van, fugen i fan camí sense ella?

(... Riu) Si, ja... la narració va sola quan ja l’has muntat completament. En aquest cas, al final, vaig decidir que cada una de les tres dones protagonistes tindrien capítols per separat i això em va ajudar molt a l’hora d’escriure. Era una visió polièdrica d’unes mateixes vivències. Una mateixa situació vista des de tres angles diferents.

Nora és la dona de la neteja, d’origen molt humil, que acaba sent l’amiga, la mare, la confident de l’Escriptora per a la qual treballa... i és un personatge cabdal.

Sí, però les tres són importants. La idea d’una dona que neteja, una dona invisible, allò que alguns podrien considerar com una dona simple, sense formació, a mi em fascina i em causa molt de respecte. Aquesta sensibilitat, possiblement, la patim molta gent que procedim de famílies humils.

En Les ratlles de la vida trobem un món rural embrutit en un temps de guerra i de postguerra franquista. Les dones són les últimes de la família, el maltractament físic contra les dones i el suïcidi d’un membre del nucli familiar, i els abusos dels poderosos que destrossen vides i famílies. Com ara la història dels calciners, la família que feia calç, a la qual un cacic local els feu tancar el negoci perquè el molestava l’olor de cremat i es quedaren en la misèria.

El patiment en l’Espanya franquista va ser terrible. Amb Les ratlles de la vida hi havia una voluntat d’homenatjar a totes les meues avantpassades, d’escriure sobre les seues vides, com et deia abans amb la Nora, d’escriure aquelles vides que són poc literàries, de poc de glamur, però que fan possible la vida de tots.

Per tant, els personatges existien?

Sempre hi ha una part important de realitat, però també d’imaginació. Hi ha una part real, la meua àvia venia d’una família de calciners i els van fer fora del forn perquè arribaven els rics i els molestava el fum. I, a partir d’ací, hi vaig afegir més històries i més elements, protagonistes com ara el personatge de la Gemma.

La mort de Walter Benjamin, de García Lorca... més de cent mil assassinats. El franquisme, el nazisme. Quina explicació li trobes a la maldat humana?

Ja ho deia Hannah Arendt, amb allò de la banalització del mal. Els relats que ens han contat ens aporten testimonis de les víctimes i els botxins, però també de presos i de víctimes que delataven els amics, els familiars o els veïns. La necessitat de la supervivència és tan forta, tan humana que això ho explica tot, sempre he pensat que si a mi m’agafaren, em torturaren i em feren patir... jo crec que parlaria, no podria suportar-ho. Des de fora ho veus d’una manera, però quan et passa... ai, quan et passa!

Les guerres de Iugoslàvia, Rússia, Ucraïna... Trump... el Tour de force de la judicatura espanyola... i pensaven que mai més viuríem un conflicte, un colp d’Estat...

I la fam a Àfrica. Al Txad no arriba el blat i la guerra d’Ucraïna els està passant factura. Ma mare era molt joveneta durant la Guerra Civil Espanyola i a la meua família també hi ha històries de guerra... i pensàvem que mai més es repetiria la cosa. I tot és possible, i ho estem veient cada dia. Mai saps si es pot repetir o viure de nou una guerra.

Sorprèn i, en el meu cas, agrada, la combinació de les formes verbals del passat simple –aní, torní, beguí, pixí, viu, fiu–, tan clàssiques. I el lèxic... tan ric. Una macedònia perfecta.

Al meu poble parlem així i és correcte. Parlem com Nora: aní, tinguí, mengí, fiu i viu... tenia por que la forma composta perifràstica –vaig anar, vaig tornar– feia massa enrevessats els pensaments i els diàlegs de Nora. Al final, amb el suport del corrector, els dos vam decidir que això li aportava a Nora una personalitat pròpia enfront de les altres dos protagonistes. Era la manera en què ella parlava. I ho vaig fer així. Moltes vegades dubte molt a utilitzar «anara» o«anàs»...però m’agrada molt aquesta última fórmula verbal tan clàssica i crec que no s’usa molt en l’actualitat. És molt literària i s’entén perfectament!

Però com més pobre i humil és un personatge li apliques més el passat simple... perquè és més rural, més de l’Horta?

Allò que sabem és que estem parlant dels papers que Nora té escrits i no sabem quants mots ha retocat l’Escriptora sobre el seu argument. Sabem que Nora li ha passat aquella llibreta amb la història de la seua vida... i ella parlava així. Era una manera de diferenciar els capítols i deixar ben palès qui parlava en cada moment, cada una d’elles tenia un registre lingüístic diferent per motius ben diferents. No és un tema classista, volia caracteritzar els personatges.

Escriure és volar, somiar, tornar a nàixer... morir mentre alenes vida?

Sí, és possible. Prens decisions, però has de ser honesta en tot allò que contes. Tens la capacitat de crear i això és important, almenys per a mi.

Què és el que penses sobre el llenguatge de gènere? Estàs d’acord amb tots aquells que forcen la gramàtica com diu la lingüista Carme Junyent? Hem de desdoblar-ho tot en matèria de llengua? Si parlem de la pandèmia... hi ha contagiats i contagiades?

Estic d’acord amb les tesis de Carme Junyent. Hi ha formacions polítiques que es dirigeixen a la població en femení per a englobar-ho tot. No sé, no hi estic d’acord. En literatura això és inviable, atempta contra la gramàtica. No m’agrada i tampoc ho faig jo en el llenguatge habitual. Hi ha situacions especials... vas a un club de lectura i hi ha quinze dones i un home... això és un altre cas, però en general no m’agrada i ho trobe forçat. Ho he discutit moltes vegades, però no m’agrada discutir sobre aquest tema perquè els que ho defensen ho tenen molt interioritzat, ho tenen molt clar... i qui soc jo per a fer-los canviar d’idea i de pràctiques? A la Universitat, per exemple, es busquen fórmules per a evitar sempre el masculí: l’alumnat i no els alumnes. Es parla del professorat, per no marcar el masculí i el femení. Ho trobe confús ... i artificial. També passa als sindicats i a moltes organitzacions polítiques.

Que prepares ara? Quins projectes tens? Que tens en el forn de les paraules?

Tinc notes, esborranys... però res en concret. A més no t’ho diria, jo no parle mai del que faré. Fins que no he acabat del tot, cap persona sap el que estic fent. Prenc notes i, si no oblide allò que m’ha passat pel cap, ja sé que la idea és poderosa i em revindrà.

Així, la màquina ha començat a...?

Sí, ja tinc molts ingredients!

Quina és la teua professió?

Treballe d’administrativa a CCOO, concretament a la biblioteca del carrer dels Serrans a València, envoltada de llibres, com sempre.

Estem en plena precampanya electoral... Com veus la situació? Què els demanaries als nostres polítics? La literatura també és política, no?

Sí, els mots, les paraules, la literatura, la poesia també és política. És una bona notícia que Joan Ribó es torne a presentar, jo no parlaria molt més d’això. No soc molt optimista de cara al futur electoral. M’agradaria parlar de literatura més que res, que també és política. S’ha mort Almudena Grandes, que era una gran dona i una gran escriptora, molt compromesa i tots són homenatges... i està molt bé, però als nostres escriptors a penes se’ls reconeix i se’ls fa poc de cas. No m’agrada fer comparances... però voldria que els nostres dirigents –el nostre president Ximo Puig entre ells– un dia anaren amb un llibre d’algun escriptor valencià sota el braç. No demane res més! Fa poc s’ha reobert Villa Amparo, després d’una restauració, a Rocafort, la casa de Machado i tants altres. I només hi van escriptors castellans. Aquesta setmana hi ha anat Marc Granell... però ja està, i prou! Menyspreen, no valoren, no estimen... i tenim una gran literatura nostrada en l’actualitat. Els escriptors que no escrivim ací en castellà no som ningú! Als polítics els diria: Feu normal allò que és normal!

La salut de la llengua en els mitjans de comunicació...

A Galícia o a Catalunya hi ha una agència de notícies en la llengua pròpia, i Galícia té un poc més de dos milions d’habitants, nosaltres en som més de cinc! Tenim bons guionistes i bon actors, el meu germà i la meua neboda treballen o han treballat a L’Alqueria Blanca, i hem de fer tota classe de productes audiovisuals en valencià. Hem de fugir de la mediocritat, els joves diuen «de la caspa», i treballar per al present i per al futur. Ens falta una estructura comunicativa ben connectada en la nostra llengua, una xarxa com una teranyina. Els lingüistes en sabran més que jo... de la salut de la llengua. L’Alqueria ha tingut un gran èxit perquè la gent es vol reconèixer en allò que veuen, sobretot en els nostres pobles, entre la gent gran. Està molt ben feta... però cal fer altres coses també. En Les ratlles de la vida, quan vaig als clubs de lectura, tots em diuen que es reconeixen plenament en el relat d’aquesta saga... tots pensen que es produeix al seu poble. El valencià és una llengua vivíssima, quan jo era menuda els immigrants arribaven i s’integraven molt prompte. Ara, si l’escola no sap o no pot integrar, els nouvinguts viuen i parlen la seua pròpia llengua sense integrar-se en el país.

Parles de la potència de la llengua...

Mira... al llibre d’Angelika Schrobsdorff, Tu no ets una mare com les altres, hi ha una escena memorable. Una adolescent passeja per Sofia, la ciutat on ella ha fet cap després de fugir amb sa mare i una germana de l’Alemanya nazi i, caminant, escolta dos soldats nazis dels que han arribat per a ocupar Bulgària. I van parlant en alemany. La seua família era jueva i amagava per por el seu origen en aquell país ocupat. I ella, que sap poc de política, els segueix amb l’orella parada. L’alemany és la seua llengua materna. És sa mare la que, amb una grapada, la salva d’aquella situació tan perillosa. La llengua per a ella era «tornar a casa». Aquella llengua que ja escoltaves en la panxa de la mare, aquella tonadeta que ve d’abans de nàixer i et fa tornar a casa. Això és la llengua materna.

L’any Fuster està tenint una celebració tímida?

Institucionalment és possible... però s’han fet moltes publicacions, s’estan realitzant moltes taules redones, s’està movent el centenari de Fuster al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears. Al Centre Octubre i a la meravellosa casa Fuster a Sueca... però, en general, no valorem tot el que tenim, com et deia adés.

Com a escriptora notes més fluïdesa en la circulació d’anada i tornada de cultura compartida entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears?

Va molt a poc a poc, però està en marxa, La Via Augusta de fa dos mil anys... no s’actualitza de cap manera amb la construcció del corredor mediterrani. Costa més temps i diners anar a Barcelona que a Madrid. Però, mira, hi ha un projecte molt interessant, es diu Lletres compartides, on cada territori donarà a conèixer deu autors en els tres països i això pot funcionar. La màquina no s’atura, estem en moviment sempre. A mi m’han triat, estic molt contenta, em tocarà anar a Mallorca. Però avancem... ara parles de català i la gent no reacciona com en els temps de la mal anomenada Batalla de València amb el blaverisme. Encara hi ha massa filòlegs que no han estudiat, però paciència, és el que tenim. La situació s’ha normalitzat bastant. Quant a les comunicacions et puc dir que són un desastre. L’Estat ho impedeix contra natura.

Raquel Ricart creix en cada novel·la un pam més, se supera com ho fan les alfàbegues del seu poble. No cuina, però fa ganxet, la relaxa. Ama el cinema i la literatura de ciència-ficció i em recomana La mà esquerra de la foscor, d’Ursula K. Le Guin. Orgullosa... ens ensenya, anant cap a la porta, unes aquarel·les precioses del poeta i pintor José Saborit, unes aquarel·les de plantes i flors que il·luminen l’estança. L’encisam es marceix i Berta, xau-xau, entra al seu cau, mentre els núvols amenacen tempesta. L’escriptora presagia que Berta no tornarà a eixir de la cova en uns mesos, per a ella ja ha arribat l’hivern.