Permeteu-me començar amb un tòpic dels grossos, però —disculpeu-me per endavant— em ve al cap i em torna: «algunes persones, si no existiren, haurien d’inventar-les». Es dona el cas ací, amb la Victòria Cremades. Sense ella, una dona original, lluitadora, activista, se’ns fa un poc més difícil reconèixer la ciutat d’Alacant, o Novelda, o el Sud.

Victòria Eugènia Cremades Gonçales, naix a Novelda l'any 1966 però prompte es trasllada a Alacant, on estudia Filologia Catalana. Durant els anys de formació, publica en revistes els primers poemes i va refermant la vocació poètica. L'any 1995 guanya el Premi 9 d’Octubre de Sant Vicent del Raspeig amb el poemari Cent maldecors. En 1996, Teixir en quatre jorns una teranyina obté el premi Paco Mollà de Petrer. Les Amúsies, també premiat a Sant Vicent del Raspeig, és la seua publicació més recent (2016). Ha participat en nombroses edicions col·lectives, tant en l’àmbit poètic com en el professional, i col·labora en premsa. Professora d’ensenyament secundari, associada a la Universitat d’Alacant, on imparteix classes de Literatura Infantil i Juvenil, actualment és assessora de plurilingüisme al Centre de Formació, Innovació i Recursos per al professorat (CEFIRE) d’Alacant, des d’on ha embastat projectes per a l’alumnat de batxillerat sobre Maria Mercè Marçal i Mercè Rodoreda. És fundadora del col·lectiu L’Aparadora, i coordina i presenta a la llibreria Pynchon d’Alacant la tertúlia Dimarts Poètics a la Naia.

Comencem amb una pregunta molt clàssica. Què és per a tu la poesia?

No, no, és una pregunta molt bonica i molt necessària. Mira, per mi és una manera de viure, d’estar en el món, una manera de ser feliç. Sense eixa mirada poètica, sense eixa pulsió, segurament seria molt més infeliç perquè, com va dir Miquel Desclot, totes les persones tenim un excés d’energia, d’emotivitat, que necessitem vessar i jo ho faig a través de la poesia. Si no trobem el camí de vessar l’excedent, crec que aniríem una mica infeliços... Tot el món té dret a descobrir la seua pulsió, i l’educació hi ha d‘ajudar.

Veig que creus en el poder de la poesia, un poder que es pot tornar curatiu o sanador, però creus, tal com deia Gabriel Celaya, que també la poesia és una arma carregada de futur?

Quan ho va dir Celaya segurament la poesia anava més carregada que ara. Hui en dia, d’acord amb la meua pensadora de capçalera, Marina Garcés, no crec en el futur, però no d’una manera pessimista. He fet meua la seua afirmació que estem en l’edat pòstuma, en temps de col·lapse. I ens ho hem guanyat a pols. Segurament en totes les èpoques, atés que els humans som tan egocèntrics, ens creiem que serem els últims. Però amb nosaltres no s’acabarà el mon. En seguirà un altre, amb persones que el construiran i el desconstruiran. Crec que estem en l’era pòstuma, l’edat de la catàstrofe, però ho duc d’una manera tranquil·la.

Tornant a la primera pregunta, com i quan arribes a la poesia?

El primer text que recorde haver escrit, va ser en valencià, molt menudeta jo, i deia: «deixeu de xarrar i fregueu». Estàvem a una reunió d’amics dels meus pares, i se’m va carregar el cap i, clar, no era cap poesia, però sí una expressió d’un sentiment. La paraula ja era important per a mi. He confiat molt en el poder de la paraula escrita. I per què en forma de versos? Perquè m’agrada l’essencialitat de la poesia. Jo no soc narradora, encara que he escrit narracions breus, però el sincretisme de la poesia em meravella.

Però arribaria un moment en què t’adones que eres poeta, que prens consciència de ser poeta, no? Saps que hi ha molta gent, especialment dones, que senten un cert pudor a l’hora d’autoanomenar-se o declarar-se poetes?

Sí, i tant! La meua experiència és un poc catastròfica. Sent universitària vaig començar a reconèixer-me com a poeta, i a participar en alguns cercles literaris, com per exemple les festes dels premis Octubre a València –hi anava becada per l’Ajuntament de Novelda–, on vaig conèixer poetes de renom com Piera, o Manel Alonso –qui començava un projecte editorial. Hi vaig conèixer l’escriptora Flàvia Company, que va exercir molta influència sobre mi. Ella es dedicava professionalment a la literatura. I vaig contemplar la possibilitat d’acabar la carrera i dedicar-me, a Barcelona, a la literatura. Però vaig tindre una crisi molt forta...

Personal, creativa?

No, no. Creativament estava en forma. Va ser l’època en què més vaig escriure. Però vaig arribar a la conclusió que no m’interessava eixa part de focs fatus que té la vida literària. No m’interessava gens pegar-me colzades amb altres poetes, estar divina de la mort sempre...

Perquè pensaves que era així el món literari?

Era el futur que m’esperava veient qui es dedicava intensament i totalment a la poesia, i no m’agradava. Sempre he tingut la meua germana al costat, que és molt pràctica, i em va dir: «primer aprova les oposicions i després dedica’t al que vulgues, a la política o a la literatura, però tingues alguna cosa per ser independent...» I xica, quin consell! Mai li ho agrairé prou. Què m’hauria passat a Barcelona? No ho sabrem mai. Jo estic molt contenta amb la meua xicoteta parcel·leta de creadora.

Com tots, deus haver travessat per algunes etapes creatives, o en la teua obra veus continuïtat des de l’inici?

No soc molt conscient d’haver anat passant etapes. Sí que en soc d’una, d’un llarg silenci, després d’aprovar les oposicions i, alhora, descobrir les mels de l’amor. Em va atrapar la professió! La primera destinació va ser a Reus. Després, torne al País Valencià, i me’n vaig al Baix Segura. Dos cursos fantàstics a Almoradí, on unes alumnes de 2n de batxillerat tenien un col·lectiu que es deia Cruse de Verea, molt reivindicatiu del seu ceceig, de la seua parla. Amb elles vaig descobrir escriptors joves com Rai Loriga o Achero Mañas. Hi havia poca diferencia d’edat entre nosaltres, i va ser una gran època.

Anys en blanc, que mai no ho són del tot. Moltes dones tenen, tenim, etapes de silenci creatiu...

En el meu cas va durar deu anys, no per maternitat o altres obligacions, però sí per una relació de molt d’enamorament i molt bonica, molt vitalista. Volia construir un futur de parella, amb molta complicitat, les dos érem professores, i m’hi vaig capficar molt, oblidant un poc la creació, però mantenint una mirada poètica, que vaig portar a d’altres activitats.

Tal volta vas covar la teua manera multidisciplinar d’entendre la poesia? I, en eixe sentit, quines han estat les teues influències?

Sóc molt fetitxista i seguisc persones. Em reconec mitòmana i un poc obsessiva. Des que la vaig conèixer, Marina Abramovic em va resultar sorprenent. A la Llotja del Peix d’Alacant en va fer una exposició excepcional, quan jo estudiava la carrera. Em va colpir molt. A nivell plàstic, ella és la major influència, i a nivell d’escriptura no cal que mencione el nom de...

(Reiem les dos, dient a cor): Maria Mercè Marçal!!

Però abans de Marçal va ser Ausiàs March. Una revelació! Llegint-lo pensava: com és possible connectar amb un home del segle XV, un misogin si el mirem amb ulls del segle XXI? Jo, una xica de vint i pocs anys, el llegia obsessivament i col·leccionava edicions, traduccions a l’italià, a l’anglés... Però quan vaig conèixer Maria Mercè Marçal, el vaig deixar un poc de banda. Per ella he arribat a anar a Lleida al seu poble, Ivars d’Urgell, on està soterrada. Sóc tan fetitxista! També el cine d’Arturo Ripstein omple de referències la meua poesia, però cal dir que l’autora dels seus millors guions era una dona, Paz Alicia Garciadiego, amb qui va estar casat.

Sé que eres una lectora voraç, i ja m’has dit els teus poetes de referència, però em pots dir quins altres tres poetes triaries?

Doncs Olvido García Valdés, Wislawa Szymborska i Gabriela Mistral. Però també et puc dir Agustín García Calvo, que té una universalitat molt interessant.

Algú més, de l’àmbit català?

Em costa, i em sap mal dir-ho, però no són els meus favorits. Els teus sí? Em dius algun que et semble essencial? Espriu, segur... (m’interroga ella a mi).

Sí, Espriu, i Papasseit, Martí Pol, Marius Torres, Lluís Calvo, Marc Granell, Gaspar Jaén, Teresa Pascual, Antoni Prats, Maria Josep Escrivà, Dolors Miquel... n’hi ha tants! I per a tu?

Però no has dit Estellés! Sembla impopular no alabar-lo..., però mira, m’agrada Maria Beneito, la seua imatge de la «dona multiplicada» l’he utilitzada jo molt i li ho agraïsc, i la de las locas mujeres a Gabriela Mistral... Però, per mi, la més gran en castellà, ja ho he dit, és Olvido García Valdés.

Així,quin seria el teu diagnòstic sobre la poesia actual al País Valencià?

El puc fer a partir de la meua experiència com a jurat del premi Ciutat d’Elx. He llegit molta poesia i reconec els poetes valencians entre d’altres de l’àmbit lingüístic català. Observe dos clares tendències: els qui viuen del passat i els qui apunten al futur. No és dir molt, però entre els primers perdura massa el simbolisme, les paraules de sempre, que si la saó, la terra, els paisatges..., bevent de tots els referents i citant sempre els mateixos, Espriu, Martí Pol... I després estan les noves veus que s’inspiren en la poesia anglosaxona, molt de l’experiència, buscant un vocabulari nou. De vegades molt encertadament i de vegades no tant.

Anem per bon camí, doncs?

Sempre que s’escriga anem per bon camí. I s’escriu molt, a més a més els valencians som gent molt vitalistes i creatius. I amb moltes veus de dona, eh!

I com resulta ser dona poeta i del sud del sud, a cavall entre Novelda i Alacant?

Tan noveldera soc que enguany he escrit els gojos a Santa Maria Magdalena, patrona del meu poble. Des del balcó de la Casa de la Pitxotxa, edifici modernista alçat per Antonia Navarro, quan entra la santa el dia de la baixà, des d’eixe balcó li vaig recitar uns gojos fent referència a la Mare Natura, la Pachamama. Va ser molt bonic. Per altra banda, m’encanta ser dona de frontera. A la gent del sud, potser ens veuen com els pobrets, però jo crec que eixa mena de marginalitat ens aporta una riquesa extraordinària... Ho he après de Sayak Valencia, poeta i filosofa mexicana, i també de Beatriz Preciado –que ara ha fet la transició i es fa dir Pol Preciado, cosa que no acabe d’entendre. El vocabulari que utilitzen en els seus textos filosòfics m’encisa, com ara quan Sayak Valencia parla de la dona frontera, dones que viuen amb l’expectativa de creuar a un món millor. I m’encanta ser dona frontera, del sud, i viure instal·lada en eixe goig.

Clar que sí, amb orgull meridional! Com a bona lectora i obligada a no habitar un espai confortable des d’on buscar, fer, explorar –i si deixem a banda els referents més coneguts, com Estellés o Sánchez Cutillas–, de qui ens hem oblidat pel camí?

Entre gent ja desapareguda, tal volta Matilde Llória de la qual reconec que no he estudiat suficientment la seua obra... Estem orfenetes de referents, no tenim les nostres Sílvia Plath o Emily Dickinson, però elles també son nostres, no?... M’agrada Maria Fullana, per exemple, una poeta a reivindicar. De fet ella obre el nou curs dels Dimarts Poètics de la Naia, també Begonya Mezquita, una altra poeta a reivindicar.

Certament. T’agrada unir la poesia a d’altres expressions artístiques com la música, la dansa, les arts plàstiques, ja ho hem dit abans, però concretem un poc. Com creus que s’hauria de presentar la poesia al seu públic potencial?

Per a mi, per exemple, com fa la balladora flamenca Rocío Molina. Una poesia ballada que connecta molt bé amb un públic jove i alhora revisa el flamenc, un art que m’encanta, especialment quan és underground, trencador.

I la teua poesia, com t’agrada exposar-la als altres?

Utilitzant totes les disciplines artístiques que puga fer jo o gent a prop de mi, a través de la música, de l’expressió corporal... Tinc un poema que parla de «defendre la paraula amb el cos sencer», la poesia no només és expressió fonètica, també és expressió corporal. I arribem a un terme clau que és performance; la vida, com vestim, com parlem o com ens comportem, en realitat són actes performatius. El que fem en l’expressió poètica és trencar la línia de la normalitat –si és que existeix–, la distorsionem, recitem d’una altra manera.

Sembla que, especialment ací al sud, no ens podem abstraure tampoc de l’activisme cultural i lingüístic. Estem condemnades a ser, a més de creadores, activistes. Així doncs, et pregunte: què és per a tu L’Aparadora? (Victòria riu, feliç, com si haguera sentit una paraula màgica)

Soc activista des de l’època de l’institut, on em vaig sensibilitzar per l’ecologisme. El feminisme acabava de començar com a moviment, però estant a Alacant vaig contactar amb les dones del Feminario i ja no he abandonat la causa feminista. Amb una colla d’amigues excel·lents, de diferents àmbits professionals, vam crear L’Aparadora com un grup de reflexió i acció. Al començament ens vam identificar molt amb allò queer, transfeminista, la ruptura amb els cànons del binarisme, però sense eixir de l’essència del feminisme. L’Aparadora proposa una altra manera d’estimar, d’entendre el rol de les dones en la societat, més atrevit i trencador. Una de les primeres accions va ser, en Fogueres, la Berrea del Foc, per denunciar els clixés de les festes d’Alacant. Hem anat creixent, tot i que m’agradaria que ens expressàrem més; les dones ens hem d’obrir, llevar-nos molts clafolls.

Has estat l’anima també dels Dimarts Poètics de la Naia. (A Victòria Cremades se li il·lumina el rostre, i obri un gran somriure)

Què xulo! D’estudiant vaig conèixer el pub la Naia, al carrer de Llauradors i em vaig trobar un Alacant de nit, a través de Reme Perea, un referent per mi, i d’altres dones que també anaven a un altre pub mític, el Mito’s –res a envejar a la movida madrilenya, de finals dels 80 i principis dels 90. Jo transitava entre l’Alacant acadèmic i el canalla. Així vaig descobrir el poeta Lluís Roda, impulsor de les tertúlies literàries de la Naia. Ara les hem volgudes recuperar amb l’ajuda del gerent de la llibreria Pynchon, Manuel Asín, que de seguida s’hi va sumar. El balanç del primer curs ha estat molt bo; hem comptat amb el CEFIRE i Acció Cultural d’Alacant, que ens han donat ajuda i suport econòmic. Ens han visitat poetes fantàstics, com el mateix Lluís Roda, qui les va obrir.

Com es presenta el nou curs?

Quasi tancat ja! I em sap greu, però es queden poetes fora –en tenim una bona nòmina! Les sessions mensuals són els primers dimarts de mes, excepte a gener per les festes. Enguany comptem amb Maria Fullana, que va participar en les antigues tertúlies, guanyadora d’aquell premi mític de La Forest d’Arana, també hem preparat un homenatge a Cèlia Ibáñez i a Ricard Sancho, fundadors de la llibreria 7 i Mig, i cada mes tindrem nous convidats per parlar-nos de la seua obra, en un ambient distés, conversant amb els assistents.

Al començament de l’entrevista em deies que t’apassiona el teu treball, l’educació... –Victòria riu, i comenta que més del 90% dels poetes del País Valencià són ensenyants. Com ho estem fent a les aules? Acostem la llengua i la literatura als més joves, però cada dia la parlen menys.

Mira, estic en una línia no pessimista, tot i veure’m enmig d’un col·lapse, en una era pòstuma. Vivim una estranya realitat, amb guerres tan particulars, on els raiders porten a les trinxeres pizzes pels soldats, mentre s’hi passegen mandataris com si foren turistes, o convivim amb naturalitat amb les epidèmies i el canvi climàtic... Crec que assistim a la fi d’una època, i sobre la llengua (ai!, sospira Victòria) no podem més que fer-la servir i cada vegada és més complicat. Però he deixat de pegar-me tamborinades. Vull viure la meua llengua i la meua cultura des de la felicitat, des de l’estima i l’amor. Eixe raconet està reservat, i a poc a poc hi ha gent que vol vindre a eixe lloc segur, sense estridències.

Quin poder té l’educació per obrir eixos llocs segurs i eixamplar-los?

Tinc una fe cega en la classe docent, com a assessora del Servei d’Educació Plurilingüe estic recorrent molts centres i coneixent gent fantàstica en qui crec. El sistema educatiu és també un producte social, el fem tots. Jo em considere col·laboracionista del sistema, per a millorar-lo, i a les aules es poden obrir molts espais.

Victòria, acabem la conversa amb l’expressió d’un desig ingovernable, inajornable?

Un desig? Quina pregunta més difícil i interessant. El meu desig és que triomfe l’empatia i la solidaritat, amb l’entorn, els ésser vius, també animals, dels que podem aprendre tant. Vaig vore un documental sobre un polp que em va deixar noquejada i hui m’has regalat una cartereta brodada amb una aranya dibuixada i no hem parlat de la metàfora de les aranyes –i les mares– teixidores. I resulta que em vaig adonar que sóc poeta quan comprenc que a la meua família ja hi havia qui ho era: el meu iaio, picapedrer, esculpia poemes marcant un ritme sobre la pedra, i ma mare, artista randera, configurava les estrofes amb els fils... La paraula escrita és la que ens té enlluernades, però abans està la paraula dita, la que va arreu!

Però el poema és la constància i la constatació. I Victòria Cremades l’escriu:

Els xiquets naixen amb olor a peix,
mengen entrepans de tonyina
i colguen els llibres entre sal.

A les serralades d’Alacant hi ha àrnica
i còdols gravats amb eriçons de mar.
Els penya-segats formen relleu
de mapa de guerra: balustrada, fil d’aram.

(Fragment del poema «Figures amb paisatge»)