L’escriptor Julià Guillamon baixa de la muntanya en una de les seues freqüents passejades a la caça de bolets. Ha plogut poc, molt poc, en aquests indrets de la comarca de la Selva, entre el Montseny i les Guilleries: «Ha plogut menys que mai en aquestes serralades, on l’aigua no ha faltat mai», assegura. Ha tornat amb el cistell buit, sense la humitat natural d’aquestes muntanyes, ara, a mitjan octubre, a penes s’hi troben ous de reig, cocous, lleteroles, llengua de bou, pinencs o els ceps. I això que en anys passats, a primers d’octubre, el bosc ja estava ben ple. Quinze o vint anys enrere eren bolets que venien a aparéixer la darrera setmana d’agost i la primera de setembre.

Guillamon, fill de mare catalana i pare valencià, ha escrit ara un llibre deliciós que arrossega al lector a través de turons, sots i una vall tancada que escampa una llum especial. Les hores noves és un llibre vital on l’autor, enamorat d’unes contrades on van viure els seus avantpassats, parla de plantes, conreus i bèsties. Parla de la gent que encara viu del bosc i de la terra, de muntanyes i rieres que tan bé coneix, i dels canvis que es produeixen en el paisatge al llarg d’uns anys, des de les primeres pluges de setembre fins a les sequeres i calors de l’estiu, quan els riscos dels incendis amenacen el bosc, la muntanya i els seus habitants.

Julià Guillamon observa, grava i conta, descriu i conversa amb els amos de l’única masia de l’entorn que es dedica a les feines del camp i el bestiar; conversa amb un antic carboner o amb una colla de peladors de suro portuguesos. I ho fa durant tot un any. En aquest llibre, l’autor es mimetitza entre el paisatge i les paraules.

Julià, Les hores noves pren com a referent el llibre Les hores, de Josep Pla de 1953?

Sí, arrenca d’aquesta influència, però ha estat una experiència pròpia. En Les hores noves adapto aquella idea a un entorn canviant en el qual molts hem perdut la relació amb la natura de manera amnèsica. En un parell de generacions, la introducció extensiva de la mentalitat urbana ha transformat la manera de ser i estar al món. I ho conto pas a pas, en dotze mesos.

Veníem d’El barri de la Plata, Les Cuques i, ara, Les hores noves, naturalesa explosiva.

Si, sempre m’ha interessat conèixer tot allò del món d’ahir, del món vell, que ens puga resultar vàlid encara avui, des de les persones a les plantes i els animals. Però, crec, que aquest serà l’últim llibre que escric sobre la natura. Vull experimentar per altres camins i vies literàries, malgrat estar molt satisfet amb el resultat d’aquests tres llibres.

La teua relació amb el pagés Emili Soms és un pilar fonamental del teu llibre.
Emili és l’home que més sap del món de les pomeres, ell sol ha recuperat més de cinquanta varietats de poma perdudes a la vall d’Arbúcies: la pomera camosa, de Sant Miquel, la corgelat, la vermella, la blanqueta reineta, la de l’agredolç, la pomera del ciri, de Sant Jaume àcid, la llistada de Vimeners, la de sang de llebre, la pomera del Revent, la pela de patata, la bellesa de Roma o la del morro de vedell, totes elles i més... pomeres antigues retrobades de nou i retornades a la vida. L’Emili sap com s’ha d’esporgar i quins botons seran, en un futur, borrons de flor o ulls de branca nova. Aquest il·lustre pagès té plantades unes 50 classes de pomera. Cadascuna floreix en un moment diferent, amb una flor diferent i fa una poma amb un gust diferent.

Jo encara vaig conèixer un pastor a Arbúcies que baixava en el cotxe de línia a Barcelona a vendre les seues pomes. Ara això ja no es fa. El fotògraf Toni Catany en un llibre sobre Mallorca deia que només a l’illa hi ha registrades més de tres-cents tipus de figuera. Ara tots mengem pomes fuji.

La supervivència de l’agricultura o la ramaderia nostrades passen perquè les comarques que envolten les grans ciutats es convertisquen en el gran rebost per a abastir-se’n?

Sí, a Barcelona i també a València, com en altres urbs hauria de passar això que dius. Comprem pomes d’Itàlia i taronges de Sud-àfrica... estem en mans de quatre grans empreses que, algun dia, ens poden malfer la vida si falten les subsistències bàsiques. Hauríem de, es diu i és veritat, comprar de proximitat. Abans la gent intercanviava plantes, empeltaven d’un camp a un altre, intercanviaven arbres... et donaven un esqueix i tot el poble tenia un gran planter autòcton... això ha desaparegut. Això ho feia ma mare a sa casa del Poblenou. Ara tot és de viver.

Descrius amb meticulositat i amb mestria l’evolució funcional, estètica i vital del camp, del bosc, dels animals... l’evolució del cicle de la pomera.
No en soc el primer, ja ho feia el poeta noucentista d’Olot, Guerau de Liost, que cantava als arbres del Montseny. I a la pomera vella:

L’herba, dallada a la tardor, rebrota,
els prats vestint de primavera austera.
Carregada de fruita, la pomera,
s’hi arbora al mig, esquarterant-se tota.
Com prolífica mare, consumida,
d’aspres en forca, s’emparava, lassa,
En fruites prodigant la vida escassa
amb un decrèpit escampall de vida.
I la corona el devessall de pomes,
que l’embauma de rústiques aromes:
I criden per les branques els ocells
que encetaven les mostres més madures,
i, somniant maternitats futures,
mor la pomera quan fugen ells.

«La pomera»

Mirar de cara a cara la natura ens fa retrobar mots ja desapareguts o morts. Desapareixen els oficis i la tecnologia antiga i s’esfuma una part important del lèxic, no?

Sí: esporgar, treure la remulla, els aglans... «el camp està en guaret...» La irrupció de la nova maquinària agrícola. De vegades, no coneixem el lèxic de la varietat dialectal d’un lloc. A Les hores noves dic: «Les voltes, les girades i els nusos de les mongeteres fan un trenat com un vímet dels cistells. Sembla un trenat d’un tap de xampany o El núvol i cadira de Tàpies, sense la cadira». Però a Facebook un usuari em va contestar: «Els fils de les fesoleres que s’enfilen pels aspres (quan no són canyes), diria un bon "arbucienc".»

Els parcs naturals com el Montseny, per a Barcelona, o el Saler-l’Albufera, a València, s’han convertit en els pulmons de les grans ciutats. Les motos, els cotxes de muntanya i les bicicletes...

Pel Montseny es veuen poques motos... El problema està en les bicicletes, que van per on volen sense cap mirament. Hauria d'estar regulat, no vol dir que no puguin anar a la muntanya... però amb algunes normes que eviten destrossar el parc natural. Ningú entén que un ciclista no pot circular per rieres i rierols, per camins naturals... Jo no dic que no hi hagi bicicletes, dic que s’ha de regular.

El trial és un altre problema, van per on volen. Hi ha fauna i flora que s’ha de protegir, en canvi la gent quan veu «Parc Natural» és com si fos només un atractiu turístic. I els polítics no posen ordre perquè no volen ser impopulars i, per tant, hi ha una degradació en el medi molt important. Haurien de ser espais protegits, espais reservats i no un parc d’atracció.

A ningú se li ocorre que en un espai protegit els gossos han d’anar lligats. En altres països més civilitzats això no passa i els gossos no van solts, els animals domèstics no poden anar lliurement per la muntanya o per un parc perquè perjudiquen i molt la fauna autòctona. Però ho penses i li ho dius a un que va amb el gos per la muntanya... i et mira com si fosses un bitxo rar: «Què li passa a aquest paio?»

El món, i no vull ser apocalíptic, se’n va tranquil·lament cap a l’abisme, sense que ningú pensi a fer gairebé res. Fa feredat la quantitat de cotxes que, cada dia, van amunt i avall del poble a portar criatures a l’escola, al supermercat o a comprar el pa. Tenim poca cultura ambiental, jo diria que tenim una cultura a nivell zero en matèria mediambiental. Abans els nostres pares vivien com havien viscut els seus pares, ara vivim en un món virtual, urbà, i tot és estrany, la gent no sap el nom dels arbres ni el de les bestioles.

A més, hi ha un altre tema que a mi em sembla molt bèstia que és com s’ha desarticulat el moviment ecologista.

Què vols dir amb això?

Els anys setanta hi havia un moviment ecologista prou influent. Si s’intentava fer una urbanització desmesurada o un PAI desmesurat en un paratge del poble, immediatament sortien aquests moviments i, en molts casos, podien aturar-ho tot. Tot allò era bastant potent i tinc la sensació que això s’ha afeblit molt en l’actualitat. Avui en dia els destructors treballen amb una impunitat total... perquè cap responsable polític vol ser impopular i tots pensen i treballen a curt termini.

Moltes vegades és la mateixa administració la que presenta un projecte destructor. Una vegada, en una entrevista amb el Ferran Torrent, em va ensenyar a Sedaví un projecte per a fer un PAI en un espai que no s’ho mereixia... i això es feia gràcies a un pacte entre l’ajuntament i els constructors. I passa per tot arreu. Ací, a Arbúcies, les curses de muntanya les organitza l’Ajuntament. Ho denunciem... però quan alertes de tot això... ningú entén el que estàs dient. És el progrés i el món modern! Ningú vol posar-se en contra de la població, ningú vol posar fre a aquest maltractament de l’espai natural, ningú no vol perdre vots en unes eleccions, això és el més important! Ja s’ho faran!

No és objecte del teu llibre... però parlem dels incendis. Determinats sectors de l’opinió pública culpen els governs, que no netegen la muntanya. El bosc mediterrani és tot... arbres i matolls. Què fem del bosc i la muntanya?

No vull ficar-me en un tema que desconec. Però hi ha més massa forestal que mai de la vida perquè no hi ha cap casa de pagès que es dedique a fer de pagès. No hi ha conreus i, a més a més, no plou. El primer dia que plou, per a mi, és una sensació d’alliberament bestial, una gran alegria. Amb això de la neteja és una discussió contínua: s’ha anat introduint aquesta mania que té tothom de «netejar» els herbassars, de segar l’herba on hi ha microespais on hi ha insectes, on hi ha vida orgànica, i esporgar massa els arbres. Això és la lepra del nostre territori, suposo que del País Valencià també passa. Els arbres dels entorns municipals, estan tan mal esporgats que no creixen i, quan ve la calor, no fan ombra.

Seguen les sèquies o els marges es «netegen», es seguen les herbes, però si hi ha un pot de llauna o un plàstic allí es queda, això no és brutícia i això explica moltes coses. Considerem que el què és brutícia és una cosa que és natural, que hi hagi herba.

La immensa calor d’aquest estiu passat farà que hi haja menys fruita?
Si haguéssim hagut de fer el llibre enguany... no hauria pogut ser... perquè la calor ha acabat amb la florida i hi ha poques pomes. Tan poca aigua com aquest any, no ho havia vist mai.

La vida animal també se’n ressentirà...

l’Emili Soms i jo mateix hem instal·lat una càmera nocturna al pomeral i no veges la quantitat d’animals que circulen pel camp de nit: llebres, guilles... porcs senglars que estiren les branques, un espectacle. Però no sabem com ha afectat aquest món i que ens espera en el futur.

En Les hores noves tornen a eixir les salamandres com en el teu llibre Travessar la riera, en què contaves el vessament cerebral de la teua dona. En aquella al·legoria feies referència a la recuperació de la Cris. Ara en Les hores noves... ens contes que la salamandra només toca l’aigua per a parir...

Sí, sempre veies les salamandres amb el cul a l’aigua. Va ser un amic de xarxes, el Jordi Soler, qui em va explicar això. Té uns vídeos a Twitter molt bons sobre la natura oculta, la secreta, la nocturna. El què més m’ha agradat de fer és descriure els paisatges secs de l’estiu, hi ha molt poc escrit sobre això. La primavera i la tardor són uns gran referents literaris... però l’estiu calorós i sec... Has d’inventar-te tot un llenguatge.

A Arbúcies és l’hostal que regentàveu la teua família al poble, quan vivia la mare i els avis. És el món de la infantesa...

Fa cinquanta anys era una meravella, ara la població està dispersa, el casino del poble pràcticament no funciona... aquell turisme de l’hostal era molt familiar. Ara el turisme és depredador. Fa cinquanta anys, Arbúcies tenia una vida fascinant. En l’actualitat ens assemblem tots massa, abans cada un tenia una història, una personalitat potent: la perruquera, la senyora que venia a rentar els plats a l’hostal, la mare de l’Emili... al petit veïnat on teníem l’hostal... hi havia tot un món.

És ara tot això el paisatge de la mort. I ho veus quan visites el cementeri... al qual també fas referència.

Hi vaig anar perquè si estàs fent un llibre i parles de les persones... té lògica que vagis al cementeri per Tots Sants. Vaig trobar gent del poble que portava als seus morts rams de la terra, el fuster que els portava encenalls de fusta. En comptes de flors, els porten rams del camp. o de fusta, com ara un feix d’alzina o una branca d’olivera... i tot això ho conto en la part final de llibre, que és molt emocionant.

Em fa gràcia quan parles del pare. Quanta més feina hi havia a l’hostal, ell pegava a fugir amb vosaltres a passejar a la muntanya. I la mare treballava... i treballava.

Sí, quan érem petits sempre necessitàvem algú que ens acompanyés. I com que el meu pare era més problemàtic que altra cosa se’ns enduia a la serra, de vegades. I altres ho feia la meua iaia. La mare treballava tant que poc va conèixer l’entorn del Montseny. A la mare també li agradaven les plantes i en tenia una bona galeria a la casa del Poblenou. I tenien nom: com la falguera de la Maria Mònica perquè va ser ella la qui li l’havia regalada. Ara en el poble poca gent té plantes.

Tens una preferència vital en el llibre per la casa del Boixaus i el càdec mil·lenari que hi ha al costat...

Quan la Cris estava en coma jo sempre li deia que tornaríem al Boixaus... per animar-la. I el càdec tan magnífic... Hi ha algunes coses que m’agraden molt del llibre, des del punt de vista més emotiu: quan vaig a la casa de Santa Obina i li dic al carboner: «Com ha canviat això!» I em contesta: «No, jo ho veig igual que abans. Sé totes les feixes (bancals) com es diuen: la feixa de dalt, la feixa de baix, la feixa de la pomera blanca.» És sorprenent. Tot el seu món està intacte en el seu cap. El llibre és un cant a la biodiversitat.

Créixer a tot preu.

Pobles que creixen de forma desmesurada doblant o triplicant la població, urbanitzacions insegures... crèixer, per a què? Acabarem amb tot! Després de la pandèmia la gent ha començat a consumir de manera descontrolada. Crèixer, crèixer... i el planeta no dona per a més! Hi ha una inèrcia i aquesta ens durà fins a l’hòstia final, no? Ni canvia la gent, ni fan res les institucions d’aquí i d’allà, la Unió Europea també la trobo incapaç per a resoldre la crisi climàtica.

M’agrada també molt la relació amb la gent gran, com també passava a El Barri de la Plata.

Sí, un respecte per la vida, per l’experiència, el coneixement de la gent gran. I això s’ha d’explicar de manera literària.

Quin és el teu pròxim projecte?

Ja el tinc acabat. Unes memòries dels anys vuitanta. Quan la Cris va patir el vessament cerebral, jo el volia haver acabat en aquell moment, quan tenia cinquanta anys. No va poder ser i l’he acabat ara. És una continuació d’El Barri de la plata. Ara tinc dos anys per embastar alguna altra història diferent que no tindrà res a veure amb els animals o la natura. Jo no vull ser l’escriptor de la natura, no vull ser l’escriptor dels valencians, encara que tot això m’interessi. No escriuré més llibres de natura, no vull especialitzar-me, no vull encasellar-me. A mi m’agrada que la gent em llegeixi i s’identifiqui. Mira, coses de la vida, a Toga, en la comarca de l’Alt Millars, el poble de la meua família paterna, amb El Barri de la Plata... mai ningú havia llegit un llibre en català... i ara, mira!

Què has fet dels bancals d’oliveres de Toga, els camps dels avis?
Els he regalat, jo no podia conrear-los com toca. Ara estaran ben cuidats.

En Les hores noves, Guillamon ha buscat formes noves d’anomenar i descriure el lliri, la camèlia i la flor d’estepa, de descriure el moviment d’un dragonet que ha entrat dins de casa, la sega a la moderna, amb uns grans tractors John Deere. I la transformació d’un món que s’esvaeix com el fum de la crema de la palla.

L’autor considera que el món potser no és com voldríem, però el que tenim té un valor immens i hem de cuidar-ho, amb el permís de Josep Pla, que va dir: «La nostra única missió consisteix a conservar el que tenim, a augmentar-ho si és possible. Alguns diuen que el que tenim és poc; a mi, em sembla que té un valor immens. Després, ja veurem.»