«Lo meu é meu i é meu! I no hi ha més collons! Morir matant! Morir matant! Me van robar, me van intentar matar i encara soc jo lo cabrón. Soc l’únic que ha defensat la muntanya i em puteien. Només em queda una solució: la força! Morir matant! No accepto res. Fins que em matin i punto!»

Qui així parla és Jordi Riba Segalàs «Palanca». Parla a crits i adverteix a tothom sobre la maledicció secular existent al seu poble, una petita caseria de tretze cases amagada en el racó més verge del Pirineu, tocant al Principat d’Andorra, al Pallars Sobirà. En el llibre Tor. Tretze cases i tres morts, l’òpera prima del periodista, productor i escriptor Carles Porta (Vila-sana, el Pla d’Urgell, 1963), es fa una crònica periodística i literària sobre l’odi i l’enveja més cruel que aflorà per la propietat d’una muntanya, on alguns tramaven construir un complex turístic d’hivern. Com a conseqüència, sorgiren les tensions que desembocaren en una sèrie d’assassinats que van trastocar el panorama per sempre, trencant tots els febles equilibris existents que, fins al moment, penjaven d’un fil. A Tor, el malnom familiar prové, encara avui, del nom de les cases pairals i aquesta nomenclatura l’arrosseguen tots els descendents dels clans que l’han habitat des de fa segles. En 1896 es va constituir al poble la Sociedad de Condueños de la muntanya de Tor per evitar que aquell massís, molt ric en fusta i pastures, fos declarat comunal i passés a mans de l’Estat. Per a protegir els veïns contra els forasters, els seus estatuts exigien que, per ser amo, es visqués tot l’any a Tor. Amb el pas del temps, a cada casa del poble ja no es tenia el foc encés a la llar tot l’any, els 365 dies, els dotze mesos, cap vilatà.

Se succeïren denúncies i més denúncies entre els veïns per ficar cullerada en els drets de la propietat, en veure el negoci que es podia fer en vendre o llogar la muntanya. Això menà al jutjat de Tremp a declarar com a propietari únic de la muntanya un únic veí del poble, un dels cacics locals, Josep Montané «Sansa». Només cinc mesos després... Sansa va ser assassinat. «No estava mort, estava podrit», en paraules d’una de les pubilles del poble, remarcant l’odi que imperava en aquella vall bellíssima del Pirineu.

L’èxit de Tor. Tretze cases i tres morts va tindre la gènesi en un Trenta Minuts de TV3 emés el 1997, que va resultar ser un dels programes més vistos de la graella televisiva. A partir d’aquell treball precís i acurat d’investigació, des de 2018, Porta dirigeix i presenta el programa Crims, de Catalunya Ràdio, un espai que, durant el primer trimestre del 2020, va fer el salt a la televisió pública catalana. Crims de TV3 ha estat traduïda també al castellà i ha estat la inspiració d’un Podcast en xarxes que està funcionant molt bé. L’artífex d’aquesta idea ha escrit també un nou llibre Crims. Llum a la foscor, un recull de 10 casos criminals... on tota la maquinària Carles Porta demostra la seua serietat i la seua competència. Porta va publicar també una altre llibre sobre el segrest de la farmacèutica d’Olot –La farmacèutica: 492 dies segrestada (La Campana 2021)– i ara acaba de veure la llum La noia de Portbou (La Campana) signada per Anna Punsí Marta Freixanet, periodistes de Crims, on es relata la mort violenta d’una jove italiana que havia desaparegut feia quasi trenta anys. El periodista i el seu equip aconsegueixen localitzar la seua família a Itàlia amb l’objecte de fer-los coneixedors del destí final de la xica.

Carles Porta, aquell jove brillant que va començar a treballar en el diari local Segre, de Lleida, es converteix en l’actualitat en un referent de la narrativa de no-ficció i True Crime en català. Ha obtingut diversos premis com ara el Godó de reporterisme i el premi Ondas al millor programa de ràdio, Crims, de tot l’Estat.

I avui, cara a cara, parlem amb ell.

Tor. Tretze cases i tres morts és un llibre que enganxa. I el 30 Minuts Tor: la muntanya maleïda, malgrat estar elaborat fa tant de temps –arqueologia televisiva– és un documental que atrapa el telespectador, ben fet, ben realitzat, ben treballat... actual, es pot veure com si fos d’ahir. Has invertit en Tor pràcticament tota una vida... has desconnectat d’aquella història? T’has desferrat de Tor i la seua muntanya?

Què dius? No! De cap manera, al contrari. Just ara estic fent la sèrie per televisió perquè, en principi, només havia fet aquest documental i ara he d’embastar-ho tot amb seixanta-nou entrevistes que tinc fetes en aquells paratges. Sobre Tor no hi he parat mai. Ara, a més a més, vull fer la segona part del llibre. És a dir... qui va matar Sansa? Podem donar les claus de tot allò que s’ha investigat. Però ja veurem on arribem, ja veurem on arribem... No, no, ja m’hauria agradat desenganxar-me, però no. És una història que m’ha atrapat, penso que jo ja formo també part d’aquesta història!

Rubén, el promotor de la pista d’esquí va morir... i Palanca, un dels cacics del poble, viu encara?

No, no, Palanca va morir també. De vell!

És a dir que el principal obstacle per establir la pau a Tor, després de l’assassinat de Sansa, que era Palanca... ha desaparegut?

Dels vells, crec que ja no en queda cap. Dels vells que es barallaven ja no en queda cap de viu, ara es barallen els joves.

Al final, diuen, la base de tots els crims és l’enveja, els diners i el sexe, no creus?

Una vegada vam entrevistar un fiscal, no sé si seria d’ell la frase o no, i ell ... eixamplant la mà en l’aire, ens deia que tot això dels crims es defineix amb un pam, el pam que va entre la bragueta i la butxaca. En tot cas, això de Tor és un món a part, perquè el nivell d’odi que s’ha arribat a acumular, a enquistar, allà dalt és molt gran. També és veritat que els joves que hi ha ara estan fent accions per desencallar-ho i podria ser que l’associació de propietaris que han creat tiri endavant coses fins ara impensables, com és llogar les pastures o explotar econòmicament la caça d’aquella immensa muntanya... I fer-ho sense que es maten, com han fet fins ara. Penso que la cosa va per aquí... però ja ho veurem si alcen el cap sense que roden les armes.

Tu coneixes, possiblement millor que cap altre, les investigacions i les sospites sobre l’assassinat de Josep Montané, de casa Sansa. Qui creus que el va assassinar... una sola persona o va ser un crim grupal?

(... Riu) Això és un espoiler massa gran. Has d’esperar ara a la sèrie o a llegir el llibre. Sembla difícil que fora una sola persona, sembla molt difícil... per totes les circumstàncies que el van envoltar. Ara, també és veritat que la Guàrdia Civil, en el seu dia, va fer molt mala feina, un mal sotrac... i això ho ensenyarem. Allà tothom continua callant, encara que els fets han prescrit legalment pel temps transcorregut. En aquesta segona part, jo crec que arribarem bastant lluny i ensenyarem bastants coses. Però no em correspon a mi assenyalar amb el dit un assassí i més si ha prescrit. No només m’hi jugo el físic, em jugo una querella per calúmnies. No és cosa meva, però de tot el que he anat investigant durant tots aquests anys i de tot el que he anat recollint crec que podrem fer un dibuix bastant aproximat de què podia haver passat a la vall de Tor quan van ocórrer els assassinats.

Ha prescrit... si... però, una vegada oberta la ferida, s’ha de treure el pus i després tancar-la. La veritat també resol i guareix aquestes ferides històriques, no? Com amb el franquisme...

Això és el que fan els bons metges per curar una ferida, és veritat. Perquè si tu no treus aquest pus la ferida té tendència a infectar-se. Evidentment amb el franquisme això encara passa i, pel que es veu, a Espanya continuarà passant durant molts anys. A Tor... crec que la ferida ha explotat sola i ha sortit sol aquest pus. Ara, amb els joves, hi ha dos mons: els que ara formen part de l’associació de Tor tenen ganes que això es cicatritzi i estan ajudant a fer-ho possible, però, dins de cada família, hi ha unes baralles increïbles, no es posen d’acord amb qui, en cada casa, és l’hereu de la muntanya. No es posen d’acord en què s’ha de fer en el present i el futur... i és com si hi hagués petites ferides al voltant de la ferida gran, al voltant de la muntanya. No hi ha manera que es curin d’aquella amargor i es recuperin.

És interessantíssim, l’odi és una planta que creix sola, no cal regar-la. En canvi, l’amor l’has de cuidar cada dia i posar-li l’aigua necessària perquè si li’n poses massa l’ofegues i si li’n poses poca s’asseca. El malvoler, l’animadversió, la rancúnia creix sola, no cal regar-la, no cal adobar-la. Sembla mentida, però a Tor hi ha unes condicions humanes i socials ideals perquè les rivalitats s’hagin enquistat, tot i l’esforç que fan ara la major part dels hereus nous per refer-se, els hereus joves. Però... encara hi ha animadversions. El verí és present!

Tot això em recorda els crims per l’aigua. Els crims rurals, tan valencians com de tot arreu, per l’aigua. Sense aigua... la terra era erma i la vida no valia massa.

Si senyor. Això és una cosa que no s’ha tractat gaire, la veritat és que s’ha matat molt per l’aigua. Jo soc de poble, també i ho conec. Regar era molt important i, si el veí del costat et llevava la post i et furtava l’aigua, et podia fer malbé la collita. 

Sorprèn i agrada la transcripció lingüística de tots els investigats: els que parlen com parlen al Pirineu, els guàrdies civils que parlen castellà, el promotor Rubén «l’andorrà» que va nàixer a l’Aragó i que parla una macedònia de castellà i català... ho transcrius tal qual. Sense nomenar els protagonistes, sabem qui parla per com s’expressa, per com parla! El llibre té una policromia lingüística molt gràfica.

Em fa feliç aquesta conversa, Vicent. Per mi és natural fer-ho així, perquè és música. La manera com parla cada personatge també el defineix. Jo no estic fent una novel·la, estic fent un retrat, o intento fer un retrat de la realitat. I, en aquest cas, la realitat parla de manera diversa i, aquesta parla tan distinta amb aquell llenguatge musical, m’agrada. Jo faig una cosa que he fet tota la vida, que és gravar la gent que entrevisto, amb això puc mantenir, després, a l’hora d’escriure, els matisos més precisos de cada paraula, de cada entonació... i a l’hora de transcriure això et dona unes dimensions 3D de caràcter literari magnífiques.

Però els personatges, de vegades, van a la seua i no són massa precisos. Tu busques claredat i síntesi... i ells parlen com volen, a voltes has d’endevinar què és el que volen dir... són caòtics.

Sí, ara he de fer la sèrie en televisió i un dels problemes que tindré és que les entrevistes amb el Rubén, el promotor, amb el Palanca i amb un altre de per allà dalt és què són gent que no fa frases seguides. Passen d’una frase a una altra de més enllà i això em fa pegar-li moltes voltes per tal de mantenir uns quants segons de cada intervenció original de l’entrevistat sense que sembli que ho estic «arreglant». Perquè en el llibre puc ser fidel sense eixir-me’n del guió de l’entrevistat, sense abandonar la idea global. Però en televisió ho he de mesurar molt bé perquè s’entengui i que l’espectador comprovi que és impossible parlar, comunicar-se, amb aquesta gent. És impossible tenir una conversa lògica i normal, perquè ho compliquen tot de manera natural. Però també vull que la història avanci i evolucioni, serà un dels grans reptes d’aquesta nova temporada audiovisual. Ara em trobo amb totes les transcripcions que vaig fer i encara em sorprenc d’aquelles entrevistes tan difícils a l’hora de buscar la idea nuclear del què volien dir els protagonistes.

Naden al voltant de la clara i fugen del rovell de l’ou. Expliquen amb circumloquis, diuen i denuncien i no són clars... i diuen i creuen que ho son.

Si, exacte. A més, sembla mentida, però no aprenen. Molts d’ells són gent per civilitzar a qui la civilització els fereix, no els entén... i no ho accepten.

Utilitzen la força sobre la raó, un debat antic.

Si, són gent que han tingut infanteses i joventuts complicades. S’han hagut de guanyar la vida a base d’hòsties i, llavors, desconfien de tot i de tothom. I això ho creen les circumstàncies que han viscut, segur que els han enganyat moltes vegades en la vida i, al final, opten per no escoltar, per no deixar-se fer, per desconfiar quan no és necessari, per no creure a ningú. Llavors, qualsevol cosa o persona que sigui foraster o diferent, fins i tot que sigui veí, l’acaben considerant un enemic perquè pensen: et vindrà a prendre el que tu tens. I aquesta és la seua mentalitat!

A València, un cap de la policia, en un míting de Vox, va dir fa unes setmanes que tots els que arriben a Espanya en pastera són uns delinqüents. Que la gran majoria dels delictes els realitzen els estrangers... Però l’estadística, parlant de crims i de delinqüència, ens aclareix que la major part dels delictes els cometen els de casa, «els nostres».

Que això ho digui algú que viu en una societat que ha tingut una quantitat d’emigrants tan gran, enorme, per mil circumstàncies, és increïble. Jo crec que qui fa aquest tipus de declaracions és més criminal que no pas els criminals dels quals parla. Es tracta d’una gran mentida. És no entendre la realitat que ens envolta i a més demostra una falta de cultura i coneixement estadístic molt gran. Què hi farem? Desgraciadament aquestes actituds existeixen i és un discurs molt populista que acostuma a vendre’s fàcilment. Però això és allò que diuen en castellà: Pan para hoy y hambre para mañana.

Tot això està passant a tota Europa i a tot el món: mira Trump, mira Meloni. És una situació que no acabem d’entendre, no la sabem gestionar, la por al diferent és una por que neix des de la ignorància i això és una llàstima. Sembla que tinguem una regressió històrica absurda. Mira, en el documental vam entrevistar una advocada que ens deia molt gràficament: «A mesura que es tanquen les muntanyes es tanquen els cervells, es tanquen les mentalitats.» Fa segles, l’ésser humà, vivia al mig de les muntanyes perquè tenien por del camp obert. A València ho sabeu molt bé perquè us han envaït moltes vegades, jo sempre dic que València és la ciutat del món més híbrida, una ciutat que ha sabut aglutinar les diferents arquitectures, les diferents cultures». Semblava que s’havien acabat aquelles invasions. Ara sembla que tornen. Torna la por al foraster, la por als diferents.

Tornar a la muntanya...

Si, sembla que vulguin tornar-se a tancar en guetos impossibles i inútils perquè, al final, tots som fruits d’un mestissatge meravellós.

La màquina Carles Porta no s’atura: la ràdio, la tele, ara una exposició al Palau Robert a Barcelona: Crims. L’exposició. Ets com una factoria, una gran indústria. Brutal, no?

Més que brutal... és «rucal». Treballem com a rucs! Tot això no estava pensat, tot ha anat arribant i a mi em costa massa dir que no. A més, tinc un gran equip en nombre i en qualitat professional, si no fora així no em permetria fer tot allò que fem. L’exposició del Palau Robert està funcionant molt bé, no l’hem feta nosaltres, l’ha feta el museu i una empresa que es diu Zoopa, però els hem assessorat. A la ràdio, ara fem dos capítols setmanals, però només ho farem fins al gener, perquè no donem l'abast.

Una sèrie de circumstàncies han fet que la direcció de la ràdio ens demanés dos capítols setmanals, però no podem produir tanta quantitat amb la qualitat que desitgem. Des del 14 de novembre farem Crims a TV3, també hem firmat amb Movistar Plus per a realitzar originals per a aquesta empresa per al 2023 i el 2024 i estem fent un Podcast amb Amazon audible que es diu ¿Porqué matamos? I publiquem llibres: just ahir, va sortir a les llibreries La noia de Portbou, una investigació que amb l’Anna Punsí, la Marta Freixanet i altres ens ha dut a identificar el cadàver d’una jove italiana que va morir de manera violenta.

Aquesta història només es podia fer en una televisió pública: retornar la identitat a un mort i localitzar on està soterrat per a la família, una família desesperada... és un gran treball i un gran servei públic.

Aquí començà la història per una qüestió d’intuïció. Fa dos anys i mig o tres, jo vaig tenir la intuïció que podia funcionar, no pensava arribar tan lluny, no ho pensava, honestament. Però després, és allò que passa, si tu ets persistent i estires dels fils adequats, amb una mica de sort, hem arribat a descobrir qui era aquesta noia, tot i que la Guàrdia Civil continua d’esquena i segueix no ajudant a resoldre i verificar si es tracta realment d’aquesta noia enterrada a la fossa. És una cosa realment increïble, la poca col·laboració de la Guàrdia Civil amb aquesta família desesperada per acabar d’identificar el cos. Hi ha coses que costen molt d’entendre, que no es comprenen!

Amb les tècniques actuals d’ADN haurien de ser fàcil aquest treball... No?

El problema de l’ADN és que tu no tens l’ADN d’ella perquè la van enterrar a la fossa comuna i, per tant, no hi ha ADN. Però sí que existeix la tècnica de reconstrucció facial, avui hi ha programes informàtics que, a partir de la foto d’una persona viva, es podria identificar un cadàver. Després també estan les empremtes dactilars. La falta de col·laboració de la Guàrdia civil és una falta d’actitud greu, t’ho dic perquè només fa dos dies des de la caserna ens enviaren uns documents dient-nos que ells no havien trobat elements per certificar que Evi Anna Rauter, la xica de Portbou, fora la jove que van trobar penjada d’un arbre en una muntanya d’aquella ciutat i que es va soterrar al cementeri del poble. No han trobat elements... perquè no els han buscat, hi ha una falta de col·laboració molt gran. És una falta gran d’humanitat!

El llibre de la farmacèutica d’Olot, aquell segrest de més de quatre-cents dies, també és teu...

El llibre de la farmacèutica és l'obra de què més satisfet estic perquè, després de tants anys d’aquest cas, ningú havia fet el cas des del punt de vista de la farmacèutica, des del punt de vista de la víctima. Sempre s’havia contat des de l’òptica periodística, judicial o policial... però mai se li havia donat veu a la víctima. En un principi, els mitjans no se la van creure i sempre es trobaven en l’aire les teories de la conspiració, la calumnia de l’autosegrest. I ningú havia dit de manera clara i absoluta com van passar els fets realment i com ho va patir la víctima.

En el llibre el què vaig fer era posar-me dins del forat amb ella per comprendre metafòricament la situació. Hi havia dos tipus de forats... el zulo real i el forat emocional que va patir Maria Àngels Feliu a la sortida del seu captiveri. Ella sempre ha dit que li van fer més mal els mesos següents al sortir del zulo que els llargs dies del seu captiveri, perquè la gent no se la creien i la miraven malament i, sobretot, alguns grans mitjans van fer córrer el bulo que tot era mentida, que ella s’havia autosegrestat. I això li va fer molt de mal. Com planteges la teua vida davant dels teus fills i de la teua família si l’opinió pública i les mirades t’estan acusant de mentidera amb una cosa tan greu? Quan has passat setze mesos en un forat que no podies posar-te ni dreta! És molt bèstia!

L’assassinat de la Guàrdia Urbana l’heu fet des de quatre punts de vista, des del punt de vista del jurat i de l’òptica de cada un dels protagonistes d’aquell crim. La vista posada sobre el mateix fet, una visió polièdrica sobre un sol punt d’enfocament, no?

Sí. Aquesta història la farà ara Netflix en ficció. Que s’espavilen a fer un bon guió, perquè els hi costarà superar la realitat. Clar, tu imagina’t... tots els protagonistes són policies, tots, i això és molt fort. Nosaltres vam veure que aquesta manera d’explicar-ho amb quatre mirades en quatre capítols del mateix fet era una manera molt interessant. Inicialment et pot semblar que és repetitiva, però en la pràctica no ho és gens. És un sumatori molt divers perquè, cada vegada, veus matisos més exactes que ens acosten a comprendre millor els fets. És com mirar una foto des de quatre perspectives distintes, és com si veiessis quatre històries diferents... i en realitat és la mateixa foto vista amb quatre llums diferents. Vam tindre aquesta idea i va funcionar molt bé! Ha viatjat molt bé, quan ho vam fer en castellà a Movistar Plus va ser la millor estrena de la plataforma digital.

Periodisme literari o literatura periodística... però llegint em fa la sensació d’estar dins de la trama, de veure gràficament les situacions i les cares, en la forma de contar-ho: la cara dels assassins plantats al mig de la plaça. Parle del teu treball, del vostre treball.

Saps ben bé que la teua feina i la meua consisteix a explicar bones històries. I quan trobes un bon fil, una bona història i tenim temps i mitjans per a explicar-la... no hi ha res més poderós que una bona trama ben explicada. I nosaltres hem trobat bones històries i tenim un equip que ens permet fer-ho molt bé. TV3 va ser molt valenta en el seu dia programant Crims en hora punta perquè van veure l’elegància del tractament argumental i que no hi havia morbo. Això ens ha donat un públic magnífic. Catalunya Ràdio també ha sigut un planter on hem pogut treballar històries que de la ràdio han passat després de fer-les créixer a la tele.

Hem fet moltes coses que ens han ajudat a avançar i, al final, un crim sempre té al darrere una gran història, un gran argument. Segur que és una cronologia de fracassos individuals i col·lectius. Les presons i els cementeris estan plens de naufragis i desfetes, però, en aquest cas, si ho pots explicar bé, tens tots els elements narratius potents i imprescindibles per a bastir una gran història. La crònica negra ha funcionat tota la vida, la novel·la negra, són gèneres que sempre són abellidors. Però, és clar, què és el que passa? Nosaltres, en la manera d’explicar els crims hem aportat una visió una mica més literària, una mica més cinematogràfica, que ens ha distanciat del periodisme habitual de successos i ens aproxima al món de la cinematografia, al True Crime, tot un gènere narratiu; no és només parlar de crims i prou. Tothom parla de crims, però nosaltres ho fem des d’una manera volgudament narrativa, volgudament literària, volgudament cinematogràfica que ens distanciï del documental informatiu estricte. En això, pense, rau l’èxit que tenim.

Crims de Cat Ràdio va rebre el premi Ondas al millor programa radiofònic de tot l’Estat. I tu, en aquella ocasió, vas aprofitar per a defensar el català i reclamar honestedat als periodistes quan parlen de Catalunya des de fora.

Avui en dia, la invasió que li queda per fer a l’Estat espanyol als Països Catalans és la lingüística. És l’últim estatge de resistència que els queda perquè, si t’hi fixes, a Catalunya ja se’ns han menjat. Tenim un govern que viu de genolls. Aquestes coses són complicades, viu de genolls no per voluntat pròpia, viu agenollat perquè té un estat al davant que ens obliga a agenollar-nos. I ara, parlar català, una llengua mil·lenària i preciosa, molesta... i l’han d’eliminar. Saben que és un signe d’identitat inconfusible, hi ha moltes coses i situacions que es difuminen en tants anys de sotmetiment, ho hem de dir així de clar, no? Però aquesta difuminació estarà completada quan deixem de parlar català i això és un fet com una catedral. Jo vaig demanar respecte, òbviament, per la llengua perquè és la llengua dels meus pares, dels meus avis, de la meua família des de temps immemorials, la llengua en la qual penso i he crescut, amb la que escric inicialment... i crec que una llengua no és mai perillosa, al contrari... com més llengües parlem més llestos serem. Tots aquests que tenen por dels immigrants saben poques llengües, generalment només en parlen una. A part d’això, hi ha una qüestió que és la voluntat de ser, la voluntat d’existir, sense fer mal al veí, el més terrible és que sempre hi haji algú que vol eliminar a l’altre, que el vulgui sotmetre a la força.

Tot això és Tor, una altra vegada, el retorn a la muntanya, la por al diferent?

Clar que sí. Actuen amb la pistola al clatell. No home, no. Tu fes la teva vida i jo faré la meva. La meva intervenció a l'Ondas anava dirigida als de A por ellos!, perquè l'A por ellos neix de la mentida, neix de la mala informació, de la manipulació. A Espanya s’ha estés una mirada negativa contra Catalunya, contra els catalans, contra el Puigdemont. Hi ha una mirada tan negativa perquè els mitjans generalistes públics i privats, els grans mitjans de comunicació espanyols, a dreta i esquerra, igual els uns que els altres, fa molts anys que publiquen mentides, diuen falsedats, marquen clixés. Per això els deia: sigueu honestos! Estan creant una realitat paral·lela. No té cap sentit seguir fent això. L'altre dia vaig acudir a un acte a Getafe, a Madrid, al Festival Getafe Negro, amb la sala plena de gent que mirava Crims en català. I entre ells, ho manifestaven públicament, deien que la llengua no era un problema, d’acord que el meu català i el de València té uns trets dialectals més oberts i els resulten més fàcils que l’oriental. Però, al final, amb una miqueta de bona voluntat s’entén tot perfectament!

Literatura i política. Llum a la foscor: com resoldre la qüestió dels exiliats i els presos polítics?

No sé. Si el president Puigdemont acaba en la presó ells tenen un problema ben gros. Jo estic segur que ell no vindrà a sotmetre’s com han fet d’altres. Jo crec que, si acaba en presó, serà un pres polític difícil de gestionar. En les setmanes que venen veurem què és el que diuen els tribunals europeus. Aquí hi ha una qüestió evidentíssima, i que consti que no m’agrada parlar de política: un problema polític s’ha de resoldre entre polítics. Quan hi entra qualsevol altre estament, digues-li Guàrdia Civil, digues-li policia o, sobretot, fiscals o jutges... allò l’únic que fa és enquistar-se i podrir-se... i això és un problema gros.

Coses de la Transició?

L’estament que menys s’ha renovat és la Magistratura, l’estament judicial està exactament igual que en la dictadura. I són els que estan intervenint més i de manera menys intel·ligent, perquè ells sols estan instal·lant-se en un bucle, en un merder de què no saben com eixir, com resoldre-ho. Això passa amb tot el tema català i també amb la renovació del CGPJ, del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional. Són institucions on no ha entrat l’aire fresc, on no s’ha tret «el pus».

Per cert, tu has fet de reporter de guerra, no? Vas estar a Kosovo i a Bòsnia?

Si, vaig estar al Kosovo i a Sarajevo. A Sarajevo el 1992 i després des d’aquell any fins al 1995 hi vaig anar set o vuit vegades. I en 1999, quan l’OTAN va bombardejar Kosovo per a desplaçar els serbis d’aquella zonz també vaig estar allà.

Per a acabar, parlem de connexions, del riu de la Sénia que ens separa. Les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià encara són complicades, difícils, podríem dir.

Exacte, sí. És una manera de sotmetiment refinat però planificat, res no és casual. Són guerres modernes. Rússia ha envaït Ucraïna a l’antiga. Però els espanyols ens estan envaint a la moderna. Obstaculitzant les infraestructures i neutralitzant la cultura, la llengua i la política.

Amb rigor i un equip altament professional, Carles Porta posa la màquina en marxa i s’enfila cap a nous projectes periodístics, plens de bona literatura. Un món de mots que ens expliquen com s’han resolt, de vegades, els conflictes: amb la medicina letal de l’odi:

«Aquells abellots portaven la flaire de la mort» (Sisqueta, veïna de Tor)

«Per fondo que sigo el foc, lo fum sempre respira» (Angeleta, veïna de Tor).