Rafa Gomar (Gandia, 1955) va estudiar magisteri i Ciències de l’Educació a la Universitat de València i durant sis anys va exercir de mestre a l’escola pública. Des del 1987 fins al 2018 va treballar a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat Valenciana com a traductor corrector, professió que li va permetre dedicar-se a la literatura i guanyar destacats premis literaris com ara el Premi Víctor Català i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, amb l’obra Legítima Defensa; el Premi Recull de Narrativa Joaquim Ruyra, amb l’obra Batecs; el Premi Andròmina, amb la novel·la Andròmina; i el Soler i Estruch, amb la novel·la Dissabte, jazz.

A més, Rafa Gomar durant quatre anys ha exercit de secretari i altres quatre més de president de Saforíssims Societat Literària, l’associació d’escriptors i escriptores de la comarca de la Safor. El passat mes de setembre es va retirar per cedir-ne el càrrec a Josep Lluís Roig, tot i continuar en la junta de l’associació com a vocal.

Quines funcions fa l’associació i què aporta als autors i autores que hi formeu part?

Els objectius que tenim com a associació literària, bàsicament, són dotar-nos d’una plataforma per promocionar els autors i autores de la Safor i canalitzar les seues iniciatives literàries, així com fer difusió, en general, del patrimoni literari. Les nostres iniciatives sovint es realitzen en col·laboració amb les institucions i els ajuntaments i això, des del meu punt de vista, és un enriquiment social i cultural de primera magnitud. A més, també tractem d’establir complicitats amb col·lectius d’altres comarques atenent les seues propostes i fent actes conjunts.

Totes les propostes per dinamitzar la cultura que ixen dels membres de Saforíssims, tenint en compte els nostres recursos econòmics i les nostres possibilitats, es duen a terme. Clar, no fem miracles, i els actes i la dinamització necessiten l’esforç personal, una mica d’altruisme, temps i negociacions, i això tots no estan disposats a fer-ho.

Amb tot, fem activitats regulars al llarg de l’any i també altres de puntuals. L’associació disposa d’una infraestructura per efectuar actes literaris i d’un lloc web on reflectim les nostres activitats individuals o col·lectives i podem estar en contacte amb la gent i els ajuntaments per col·laborar si ens ho demanen.

Això fa que la nostra presència siga una realitat palpable i constant i que la gent amant de la literatura, siga escriptora o no, puga gaudir d’una sèrie de propostes culturals ben interessants.

De tota la tasca que s’ha fet a Saforíssims durant els anys que has estat president, què et fa sentir particularment orgullós i per què?

És un orgull haver consolidat any rere any una sèrie d’activitats regulars. La festa Estellés, les veus de la diversitat, les activitats al voltant del 3 de Marc, la Nit de contes al Palau, el premi de poesia Pare Miret, haver creat un espai web, així com les diverses col·laboracions amb l’IMAB i els ajuntaments de Gandia, de Ròtova o Beniarjó...

Hem creat uns espais, un nom i una manera de fer que, si bé sempre hem de revisar i perfeccionar a base d’autocrítica, són fonamentals en la dinàmica de la nostra societat literària i ens permeten exercir un paper rellevant de diàleg cultural i social.

La participació constant en l’àmbit cultural de la Safor i la seua consolidació ja formen part de la història literària. A més, podem ser un al·licient i una experiència per a impulsar altres iniciatives més enllà de la comarca i això també ha de ser un motiu important de satisfacció.

Les quotes dels nostres socis ens donen un marge de llibertat i d’actuació per a mi imprescindible, ja que combinar el requisit de la nostra independència amb el diàleg és primordial per a qualsevol convivència.

Centrem-nos ara en la teua obra. Vas començar la carrera literària el 1981 amb un poemari i quaranta-un anys després continues escrivint. Has traçat un itinerari fecund amb més de quinze títols publicats en gèneres diversos com són el conte, la novel·la o l’assaig, que t’han permès guanyar guardons literaris de prestigi. Què empenta un autor a continuar escrivint en un país com el nostre, amb escàs públic lector i un reconeixement professional massa vegades avar?

En el meu cas es tracta d’una necessitat que m’ha acompanyat sempre. Caldria distingir l’empenta que sentia quan vaig començar i la que he tingut després. Són dues empentes distintes. Quan començava em movia una passió individual i l’esperança de formar part d’una col·lectivitat cultural que s’unia i complementava amb les aspiracions polítiques i socials. Ara l’òptica seria bastant diferent, però el ben cert és que continue escrivint, malgrat una dosi d’escepticisme i els entrebancs i el convenciment que no gaudim d’una societat literàriament receptiva.

Com i per què vas començar?

No sabria explicar-te com em va aparèixer la necessitat d’escriure ni per què, però des que era adolescent alguna cosa em movia a escriure i vaig escoltar-la. De fet, quan no escric trobe que em falta alguna cosa important. El procés que representa tenir una idea, buscar documentació, informació sobre l’argument o el tema, pensar l’estructura, els personatges, les situacions, l’enfocament, posar-te davant del full en blanc —tant siga de paper o a l’ordinador—, i escriure, reescriure i tornar a reescriure fins a arribar al punt i final, ha constituït per a mi l’esperó vital més important.

Després d’haver aprovat les oposicions de mestre i exercir durant quasi sis anys a l’escola pública, vaig deixar-m’ho i buscar una altra professió que pogués alternar i compaginar l’horari de treball amb l’horari d’escriptor.

Una cosa és ser escriptor i una altra fer-se un nom entre la gent que es dedica a escriure. Com t’ho has fet, per aconseguir-ho?

La societat en què vivim no admet el silenci i t’has de fer visible per damunt d’altres consideracions. En aquest sentit, hauria d’haver sigut més sociable. La contradicció rau en el fet que de vegades lamente haver sigut massa sigil·lós i d’altres pense que el mutisme és el meu territori i el que importa és escriure el millor que sàpiga.

En qualsevol cas caldria distingir entre escriure i publicar i tenir reconeixement. Abans mai no havia deslligat l’escriptura de l’afany per publicar el que escrivia, ara ho veig d’una altra manera. El mercat editorial ha canviat molt des que vaig començar fins a l’actualitat i no ser un professional de l’escriptura, sinó un escriptor que compagina i empra vuit o més hores en una altra professió, també canvia la perspectiva i la realitat com a literat.

Dels inicis poètics, passant pel dietari i el conte, a les últimes novel·les, posats a escollir, amb quin gènere et quedaries? Quin et fa sentir més còmode a l’hora d’expressar-te?

Des del principi ha estat la narrativa breu on m’he desenvolupat amb més desimboltura. Tots els gèneres que podríem enclavar entre la poesia i la novel·la són el meu territori. El conte literari ha estat el meu preferit, però a mesura que s’ha escolat el temps el dietari s’ha convertit en una opció còmoda i lliure que m’agrada força i on em sent molt més a gust per treballar. Des de fa una temporada m’he cansat d’inventar històries i personatges. Fins i tot m’ocorre en les lectures. He deixat bastant a part les novel·les i els contes i m’he abocat preferentment als dietaris, les biografies, la literatura fragmentària, l’epistolari o els assaigs. Hi ha moltes temporades que llegir històries m’avorreix, no me les acabe de creure.

En quina de les teues obres creus que has aconseguit posar de manifest amb major encert la teua perícia literària? O consideres que el millor encara està per vindre?

Ignore per quina raó hi ha obres que, usant-hi els mateixos elements que en una altra, tenen una redonor més perfecta que altres. De vegades espontàniament excel·leixes i d’altres, amb molt més treball, notes que no acabes d’arredonir. Un misteri. Allò que algú deia que és l’obra ben feta qui ve a buscar-te i no al contrari, de vegades és cert. He escrit més d’un centenar de contes, a més de novel·les curtes i llargues i dietaris. Soc responsable de tot, però dels 74 contes que he publicat, n’hi ha una vintena que consideraria més redons que no els altres i segurament no coincidirien amb els que els lectors consideren millors.

Pel que fa a la segona part de la pregunta, he de dir-te que, com a regla general, un escriptor ha de pensar que el millor que pot escriure encara està per vindre. Aquesta premissa és un dels esperons que cal conservar per continuar, un al·licient potser enganyós, però inevitable i imprescindible.

Ets un dels contistes valencians més destacats, no debades tens cinc reculls publicats i has guanyat premis importants com ara el Víctor Català i el Joaquim Ruyra. Et consideres un prosista de distàncies curtes? Per què?

L’estètica de la brevetat i les miniatures m’han interessat sempre. A més del meu temperament, és tracta també de capacitats específiques i d’una manera personal d’entendre el món i narrar-lo. Copsar les essències potser resulta més costós que deixar-te dur per les explicacions més llargues.

El conte contemporani és una forma literària autònoma amb característiques pròpies i tècniques diverses que intenta mostrar i reflexionar al voltant de les múltiples facetes de l’existència humana i ha fet una de les aportacions més originals de la narrativa en el segle XX. Un gènere viu i d’una versatilitat formal i tècnica que conforma una opció estètica enriquidora per a qualsevol literatura.

Creus que el conte té el reconeixement que és mereix dins del camp literari?

En l’actualitat, com ha estat quasi sempre, aquesta forma de literatura està de baixa. El domini quasi exclusiu de la novel·la —editorials, lectors, els mateixos escriptors— ha deixat en un segon pla tant els contes com els dietaris, i si no són assagístics, sinó narratius encara més. Només caldria donar una ullada als catàlegs de la majoria de les col·leccions editorials o comptabilitzar quants llibres de contes i dietaris s’hi inclouen.

I si veus el balanç dels premis, encara pitjor. Quants premis guanyen les obres d’aquests gèneres dins dels premis de narrativa? Molt pocs, poquíssims. Si hi ha novel·les, tret d’alguna escassa excepció, entre un llibre de contes o narrativa curta en el sentit més ampli, sempre guanyen les novel·les.

A què es deu aquesta consideració del conte com un gènere menor?

Encara hi ha molts lectors que identifiquen tot allò que és curt o fragmentari amb insignificant; confonen la concreció amb la simplicitat i la qualitat amb el nombre de pàgines, com si l’acte de creació en literatura fos una mercaderia venuda a pes. Deia Pere Calders: “Un cap gros no és necessàriament senyal d’una intel·ligència superior. A vegades, és ben al contrari. Amb els llibres, ocorre que un nombre més gran de ratlles o de pàgines no garanteixen elles soles, la bondat del material de lectura”.

Però la idea de la literatura a pes sense atendre la qualitat, només com a forma d’entreteniment, està imposant-se pertot arreu encoratjada per l’actitud de les editorials, que viuen pendents del mercat i han creat uns estímuls que prioritzen uns gèneres en detriment d’altres. A més, la societat sembla demanar novel·les i a poder ser de temes suposadament actuals, que estan en el carrer perquè convé o formen part d’una dinàmica extraliterària

Crec que hi ha encara un altre factor. La literatura curta sovint exigeix més atenció i més reflexió del lector, i això sembla que en l’actualitat no forma part de l’entreteniment general. Els grans formats criden més l’atenció, són més espectaculars i ho donen tot mastegat...

Avui dia, la gent que escriu es veu també impel·lida a actuar com a difusora i publicista dels seus llibres, una funció que va més enllà de la de simple creador de literatura. Com vius personalment aquesta segona etapa del procés que consisteix a donar a conèixer el llibre al públic en presentacions i actes diversos? T’hi impliques molt? La gaudeixes?

L’escriptor sap en quina societat viu i normalment es presta a sobrepassar les seues funcions i convertir-se en un escriptor-orquestra per contribuir a la divulgació màxima de la seua obra, a pesar de saber que hauria de ser l’editorial qui manegés el fils i portés la iniciativa i no al contrari. Siga d’una manera o una altra, contactar amb els possibles lectors, independentment de certes penúries descoratjadores bastant assumides, sol ser satisfactori.

Reconec que tinc sentiments contraris al respecte. Ser requerit pels actuals clubs de lectura és molt gratificant. Escoltar i veure com els lectors interpreten el que has escrit i contestar a les preguntes que suscita la teua obra, és una sensació molt satisfactòria.

Les presentacions, tanmateix, tenen una altra repercussió. La gent no sol haver llegit el llibre encara i potser la fórmula emprada és una mica encarcarada. Resulten necessàries i alhora semblen poc atractives. Si no tens un nom, només hi solen acudir els amics, els coneguts i algun familiar, i això, si no saps gestionar-ho, sol ser desmoralitzador. Amb tot, és un bon recurs per tenir una mica més de presència. L’anunci sol escampar-se per les xarxes socials o els mitjans de comunicació, i conformes una publicitat que si no ho feres no tindries de cap manera.

Què en penses, del paper de les editorials?

S’edita molt i llevat d’una primera embranzida –el que la té— sembla que l’únic llibre que té pes específic és el que s’acaba d’editar o acaba de guanyar algun premi. La immediatesa és un factor primordial per a algunes editorials. De fet, treballen el teu llibre mentre és una novetat, però en el moment que n’editen altres, desapareix del mapa i només existeix en la solapa perquè el seu nom forma part d’una col·lecció. Hi ha molts altres factors. El món editorial és complicat i no estic legitimat per donar lliçons empresarials, però són pocs els editors que porten el llibre a les fires per vendre’n els drets, que s’entesten a traduir-lo a altres llengües, que el tenen com un producte de qualitat pel qual han de lluitar i no com un gra més de l’arena de la platja particular.

L’altre dia, un company teu de professió dubtava que fora possible escriure a hores d’ara sense ser actiu en les xarxes socials? Parla’ns de la teua experiència al respecte.

Clar que es pot! Escriure és una cosa i una altra qüestió és la repercussió que pugues tenir socialment com a escriptor. Si el teu nom i les teues activitats formen part de les xarxes tot anirà potser millor, et coneix molta més gent. Açò, però, no significa una repercussió directa sobre la qualitat dels teus escrits.

Pel que fa a la meua experiència puc dir ben poc, estic totalment desconnectat de les xarxes socials i només hi mantinc un fil prim gràcies a l’activitat de Cristina, la meua dona. Soc conscient de la importància que actualment tenen, però jo no he estat capaç d’integrar-me en aquesta dinàmica. En reconec les virtuts, no hi estic tancat ni ho rebutge, però per a bé i per a mal estic fora de joc de manera voluntària i n’assumisc les conseqüències.

Creus que les obres d’autoria valenciana tenen reconeixement i una bona recepció a totes parts del territori catalanoparlant? En això, s’ha millorat en els darrers anys o s’ha empitjorat?

Caldria manejar estadístiques i estudis concrets i no conec les dades, però la meua impressió és categòricament que no en tenen prou. Aquesta opinió és més intuïtiva i producte de l’experiència personal que potser arrelada en la realitat actual, però és vàlida. No només jo, sinó altres companys amb qui converse, opinen el mateix. Quan he passejat per les llibreries de Barcelona, de Reus, de Girona o de Tarragona, no he vist llibres de les editorials valencianes. Algun autor valencià que publica en editorials catalanes encara pot ser, pocs, però una col·lecció o una presència de llibres publicats per editorials valencianes o de les Illes Balears, no. Al País Valencià sí que es troben els llibres publicats per les editorials catalanes més fortes, però també són escassíssimes les edicions balears.

El mateix passa amb les ressenyes, les antologies o els articles de les revistes literàries o periòdics. Resulta empobridora la pràctica inexistència d’estudis que abasten la literatura que es fa conjuntament en tots els territoris de llengua catalana. Continuem massa sovint fixant-nos en el nostre melic sense tenir en compte una visió general. Encara hi ha una tendència regionalista majoritària i sempre en contra de les parts més febles, però crec que ara s’escolten algunes veus i sensibilitats que superen allò que podrien dir la quota que havia regit en el millor dels casos.

Com veus la literatura catalana? Creus que el panorama és ara mateix encoratjador?

Jo veig un bon moment i bon nivell de la literatura feta en català. En tots els gèneres literaris hi ha escriptors i escriptores de molts diversos estils i de qualitat i, des d’aquest punt de vista, no puc més que estar content, és encoratjador. Tenim elements per a ser una societat normal i diversa des del punt de vista literari. Ara bé, el que veritablement falta és crítica, voluntat política, unitat lingüística i sobretot una societat que bregue per la llengua en tots els àmbits perquè abaste la normalitat absoluta. Encara estem lluny, però hauria de ser un dels objectius fonamentals i irrenunciable.

Caldria fer distincions i matisar entre els diferents territoris de parla catalana. La perspectiva d’un ciutadà valencià deu ser molt distinta a la d’un català o un illenc. Hi ha alguns intents en aquesta direcció d’unitat cultural i lingüística, però continuem massa aïllats, cadascú amb la seua torre d’ivori o almenys sense una presència social important.

Què ens falta, segons el teu punt de vista, d’imprescindible?

Seria imprescindible que les societats i els mitjans de comunicació botaren les fronteres administratives i enfortir-nos amb l’intercanvi i el sentiment de pertinença a una mateixa cultura literària i plural. Es parla de la cultura o literatura anglosaxona formada pels diferents estats que parlen anglès i ningú s’esvalota. Es dona el premi Cervantes a autors o autores sud-americans perquè formen part de la cultura de l’espanyol i tothom ho troba normal i, tanmateix, nosaltres encara estem dubtant a l’hora d’apostar amb convicció per la nostra unitat literària i cultural.

Ara, almenys des dels sectors on em bellugue hi veig una major acceptació i predisposició. L’AELC per exemple té aquest acostament com a premissa, l’Institut Ramon Llull, els departaments de política lingüística d’algunes universitats... Aquests intents i inicis s’han de plasmar socialment perquè puguen quallar almenys entre la majoria de la gent i açò és el més complicat perquè entrem en el terreny de la política i necessitaríem molts anys d’uns objectius ben clars. Caldria una major contundència a l’hora de fer efectives una sèrie de mesures per millorar la nostra cohesió i conscienciació social, amb l’estima i el reconeixement de la nostra cultura comuna. Potser algú em tatxarà d’ingenu o utòpic, tant se val.

Independentment de la llengua emprada, la literatura i les lletres en general s’han substituït per altres entreteniments. Estem davant d’un fenomen global que s’agreuja molt més en la literatura d’una llengua minoritzada.