Xesco Reverter: ‘Estats Units, els país de les contradiccions’, cròniques d’una era turbulenta

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Xesco Reverter
Xesco Reverter
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

«Van ser els primers a afirmar que tots els homes han estat creats iguals i els primers a negar-ho amb l’esclavitud. Van ser els primers a reconéixer el dret a la recerca de la felicitat, però encara avui no volen dotar-se ells mateixos d’un sistema públic de sanitat universal. Els EUA són la torxa de la llibertat il·luminant el camí d’entrada dels immigrants a Ellis Island i han construït el mur quilomètric aixecat a Rio Grande per impedir que entren. Certament, els americans no estan sols amb les seues contradiccions, quin país no en té? Però quan has construït els teus fonaments nacionals sobre valors universals i els fets no casen amb la teoria, tothom s’adona que t’has tacat» (Pròleg d’Antoni Bassas).

El periodista Xesco Reverter (Barcelona, 1978) ha tornat de Washington, on ha passat cinc anys com a corresponsal de TV3 als Estats Units, possiblement una de les etapes més convulses d’aquell país considerat el far de les llibertats individuals, de les llibertats «civilitzadores» del món. Però no ha estat així i ens ho conta ell mateix a La Veu dels Llibres, mentre es beu un café americà en tassa gran, perquè acaba de publicar un llibre, Estats Units, el país de les contradiccions, que és una radiografia perfecta d’aquest quinquenni on la política nord-americana s’ha mogut sacsejada a la velocitat de la llum. La piconadora Trump, la reversió pel Tribunal Suprem del dret a l’avortament, el tractament dels diferents, sobretot si són negres, la violència policial, l’inexistent sistema sanitari públic, el negoci de les armes, el canvi climàtic o les pressions de les companyies petrolieres perquè les energies fòssils continuen abastint els mercats són alguns dels grans temes que l’autor retrata a la perfecció.

Cinc anys als EUA i abans havies estat corresponsal al Regne Unit. Però la gran experiència ha estat aquest viatge de cinc anys als EUA, els anys més moguts de la recent història nord-americana, no?

Com a periodista, moltes vegades, si poguessis triar on ser enviat com a corresponsal, sempre ens agradaria anar a un lloc on passin coses. Perquè si ets corresponsal i t’envien a un país on passen poques coses, un lloc on et costi massa col·locar temes i que te’ls compri l’empresa matriu, estàs perdut. En aquest cas, jo he tingut molta sort, no pel país, els EUA són fantàstics, sinó per l’època que m’ha pertocat viure allí, perquè ha estat una de les etapes més turbulentes, més mogudes, de la història recent nord-americana. Jo crec que el paral·lelisme més pròxim seria cinquanta anys enrere, els anys seixanta, amb tota la lluita pels drets civils, la guerra del Vietnam, tot el que va passar en els anys seixanta i setanta amb Richard Nixon, una etapa molt rebolicada. Una mobilització tan gran als carrers, una presidència tan caòtica i, m’atreviria a dir també, perjudicial per al país, hauríem de remuntar-nos a aquella època. I, per tant, tenir la «fortuna» periodística d’anar a caure a un país just en aquesta època tan caòtica ha estat, no sé si es pot dir, un privilegi... o en tot cas una sort. Jo faig una comparança en el llibre com si t’hagués tocat la caiguda de l'URSS com a corresponsal a Moscou, o a quan va caure el mur de Berlín si estaves treballant a Alemanya. Són uns anys frenètics i apassionants des del punt de vista professional.

Ara Llibres (2022)

Iraq, Afganistan, Somàlia... em fa la sensació que els EUA arriben a un lloc per a exportar el seu concepte de civilització i de «llibertat»... peguen una puntada al rusc, se’n van i es queden les abelles volant rabioses al voltant del rusc. Els nadius es queden igual o pitjor que estaven. Quina és aquesta classe de política exterior dels nord-americans?

Jo crec que, malgrat això que dius, ells han aprés molt, després dels fiascos de l’Iraq i l’Afganistan. Jo crec que, abans d’implicar-se de nou en una altra guerra en un país com aquests, s’ho pensaran dues vegades. Han sortit molt escarmentats. És un país que no té memòria històrica, perquè després de com acabaren en la guerra del Vietnam tothom podia pensar que no serien capaços de cometre un error similar, envair un país que no els volgués i intentar sotmetre una població que no els vol.

En canvi ho han fet, tant a l’Iraq com a Afganistan. A Iraq, d’una forma absolutament atropellada i a Afganistan encara hi tenien un cert suport internacional... però el fet de desviar l’atenció i els recursos cap a l’Iraq... va provocar un fort desgast en la situació d’ocupació i en la reconstrucció afganesa. Jo crec que tot això ara ha canviat, però durant molts anys, els nord-americans tenien una visió naïf, el seu model de civilització era el bon model a seguir, el món havia d’enfilar-se pel seu propi bé cap on deien els Estats Units.

També és cert que, una vegada es produeix l’ensulsiada de l'URSS, el món es converteix en un món unipolar i ells cauen en l’error que això era la fi de la Història, que a partir d’aquell moment imperaria en tot el planeta la Pax Americana. Per tant, el seu model es podria exportar a tot arreu. Són tan forts, tan poderosos, tan influents... que tots els estats volien ser una mica com ells, que els semblava lògic que podien envair un altre país petit i això no els comportaria cap risc. I ja hem vist com ha acabat tot això, crec que han aprés la lliçó.

Amb els republicans, Donald Trump es converteix en un president aïllacionista que desactiva l’intervencionisme de Georges Bush i els neocons. Quant als demòcrates, també n’han sortit molt escaldats, tot i que ells no van ser els promotors de la guerra d’Iraq: van donar suport a l’operació i el mateix Barack Obama va continuar implicat fins a un moment en què va retirar les tropes, però li va costar molt, com ha passat a l’Afganistan. Ara, jo crec que a Joe Biden no li passa pel cap ficar-se en cap guerra encara que en tingués l’oportunitat.

Cap demòcrata ni cap general s’atreviria a implicar-se en una aventura similar. L’exemple l’estem veient ara a Ucraïna, on Washington manté un fort suport logístic, on estan liderant la contraofensiva de la forma que pot ser més efectiva, una ajuda indirecta molt més efectiva que repetir l’error d’una implicació directa amb les conseqüències que això pot tenir. No posen tropes sobre el terreny, però lideren la mobilització internacional per a fer costat a Kíiv. Així exerceixen un poder efectiu que no els perjudica tant en no estar-hi implicats, oficialment, de forma directa.

Que pot canviar en la política nord-americana, després de les eleccions legislatives del «Midterm», les últimes legislatives de novembre?

Coneixent a Trump, si haguessin guanyat de forma aclaparadora en les dues cambres legislatives podria haver-se donat el cas que l’administració nord-americana hagués retallat l’ajuda a Ucraïna i deixés sol el govern de Zelenski enfront de Putin i Moscou.

Parlem d’una aturada legislativa si els republicans haguessin tret un millor resultat?

Per al president Biden això hauria sigut un desastre, perquè tota la seua agenda reformista hauria quedat congelada. Tindríem un Congrés amb cara de gos i el país avançaria molt a poc a poc.

Fa vint o trenta anys aquest era un país de grans consensos, això no significava un daltabaix polític, el govern ho tenia, simplement, un poc més difícil, havien de pactar molt més i les reformes seguien endavant. Des de fa deu o quinze anys, qui perd les legislatives ja sap que el final del seu mandat està maleït, serà impossible pactar res. A Biden aquests resultats l'afecten, però no ha quedat desactivat, els republicans estan en l’extrema dreta, no hi ha un punt d’entesa possible. El seu objectiu era i és minar Joe Biden i obtenir així el poder presidencial total el 2024. Si això hagués passat, aquests dos anys haurien sigut un gran infern per a l’Administració Biden.

Trump és de nou candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà. Vist com està la situació... creus que Biden finalitzarà la presidència actual o el reemplaçarà la vicepresidenta Kamala Harris, abans d’hora? Renovarà Biden amb vuitanta tres anys?

Biden acabarà el mandat, segur. El que no tinc gens clar és que es presenti a la reelecció. Això ho sabrem al gener o el febrer de l’any vinent. Ara mateix és una pregunta oberta que, jo crec, no té clara ni ell mateix, dependrà de molts factors. Dependrà en quin moment es troba el país amb l’alta inflació o si econòmicament els EUA tornen a funcionar un poc millor per la conjuntura internacional... si els republicans s’extremen encara més ara que Trump torna a ser candidat a la presidència a través de les primàries –Caucus.

Dins del camp demòcrata, Biden podria tornar a presentar-se amb el mateix argument que en les eleccions passades: «Soc jo o els caos!» I crec que tindria opcions de guanyar i no només pel vot estrictament favorable, sinó per la por a Trump d’amplis sectors de la població nord-americana. Molts votarien Biden amb el nas tapat: «Preferim un president vell que un altre que pot tornar a incendiar el país!» Però en contra tindria la seua edat... I si es troba bé de salut aleshores.

En les primàries demòcrates es veurà. I aquí Kamala Harris també pot representar un paper clau, però la vicepresidenta és menys popular, és set o vuit punts menys popular que Biden... Ella no ho tindrà fàcil, podrien sorgir més candidats demòcrates a les primàries que li facin la competència. Ara cap demòcrata vol fer ombra al president... però si aquest es retira veurem què passa en funció de la situació en què es trobin ell i el país.

Parlem de l’assalt al Capitoli. Quan, des de la secció d’internacional, Nicolàs Valle et telefona et pregunta si ja saps què és el que ha passat a Washington. On estàs? Saps que ha passat al Capitoli?

Al principi no sabien si eren deu bojos o n’eren centenars com al final va ocórrer. Em vaig connectar al Twitter i a la ràdio per veure què passava, però les comunicacions no funcionaven gens bé. Era tot molt estressant. Jo tenia moltes ganes d’arribar al Capitoli. Una vegada vam arribar allà, la primera impressió va ser molt forta: en el carreró del costat de l’edifici hi havia tres o quatre cotxes de policia, amb els agents a dintre, tancats... i una turba trumpista al voltant cridant. Les forces de l’ordre estaven totalment reduïdes i no feien res perquè la massa de gent era molt gran i no s'atrevien a sortir. Era una situació impensable, la policia sempre té el poder i aquí es trobava totalment desactivada.

Avançàrem fins a arribar a les escalinates del Capitoli i vam començar a treballar envoltats de trumpistes que odien la premsa i, a més, si portaves la mascareta encara t’odiaven més. Ells són molt negacionistes. I en aquest panorama... havies d’entrevistar la gent, parlar amb la central a Barcelona, que no et fallés res... informar. Déu meu, el nivell d’adrenalina era inabastable!

Increïble!

Sí! En la primera línia la gentada intentava trencar les portes, però al darrere l’ambient era festiu, un ambient revolucionari. Si estaves a Tahrir, al Caire el febrer del 2011 notaves que el vent bufava a favor i que les masses aconseguirien el que voldrien, derrocar la dictadura. Aquí es respirava un ambient similar. Però a Washington, tota aquella gent estava enganyada i ells es pensaven que estaven salvant la democràcia, quan en realitat l’estaven minant.

Trump té encara un gran suport electoral...

Sí, i per moltes raons. Hi ha una gran part de la població que viu en «bombolles mediàtiques» i això fa que no els entri només que una versió dels fets. Abans una família conservadora nord-americana mirava l’informatiu de les sis del vespre de la CBS o de l’ABC News que oferien una visió estàndard de què passava al món i al país. A partir d’aquí els ciutadans configuraven la seua cosmovisió. Ara tota aquesta gent ha deixat de mirar això i només veuen FOX NEWS i determinades webs o canals que mantenen discursos molt radicals. Han perdut qualsevol referència amb una realitat objectiva. Si estàs tot el dia consumint això, al final t’ho creus.

Hi ha una segona part del món republicà que fa una anàlisi sobre el cost-benefici: «Jo soc un conservador de tota la vida, votar demòcrata em costa moltíssim i Trump m’assegura una victòria, malgrat no ser el meu candidat ideal»; això pensen els sectors conservadors més moderats.

Per als republicans, els demòcrates són els radicals, els comunistes, els que porten al país per un pedregar... Amb això molta fent fa un càlcul possibilista i els vota. I et diré una cosa que sorprén a tot el món: Trump s’expressa com la gent del carrer, parla com es parla al bar, diu el que pensa i tots l’entenen per a bé o per a mal. Allà sentir un candidat que, parlant, insulta o demonitza de forma brutal l’enemic polític agrada a amples sectors de la societat... i acaben premiant-lo. És un dels seus!

Trump és un element, però té una cara populista que et ven molt d’optimisme, et diu que tu formes part d’alguna cosa: «Si vas amb mi, les coses t’aniran molt bé». Et genera una forta contradicció interna i atrapa verbalment la gent.

Però la seua presidència va ser un caos absolut, no?

Sí, clarament. Però ell manté que la inflació estava controlada... i és fals, això no depenia d’ell. En la pandèmia, no hi havia qui s’aclarís, però ell diu que va posar fi a la COVID. L’administració no pogué fer-ho pitjor. Però Trump és molt hàbil!

En el pròleg del periodista Antoni Bassas s’hi assegura que el setanta per cent de les bases republicanes creuen fermament que els han furtat les eleccions.

Als EUA sempre hi ha hagut una forta desconfiança cap al poder. I l’expresident toca aquesta tecla. Només accedeixen a un tipus d’informacions que provenen, com t’he dit, d’empreses informatives molt tòxiques. I el relativisme polític i moral: el poder només diu mentides, tots els polítics són dolents, «Nosaltres no som professionals de la política!», diuen. Quan un està convençut que la Terra és plana, no hi ha res a fer!

Les armes... la segona esmena de la Constitució republicana. Déu és el pal de paller de la societat nord-americana i en l’entrevista que li fas al policia sobre aquest tema queda molt clar: Si Déu ens ha donat aquesta constitució en la qual les armes són per a defensar la família i els béns... qui som els homes per a contrariar-lo?

És la segona esmena de la constitució, la primera és el dret a la llibertat d’expressió i opinió. Està tan ben imbricat en la mentalitat nord-americana que resulta impossible eliminar les armes de la vida social. S’ha d’entendre aquesta segona esmena en el context de finals del segle XVIII en un país immens que encara es trobava lluitant contra els anglesos, on no hi havia policia ni ordre públic... van fer una esmena amb la mentalitat que hi havia en aquell moment.

Això avui és per a molts sectors de la població una part essencial de la seua identitat. Ara, per exemple, no hi ha cap demòcrata que digui que s’han d’eliminar les armes, és impossible fer-ho, el què diuen és que s’ha de regular la compra, la tinença i el seu ús.

Joe Biden, per exemple té un parell de pistoles a casa. Forma part de la seua «llibertat», quan la llibertat es converteix en un mot pervers. La idea general entre els seus defensors és que, si tots complim la llei, no hi haurà assassinats. Si hi ha elements criminals... és a ells a qui cal perseguir i llevar-los les armes. «No ens facen pagar a justos per pecadors.» El preu que paguen per gaudir de la seua llibertat són quaranta mil persones que moren, cada any, de forma violenta per les armes de curs legal.

La teua família va tenir una experiència personal molt dolenta. Una amiga de la teua filla s’ha quedat òrfena perquè el pare va matar la mare amb una arma que tenien a casa.

Si, va ser terrible. Ens passem el dia parlant de les armes i de les massacres en supermercats i instituts i, de sobte, coneixes de prop un cas similar. A Europa també hi ha violència masclista... però és que als EUA la violència masclista passa absolutament desapercebuda com per exemple l’assassinat d’una dona a mans del marit... no només es tracta de l’assassinat d’una víctima més per les armes, com si es tractés d’un tret en una gasolinera en un atracament, és violència masclista amb l’agreujant de tenir l’escopeta a casa. Molts problemes de parella acaben així. De vegades pensem que els assassinats passen en barris més pobres o en barris negres. Doncs, no, això és un tòpic. El cas del qual em parlaves va passar en el nostre barri, a Washington, que era un departament de classe mitjana alta, on mai t’esperes que passi una cosa així... i tan que passa! Era un matrimoni i la meua filla era molt amiga de la seva filla. Ell havia passat una depressió i va acabar assassinant la dona. Tenen les armes a l’abast. Ens vam quedar destrossats!

Al vostre barri també tenia la gent armes?

En general es tracta d’un tema privat. Si tu tens armes tampoc ho dius. A Washington, una ciutat molt progressista, entre molts sectors no està ben vist tenir armes... però molts en tenen i s’ho callen. A mi mai em van preguntar en cinc anys si tenia armes, però jo tampoc ho vaig preguntar a ningú. Crec que molta gent d’aquell barri no en tenien, però tampoc t’ho puc assegurar. D'aquesta parella de la qual et parlava jo no hagués pensat mai que en tenien, però en tenien, és clar.

Hi ha un capítol al teu llibre en què contes que una dona fa vint-i-cinc anys que resa a la porta d’una clínica avortista per protestar contra l’avortament.

Als EUA es donen situacions molt extremes, situacions que aquí a Europa no es donen. Tenen una fe immensa, són molt religiosos i amb conceptes molt estrictes i conservadors. Abans que el Tribunal Suprem tombés la llei d’avortament, ells estaven convençuts que això passaria perquè Déu està al darrere d’aquest moviment antiavortista i ells estan convençuts que els seus esforços tindran recompensa. I ho fan amb una fe que mou muntanyes.

Treballen com les formigues, convencen alguns diputats locals perquè aproven lleis antiavortistes, aconsegueixen que l’Assemblea de Wisconsin aprovi una llei similar... i la seva feina va fent camí i, de vegades, dona els seus fruits, com ara amb el Tribunal Suprem. Trump va aconseguir col·locar tres jutges conservadors que, a més, volia que fossin antiavortistes i ens ha dut a aquest resultat constitucional. En les bases republicanes, hi ha gent que només vota en clau antiavortista. I en el Suprem els jutges són magistrats per a tota la vida, fins que es moren.

Mentre l’esquerra està en els grans temes, la dreta és més maquiavèl·lica als EUA i sempre està buscant la manera d’aconseguir majories que li faciliten treure lleis i temes que els afavoreixin des de les altures judicials... i d'altres. Els jutges abans havien de passar pel Senat i havien de ser aprovats per molts senadors, més de setanta, i això implicava grans consensos. Ara amb el vot afirmatiu de cinquanta diputats, la presidència tria i col·loca un magistrat que només atén als interessos partidistes del sector a què representa.

Comencen per l’avortament i podrien continuar amb el matrimoni homosexual o la planificació familiar, els mètodes anticonceptius... No creus?

Sí, exacte. Ells es troben empoderats amb la sentència del Tribunal Suprem. Aquesta victòria hagués estat impossible només fa quinze anys i, ara, això ha passat. Si ho han aconseguit... també podrien tenir èxit en situacions similars, en altres assumptes. El magistrat que va redactar la sentència ja va dir que estarien oberts a modificar altres lleis considerades morals o ètiques. Fa uns anys semblava una bogeria el què que ha passat ara amb l’avortament... i ha passat.

També podríem veure situacions anàlogues que ens facin tirar les mans al cap. Més del seixanta per cent del país volia mantenir l’avortament tal com estava, però els jutges triats per l’expresident han fet la seua feina contra el govern actual. És una minoria que arriba a imposar-se de manera natural! El Suprem era l’organisme menys polititzat de la nació i ara això ja no és així.

El país dels blancs, el país dels negres, a dintre dels EUA. Segle XXI

Xoca molt, sí. En tots els índexs de pobresa, sanitat, de sobrepés, d’educació, de tot, sempre els negres son la població més perjudicada, la raça que va sempre molt per davant de la primera, la blanca. S’ha acabat tota classe de discriminació i d’esclavatge, però continuen sent ciutadans de segona. Mira la violència policial, hi ha com un substrat racista que subsisteix en la mentalitat de molta gent.

Va arribar la COVID... De quins en morien més? Doncs, dels negres. Ara per exemple, quins són els pobles o barris on els republicans retallen les fronteres per a obtenir un electorat a la seua mida: d’ells, dels negres. A Alabama són el vint-i-cinc per cent de la població i només tenen el deu per cent dels escons. I ara han fet una nova modificació de les fronteres en circumscripcions electorals noves i encara en tindran menys a l’hora de votar. Tot és legal, però sempre acaben sent els més putejats, els més maltractats...

Als EUA, un home no és un vot?

Si, un home sí que és un vot, però depèn de la circumscripció electoral. Per exemple, un vot a Lleida no val el mateix que un vot a Barcelona... perquè està la llei D'Hondt que compensa i tot allò. En un lloc hi ha més gent que en un altre... Als EUA com que hi ha tanta immigració interior es fa necessari canviar les fronteres de cada districte electoral... i això ho aprofita la classe dominant. En una ciutat hi havia molta gent i ara n’hi ha poca, tampoc té sentit deixar les fronteres dels districtes inamovibles... però això té una cara B. I és aquesta la perversió contra les minories, contra els negres, que no voten majoritàriament republicà.

El partit que governa un estat modifica la frontera allà on li convé... sempre buscant el rèdit electoral que li és més favorable. Imagina’t que a Barcelona manés el PSC i en els barris on mantingués una clara majoria li afegís part dels districtes més conservadors dels voltants al districte que dominen... i així continuarien obtenint la majoria, neutralitzant totalment els districtes conservadors. És només un exemple! Cada persona té un vot, però en funció d’on visques el teu vot quasi no val res. Qui són els que més avorten? Les donen negres, perquè són les que tenen més fills i a més són més pobres. Quines zones són les més contaminades: els barris negres, i així tot! És trist, però és així. Són coses que només passen als Estats Units.

En el teu llibre hi ha entrevistes com la d’aquella parella que viu en una rulot. Guanyen molts diners viatjant gràcies al negoci del petroli. I la d’aquell policia que hipoteca la casa per poder ser assistit en un hospital. És dur i molt cinematogràfic...

Si, és un país de pel·lícula... i passen aquestes coses.

És tan difícil d’establir una sanitat pública? És tan difícil d’entendre?

Sí, ho entenen però, com que hi ha una resistència al poder, a l’Estat i a tot el que signifiqui imposició, que el Govern t’imposi a tu un sistema sanitari universal ho interpreten com una falta de llibertat. Et sona? «Si m’he de morir arruïnat em moro, però moriré lliure». És kafkià, però ho veuen així. I els negres i els pobres ho pateixen més que ningú.

Recordo una família amb una filla que tenia una malaltia rara. Als seixanta anys, la mare va patir un càncer i tot, també la casa, ho van haver d’hipotecat per pagar els metges. El pare, que tenia més de setanta anys, no podia deixar de treballar perquè havia de pagar tot el que devia als hospitals. Les asseguradores com que estaven ja malalts no els volien assegurar. Un desastre, un sistema molt cruel. Mentre no et passi res... tot anirà bé. Però, ai... si et poses malalt... però seràs «lliure»!, (diu Reverter amb ironia).

Detecteu l’animadversió contra els periodistes i la premsa?

Joe Biden havia estat senador i, fa uns anys, no es cansa de repetir, després d’una sessió podia anar a dinar o a fer-se un café amb un senador republicà. La polarització provocada per Trump ha generat un odi cap al contrari molt gran i preocupant. En el debat del Senat anava tot per l’aire, però podies després anar-te’n a dinar amb l’adversari. Ara això ja no passa! Ha desaparegut la cordialitat, ja no s’entenen fora de la crispació del debat polític.
El debat entre les dues Amèriques es veu com una amenaça, ja no existeix.

A mi em recorda una mica la polarització que es vivia a Catalunya allà pel 2017 amb el Procés. A Catalunya tot està ara més tranquil, als EUA això continua passant. Molts pensen que vindrà un demòcrata i convertirà els EUA en un país comunista... i un demòcrata té una por terrible que vingui un republicà i que el faci anar a missa cada dia o que els llevi tots els drets civils de què gaudeixen. Viuen sempre angoixats. I hi ha polítics i mitjans que alimenten dia a dia la bèstia.

No ets molt optimista amb el futur dels EUA...

Sí, cada vegada menys. S’han trencat tots els ponts. Difícilment pots construir un país en un nivell de tensió i polarització tan grans. Si Trump en perdre hagués reconegut la derrota tot això de què estem parlant no hagués passat. Imagina’t Vox amb la força de la meitat dels diputats. Per mot que s’intentés moderar la seva acció diària resultaria impossible. La meitat de la població se’l creu, a Trump, i això ho complica tot.

Joe Biden està bé de salut? Com que s’equivoca i erra contínuament... o és només un home despistat?

Jo crec que és una mica de tot el que et diré: ell està bé, respon bé, sap de què parla: et parla de la inflació, de la guerra d’Ucraïna, et parla de les beques dels estudiants, ell té coneixement profund de moltes coses i s’adona de tot. No considero que sigui un home senil, ara mateix. Dit això, és un home que aquest 20 de novembre ha complit vuitanta anys i, que si guanya un segon mandat, en tindria vuitanta-dos. És un home que tota la vida ha fet lapsus, tota la vida s’ha entrebancat, de petit va ser tartamut, la retòrica mai ha sigut el seu fort. És un home que tota la vida ha fet planxes i quan ens fem grans tots els defectes que tenim s’accentuen. Sempre ha sigut procliu a aquestes ficades de pota, també és cert que tots aquests vídeos que circulen estan trets de context. Per a comprendre-ho hauríem d’haver estat a aquell míting i veure què és el que passava allà, i no un tros de vídeo de deu segons. Així tots podríem ser una mica menys ximples. Però el cas és que si hi ha molta gent que creu que no està bé, encara que no sigui cert, és un problema evident. Si el país creu que ets massa vell... no tens remei.

Trump només té quatre anys menys... i a la vista de tots no aparenta ser un home vell. Lula da Silva té dos anys menys que ell... i mira. Podria Biden renovar i ser de nou president? Jo crec que sí! Cada matí fa esport, va en bicicleta... En fi, el temps dirà.

Biden va guanyar, per tant en les primàries els demòcrates van encertar?

Sí. Possiblement un altre no ho hagués aconseguit. No ho sabrem mai, però ells ho saben.

Com a antic corresponsal del Regne Unit t’has perdut el Brexit, la mort de la reina i a Catalunya el Procés. I ara què és el que faràs?

He tornat, de moment estic aterrant, treballo cada dia a la secció d’internacional com feia fa anys. Ja veurem. Les filles tenen dotze i catorze anys, volíem que fossin d’ací i no nord-americanes. Ja són americanes, però volíem que no ho fossin del tot. Era important per nosaltres que l’adolescència, una etapa important per les amistats i tot això, la passessin a casa. El que sí que penso és que, d'aquí a uns anys, tindré de segur ganes de tornar a marxar fora com a corresponsal. A mi m’agrada la política internacional de qualsevol lloc del planeta, la idea és passar aquí uns anys i després, si puc, marxar de nou.

El corresponsal arriba amb l’olfacte informatiu verge, fresc.

Sí, és veritat. Sempre ho veus amb uns ulls nous. El què arriba ho veu tot de nou. També hi ha obstacles, has de fer un gran esforç per entendre el món al qual arribes... i l’has de comprendre.


En el llibre, Xesco Reverter ens fa un últim regal, els titulars d’algunes de les cròniques que va enviar només fa uns mesos. Hi ha setmanes en què les dades fan vertigen. «Només un exemple de titulars de cròniques que vaig enviar a finals del novembre del 2021 i que tenien totes el mateix denominador comú»:

«Absolt un adolescent conservador que va matar amb un fusell semiautomàtic dos manifestants durant les protestes per la mort de George Floyd a Wisconsin»

«Declaren culpables d’assassinat tres blancs que van perseguir i matar a trets un veí negre que feia fúting a Geòrgia»

«L’actor Alec Baldwin assegura en una entrevista que no sabia que la pistola que va matar la seua directora de fotografia portava bales reals»

«Un estudiant de quinze anys de Michigan abat al seu institut quatre companys amb una pistola que li havien regalat els seus pares»

«Washington DC superarà els dos-cents morts aquest any per armes de foc»

A El laberinto de la soledad, Octavio Paz compara hàbilment la forma de ser dels seus compatriotes mexicans amb la dels nord-americans:

«Ells són crèduls i nosaltres creients; s’estimen els contes de fades i les històries policíaques i nosaltres els mites i les llegendes. Ens emborratxem per confessar-nos, ells per oblidar. Són optimistes, nosaltres nihilistes; som desconfiats, ells oberts. Els nord-americans volen comprendre, nosaltres contemplar; són actius, nosaltres quietistes.»