Ricard Mirabete m’espera un matí de dijous a l’estació d’autobusos de Vic. Som a la tardor. Abans d’anar a casa seva aprofitem per caminar per la Plaça Major i els carrerons més emblemàtics de la vila vella i el call jueu. La boira encara trigarà una estona a marxar i embolcalla la ciutat donant-li un to romàntic. Camina i parla, content de rescatar la memòria dels edificis principals, la identitat dels seus primers propietaris, la sort d’uns i altres.

Mirabete és fill del barri de Sants de Barcelona, però fa uns quinze anys que passa llargues temporades a Vic, fins que s’hi ha traslladat definitivament. Li agrada conèixer els racons més amagats, del nucli als ravals, i deixar-se perdre pels camins que a tocar de casa el posen en contacte amb el silenci i la natura.

És poeta, filòleg i crític literari. Ha publicat nou llibres de poesia des que als 28 anys li atorgaren el premi Amadeu Oller. És un poeta inquiet en recerca constant, li ha interessat tant la producció artística com l’anàlisi i la reflexió. És un crític literari exigent que ha donat a conèixer el bo i millor de la producció poètica contemporània en llengua catalana en espais com la llibreria La Impossible de Barcelona, per on han passat poetes d’arreu del territori. Ha publicat articles en revistes i diaris com Benzina, El Punt Avui, Reduccions, Poetari i, recentment, a Mirmanda del Rosselló. La seva tasca de poeta, crític i divulgador l’ha desenvolupat junt amb la docència.

Des del 2015 manté un fort lligam amb el País Valencià, mitjançant l’editorial 3i4 i els premis Octubre, a causa del seu interès per les propostes poètiques dels autors i de les autores valencianes i per la tasca d’estudi que es porta a terme des de les universitats i editorials valencianes.

Quan començaves a escriure tenies dues aficions molt marcades, la música i la poesia. Pertanyies a un grup musical, com a lletrista i bateria. Què n’has tret de la música que hagi nodrit la teva poesia?

La música que escoltava, i que segueixo escoltant avui dia, forma part del meu imaginari. M’interessen totes les disciplines artístiques, les humanitats, i em nodreixo de totes elles, però especialment amb la música tinc un vincle molt estret, emocional i de coneixement. Escoltant grups com Radio Futura o Los Enemigos, o artistes internacionals com Bob Dylan o Lou Reed, que tenen un grapat de bones cançons, he pogut constatar que hi ha lletres que bé podrien ser llegides com a poemes. Reforça aquesta afirmació el fet que Bob Dylan rebés el Premi Nobel de Literatura. Les seves lletres tenen una qualitat literària molt remarcable. Dylan parteix de la generació Beat, la de Kerouac, Ginsberg o Snyder, qui ha estat traduït al català per part de José Luis Regojo i Jaume Subirana, i té una càrrega espiritual molt forta.

Per exemple, Santiago Auserón de Radio Futura, que és el meu grup de capçalera, és un estudiós de la història de la música i de la filosofia.

El que em van ensenyar Bob Dylan i Santiago Auserón és que havíem de deixar que les nostres creacions es contaminessin d’altres veus, d’altres gèneres o d’altres realitats artístiques. No es tracta que un poeta només parli de poesia, o que només llegeixi poesia: ha d’abeurar-se d’altres fonts i si són d’un altre gènere artístic o literari, encara millor.

Com a estudiant de Filologia catalana ja gaudia de la poesia dels trobadors, i també de la dels autors i autores actuals, però també de la poesia que s’ha escrit en altres llengües com ara la francesa, l’alemanya, la portuguesa o la russa.

Aquesta relació amb les altres arts és un dels eixos que es manté al llarg de tota la teva obra i que ha anat cap a una destil·lació del procés de creació i de l’objecte artístic. Quins han estat els teus interlocutors en el camp de la literatura?

La meva principal motivació a l’hora de decidir-me per l’escriptura va ser la lectura dels postsimbolistes. M’agradava molt el simbolisme de Baudelaire o de Rimbaud, i després em vaig interessar especialment pel postsimbolisme de Foix, Riba i Rosselló-Pòrcel.

Aquest autors em van obrir la ment i em van animar a escriure. Recordo que Radio Futura va traduir i adaptar un poema d’Edgar Allan Poe, Annabel Lee. El postsimbolisme defensava aquesta comunió entre forma i fons que veiem tan present en la música. M’agrada conjuminar l’emoció sonora de la música amb l’emoció poètica. La relació entre fons i forma es tradueix en paraula i so.

Penso en Gilles Deleuze, un filòsof que m’ha interessat molt, que defensa l’acte creatiu com un rittornello, com la tornada d’una cançó que es repeteix però que en cada estrofa pot portar-te a un lloc diferent. Aquesta fórmula et permet interioritzar un pensament, o donar-te pau, o proporcionar-te un gaudi existencial. L’art no és cap consol, però ens fa la vida més lluminosa i més digna, perquè ens converteix en persones més sensibles i, per tant, més humanes.

La filosofia és molt present en els teus llibres, el món físic, el món virtual, el llenguatge, l’ètica i la política.

Sí, és així. Recordo que ja durant la carrera totes les assignatures optatives que triava eren de filosofia. La filosofia t’estimula a pensar, a ser crític, t’ensenya a analitzar els discursos, t’obre els ulls. Et fa veure els matisos de la frase més simple, els pressupòsits que s’hi amaguen. Hem de ser conscients que cada afirmació que fem té una implicació política i que suposa una certa visió del món. Ho hem de tenir molt en compte quan escrivim. Defenso un espai comú on puguem dialogar i entendre’ns perquè crec que els éssers humans com estem millor és vivint en comunitat. Però hem de revisar què volen dir conceptes com comunitat, col·lectivitat, bé comú. Si faig servir la filosofia o l’art, o altres camps de les humanitats, és per donar perspectiva a problemes que ens afecten en el dia a dia i la literatura, en particular, ens permet acostar-nos els uns als altres i compartir no només un imaginari sinó uns referents vitals, per tal que no ens sentim aïllats.

Els teus primers llibres fan referència a l’espai urbà, Última ronda, Les ciutats ocasionals a Barcelona, o Radar, a la ciutat de Vic. Tens també un llibre a quatre mans amb David Caño, De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna).

Des dels inicis del meu procés creatiu hi ha una fascinació per les ciutats, potser és la meva fascinació principal. M’agrada molt passejar per les ciutats, viure-les, caminar badant i conèixer racons que l’altra gent no vol veure. És l’espai on hem viscut la majoria de nosaltres en els darrers cent anys. Les condicions en què es troben els nostres barris, les nostres places i carrers, els nostres habitatges, són alhora les nostres condicions de vida. És un espai desnaturalitzat, com també ho és el llenguatge. Un espai que hem creat i que hem de procurar humanitzar, perquè pot ser un espai tòxic per a la vida humana, ja sigui per la contaminació, les barreres arquitectòniques, les desigualtats socials. A Nuclear surto de l’espai urbà. En aquest llibre hi és molt present la Cerdanya. Reflexiono des de l’espai natural i la ruralitat, encara que sovint la gent que viu als pobles tenen els mateixos hàbits i les mateixes vivències que la gent de la ciutat. Hem de pensar-hi.

Retrates el bo i el dolent de les ciutats, però et fixes en les parts més canalles, més fosques. Hi passeges de nit, els personatges són marginals, hi ha una certa estètica romàntica. En l’aforisme LXI de Radar, dius «Hi ha heroisme en posar-se dempeus. En transfigurar-se en home acarat al terror».

Això ve del simbolisme. Amb Baudelaire i Les flors del mal, vaig aprendre que es podia crear bellesa per mitjà d’allò sòrdid. Va suposar un repte que em permetia fugir dels tòpics. Havia d’entrar a la realitat més crua i transformar-la en alguna cosa bonica, o humana, o amb força emotiva. A més, els personatges de la ciutat han de ser marginals perquè aquesta és la gent que viu el carrer. A Les ciutats ocasionals hi trobem drapaires, prostitutes, persones sense llar, alcohòlics, gent que viu al carrer perquè no té on viure o perquè si en té, no reuneix un mínim de condicions per estar-s’hi. Aquesta gent té una vida difícil. M’agrada fixar-me en l’espai i com aquest ens afecta emocionalment.

Però la referència directa cada vegada és més vaga.

En el temps que escrivia La gran baixada, on hi ha algunes referències amagades a la ciutat de Terrassa, en la qual vaig viure tres anys, del 2000 al 2003, tenia molt present la poesia de Joan Brossa. No m’agrada el realisme explícit, no m’interessa que l’art sigui una reproducció de la realitat, sinó un espai de referents compartits en una ment comuna. Al començament les referències són més explícites, però ja a La gran baixada, i a mesura que vaig avançant, els meus llibres se situen en un espai de pensament, un lloc de trobada de referències culturals, on filosofia, literatura, fotografia, cinema, pintura, música, conformen un espai trenat amb l’espai físic.

La ciutat interior

Omplo el vas de silencis absoluts
quan la pluja remulla el pas d’un llamp
que travessa, amb el gest d’una inquietud
més veraç que la llum que crema el camp, 

la trista estança de l’enyor obscur. 
Absort, ressegueixo la petja blava 
dels camins enrunats a prop del mur
de la meva llar on, quiet, reposava. 

I faig del foc interior la cremor
que apaivaga el neguit de ser enigma
d’una pluja, d’un cel, d’una remor
que pobla l’ànima de por i estigma

La gran baixada (Emboscall Editorial, Vic 2004)
 

Podríem dir que hi ha una diferència formal i de fons, dels llibres que hem esmentat als darrers, Cel estàtic d’elevadors, Esdeveniment i La desaparició? Potser Nuclear fa de frontissa?

En els meus llibres hi ha sempre una recerca formal. Al principi assajo moltes formes perquè és una etapa d’aprenentatge. Hi trobareu poemes amb estrofisme, poemes llargs, d’altres curts. Hi ha molta rima, però per guanyar en musicalitat i en imatgeria. Em centro en l’experiència i la vivència a la ciutat. Després, me’n deslliuro i passo a un tipus de poesia que el postsimbolisme anomenava poesia pura –deslligada del jo, del tu, de la realitat. A Nuclear surto a l’espai obert i, tot seguit, vaig cap a un espai desvinculat d’un lloc concret, del jo que parla, desvinculat de qui escriu i de qui llegeix. El lector rep el missatge i en pot fer diferents lectures. És un enginy, un missatge anònim que has de descobrir, interpretar i fer-te’l teu. A La desaparició, hi ha una provocació constant, quan llegim hem de pensar si hi estem d’acord o no. És sa i és el que ha de fer la filosofia i la poesia, perquè la filosofia que jo defenso és la de combat. Em refereixo, per exemple, a la filosofia de Deleuze, d’Alan Badiou i de Michel Foucault, és a dir, la filosofia que qüestiona.

El poeta ofereix un seguit de paraules col·locades en una determinada seqüència. Per exemple, Brossa buscava produir un estranyament i que el lector hagués d’espavilar-se per buscar-ne el sentit i entrar en un altre estat. Per això és molt important que el poema et transporti a una atmosfera especial, a un estat anímic. Això s’ha fet en el bon cinema. Avui només ho podem veure en algunes peces de cinema d’autor. Estic pensant, per exemple, en l’Albert Serra. Aquest procés es va destil·lant en els darrers llibres.

Cada cop ets més exigent amb el lector?

El que vol el lector de poesia és reflexió, conèixer-se a si mateix, qüestionar-se les coses. Allò tòpic que proclama que tot està escrit, no és cert, queda gairebé tot per escriure, perquè la nostra vida individual és irrepetible. Ningú acumula les mateixes vivències, pensaments i emocions que una altra persona. Si algú vol fer aquest camí ningú li pot avançar què hi trobarà. El que està escrit són els tòpics.

Avui dia, als mitjans i a les xarxes socials, hi ha molta gent que parla de coses de les quals no sap prou, o gens. Hem de buscar continguts amb valor, que també n’hi ha.

Em fas pensar en José Luís Sampedro quan deia que era necessari educar en el pensament crític i conscient, que avui dia no hi ha opinió pública sinó opinió mediàtica.

Actualment hem aconseguit uns nivells de coneixement molt elevats. Tothom hi té accés de manera gratuïta i directa. Podem trobar de tot a les biblioteques, als enllaços d’internet. Molta gent, però, escull l’entreteniment que fa passar el temps i dona una satisfacció immediata. No és que hagis d’estar tot el dia llegint, s’ha de viure i llegir i fer moltes altres coses, però ser només consumidor d’entreteniment és una llàstima. També pots gaudir fent una cosa de profit. En aquest sentit, és molt important la noció d’esdeveniment. En l’esdeveniment es produeix alguna cosa compartida. Quan ens reunim fem coses, passen coses. Els actes culturals són una oportunitat de ser un altre cop comunitat. Fixem-nos que no estem millorant personalment, cada vegada som més tristos, estem més enfadats i preocupats.

Hi ha uns versos d’Esdeveniment que diuen: «abrigar-nos el fred de dins amb el de fora» o «Del captiveri ningú no en dona fe».

El que vull és construir un món que sigui habitable. Fa cent anys, la vida es feia al carrer. La gent se saludava, parlaven, s’havien de posar d’acord per fer les coses, l’espai els agombolava. Ara estem més desemparats perquè canviem de barri, de feina. No ens ho posen gens fàcil.

La veu poètica que parla a la teva poesia és la d’un ésser que té la tècnica encastada al cos. A Cel estàtic d’elevadors, dius: «cintes d’intel·ligència artificial/ vetes que premen els buits saborosos/ i fils de l’ombra de la nit animal».

Sí, el jo metabolitza tot el que rep de l’exterior. Som com un radar que capta els senyals i que n’emet. Per això hem d’estar atents. Víctor Obiols, poeta i crític literari, va dir al seu espai de crítica literària a l’Ara que jo havia creat la figura del poeta-radar. He volgut buscar elements de la realitat actual que ens afecten. No tornarem a una vida sense màquines, han vingut per quedar-se. El que està en perill és l’espècie humana.

Aquella veu recorda
els noms que van morir.

Llengua del traç
Aspror.

AUTOR escriu ficció.

LECTOR s’empassa la llengua.

Tots dos -equidistants-
entre la pèrdua i l’ignot.

El temps imaginari del naixement.

Recorda

(Esdeveniment, Edicions 3i4, València 2017)

L’escriptor mai està sol, el seu és sempre un acte de comunicació. El jo és un enforcall?

És el que permet que el pensament flueixi. L’acte d’escriptura és un acte de parla, quan l’escriptor escriu, parla amb algú altre. Si no hi hagués hagut col·lectivitat, no s’hauria desenvolupat la parla i, per tant, el pensament. L’art és un acte de parla i el missatge és com un barret que cadascú pot fer servir i a cadascú l’hi veuràs de manera diferent.

A banda de la teva tasca com a poeta, també has fet crítica literària. De fet, vas començar fent crítica musical.

La crítica literària va sorgir com a continuació de la crítica musical. Vaig començar l’any 1996 a L’Informatiu de Sants. Publicava articles al suplement de música del diari Avui, al Rock & Clàssic d’aquells anys 90. Després em van fitxar a la revista Benzina. Feia crítica musical i entrevistes. Però la meva afició a la poesia era molt intensa i vaig proposar al director si podia fer crítiques de poesia. En publicàvem dues cada mes, d’una pàgina. Això va ser una novetat en una revista de caire general que parlava de música, de teatre, de fotografia, d’art. Vaig veure que la crítica és una feina exigent, que has de parlar d’un llibre que s’acaba de publicar, fer-ne una anàlisi sense tenir bibliografia, sense que ningú no n’hagi parlat abans. El crític ha de tenir recursos com a lector. La crítica ha de ser rigorosa, analítica i ha de comptar amb una gran dosi de treball deductiu.

També has escrit per a El Punt Avui, Nuvol…

I per a la revista Poetari. M’agrada fer de la crítica un acte de creació, que tingui un valor. He parlat sempre de llibres que m’havien agradat. Perdre el temps parlant d’un llibre que no t’ha agradat, no cal, i a més és bo utilitzar l’espai als mitjans per la difusió d’obres destacables.

Es fa bona crítica?

Se’n fa poca. Es fa molta ressenya, però crítica literària, poca. Hi ha ressenyes que només busquen fer publicitat de llibres, d’altres vegades hi pesa molt l’autor o autora de la ressenya. El crític ha de procurar no projectar-se, ha de parlar del llibre. Analitzar un llibre de poesia no és feina fàcil. Si vols parlar del que penses sobre la vida i la literatura, has de dedicar-te a l’assaig.

En aquest sentit, recomano als lectors la lectura de l’article que has publicat enguany a la revista Mirmanda, del Rosselló, on dius coses com: «La intenció d’aquesta proposta poètica és que la creació del discurs poètic faci real l’experiència lingüística escrita.» o «Allò artístic o propi del món de l’art no pot estar desvinculat de l’esdeveniment creatiu, per exemple, de l’objecte connotat pel misteri, pel sagrat, com tampoc és aliè a la política.»

Sí, em va fer goig col·laborar a Mirmanda amb el text «Poètica de l’esdeveniment». Estic molt content d’aquest article.

Per acabar, et vull preguntar pel teu vincle amb el País Valencià.

Des del 2015 he format part del jurat dels premis Octubre. Enguany no n’he format part, però. L’editorial 3i4 va publicar el meu llibre Esdeveniment, al 2017. En aquell moment, els editors eren la Laia Climent i el Lluís Miró, i em van proposar de col·laborar amb l’editorial. A més, he estat sempre molt atent a tot el que passa al País Valencià, ja que els autors són molt actius, junt amb les universitats, tant en la publicació de llibres de creació literària com d’estudis. Penso en revistes com ara Caràcters, Afers i L’Espill, per exemple. Hi ha poetes i narradors de gran qualitat.

Ricard Mirabete m’acomiada a l’estació d’autobusos de Vic, havent dinat en un petit restaurant del centre. Aviat canviarà d’escenari, l’esperen els seus alumnes. La vida és un trànsit. La conversa ha estat agradable i engrescadora. «L’univers és un animal majestuós/ que busca un destí i troba una mà./ Un oasi inabastable de pols, l’univers?/ Un desert entre els dits? no./ Una mà.» La mà d’en Ricard Mirabete no para d’escriure, es pregunta si «és llei de l’Art deixar de significar? / ara és un document sense subjecte ni objecte.» De fora estant, em saluda amb la mà.