Un home de posat afable m’espera a l’entrada de carruatges del Palau de Savassona, la seu de l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda de Barcelona, és l’Enric Umbert-Rexach. Penso que ha escollit un lloc que li escau, atès que l’Ateneu va ser promogut per humanistes, gent de ciències i de lletres, gent de pensament, preocupades per l’estudi i la divulgació de la cultura, i aquest continua sent el seu objectiu. Enric Umbert-Rexach té estudis de matemàtiques i al mateix temps, és poeta, novel·lista i crític literari, cofundador i ànima de Tornaveu-Poètic, un espai en l’univers virtual dedicat a la difusió de la creació poètica.

Ens dirigim a les sales, annexes al bar, que estan a la primera planta, envoltant el pati interior. Busquem un lloc tranquil per poder enregistrar l’entrevista. Bonhomiós i bon conversador, auguro que serà interessant i engrescadora. Finalment ocupem una taula de la sala de jocs, a l’extrem de la qual, dues persones juguen una partida d’escacs. Procurem mantenir un to de veu baix per tal de no distreure la seva atenció.

El motiu de la trobada és la celebració de l’edició de la vídeo-lectura nº 100 de Tornaveu-Poètic.

És obligat començar explicant què és Tornaveu-Poètic. La paraula ens fa pensar que és alguna cosa més que una biblioteca.

Així és, la paraula Tornaveu es refereix al lloc on, als teatres, s’amaga l’apuntador. Representa un recolzament, una empenta a la veu. El que pretenem és contribuir que les obres dels poetes siguin més conegudes, llegides i escoltades.

La gènesi va ser atzarosa. Fa un parell d’anys, estava fent una ressenya d’un llibre de Manuel Forcano. La meva amiga, actriu, cantant i rapsoda, Txell Sota, em va proposar acompanyar la ressenya amb una vídeo-lectura que ella havia fet amb un amic seu. Vaig trobar la idea magnífica i vaig enviar la ressenya a la revista Núvol. Va funcionar molt bé. A la propera ressenya, vaig ser jo qui va demanar a la Txell de fer-ne una altra, [de vídeo-lectura,] que hi poses la veu, fent jo el muntatge de les imatges. A poc a poc, vam anar fent i ja veus, estem a punt d’arribar a les 100 vídeo-lectures.

A mesura que ha passat el temps, el projecte s’ha anat ampliant.

Exacte, d’inici les vídeo-lectures acompanyaven la ressenya a la revista digital on era publicada, però ens vam adonar que podíem aprofitar la tecnologia actual i obrir un canal de Youtube on quedessin penjades. Amb el temps, l’increment del nombre de vídeo-lectures va fer que haguéssim de pensar en una manera senzilla d’endreçar-les i fer-les accessibles a tothom i vam obrir una pàgina web amb el mateix nom. En aquesta pàgina es poden trobar totes les vídeo-lectures classificades per autors i per rapsodes, a més de totes les ressenyes amb l’enllaç corresponent. D’aquesta manera s’ha anat creant un corpus que defineix la filosofia de Tornaveu-Poètic, com una mena de biblioteca personal on es pot trobar una bona mostra de la poesia catalana actual.

Estaria fent una funció similar a la d’una editorial amb el seu catàleg?

Sí, una editorial que no és física, sinó virtual, i que en lloc de llibres, edita vídeo-lectures.

A dia d’avui, hi ha un equip de col·laboradors.

Hi ha un equip de cinc rapsodes, l’Anna Bou, la Berta Giraut, la Daniela Brown, el Jordi Vidal i la Txell Sota. La Txell no podia amb tot. És una feina que es fa de cor, així doncs hi vam anar incorporant gent nova. Són poetes, actors o dobladors de cinema, persones amb ofici. També hi ha auto-lectures. A vegades, pregunto al poeta escollit si vol llegir el seu poema, n'hi ha que diuen que sí i altres que prefereixen que faci la lectura un rapsoda.

Entre els autors, n’hi ha de molt bons rapsodes, no tots. Alguna vegada heu demanat expressament a un autor que llegís per aquesta raó?

Com a anècdota et diré que un dels millors rapsodes que tenim a Catalunya, en Josep Pedrals, em va dir que no. Qui ho podria fer millor, Josep? Tu ets la persona ideal per fer-ho, li vaig dir. Som amics, ens coneixem tots. Em va dir que preferia que ho llegís algú altre. De fet, no sempre ho pregunto. Moltes vegades la vídeo-lectura acompanya una ressenya que l’autor no sap que sortirà. M’agrada que sigui una sorpresa, crec que per a l’autor és més agraït.

Parlem de tu, ets l'artífex principal de Tornaveu. D’on ve el teu interès per la poesia, i no només per la poesia, sinó per la literatura en general i per la filosofia?

Soc gèminis. Crec que tinc doble personalitat quant a interessos. He estudiat Ciències Exactes però, ja de petit escrivia poemes a la família, als amics. Sempre he llegit molt. He portat una doble vida geminiana, les matemàtiques i aquest amor apassionat per la literatura i en especial per la poesia. Tant és així, que he publicat dos llibres de poesia, Boscos, el 2010, que va ser guardonat amb el Miquel Costa i Llobera, i Aritmètica llum, publicat a Balbec, el 2020. També he escrit una novel·la L’últim passatge de Walter Benjamin, a Edicions 62. Una novel·la que es fixa en la part més poètica d’un filòsof com Benjamin i que té com a fil conductor les últimes hores de la seva vida. A més, hi ha tota la feina com a crític literari, especialment de llibres de poesia.

A Aritmètica llum vas agermanar les teves dues passions, la matemàtica i la poesia.

Aquest era un repte que tenia des de feia molts anys. Conjugar, fer dialogar aquestes dues vessants que en principi semblen oposades, com és la matemàtica i la poesia, i vaig fer el que creia que podia donar aquesta imatge de similitud a través d’uns poemes que no deixen d’expressar sentiments i experiències.

De fet, hi ha molts exemples de matemàtics poetes.

I de físics poetes. Aquí tenim a l’Àngel Terron, el David Jou, en Víctor Mañosa, que és matemàtic. No és cap novetat, però no sovinteja. No hi ha gaire diàleg interdisciplinar. Ciències i lletres estan menys distants del que ens pensem.

El CCCB va fer un cicle molt interessant on dialogaven filòsofs amb físics i matemàtics.

De fet la filosofia és el punt de connexió més directe entre poesia i matemàtica. És un vincle entre els dos mons. La societat actual diferencia entre ciència i humanitats, però no hauria de ser així. La distància entre les dues mirades empobreix el pensament.

Abans era molt habitual que persones amb professions liberals, metges, advocats, cursessin una segona carrera d’humanitats.

És l’ideal del Renaixement. La Wislawa Szymborska deia que sovint s’inspirava llegint llibres de biologia i d’altres ciències. D’això no fa tant, és una escriptora recent.

Tornem a Tornaveu-Poètic, la teva biblioteca personal. Quins són els criteris a l’hora de triar els poemes?

De fet, no és fàcil. Hi intervenen factors diversos. En la majoria dels casos, abans de la vídeo-lectura, he fet una ressenya. Això vol dir que conec una mica l’autor i la seva obra. Aquesta feina em permet fer una selecció. El poema ha de ser representatiu de l’autor, ha de ser transmissible i que pugui arribar a l’oient de manera amable. Hi ha poemes que són molt críptics i es fa difícil que puguin ser entenedors si no et pots aturar en el text i, a més, els acompanyo d’imatges que han d’estar en relació amb allò de què parla el poema. Com a exemple, del llibre Magnicidi, de l’Eduard Sanahuja, un llibre fantàstic, he triat un poema sobre una olivera que complia tots els requisits.

He d’aconseguir que l’oient vegi el vídeo fins al final, no és una tasca fàcil. Estem parlant d’una piulada de Youtube que dura aproximadament cinquanta segons, no d’una pel·licula de Tarkovski, i tot i així, costa. Ha de ser agradable i accessible.

Es tracta que la vídeo-lectura sigui un ganxo.

De fet, l’objectiu és que la gent escolti poesia. La poesia ens ajuda a viure d’una manera més amable, més bella. Hi estic convençut. L’objectiu de Tornaveu-Poètic és fer més feliç la gent.

Estàs establint un cànon?

El tema del cànon és problemàtic. Pel que fa a les ressenyes, a vegades trio jo l’autor, però altres vegades és l’editor. Al ser iniciatives de persones diferents, la selecció no segueix un únic criteri. Potser les novetats hi tenen més presència, però també hi ha ressenyes de llibres que van ser publicats fa molt i que valia la pena recuperar. Hi ha traduccions d’autors com William Wordsworth, o Mijaíl Kuzmín, que són traduccions i no es pot dir que siguin novetats. Per tant, de cànon, aquí no n’existeix cap. I a més, no totes les vídeo-lectures depenen d’una ressenya, per tant hi ha molta varietat.

A vegades has hagut de ressenyar un autor que no coneixies de res, o que no tenia els mateixos referents que tu?

A vegades l’editor d’una revista em demana expressament un autor que desconec. Això és un repte majúscul i m’obliga a treballar més, però és molt atractiu.

Veig que hi ha autors de llengua no catalana que s’han llegit en la llengua original.

Sí, la llengua de referència és el català, però això no vol dir que estiguem tancats a altres llengües. Si he ressenyat la traducció de l’obra d’un autor al català, m’agrada poder fer la vídeo-lectura en la llengua original. És el cas que et comentava de Wordsworth, o Kuzmín, també de Guido Sari, en italià, o l’Esteban Martínez Serra, en castellà. En tinc altres de pendents.

En una època en la que no es practica la lectura en veu alta, crec que les vídeo-lectures poden fer una tasca molt important.

Sí, abans es llegia molt en veu alta. Era habitual que la gent recités poemes en trobades familiars o d’amics. La poesia ha estat el gènere literari en el qual la transmissió ha estat sempre oral. De petit, a l’escola em feien aprendre de memòria poemes d’autors com Garcilaso. Jo encara vaig estudiar en castellà. Un dels objectius de Tornaveu-Poètic és recuperar la lectura de poesia en veu alta i que la gent la pugui gaudir.

Fixa’t que el que passa amb la lectura, també està passant amb la cal·ligrafia. L’educació està anant enrere. L’única manera de frenar el retrocés és motivar. Aprofitar les eines que tenim per fer venir ganes de llegir i d’escriure.

Si has escoltat llegir en veu alta gent que ho fa bé, la poesia es fa més entenedora.

Sí. Es diu que la poesia és molt difícil, però és com tot. Has de començar per poemes senzills i després ja aniràs llegint-ne de més complexos. No pots fer-ho d’una altra manera, si no, molta gent plega abans de començar. En aquest sentit, estem engegant un nou projecte, un Tornaveu per a nens petits. Ja tenim el nom registrat, es dirà Tornaveu-Nins, i es dirigirà al col·lectiu infantil i juvenil, més infantil que juvenil. Penso que la infantesa és l’etapa ideal per a introduir el llenguatge poètic. Els nens són molt permeables. Ja hi ha hagut iniciatives, però jo vull afegir-hi la veu. Que la transmissió oral faciliti la recepció del poema, com s’ha fet sempre. Si generem aquesta passió per la poesia, si la fem atractiva, és possible que tingui continuïtat. De fet, la majoria de nosaltres vam començar de petits. Ja he parlat amb el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT) i amb l’Institut d’Estudis Catalans, ho estic movent i penso que acabarà sent un èxit.

La manca de transmissió entre generacions és un veritable problema. M’ha cridat l’atenció el protagonista escollit per a la teva novel·la L’últim passatge de Walter Benjamin. Col·leccionar allò de valor per llegar-ho a les generacions posteriors?

L’estimat i benvolgut Benjamin era un col·leccionista. De fet, ja ho havia estat el seu pare, que era antiquari. Benjamin col·leccionava objectes petits, llibres per a infants, precisament, i algunes rampoines que per a ell tenien valor. Deia que col·leccionar és una forma de record. Això em va quedar gravat, el que ens falta és memòria. Col·lecciones per tenir al teu voltant aquells objectes que et fan recordar, que estan vinculats a una experiència pròpia o que pots reconèixer. D’alguna manera, la simbologia és això, i el Tornaveu no deixa de ser una col·lecció de poemes que m’agraden i que tenen, per a mi, un significat especial. Els he viscut molt directament, perquè n’he fet una ressenya, o perquè he fet part de la vídeo-lectura. Estan vinculats a un record. Espero poder recordar moltes coses més.

Hi ha un lligam afectiu, això li dóna un valor afegit.

Les coses s’han de fer amb passió, si no, no vas enlloc. En aquests projectes inverteixes moltes hores, i ho fas perquè hi ha un vincle sentimental. Això fa que sigui una col·lecció molt estimada. M’agradaria poder-la compartir, llegar-la.

Avui, les persones no ens comuniquem prou. Recordo que el meu avi m’explicava que en un viatge que va fer en tren a Salamanca, abans de la guerra, es va trobar a Unamuno i va poder parlar amb ell. El viatge en tren era llarg. Ho va recordar tota la seva vida. Va ser atzarós, casual, però si haguessin anat mirant el mòbil, ni Unamuno, ni res.

Potser s’haurien fet una selfie.

Sí, potser sí! La tecnologia no afavoreix el diàleg i això va en contra de la transmissió del coneixement, de les idees, de la fantasia. No ens en queda una altra que aprofitar-la per difondre continguts de valor. Treure profit d’una cosa que pot ser útil, si s’empra bé.

Parlem una mica de les ressenyes, són un apartat del Tornaveu.

La poesia és la germana pobra de la literatura i necessita recolzament. Hi ha dues maneres de fer-ho, a través dels recitals i les presentacions, i a través de les ressenyes. A vegades penso, aquest llibre ha passat desapercebut, ningú li ha fet una ressenya, però potser valia la pena. Si un llibre és ressenyat diverses vegades, ja et fa pensar que és una proposta interessant. Crec que cal donar una empenta als autors que esmercen tant d’esforç per escriure un llibre.

A més, una bona ressenya ha d’ajudar a la lectura, intentar donar les claus d’interpretació, crear interès, fer que un cop llegida, el lector vulgui llegir el llibre i que el pugui gaudir. No s’ha d’explicar tot, però si generes interès i guanyes lectors que puguin gaudir de la lectura, la felicitat és completa.

Quina diferència hi ha entre ressenya i crítica literària?

La frontera és molt fina. Penso que la crítica s’inclina més a fer un judici de valor, mentre que la ressenya, a l’exegesi, a l’hermenèutica. No m’agrada ser taxatiu, ni explícit, en els judicis de valor. En la ressenya ja es percep si el llibre t’ha agradat. Hi hauria qui voldria que féssim servir estrelles, com en les crítiques de cinema. No soc ningú per dir si un llibre és bo o dolent, la meva feina és analitzar el llibre.

De fet s’està fent una tria quan es ressenyen més uns llibres que uns altres.

Sí, però amb això hem d’anar amb compte, perquè els premis distorsionen el resultat. Un llibre premiat, pel fet de ser-ho, tindrà una major difusió, se li faran més ressenyes. No en tindran tantes els finalistes. Hi ha llibres molt bons que per circumstàncies no guanyen cap premi. Si hem d’apostar pel valor dels llibres, aquest l’acaba donant el temps, no els crítics.

L’altre dia vaig fer una ressenya sobre un llibre del Francesc Parcerisas, L’edat d’or. Es un llibre que es va publicar el 1983. Ha sortit fa uns mesos La tardor em sobta, un llibre que ha generat molt de rebombori, que és normal perquè en Parcerisas és un dels millors escriptors que tenim avui al país. Jo he volgut recuperar un llibre que em té atrapat i no va tenir cap premi, el temps li ha donat valor. Estic segur que igual que jo el llegeixo amb passió, avui, d’aquí a trenta o quaranta anys, se seguirà llegint.

A les editorials els interessen més les novetats?

Mira, l’editorial LaBreu acaba de recuperar el Jordi Vintró, Insuficiència Mitral. És un llibre de referència, un sol poema de mil versos, d’una fantasia impressionant, una feinada. Està molt bé.

Bé, arribem al final. El dia 14 de desembre vau cel·lebrar l’edició de la vídeo-lectura nº 100 de Tornaveu-Poètic, a l’Horiginal.

Sí, el dia  11 de desembre vam arribar a les noranta-nou, tres dies abans de la celebració. A l’Horiginal férem la presentació del vídeo que feia cent. És un vídeo de deu minuts, dividit en dues parts, una de presentació i l’altra en què intervenen poetes, rapsodes, gent dels mitjans, amics. Crec que ha quedat original i divertit. El mateix vespre, un cop acabada la festa, el vídeo va quedar obert al canal de YouTube per a tot el públic. Es pot veure des de qualsevol lloc del món:

Explica’ns com va anar la festa a l’Horiginal?

La festa va ser un èxit, va venir molta gent. Els poetes van estar magnífics en les seves intervencions, Hi va haver música, recitació, humor. El vídeo va agradar molt, va ser molt aplaudit. S’ha fet molta feina i hi havia ganes de celebrar. Esperem poder tornar-hi per commemorar el Tornaveu-Poètic nº 200 o per anunciar nous projectes com el Tornaveu-Nins.

L’Enric i jo sortim plegats de l’Ateneu en direcció a la Rambla de Canaletes. Des de la confluència dels carrers Canuda i Santa Anna, veiem una riuada de gent anònima transitant, amunt i avall, un espai polèmic, divers i entossudit a no deixar-se endreçar. En un no res, serem engolits pel corrent voraginós. A l’Horiginal hi havia poetes, llibreters, editors, rostres amics amb noms i cognoms. La ciutat necessita aquests espais de trobada, humanitzadors. Espais físics i virtuals. De la celebració, queda el testimoni fotogràfic i el vídeo nº 100, un objecte per al record, una peça d’una col·lecció que va configurant una biblioteca estimada. Ens acomiadem. De ben segur, no trigarem a trobar-nos.