Julià de Jòdar: «Les dones no fracassen, sinó que viuen; els homes es desviuen per acabar fracassant»

 

per Lourdes Toledo

Entrevistes

Julià de Jòdar
Julià de Jòdar | Arxiu Comanegra
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Julià de Jòdar (Badalona, 1942) va sorprendre la crítica i els lectors ara fa vint-i-cinc anys amb la publicació de L'àngel de la segona mort, una història ambientada en un indret imaginari però amb molts punts de contacte amb el barri badaloní del Gorg, on va néixer l'autor. Aquesta opera prima fou l’origen d’una trilogia que aniria forjant-se entre 1997 i 2006 sota el títol L'atzar i les ombres. Vint-i-cinc anys després d’aquell primer llibre, la trilogia arriba de nou als lectors en un sol volum, revisada i reescrita per l’autor i editada per l’editorial Comanegra. Hi ha editors convençuts que els llibres tenen una vida més llarga del que sembla.

El món de les lletres dona moltes sorpreses. Una d’elles va ser en el seu dia l’aparició de L'àngel de la segona mort. «Si algú em preguntava quin escriptor ha fet l'aportació més original, més ambiciosa, de més qualitat i, fins i tot, més moderna en el panorama literari català dels darrers anys –ha escrit Joan Josep Isern– no donaria pas el nom de cap jove promesa sortida del món universitari o de cap escola d'escriptura, no. Parlaria d'un home nascut a Badalona l'any 1942, poc amant de la parafernàlia social que de vegades comporta l'ofici de vendre llibres, i que circula pel món amb un nom que qualsevol associaria a un pseudònim d'aquests que tant abunden en els concursos literaris del país: Julià de Jòdar». Així el presentava Isern el 2001, quan es va publicar la segona part de la trilogia: El trànsit de les fades.

L'àngel de la segona mort fou la primera novel·la d’un escriptor que s’estrenava amb contundència i èxit en la literatura en plena maduresa vital –la qual no pressuposa la maduresa literària. Amb aquesta novel·la Julià de Jòdar va acaparar elogis de la crítica i uns quants premis honorífics a la millor obra publicada aquell any. Així entrava l’autor de Badalona en el petit univers literari català, per la porta gran. Ell, però, discret, feiner, aliè als saraus literaris, continuà escrivint des de la constància i la quotidianitat, a certa distància d’aquesta «parafernàlia social que de vegades comporta l'ofici de vendre llibres».

Fa uns anys, Julià de Jòdar va anunciar que es retirava de la literatura. Ho va dir el 2013. Des de Comanegra, però, no el van deixar marxar tan fàcilment, i el van convèncer d’escriure Els vulnerables (2018). Per a Jordi Puig, editor de Comanegra, el retorn recent de L’atzar i les ombres ha representat una «fita i una il·lusió, pel que suposa recuperar l’obra i apropar-la a nous lectors i perquè confirma una rectificació de l’autor per a la qual alguns hem picat pedra durant anys, alhora que la literatura catalana recupera un escriptor de gran qualitat».

Vint-i-cinc anys després de la primera publicació de L’àngel de la segona mort; seixanta anys passats des de la riuada criminal que va travessar tants barris com La Catalana, i que travessa el tercer llibre de la trilogia, El metall impur; i justament quan aquell barri ha quedat del tot esborrat per les excavadores, Julià de Jòdar ens retorna un temps i uns paisatges, una vida de barri i innocències perdudes i, sobretot, ens apropa a tot allò que forma part de la seua memòria. Al capdavall, escriure és, com diu ell, «una necessitat d’expressar-te a través del món que has viscut, de donar vida literària a allò que la història s’ha menjat».

Amable, serè, discret sobre algunes qüestions, però obert a la conversa i amb un sentit de l’humor i una elegància admirables, Julià de Jòdar ens ha atès amb paciència i amabilitat des del primer moment. Aquesta ha estat la nostra conversa.

Quan el 1997 va publicar L’àngel de la segona mort, semblava que sortia del «no res», però vostè ja tenia una trajectòria dins del món editorial i del teatre. D’on venia aquell Julià de Jòdar que debutà amb èxit com a escriptor als cinquanta-cinc anys?

M’havia format intel·lectualment a la universitat, a la redacció de la Gran Enciclopedia Larousse en espanyol, i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, en català, sota el mestratge literari de Salvador Espriu. I amb lectures de tota mena.

Comanegra (2022)

L’edició de L’atzar i les ombres (Comanegra, 2022) ha comportat un treball de reescriptura important. Què significa reescriure per a Julià de Jòdar, quins aspectes ha treballat o ha modificat? Què ocorre, què sent i viu l’escriptor, en revisitar una obra, passats uns quants anys?

Hi he reduït ostensiblement els prolegòmens de cada llibre; he eliminat les morts anunciades al començament per tal que el lector participi en la intriga; he passat fragments d’un llibre a un altre per millorar el ritme de la composició i regular la informació; he posat al final de tot les «Set jornades d'agonia» que abans anaven intercalades; he suprimit les fotografies del tercer llibre; i, finalment, he polit llenguatge i refet diàlegs. Com que els fonaments de l’obra han resistit bé el pas del temps, la distància transcorreguda permet de fer-hi retocs sense contradiccions ni penediments excessius.

Sí, però insistesc: Què ocorre, què sent i viu l’escriptor, en revisitar i revisar una obra anterior? Perquè em sembla una operació delicada que deu trasbalsar una mica...

En el meu cas no hi ha un sotrac emocional perquè els tres llibres de la trilogia els he anat freqüentant i rellegint amb el pas del temps, durant els anys que han passat des del primer llibre, el 1997, fins ara. De fet, la trilogia estava concebuda des d’un començament per a ser un sol volum, però en aquell moment no va poder ser per diverses raons, de manera que no he sentit una emoció especial, com qui fa una troballa arqueològica perquè, de fet, jo aquests llibres no els havia deixat mai. I el que tenia al davant era una tasca concreta: principalment veure si l’obra s’aguantava, si mantenia la seva vigència, els fonaments inicials. I si això era així, calia només fer un treball de recomposició i reestructuració. Algun canvi de lloc, una mà de pintura, fixar alguna esquerda. En termes plàstics, una mica d’arquitectura, d’escultura i de pintura.

No m’ho he plantejat com una operació de resurrecció comercial. De fet, aquesta obra única eren els plans inicials, així que en tot cas han coincidit la meva voluntat de recuperar l’obra en un sol volum amb l’estratègia editorial. I potser ara arribem a alguns lectors que no havien paït encara l’obra o a una generació intermèdia que no havia seguit tot el recorregut. Trobo que aquesta és l’ocasió per donar coherentment i cohesionada tant al lector antic com als nous una obra revisada que, potser, per raons històriques, literàries o de simple curiositat no havia acabat d’entendre.

L’atzar i les ombres parla de molts temes, en L’àngel de la segona mort (1997) hi pesa la llosa del silenci històric, herència del que havia ocorregut durant la República i la Guerra Civil i tot el silenci posterior. La por a contar i a parlar-ne, però també la força de l’amistat, la relació entre un fill, el Gabriel Caballero, i una mare, una relació que travessa tota l’obra i evoluciona a mesura que hi avancem, la pèrdua de la innocència... En el segon i tercer llibre pren un protagonisme especial la força i el silenci de les dones... la immigració, la vida obrera a Badalona, Tot això, que ja és molt, i què més podríem dir?

No gaire cosa més, llevat que cada novel·la significa una indagació i un desmentiment: al primer llibre, per part del noi protagonista, que vol saber la veritat sobre la mort de l’amic, ens la narra amb un punt de vista objectiu i, al final, la realitat el desmenteix i s’empassa la faula inventada; al segon llibre, per part del noi del primer llibre, ara crescut i convertit en el «noi que va prendre el relleu de l’Eulògia», que fa una enquesta per saber la veritat entorn de la mort del seu pare i de la noia bonica anomenada Lilà, converteix la informació en un fris de la vida del barri i, al final, la realitat contradiu el desenllaç de la ficció i deixa el narrador en calçotets; al tercer llibre, la indagació corre per compte d’un jubilat que disposa de tot el temps del món per esbrinar la veritat sobre un accident de treball, explicat pel mateix successor de l’Eulògia del llibre segon, en un manuscrit trobat als Encants de Barcelona, una narració plena de trampes per mostrar al lector l’estèril pretensió de trobar realitat objectivada en la literatura. And that’s all folks!

Tot això, que no és poc! Parlem ara del llibre segon, El trànsit de les fades (2001). Com ja dèiem, hi és molt present la vida de les dones, la seua capacitat de resistència i d’organització davant les ingratituds i la cruesa de la vida. Les dones com una estructura silenciosa, curulla d’emocions, no sempre exterioritzades, que suporta un gran pes. Em fa pensar en un aforisme de Joan Fuster que diu: «Les dones viuen; els homes, en general, es pensen viure».

Les passions són femenines; les pretensions de poder són masculines. El crit i el plor són femenins, alliberadors; el silenci i els punys closos són masculins, escarcellers. Les dones no fracassen, sinó que viuen; els homes es desviuen per acabar fracassant.

Aquesta darrera frase és molt potent, em deixa una mica glaçada, i amb ella arribem al llibre tercer, El metall impur (2006), una novel·la que transcorre en un ambient fabril i que dona veu i protagonisme a la classe obrera, una classe obrera provinent de molts punts: Astúries, Andalusia, Múrcia, i en el fons una patronal catalana sense miraments. Aquella vida fabril i aquells paisatges avui ja estan enderrocats. Què en recorda vostè, d’aquella època?

Els oficis, la solidaritat, l’explotació, la rutina, la rebel·lia... El paisatge industrial i rural, la remor de la mar, el xiulet del ferrocarril, les sirenes de les fàbriques, les terres de cultiu, els turons de la serralada litoral, les excursions de Pasqua, els balls de Festa Major i les ballades de sardanes, els concerts de caramelles, els partits de bàsquet i de futbol, les competicions nàutiques i les curses de natació, els genolls plens de crostes i els penellons d’hivern, les platges brutes, les multituds entrant i sortint dels centres de treball i desplegant-se sobre el paisatge i endiumenjades per anar a ballar «agarraos», les cançons de Lolita Garrido, el pa amb vi i sucre de la meva àvia, el tramvia 70 entre Badalona i Barcelona, el turó d’en Caritg, els cabells crespats i lacats de la meva primera xicota...

Sembla una «simple enumeració», però té tant de ritme i força que pren la forma d’un relat. Tota una forma de vida... Amb tant a contar i a evocar, vostè, però, publica per primera vegada en plena maduresa vital. ¿Va començar tard a escriure, o simplement anava fent des de feia temps?

Havia encetat una primera novel·la en castellà als vint-i-cinc anys, que va restar aparcada. Vaig emprendre un primer manuscrit en català, La pira dels dies, que va anar al premi Josep Pla sense pena ni glòria. Jaume Vallcorba la va voler publicar a Quaderns Crema, se’n va penedir a temps. Vaig convertir el llibre, de 220 pàgines, en una trilogia de més d’un miler de pàgines, que va ser ignorada i/o rebutjada per les editorials grosses del moment. Li vaig enviar el primer llibre a Jaume Vallcorba, amb pseudònim, li va agradar, va trucar a la meva dona/agent, vam firmar contracte i la va publicar al cap d’un any i mig. E così via... fins avui.

En resum, ofici, talent i perseverança...

Havia anunciat fa uns deu anys que no escriuria més, tanmateix, ací està. Hi haurà, potser, una continuació després de L'atzar i les ombres que enllace amb el moment on acaba El metall impur, l’any 1962?

Publicat El desertor en el camp de batalla, amb la derrota final del protagonista de la trilogia com a escriptor i la seva fugida a una illa atlàntica, vaig considerar que ja no em quedava res per dir. Van arribar els de Comanegra, amb un projecte que em va permetre de fer una experiència inèdita d’improvisació, Els vulnerables, on recupero un personatge que apareix a la trilogia en una etapa immediatament anterior del seu periple vital. El cuc es va despertar, i em va fer posar en marxa els continguts de dos projectes de trilogia que havien de narrar les vicissituds del protagonista des del final de L'atzar i les ombres (1962) fins als nostres dies, si bé, ara, en el format reduït d’un sol llibre que s’ha de titular: La casa tapiada. I en aquestes estem...

Doncs, res més lluny d’anar-se’n. Tot al contrari, tornar-hi a començar, que és una manera de continuar...

En diverses ocasions ha comentat que s’ha sentit molt ben tractat per la crítica, si bé a alguns crítics els deixà bastant desconcertats. La seua és una obra literària intensa, ambiciosa, de lectura no sempre fàcil... Com pensa vostè que ha estat rebuda. Està satisfet amb els lectors?

He tingut bons lectors de manuscrits –Gimferrer, Daniel Fernández, Eugenia Frutos, Jordi Puig–, he rebut bones crítiques o revisions d’obra –Abrams, Bagunyà, Bennasar, Cònsul, Dasca Batalla, Guillamon, Insa, Lluró, Ojeda, Ollé, Pradas Caulín, Puigdevall, Susanna...–, més alguna rebregada –Carles Miró, Pep Albanell, Joan de Sagarra...–, i cartes de lectors sensibles.

El mateix Julià Guillamon ha escrit sobre vostè: «en Julià de Jòdar hi ha el gest reincident de fer que el protagonista i narrador s'inventi la memòria a través de l'escriptura: el gest de convertir el dispositiu literari en un viatge al passat que es posa en qüestió a si mateix». S’hi reconeix?

Perfectament.

Què ha sentit en rebre premis literaris importants, com ara el Premi Sant Jordi, el Prudenci Bertrana, el Serra d’Or, el Premi Cavall Verd, entre altres.

He agraït els premis a obra publicada –especialment, el primer, un Ciutat de Barcelona on hi havia Gimferrer, Teixidor i Bru de Sala al jurat–, n’he rebut qualque d’unànime i qualque de compromís entre l’editorial i el jurat, n’he perdut qualque per venjança d’un jurat desairat i qualque per votació popular adversa, però mai he escrit una obra pensant en un premi.

Com valora la situació actual de la literatura catalana?

No en tinc prou distància. No he estat mai entusiasta de la immediatesa mercantil ni àugur apocalíptic. Però hi va haver un temps, àdhuc en ple franquisme, que de les impremtes —només cal seguir els resums de l’any que publicava Moll— sortia una cultura europea en català amb tots els ets i uts.

Fa poc ha sortit una novel·la que pretén eliminar tota la literatura i oferir només documents. Què en pensa?

No l’he pas llegida, però l’escriptor treu el material imaginatiu d’aquells intersticis entre crònica col·lectiva, memòria personal i succés quotidià que fan la salsa de la vida i, per tant, de la novel·la: pensi en Stendhal, sense anar més lluny, i el seu Roig i negre.

Hi ha successió de generacions?

Si parlem en termes biològics, que ens aixafen com una llosa, segons que va dir un clàssic. Que ens estimulen a seguir-ne certs exemples i ens esperonen a aprendre’n certes lliçons. Que són un mirall on sovint no hi veiem res de reflectit i on sovint ens emmirallem sense veure’ns.

Creu que la generació d’escriptors dels anys setanta es tinguda en compte avui? Són un referent encara per a nous escriptors?

No m’ho sembla pas, però sempre en restarà alguna individualitat significativa a l’abast del lector exigent. Recomano al respecte el llibre de Joan Todó, La verda és porta.

Considera que l’edició revisada de la seua trilogia L’atzar i les ombres pot significar una oportunitat per a arribar a lectors nous o a lectors que potser el coneixien, però no massa bé?

Parce mihi, Domine (Job, 7:16).

Escriure és, en gran part, recuperar la memòria, també «la memòria d’un mateix», ha dit vostè en alguna ocasió. Què suposa per a vostè l’escriptura i, en particular, aquest tres llibres que componen L’atzar i les ombres?

Un buidatge, un esbudellament, una evisceració, amb forta anestèsia, mans fermes i delicades, eines subtils, i reanimació molt assistida.

Dit així, sembla una intervenció a cor obert, però ja l’entenc. Tant quan escriu com quan parla té vostè una plasticitat contundent.

Què significa Badalona en el seu imaginari?

Amor i desconfiança, odi i agraïment, memòria i resurrecció, fantasmes i demolicions, innocència i traïció, desarrelament i esclavatge, món primigeni i vellesa eixarreïda.

És a dir, tot! I això em fa pensar en una frase que li vaig escoltar dir recentment: «Una novel·la és un territori de ficció en la qual un autor projecta els seus fantasmes, el que ha viscut, allò que voldria haver viscut, i allò que pretén que hauria d’haver viscut la gent», podem desenvolupar aquesta idea...

Recerca vana de la plenitud. Omnipotència del desig. Derrota de la voluntat. Triomf en la derrota. Resignació enfront del fat. Tolerància amb el capritxós atzar. Ingrés solitari dins les ombres.

L’atzar i les ombres, dos substantius metàfora de la vida...

D’on s’ha nodrit Julià de Jòdar com a escriptor (lector-escriptor)?

De Larra, Valle-Inclán, Cervantes, Espriu, Ferrater, Dickens, Verne, Conrad, Faulkner, Gracq, Michaux, Cortázar, Lowry, Novás Calvo, Marsé, Vargas Llosa, Onetti, Borges, Larkin, Auden, Baroja, Homer, Shakespeare, Musil, Walser, Pla, Gil de Biedma, Porcel, Barral, Sagarra, Ibsen, Joyce...

La música, el cinema... Hi compten molt també, imagine...

En som fets, d’aquella matèria, els de la meva generació: de la copla de Miguel de Molina, el tango de Gardel, el pasadoble del Chocolatero, el perfum de cambra femenina de la sense parió Lolita Garrido, les sabrosonas guarachas, els mambos sincopats, les rumbes antillanes, les esbojarrades sambes brasileres, la Nova Cançó dels valencians i parts de Serrat i Guillermina i Pi de la Serra, la cançó de Brel, els Modugno, Dalla, Mina, Celentano, i Sanremo, en general, el jazz del Jamboree, Charlie Parker, el rock domesticat dels Llopis, Presley, el deseiximent juvenil dels Beatles, la bonhomia de Fats Domino, la sinvergonsoneria del Jagger i el Richards... Deixo la clàssica, que vam poder gaudir de grandets. Fan del cine nord-americà que ens movia a l’acció; de l’europeu, que ens movia a la reflexió; odi a les espanyolades, que ens volien rebaixar debades a patuleia servil.

Toquem el terreny polític, el qual vostè ha conegut des de ben jove i amb una implicació directa fa pocs anys. Com veu Julià de Jòdar l'impasse política actual a Catalunya?

No la sé veure, ni la vull veure.

Per què no la vol veure? Hi ha impasse o no?

Un impasse política no. El que hi ha és un senyor que li dona una dinàmica al poder autonòmic. Hi ha una capa política amb una estratègia determinada que no coincideix amb el que va passar aquí a l’octubre de 2017. Crec que no és la línia que el govern inicial tenia i pel qual van ser votats amb el 52 % dels vots en les darreres eleccions. Llevat que els qui es presentaven com a independentistes fossin una altra cosa i anaven camuflats. Sempre havíem pensat que s’havia d’arribar a acords i a pactes i no pas aguantar en les condicions actuals certes polítiques de l’Estat.

Em consta que és amic del periodista Enric Juliana, també de Badalona, com el veu vostè, l’Enric Juliana, com el valora?

Torno al Parce mihi: no jutjo els amics.

Però no es tracta de jutjar! Enric Juliana és un periodista que segons alguns dels seus lectors –valencians, per exemple– és «més que un periodista» perquè afegeix una profunditat històrica molt gran al comentari d’actualitat. Que me’n podria dir?

Juliana i jo no som coetanis, ens duem setze anys. A més, jo soc més de la perifèria, i ell del centre. Ell de cognoms catalans i jo fill d’emigrants. Per aquest costat, no coincidim. Però en un moment donat, durant la transició política, a ell li va interessar la Badalona obrera i popular i quan es va encarregar de dirigir el suplement «Culturas» de La Vanguardia, va coincidir que justament va descobrir la meva primera obra, L’àngel de la segona mort, i li va interessar literàriament, però també com un testimoni, un treball literari sobre Badalona que no s’havia fet mai des del punt de vista històric, sociològic i cultural.

Els anys han passat, jo continuo sent comunista i independentista, ell no és independentista, però això no treu que tenim una amistat seriosa i autència, genuïna, una relació sólida, plena de complicitat i compartim punts de vista sobre el món cultural actual. De fet, entre el 2010-2011 vam publicar una obra de teatre, Radiacions, que havíem escrit junts i on dos personatges, dos amics, mantenen un diàleg al Pont del Petroli i parlen d’una central nuclear que hi volen instal·lar, en plena façana marítima, i que duria per nom Josep Pla. En aquella obra ja tractàvem temes i elements que anticipaven el que estem vivint en l’actualitat energèticament parlant. I per això Juliana insisteix ara tant en el seu periodisme en el tema energètic, els subministraments... Al punt que fins i tot hem pensat a tornar a escriure una altra obra.

Ha vingut mai al País Valencià a presentar algun dels seus llibres? Hi ha trobat públic per a la seua literatura, entre els lectors valencians?

Hi he vingut a parlar de Fuster, i he estat a la Casa Fuster per La pastoral catalana, amb Maite Insa d’amfitriona. El pròxim 9 de febrer hi he de ser amb la trilogia, presentada per Núria Cadenes i Enric Sòria –autor d’una crítica, no publicada, de Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? –, bons lectors dels meus llibres. Manuel Baixauli és un lector atent i sostingut de la meva obra. Caràcters va dedicar les seves pàgines centrals als meus llibres –Bagunyà, Dasca, Ojeda, Bru de Sala, David Fernàndez. I la revista El Temps va dedicar una atenció persistent a les meves publicacions a través de Lluís Bonada.

Doncs, si tot va com ha d’anar, ens veiem a València en no res, a la llibreria Fan set, on els lectors tindran una bona ocasió per a apropar-se a L’atzar i les ombres i conversar amb Julià de Jòdar. Gràcies pel seu temps i fins aviat.