Parlem amb Iolanda Batallé, escriptora i directora de la llibreria Ona-Pau Claris: «Som baula d’un projecte amb 60 anys d’història. Ona va néixer en dictadura, amb tot en català»

 

per Llúcia Casanova

Entrevistes

Iolanda Batallé
Iolanda Batallé | © Joel Codina
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Iolanda Batallé i Prats, escriptora, editora, directora de l’Institut Ramon Llull (2018-2021), activista incansable per la llengua i la cultura catalana, és, des de febrer del 2022 la nova directora de la llibreria Ona-Pau Claris. Cal retrocedir en el temps fins a l’any 1962 per trobar els orígens de la mítica llibreria Ona, fundada per Josep Espar, Jordi Úbeda i Ermengol Passola. En ple franquisme s’hi venia, exclusivament, llibres i música en català i, alhora, funcionava com a centre de referència de l’activisme cultural. L’any 2010, els problemes econòmics de la distribuïdora L’Arc de Berà, a la qual estaven vinculats, els van obligar a tancar. El 2013, Ona Llibres obria de nou, al carrer Gran de Gràcia, amb la direcció de Montserrat Úbeda. El maig de 2020, en plena pandèmia, Ona inaugurava un nou local, al carrer Pau Claris, amb vora 1.000 metres quadrats i uns 20.000 llibres només en català. Amb el mecenatge de l’empresari Tatxo Benet, i l’actual direcció de Iolanda Batallé, Ona-Pau Claris pretén recuperar aquell esperit inicial de referent de la cultura i les lletres catalanes.

Fem l’entrevista per videoconferència. Iolanda Batallé a Barcelona, jo a Sueca. De València a Barcelona no hi ha tan bona combinació ferroviària com ara de Sueca a Madrid, per exemple. A més, a casa, la connexió dona problemes i acabem l’entrevista per telèfon, sense càmera ni gravadora. Res d’això no impedeix que la conversa amb Iolanda Batallé siga un plaer. Ni la distància ni les males passades de la tecnologia no li fan perdre el somriure ni l’amabilitat. Al seu darrer llibre, Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, un assaig sobre lideratge a partir de la seua experiència de 25 anys dirigint equips, afirma que dirigir és una part indestriable de la seua manera de sentir i de viure, que viu com lidera, lidera com viu. I puc assegurar-vos que viu intensament.

© Joel Codina

Iolanda Batallé ha fet de periodista, professora, editora, escriptora, directora de l'Institut Ramon Llull, ara és directora de la llibreria Ona... Qui és realment Iolanda Batallé?

Això ho hauries de preguntar als altres! Jo el que et diria és que soc una grandíssima treballadora. És la meva característica màxima. I crec molt en el que faig. M’hi aboco al 150%, hi gaudeixo i, com al meu primer llibre, La memòria de les formigues, soc molt formigueta. Hi ha gent que diu: Oh, escriptora, editora, ara dirigeix Ona, abans va dirigir l’Institut Ramon Llull, quina sort! No, no hi ha sort, hi ha molt d’esforç i molta feina.

Sempre has treballat al voltant del llibre?

Vaig marxar de casa dels pares amb 17 anys. Treballo des dels 15. El 31 de desembre en faig 51 i fa 35 anys que treballo sempre en temes de cultura, educació, periodisme, i durant un temps en projectes de desenvolupament, de suport a altres cultures o col·lectius (a Sud-àfrica, l’Argentina, l’Índia, el Marroc). Sempre m’he mogut per aquí, fins i tot una de les meves primeres feines va ser fer de traductora i intèrpret al Liceu, del qual després vaig ser patrona quan vaig dirigir l’Institut Ramon Llull, hi tinc un vincle de fa quasi 40 anys.

En realitat, el que més m’apassiona és l’ensenyament. Un cop aconseguim que Ona-Pau Claris esdevingui la Casa de les Lletres Catalanes, un dels reptes als quals m’agradaria dedicar-me és a l’educació, que crec que en aquest país està molt malament. En general està molt malament. Fa 35 anys ja donava classes d’anglès i francès a l’escola oficial d’idiomes i en fa 15 que faig classes d’escriptura, d’edició, de creació literària, de lideratge a diferents màsters tant de la Pompeu Fabra com de la Universitat de València.

A l’Ateneu també, no?

Hi vaig estar molts anys, fins que vaig guanyar el Prudenci Bertrana, el 2013. I aleshores entre dirigir les editorials i la promoció del premi ho vaig haver de deixar. Sí, el nucli de la meva vida professional és el món de la cultura o de l’educació, o del periodisme. I en el món de la cultura, en una pota principal dins de l’escriptura, de l’edició, de fer arribar els llibres al món. La pota que em quedava en aquesta cadena d’entusiasme que és el llibre és portar un espai com Ona-Pau Claris.

Què és Ona-Pau Claris?

És evident que per la seva dimensió és molt més que una llibreria, per això diem que és Casa de Cultura, Casa de les Lletres Catalanes, i treballem perquè així sigui i que tothom dels Països Catalans s’hi senti a casa.

Ona ja té una tradició, ja era un referent en el món de les lletres catalanes. D’on ve Ona i cap a on va?

A mi m’agrada dir que totes les persones que som a Ona-Pau Claris som baula d’un projecte amb 60 anys d’història. Ona va néixer en dictadura, amb tot en català, no només llibres, també música: els Setze Jutges, la Nova Cançó... Igual que els 10 anys que vaig dirigir La Galera, que va ser un orgull, perquè era l’editorial amb la qual havia aprés a llegir, quan l’empresari Tatxo Benet em va fer la proposta de dirigir aquest projecte cultural, d’alguna manera era la llibreria on anava amb els meus avis a comprar els llibres. Per mi, Ona són els avis, els pares. És aquella llibreria on anava de petita i que tenia, com era obvi, com encara ara té, aquest fet de militància per la llengua, per la cultura i per la literatura dels Països Catalans. Ona, dins la meva trajectòria professional, és, com tu dius, el darrer pas que em quedava en tota la cadena del llibre.

L’únic!

Sí, jo dic que soc editora d’ofici, i escriptora i directora de projectes o d’institucions, en el cas de l'Institut Ramon Llull, des de fa 25 anys, però que soc aprenent de llibretera. Ara fa just onze mesos que estic dirigint aquest projecte, i l’ofici de llibretera és complex, és intensíssim, d’un valor immens. Jo crec que la gent no n’és conscient.

I si a més hi afegim l’activisme cultural...

Sí, responent a la teva pregunta de cap a on la volem portar. Som baula d’un projecte que des de l’inici pretén donar normalitat a l’excepcionalitat. I tant de bo que un dia a Catalunya o als Països Catalans una llibreria amb tot en català no sigui l’excepció. Hi ha altres projectes, que m’estimo molt, i que també ho fan, com la llibreria Les Voltes a Girona, Quart Creixent a Palma, o Ona de Gràcia. La diferència és que aquestes llibreries tenen poc espai i Ona-Pau Claris té vora 1.000 metres quadrats i uns 25.000 títols en català.

La majoria de llibreries no passen d’un 40% en català, la majoria estan entre un 20-30%. Ara mateix Ona és el referent de les lletres catalanes. Som on les editorials tenen més títols de fons, no només novetats, que enlloc. Això té un valor immens.

A més, des de fa mig any estem fent una programació cultural de primer ordre que, com també va ser una prioritat per a mi durant els tres anys que vaig dirigir el Llull, representa València, Balears, Andorra, Catalunya... Amb la voluntat que qualsevol persona dels Països Catalans se senti com a casa.

Què és Cat-lit Experience?

Cada dia ve a Ona més gent del món que ve aquí al petit cafè, allà on hi ha el piano, però que no saben català i que s’hi interessen. Hem fet un fullet que explica en anglès el projecte i, a més, hem creat a la sala principal la secció del Cat-lit Experience, on pots trobar Fuster, Rodoreda, Blai Bonet, Víctor Català... en anglès, francès, japonès, italià... en qualsevol llengua del món a què estiguin traduïts.

© Joel Codina

Això és fonamental.

Sí, i és una feina ingent. Trobar qui els està publicant en cada país i negociar-ho i que t’ho enviïn...

També ho estem fent a la PetitOna. Comencem a tenir traduccions en anglès de llibres d’autors i il·lustradors catalans de literatura infantil i juvenil. Es tracta de fer-ho tot en català, però no només hem de mirar cap endins, també cap enfora. Fer-ho arribar al món.

Aquí s’ajunta la teva experiència com a directora de l'Institut Ramon Llull.

Sí, és clarament la continuïtat del Llull, però a nivell pràctic.

Un projecte tan ambiciós com Ona-Pau Claris, almenys en un inici, necessita la complicitat d’un propietari que també faça de mecenes.

És evident que el paper Tatxo Benet, de fa anys, a nivell de mecenatge cultural és molt important. No només amb la llibreria Ona. Hi ha una orquestra, el museu de les obres prohibides que s’inaugurarà a l’estiu... Tant de bo n’hi hagués més com Tatxo Benet, com als EEUU, on els mecenes són més habituals. Dit això, el projecte ha de ser sostenible per si mateix. Val molts diners pujar la persiana cada dia. Hi estem deixant la vida perquè sigui un èxit, no només com a lloc de trobada, que això ja està passant, el darrer any hem aconseguit un creixement immens. La gent crida gent i la gent que creu en aquest projecte, que té un component de militància, ve aquí a comprar els llibres en català. Si saps que hi ha una llibreria que s’hi arrisca i programa música, contacontes, cicle poètics...

Fins i tot teniu dansa...

També tenim un pòdcast de literatura i pensament, L’illa de Maians, que presenta i dirigeix Bernat Dedéu. Es tracta de sumar forces entre tots els que creiem en la cultura catalana. M’he reunit amb Òmnium, amb l’Ateneu... Volem viure en català? Fem-ho possible.

No ens falta militància als lectors? Les llibreries tenen més percentatge en castellà, probablement, perquè un lector català no té massa inconvenients a comprar en castellà un llibre que no troba en català a la llibreria. Al contrari no passa.

Per dir una xifra... Si hi ha 400.000 títols al mercat, a una llibreria mitjana o gran, no n’hi ha més de 10.000 o 15.000. Hi ha 385.000 possibilitats que et demanin un llibre que no tens. Els llibreters hem de viure amb això. Si ho fas tot en català, ja saps que hi ha gent que no vindrà. Hi ha d’haver una part de militància, s’hi ha d’anar. Ara veig en directe que hi ha gent que s’omple la boca amb la defensa de la llengua, però no els he vist mai aquí. Hi ha persones que no fan tant de soroll i potser es gasten 300 euros en llibres cada vegada que hi venen. Hi ha instituts de l’altra banda de la ciutat o de Tarragona que venen a comprar aquí per militància.

Sense la participació, el compromís, de les persones que es creuen la llengua, la cultura catalana, no farem res.

Tots els que estem implicats en la defensa de la llengua hem de sumar esforços. Sí que és veritat que al darrere d’Ona-Pau Claris hi ha un mecenes cultural, però no oblidem que és un empresari i com tot empresari vol que els números surtin. I jo com a directora soc la primera que vull que surtin.

Un espai de quasi 1.000 m quadrats amb vora 25.000 títols només en català serà possible si tots els que hi creiem, venim.

Hauria de funcionar i ser un model exportable.

Per això parlo de Les Voltes a Girona i Quart Creixent a Palma, però són de mida petita. Per poder fer-ho en gran, les persones que compartim relat, hem de sumar. Mira Alcarràs...

I tota aquesta energia que transmets en positiu, aquesta intensitat és la que apareix a Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, la teva darrera publicació?

Aquesta obra va sortir a gener del 2021, és un encàrrec de Destino. Jo no havia escrit mai abans per encàrrec. Mentre vaig ser directora de l'Institut Ramon Llull vaig dir que no publicaria cap novel·la, ni llibre. Com a alt a càrrec de l’administració hi estava plenament dedicada. Aquest encàrrec, un petit assaig, el vaig fer perquè era molt proper a la meva tasca de direcció. Em donava l’oportunitat de posar en negre sobre blanc més de 25 anys dirigint equips. El lideratge és molt difícil. Costa molt. No ho pot fer qualsevol.

I com es fa una bona direcció? Com ha de ser un lideratge competent?

La primera eina d’una directora és ella mateixa. Hi ha un component d’autoconeixement molt gran que per desgràcia en molts lideratges no hi és. Encara són freqüents els «tu calla, que no et pago per pensar». Aquest lideratge és més fàcil. El que jo proposo és molt més complicat, vol molt més temps, més dedicació, anar endavant i endarrere. Aquesta «revolució del lideratge» del subtítol, no ha de ser només de les dones, sinó de qualsevol altre col·lectiu o minoria que abans no hi tenia accés. Però sobretot no s’han de reproduir patrons de lideratges heteropatriarcals o autoritaris. Cadascú ho ha de fer a la seva manera. Una de les coses que més m’interessa és fer créixer equips. Vaig ser la primera dona directora del Llull. Al meu discurs vaig dir que volia ser la primera de moltes. Per desgràcia, encara soc l’única en 20 anys d’història. I això passa a molts llocs. Hi ha molta feina a fer encara. La revolució ha de ser generosa.

I s’ha de fer des de l’empatia. Per això les flors i el piano i el cafè a Ona?

I molts més llibres i butaques i sofàs... per convertir en acollidor un lloc que ja era molt bonic, però que era fred i no aconseguia crear comunitat. Totes aquestes coses i les activitats, i les postals i el tracte, ser-hi, estar atent al que passa, si fas un error dir miri em sap molt greu. I dedicar-hi temps. Tot necessita que hi dediquis temps. En el cas d’Ona, que està oberta 11 hores al dia, demana que hi siguis, que atenguis. És molt complex, molt intens.

Aquell ambient tant agradable fa ganes de tornar-hi...

Sí, a un dels nostres espais, on fem presentacions i moltes altres activitats, la Bookeria, hem posat una llibreta perquè la gent expliqui les seves experiències a Ona. No sabíem com funcionaria i la gent no para de deixar missatges, fins i tot hi ha qui escriu un poema.

És que sempre hi ha activitats a Ona. Cada dia feu presentacions?

Cada dia, cada dia, fins a tres o quatre el mateix dia! És molt boig.

© Joel Codina

Com veu Iolanda Batallé, que ha passat per tots els oficis vinculats al llibre, el món editorial en català?

Hi veig dos fronts. Des del punt de vista literari estem en un moment emergent. De producció literària i editorial. Hem estat anys picant pedra i ara en comencem a veure els resultats. Nous gèneres: novel·la gràfica, no ficció, còmic... i això és fonamental per enganxar els joves.

I l’altre front?

La llengua, que ara mateix a Catalunya, concretament a Barcelona, passa un moment difícil. I no ho dic jo. Ho diuen els estudiosos. Fa unes setmanes vaig fer una piulada que explicava que un diumenge que havia sortit molt aviat de casa i que havia anat al gimnàs i fet compres i de tot, fins les dues del migdia no vaig sentir parlar català a ningú!

Per això a Ona també té un paper en l’ús social del català, amb clubs de lectura, classes per a adults... Tot i que la clau de la continuïtat del català està en els més petits i els joves, per a qui també estem fent contacontes i estem dedicant molt d’espai al manga, el còmic, la novel·la gràfica.

En qualsevol cas, hem de sumar forces entre tots. Les institucions des de l’àmbit públic; les empreses privades han de tenir voluntat de servei i han de fer servir el català; i tots nosaltres hem de posar-hi el nostre poder, com ara mantenint el català davant d’interlocutors en altres llengües.

Ona té aquesta voluntat de servei i de normalitzar l’excepcionalitat. En català podem compartir literatura, música, art, contacontes i booktubers.

La connexió falla i ens trenca el ritme de la conversa. Ens acomiadem i ens acordem per fer una trobada més distesa, en persona, com haurien de ser les relacions entre les persones. Em queda la sensació que hauríem pogut parlar de moltes més coses: de la Iolanda Batallé escriptora, de l’editora, de la seva etapa a l’Institut Ramon Llull escampant la cultura catalana arreu del món... En tindríem per un parell d’entrevistes més, com a mínim. De moment, gaudim amb ella del projecte que té ara entre mans, fer de la llibreria Ona-Pau Claris, la Casa de les Lletres Catalanes.