Amb Felip Bens, parlem de ‘Toronto. L’exili de Larry Forlati’

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Felip Bens
Felip Bens | Mathias Rodríguez
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Els primers dies d’hivern aguaiten el morro per la façana marítima i penetren pels carrers perpendiculars del Cabanyal, una ventada que congela la cara i l’ànima. En paral·lel aquesta fúria de tardor moribunda s’endinsa pels carrers de la Reina, la Barraca i el Progrés. El vent de llevant salinós ens aplega mesclat amb l’aroma de café del rosari de bars que acaben d’obrir les persianes... i endolceix un ambient de contrasts: cases precioses modernistes, al costat de grans mastodonts funcionals i lletjos del desenvolupisme dels anys seixanta i setanta, sucre i sal.

Hem quedat amb l’escriptor Felip Bens, que arriba a Ca la Mar, en el carrer d’Escalante, amb una Honda negra... com un cavaller medieval dalt d’una màquina de ferro. Bens escriu en la revista Lletraferit i ha publicat, fins ara, Històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar, La cuina del Cabanyal, El cas Forlati i ara acaba de traure a la llum Toronto. L’exili de Larry Forlati, una potent novel·la negra que fa moure un fantàstic fil conductor en que els seus protagonistes actuen a cavall entre València, el Cabanyal, Barcelona, Nova York, Toronto, Londres, Mèxic i Sicília. El detectiu Forlati viu d’incògnit al Canadà mentre fa servir el sobrenom fals de Philip Redbean per a fugir dels seus enemics, un nom fals en homenatge al Philip Marlowe de La gran dormida (The Big Sleep, 1939), de Raymond Chandler i al malnom d’un policia, Cigró Roig, que l’ha ajudat a escapar de València. Larry Forlati pertany al llinatge d’una família siciliana que va fugir a València en la dècada dels anys trenta del segle passat, una nissaga amb vincles mafiosos i activitats delictives. L’autor embasta les violències de la trama amb una fina elegància no exempta d’episodis traumàtics, on els personatges secundaris com ara el vell administrador Amadeo Cantavieja assoleixen un protagonisme estel·lar. A Bens li agradaria, i ho diu davant d’un cafè calent com les flames de l’infern, no transmetre només una faula amable en un món de fantasia teixit amb paraules. L’autor enllaça els mots d’aquest Toronto amb una plasticitat que humanitza els personatges i basteix un argumentari ple de referències filosòfiques a la noblesa i la redempció salvadora de l’home com a individu i com a espècie.

València, El Cabanyal, Sicília, Londres, el desert de Mèxic... i la ciutat de Toronto... com és que expliques amb tant de detall aquella urbs canadenca que sembla que hages viscut allí durant anys...

Conec València i el Cabanyal, naturalment. Conec Londres i Barcelona, però no he estat al desert de Mèxic ni a Sicília, però a la ciutat de Toronto, on vaig viure una temporada, sé on puc comprar un llibre, conec que el The Globe és un diari, on sopar o prendre una copa de vi a qualsevol hora del dia o la nit. Bona part de trama transcorre en aquesta ciutat, que és com si fora un personatge secundari. Jo necessitava un cert control per a parlar de Toronto d’una manera creïble i real i és com ho he fet, vivint allí. És cert que no he estat a Sicília ni al desert de Chihuahua, dos llocs que tenen un pes important en el complot. El que faig quan escric sobre un indret on no he estat mai és capbussar-me durant unes setmanes per a documentar-me, per a investigar, veig cinema i llig sobre eixos llocs, però haver estat en un emplaçament concret té un avantatge molt gran... com en el cas de Toronto.

Existeix la llibreria Niuru, propietat de Larry Forlati, en aquella ciutat? I els bars que anomenes amb tanta precisió?

No es diu Niuru, però hi ha una llibreria on jo comprava en que està inspirada la novel·la. Per a mi el que jo reflectisc en aquest llibre és l’atmosfera de la ciutat. Els bars, sí, existeixen, són reals! Jo hi he estat!

© Mathias Rodríguez

Vas escriure abans de Toronto un llibre que portava el nom del mateix personatge, El cas Forlati.

És el mateix personatge, la mateixa família, però es poden llegir els dos llibres de manera separada, són trames distintes amb un mateix protagonista.

Per què el detectiu Larry Forlati s’amaga dels seus enemics amb el nom fals de Philip Redbean? D’on traus els noms?

El  nom torontià de Philip Redbean és un homenatge al rei dels detectius de novel·la negra Philip Marlowe, de Raymond Chandler, que és un referent per a Larry des de sempre, i el cognom el tria el protagonista, del nom en clau en anglés del comissari que li ha facilitat la fugida des de València i una nova identitat, un inspector de la policia que li diuen Cigró Roig (Red Bean). No pegue una puntada sense fil (... Riu)

La gran dormida és la Bíblia de la novel·la negra?

Sí, dels clàssics és la més gran. Jo tinc moltes influències del cinema i la literatura negra contemporània. De la clàssica, m’agrada especialment una semi contemporània com Sang Freda, de Truman Capote, una obra mestra que frega amb la frontera amb la «literatura de no-ficció», el periodisme i la literatura negra... que conforma una obra magnífica i que apassiona la gent com jo, que estimem aquest estil literari. M’agrada molt també Dennis Lehane, que va escriure sèries com ara Kenzie & Gennaro, Mystic River o Shutter Island... Algunes són obres mestres, d’un terror psicològic brutal, que han acabat convertint-se en pel·lícules. O Un trago antes de la guerra! Per a mi, actualment, és un gran referent estilístic.

El film La nit del caçador podria considerar-se dins del gènere negre?

Probablement, sí! El gènere negre és molt ampli, és un gran ventall en el qual convergeixen moltes variants literàries. Si segueixes els festivals de literatura negra comprovaràs que existeix un gran ventall de realitats, una gran varietat de models sobre la tensió estructural d’aquest tipus d’obres. És normal, en l’ànima humana, l’altra cara de la bondat, hi ha una certa tara, una tendència a pensar les coses d’una forma maligna, no? Traslladat a la literatura i al cine ha estat molt ben plasmat i això atrau el lector i a l'espectador d’una manera irremeiable.

Raymond Chandler va dotar l’argumentari dels protagonistes de les seues novel·les d’un cinisme obscur i mordaç. El crim com a forma de vida? El crim per a resoldre els problemes?

Has dit això i m’ha vingut al cap l’escriptora Patricia Highsmith i els seus crims. Però a mi no m’interessa especialment el món del crim, a mi m’agrada el gènere negre per a bastir unes situacions al límit, la vida al límit, m’agrada això que té, de posar tots els personatges al límit de tot, en un penya-segat psicològic. El crim en si mateix no m’interessa. Hi ha molts autors que el crim els torna bojos, però a mi no em motiva massa.

El relat de Toronto. L’exili de Larry Forlati és un fil amable sobre les tensions d’una persecució intermitent però intensa. A pesar de tot, la novel·la acaba amb una mort violenta. Tot queda massa en l’aire, encara que no té perquè acabar bé de manera clara. Podria acabar com acaba o hi haurà una trilogia Forlati?

Sí, és un fil amable, tu ho has dit. Molta gent m’ho demana, no se el què faré. Jo crec que si, faré una tercera part Forlati. Aquesta última la vaig fer perquè acabara ací, però és ben cert que es queden moltes situacions obertes que hauríem de resoldre en una tercera etapa, en un tercer llibre.

Sí, què és el què passa amb personatges com ara Renata, Violinda o Pinuccia? La llibreria Niuru de Toronto queda oberta i Renata segueix al capdavant de l’empresa, mentre la propietat es manté en mans de Larry Forlati (Philip Redbean) que ara es troba a Europa. Què passa amb els falsificadors mexicans de medicaments que persegueixen el detectiu protagonista que enfonsa el seu «negoci»?

La novel·la vaig haver de reduir-la en setanta mil paraules mil paraules, se me n’anava de les mans, semblava que tenia vida pròpia. De quasi set-centes pàgines l’he deixada en tres-centes vint-i-cinc, i això, que el lector no detecta, a mi em deixa amb moltes històries col·laterals obertes en canal. Han quedat en el rebost i en conserva, veurem si estire d’aquests fils o en trie uns altres. I he de fer-ho ràpid perquè els lectors no s’obliden de l’argumentari Forlati!

© Mathias Rodríguez

Portat’ bé amb Renata, la promesa canadenca abandonada!.

(... Riu) Sí, he de veure com resolc el destí de Renata sense fer massa mal, sense morts ni violència. Però potser no et faig gens de cas.

Les falsificacions de medicaments? Quin negoci!

Sí, la fabricació de medicaments... una cosa que sembla tan altruista i mira. Una màfia com una altra, entremesclada amb tota la violència ambiental d’un lloc com Mèxic, d’un lloc com el desert de Chihuahua, en la frontera migratòria mexicana amb els EUA. M’agrada jugar amb aquesta classe de contrasts a l’hora de crear i escriure.

En el llibre descrius dues escenes de sexe que, sense caure en la pornografia, són dues mostres d’erotisme potent d’alta graduació, dues seqüències molt gràfiques, «3D», instal·lant el lector com si fora un voyeur... Morts, la vida al límit... i sexe, un bon còctel, no?

És curiós això que dius, jo també pense que la novel·la es llegeix un poc en tres dimensions, és com si veieres un documental audiovisual. La vaig concebre un poc així, tots tenim unes grans influències del món audiovisual. M’interessa que el cànon que ens ve de l’audiovisual es trasllade també a la literatura. I sobre el tema del sexe... com la mateixa vida, sí!

Larry Forlati és un antiheroi?

Sí, jo vaig escriure Toronto per a satiritzar un poc el gènere negre, com passa amb el personatge clàssic de Philip Marlowe. A voltes ens prenem massa seriosament aquesta classe de literatura com, Thomas De Quincey en De l’assassinat considerat com una de les Belles Arts. No és això, no. Forlati viu obsessionat amb els clàssics, ha llegit i ha vist moltes pel·lícules... i intenta viure i respirar com ells. Forlati vol construir-se com a Marlowe, passar del paper a la vida real, o com altres alter ego clàssics de la literatura negra universal.

Com si saltés del llibre a la vida?

Sí, com un còmic que ix del paper i es fa de carn i ossos. La novel·la, aquesta i totes les altres, en general, dona vida i dinamitza una llengua i comença a formar part, si és potent, de l’imaginari col·lectiu de tots nosaltres.

El palau dels Forlati de València està inspirat en el Palau dels Mercader del carrer dels Cavallers de València?

Sí, com ho saps? (... Riu) Fa uns anys vaig llegir sobre els contertulians del Parlament en casa de Berenguer Mercader, de Joan Roís de Corella, i vaig visitar el palau diverses vegades. Se’m va quedar incrustat al cervell i he recuperat aquesta magnífica casa palau com a seu històrica fictícia dels Forlati. És un palau que demostra la puixança de la societat civil valenciana d’aquella època. Després hi ha una imatge de pes d’un quadre de Pinazo sobre el joc de la pilota valenciana que es troba en el Palau de la Batlia de València (seu de la Diputació de València), que sempre m’ha colpit... i això ho incorporí en la novel·la, en la història familiar de la saga, en què es compta la gran afició que el patriarca Forlati, un avantpassat del nostre protagonista, tenia per aquest joc mil·lenari.

© Mathias Rodríguez

Fas un repàs a algunes rutes del cor de la ciutat que impacten. Plaça del Mercat, Doctor Collado, carrer de les Danses, carrer dels Cavallers... la Llotja. I, de sobte, tornem a Nova York...

La novel·la negra em serveix per a introduir altres qüestions que m’interessen, com ara la supervivència de les nostres ciutats, en aquest cas de València. Una ciutat on el turisme massiu desequilibra alguns barris, on desapareix bona part del comerç de veïnat i, conseqüentment, els seus habitants. Crec que a la meua novel·la l’eix important és València-Toronto i en aquest cas sembla que tots els camins porten a Rafa Lahuerta en Noruega, però no. És cert que eixa enumeració de carrers recordava Noruega. Rafa ho ha fet molt bé, però estava ja escrit abans (... Riu). Entre 1993 i el 1998 vaig viure al costat del mercat de Mossén Sorell i per a mi eixa València és part de la meua identitat. Ara a penes hi ha veïnat, sembla un parc d’atraccions.

El boom de la literatura i el cinema nòrdics. Hi ha un bon producte o hi ha molta fullaraca?

Sí, exacte. Jo he llegit de tot, però en contrast pense que la literatura negra nord-americana és incomparable. La nòrdica té un poc de trampa perquè els seus paisatges són gèlids i molt diferents, però quan lliges o mires cinema nord-americà la seua estètica és nostra, és quasi pròpia. Potser no has estat mai a Nova Jersey, però els seus paisatges els has vist i els has llegit i són «teus». Els fiords de Noruega... Això és molt diferent, és una estètica que no ens és familiar. A més, la literatura nòrdica té una «fredor» que és molt diferent de la que es produeix en el sud d’Europa o en el món anglosaxó, en general. Sí, veig molt de «boom» en la literatura nòrdica de moda. No et recomanaria ara mateix cap autor escandinau que m’haja impressionat.

L’estètica cinematogràfica nord-americana: la Biblioteca pública de Boston, la Grand Central Station, el Carnegie Hall o la catedral de Saint John the Divine tenen els sostres dissenyats pel valencià Rafael Guastavino. En moltes pel·lícules o llibres de gènere negre hi ha un valencià al darrere, aquest home. Curiós, no?

Sí, és veritat. Això és així i no ens en adonem. Valorem poc allò que és nostre! Guastavino, quin personatge!

Parlem de l’editorial Drassana. Heu fet que lligen en valencià molts lectors que mai ho havien fet. Creus que és a causa de les temàtiques que tracteu o és gràcies al model de llengua «desacomplexada» que fa que el nou lector valencià es reconega més en el vostre model estàndard? O per les dues coses? Un bon exemple seria tot allò que tu escrius... o Noruega, Càndid o L’últim dels valencians. La factoria, Toni Sabater, Vicent Baydal, Josep Vicent Miralles funciona a tota màquina, no?

Drassana està venent ací i a altres territoris com ara Catalunya. Ací hi havia un cert complex com tu dius, l’estil Drassana està fent-se també en altres països i en altres llengües. Mira Els dies bons, d’Aina Fullana, que és una meravella i pràcticament està escrit en salat de Mallorca. Lingüísticament, jo he fet una novel·la per a sentir-me còmode. Entenc que hi ha molts valencianoparlants que la senten propera, però Toronto i la resta dels nostres llibres estan venent-se bé fora de València, sense complexos. Els catalans lligen en valencià i tots, uns i altres, podem pensar que aquesta actitud referma la riquesa de la llengua, que no l’afebleix sinó que ve a enfortir-la. En altre ordre de coses, et diré que m’agrada llegir moltes traduccions i l’editorial Periscopi en fa de molt bones, hem de pensar que tenim una llengua oberta i heterodoxa, perquè no?

Com fan amb el castellà a Sud-amèrica?

Sí, mira com escriuen a Mèxic o Argentina. No es tracta d’un model particularista, no tanquem cap porta... al final l’objectiu ha de ser publicar històries de qualitat i ja està! Som un mercat molt xicotet i tot és molt complicat... però intentem fer-ho bé i funciona. El secret està a ser exigent, en editar bé les coses.

© Mathias Rodríguez

L’edició és magnífica: bon paper, lletra gran per als que tenen presbícia, un disseny atractiu i una maquetació molt correcta.

Totes les obres que entren a Drassana passen, almenys, per quatre mans per a revisar els textos, es parla molt amb l’autor, se suggereixen noves puntualitzacions, es parla amb els tècnics... el treball d’edició és molt important i s’està perdent, cada vegada es treballa amb menys cura en tot el sector editorial, en general. El sedàs editorial sempre acaba millorant el resultat final d’un llibre. Particularisme, sense renunciar a la unitat, particularisme sense uniformitat, amb vocació d’arribar a un mercat el més ampli possible. Desitgem que el llibre siga abellidor, que la novel·la siga llegidora. A mi m’acaben de recomanar un autor nord-americà, Kem Nunn, que ha escrit una bona història, Huntington Beach, traduïda al castellà, en l’editorial Asteroide, que em costa molt de llegir per culpa de la maquetació. Jo tinc presbícia i Asteroide sempre publica amb lletra molt menuda i el paper és massa transparent. És una fatalitat! Això és el que no volem fer. Fem bones històries amb maquetacions còmodes per al lector.

Abans parlàvem del barri del Carme de València. Parlem del Cabanyal: no passarà prompte el mateix que a la Vieille Ville?

Jo crec que, de moment, ho hem parat. Però potser ens quedem en una situació intermèdia entre un barri viu i un turisme creixent. En el Cabanyal encara tenim una situació dolorosa en l'àmbit convivencial. Tenim molts problemes de delinqüència, de tràfic de drogues. La gent creu que açò és Russafa i no ho és ni de lluny. Tot està per fer, hi ha per resoldre moltes problemàtiques veïnals.

I això com es podria fer?

Després del canvi de govern en 2015 era essencial tallar de soca-rel el tema del tràfic de drogues que, per a mi, era allò que ho emplastrava tot. No crec que siga només un problema de l’Ajuntament de València... jo esperava, esperàvem, que l’Ajuntament s’haguera assegut a la mateixa taula amb la Generalitat, amb l’Estat i amb les forces de seguretat, etc. I no ho han fet. Haurien d’haver-se plantejat: Com resolem aquest problema d’una vegada per sempre?

La droga?

Sí, és el problema medul·lar... D’aquest negoci il·lícit es deriven tots els altres problemes. Hi ha problemes de convivència, però al final tot està vinculat a la gent que està traficant amb drogues. Això crea un nou problema que és el racisme i la xenofòbia perquè, al final, com que hi ha droga... tots els gitanos són traficants. I això és fals, això no és així! Molts gitanos treballen en els mercats ambulants o es busquen la vida legalment, però la droga que mercantilitzen alguns... estigmatitzen tot el col·lectiu. A hores d'ara hauríem d'haver-ho resolt i les autoritats no fan res. A més, en paral·lel, no s’han catalogat les cases modernistes que s’han de protegir, mentre algunes cauen a trossos. En l’avinguda del Mediterrani, a prop de la mar, es troba la casa més bonica del barri: la casa de l’Os. I al costat d’aquesta casa es troba un edifici modernista que cau a trossos i que pertany a la família d’una exregidora de l’Ajuntament de València. No els obliguen a restaurar o a mantindre en bones condicions el seu patrimoni, el patrimoni valencià de tots, un patrimoni que es troba en perill. En altres països, en un cas com aquest, expropien legalment i es queden tan tranquils! És decebedora aquesta política de laissez faire per a molta gent del Cabanyal.

Quina és la frontera entre el Grau, el Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França?

Tot estava delimitat per les séquies, que ara estan totes tapades. Les séquies antigament eren com els rius, delimitaven les fronteres. La séquia d’En Gasc, que la gent anomena séquia del Gas per degradació lingüística, travessava l’actual avinguda del Mediterrani i separava el Canyamelar del Cabanyal. La séquia del Riuet feia de frontera entre el Grau i el Canyamelar. La séquia de Pixavaques delimitava el Cap de França i, dins d’aquest territori del nord dels poblats marítims, el microbarri de Llemosí —ubicat darrere de l’església dels Àngels— i el Cagarritar, on es criaven i pasturaven cabres i ovelles, en la banda marítima nord d’aquesta zona. Aquest canal els separava estrictament del Cabanyal. Quan els ramals de les séquies no estaven tapats es palpaven els límits de cada poblat com amb els peirons de muntanya. Ara que no es veuen, ara que la «frontera» no és l’aigua, tot és Cabanyal. I Natzaret, el germà pobre dels poblats marítims.

I arriba el perfumista francés Fèlix Robillard, planta malva-roses per a fabricar perfum i es converteix tot en la Malva-rosa...

Això és, sí! La Malva-rosa acaba en la séquia de Vera per dalt, i per baix per la séquia de la Cadena. Ja veus! Són les séquies les que feien de frontera. El primer nucli va ser el Grau. La primera referència del Canyamelar és del segle XIX i la primera del Cabanyal és del segle XV. L’erudit cabanyaler Pep Martorell diu: «Ara tot és Cabanyal. Tot, tot açò és el meu poble!»

© Mathias Rodríguez

És cert o és una cançoneta allò de València viu d'esquena a la mar?

La gent de València venia a banyar-se i a menjar-se una paella. Era normal. El cor de la ciutat està en el centre, a Barcelona està en el port. Això passa en mil llocs i és un fenomen natural, com tu dius «una cançoneta». El centre està a cinc quilòmetres de la mar i, si ens parem a pensar, passa el mateix a Gandia, Castelló, Borriana o Moncofa: el poble i la platja. Alacant és un fenomen a banda, com Barcelona. Jaume I, quan arribà a València, fundà el Grau per a tindre una entrada i una eixida al Cap i Casal a través del riu, en un territori ple de marjals de dalt a baix del regne... Protegir-se i facilitar el comerç.  El port era necessari, però viure a la costa era més perillós que a l’interior del territori. A més, a la marjaleria hi havia paludisme i pirates, alerta!

Encara dieu «Anem a València»?

Si, encara ho diu molta gent, sobretot la que és originària d’ací. Som un poble! El que tenia barca pròpia era ric i el que anava a jornal era pobre... però eren tots molt pobres!

S’han perdut els malnoms, com aquell Pixanterra? Tot venia d’un xiquet, el primer Pixanterra, que anava en la barca i no podia pixar com els adults en alta mar. Només pixava en arribar a la platja!

(Riu) Els Pixanterra... S’han perdut molts malnoms, però moltes famílies encara els conserven. Hi ha dos llibres de malnoms del Cabanyal que són magnífics.

Parlem del futur. Què faràs a partir de demà?

Fa un temps vaig escriure un llibre molt breu, València al mar, d'una temàtica que m’agrada molt. Ara estic fent una cosa pareguda sobre episodis històrics de la ciutat de València que pense que eixirà i quedarà molt bé. Estic intentant trenar-ho, amb el fil conductor a través del Llevant UD. Per exemple... la llegenda del Crist del Salvador, que arribà per mar de Beirut, remuntà el Túria quan era navegable i es quedà enganxat en els llims enfront del Museu de Belles Arts. Al final es quedà en l’església del Salvador, del barri dels pescadors, a dues passes de la Seu i de la Generalitat. Quan faltà l’aigua i es desmantellà el barri dels pescadors molts dels seus habitants es traslladaren a viure al Cabanyal... i la devoció al Crist Salvador se’n vingué al Cabanyal!

Un Crist «picassià»... que possiblement és una de les imatges religioses més antigues de València.

Sí, realisme màgic... On es quedà parat eixe Crist estava el camp del Gimnàstic de futbol i el 1923 entrenava allí aquest equip que més tard es convertiria en el Llevant UD. Per això els diuen Granotes, perquè el riu estava ple de granotes en el punt on jugaven. Hem de reivindicar la Copa de l’Espanya Lliure, la Copa de la República, de la zona lliure en guerra. La lliga la guanyà el Barça, però la Copa la guanyà el Llevant.

Les obsessions en la literatura. Parles d’història valenciana, de cuina del Cabanyal (la mare, la cuina de casa) i del Llevant UD... No podia faltar res més!

Sí... tot el suc en la mateixa tassa. No em veig representat amb Forlati, si vols dir això. En Toronto jo el que volia era donar vida a un personatge al qual li has de tindre estima, però és un destarifat. És un tio entranyable que es troba en el llindar de l’empatia per part del lector i, en un altre moment, és un tararot, el punt de l’antiheroi, sempre l’acaba cagant. Com es complica l’existència, en el final de la novel·la, buscant un amor quasi platònic que quasi li costa la vida.

Anomenes dos restaurants de Barcelona, que et fa entrar ganes d’anar-hi!

Sí, conec ben bé Barcelona. Són dos restaurants reals i un tercer lloc, un clàssic, com El Cheriff de la Barceloneta que és una meravella. Ara La Barceloneta és impracticable pel turisme massiu, no es pot ni dormir! En la meua obra reflectisc la Barcelona de finals dels anys noranta i els primers anys del nou segle, uns anys fantàstics per a mi.

© Mathias Rodríguez

Algú ha dit que tardaren menys els romans fent la Via Augusta que els governs espanyols construint el corredor mediterrani.

(... Riu) Sí, i ací està Josep Vicent Boira trencant-se el cap per a aconseguir que aquesta entelèquia s’acabe prompte. Ai, l’Euromed, quina il·lusió i que lent! De Barcelona m’agraden molt les Drassanes i el seu Museu Marítim, que és una meravella. Nosaltres tenim les Drassanes, però no els hem donat la utilitat que caldria. Tinc una enveja sana d’un museu marítim que no tenim ací, una llàstima!

Existeix una cuina del Cabanyal? Com que tens un llibre sobre La Cuina del Cabanyal...

És un poc xovinista... hi ha una cuina de la València marinera. Nosaltres diem que si, però som uns exagerats. Podria ser pareguda a la de l’Albufera o de tota la Mediterrània. La nostra cuina és molt pareguda en tots els territoris que tenen mar, si tens tellines les cuines i en el secà si tens llebre l’adobes... però segur que, com ací, hi ha tellines en altres llocs. La nostra cuina de mar ha retrocedit molt perquè crec que el peix ha passat a un segon pla culinari. Ara la gent compra més pollastre i vedella del supermercat que peix de llotja, inclús ous fregits, empaquetats en plàstic i poliuretà.

Toronto. L’exili de Larry Forlati descriu arquitectònicament en paraules una València cinematogràfica. Aquesta novel·la negra creix com un arbre, no enganxa per la seua tensió dramàtica sinó perquè aprofundeix i dissecciona l’esperit. La màgia del relat és la reflexió permanent sobre l’ànima humana, que ens ensenya a ser un poc millors com a persones. Com en A sang freda, de Truman Capote, Toronto. L’exili de Larry Forlati manté, malgrat el seu fur filosòfic intern, una tensió dramàtica perfecta. Felip Bens ens hi mostra les esplèndides cases del Cabanyal, ens ensenya aquest bell cadàver de modernisme esplèndid, un Art Nouveau de rics decadents i un altre d’humils pescadors; la façana és la cara, la representació del teatre social.  I ens fa visible una altra imatge del monstre depredador de la construcció recent més anàrquica. Bens es plany del trencadís que cau a trossos d’algunes façanes que són autèntiques joies i de la manca d’una política urbana que retorne la saba viva a aquest vell paradís de pescadors que vivien de la mar, de cara a l’Orient, per on ix cada dia un sol immens.