Pasqual Alapont: «Recorde la mestra que em va ensenyar a estimar els llibres, a estimar la literatura»

 

per Salvador Vendrell

Entrevistes

Pasqual Alapont
Pasqual Alapont | © Francesc Vera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

No sé quantes fotos ha fet Francesc Vera de l’Albufera i del portet de Catarroja. Segur que un fum, perquè és un indret que visita sovint, perquè és un racó entranyable on aturar-se i per raons d’amistat. Tindre amics que et porten a passejar per aquests magnífics indrets és un privilegi. Ara li toca tornar-hi per fer fotos a un altre amic, a Pasqual Alapont. Arribem en el cotxe al canal que transcorre entre l’arrossar infinit, al mateix temps que Alapont arriba amb bicicleta. No, nosaltres no venim a desembarcar un moment per «prendre una absenta o un aiguardent feroç, en la petita taverna contigua, i a donar un cop d’ull als camps o a les casetes dels pescadors», com conta Fuster en Viatge al País Valencià. La taverna ja no existeix, però hi ha un bon restaurant. Abans d’entrar-hi, on ens espera un poc d’allipebre per començar i un bon arròs per distraure’ns mentre parlem, caminem un poc vora el canal. Francesc aprofita per fer fotos. Fa fotos i xarrem, perquè es tracta d’això, de parlar de les coses d’Alapont, de com començà i per què escriu, de com viu de l’escriptura, de la seua experiència en el teatre i en la narrativa, dels mal anomenats gèneres d’adults, de literatura infantil i juvenil... De tot un poquet.

Tu ets de Catarroja.

Jo he nascut a Catarroja i soc d’una família d’ací de tota la vida. La família del meu pare està molt vinculada a l’agricultura. De malnom tenim «els Percuraors». A banda de la seua terra, tenien cura de les terres d’algun propietari de València. La família de ma mare estava més relacionada amb el comerç de la taronja. Tenien un comerç, un magatzem de fruites. Per tant, les dues branques de la família em vinculen clarament a la terra. Jo soc molt d’aquest món de l’Albufera i de la terra d’ací.

Com recordes la infància?

És curiós, perquè de menut em van portar a una escola que no estava a Catarroja i això em va desubicar una miqueta. No tenia massa amics al poble, perquè vivia en la carretera, en el Camí Reial. Anava a una escola que estava al Vedat, la qual cosa em va impedir viure la infantesa plena que hauria volgut: la del xiquet que viu al carrer. Però aquell món també l’he conegut. Al costat mateix d’on vivia, hi havia els camps, les séquies... Un paisatge molt rural. Catarroja estava en plena expansió, parlem dels anys 60, però encara no era la ciutat dormitori en què després es va convertir.

Hi ha alguna cosa dels teus records en la teua literatura infantil i juvenil?

Supose que sí, però no d’una manera evident; ací i allà hi ha rastres. En Quin sidral de campament, per exemple, s’hi descriu l’estat d’ànim amb què vaig viure una experiència semblant quan era un xiquet, no les mateixes anècdotes, perquè hi ha molt d’artifici en el treball d’un escriptor, però sí l’impuls creador. Sense les vivències traumàtiques d’aquell campament, potser no hauria sorgit la idea i el to de comèdia del llibre, va ser com una petita venjança.

Qui et va ensenyar a llegir?

L’escola. Més que la mestra que em va ensenyar a llegir, recorde la mestra que em va ensenyar a estimar els llibres, a estimar la literatura. Quan tenia vuit o nou anys, teníem una mestra que sempre que plovia... —jo recorde que abans plovia més que ara...

O vivíem nosaltres més la pluja, ens posàvem botes d’aigua i anàvem a les basses...

I se n’anava la llum. Traure les espelmes era una cosa bastant habitual. Quan per alguna circumstància no podíem eixir al pati, la mestra ens llegia. Per a mi era com sentir a Xahrazad. Com si m’haguera transportat a Les mil i una nit.

© Francesc Vera

No te’n recordes com li deien?

Sí, Luisa.

I era major?

A mi m’ho semblava, però no devia arribar a trenta anys. La seua veu era com una carícia. Són les coses que té la literatura: que et cura les ferides, que t’acompanya en moments difícils, que et crea esperança, que et dona referències... Aquelles lectures van ser importants per a mi.

I recordes què us llegia?

No exactament. Llibres que eren populars en aquella època, supose. Potser no van ser moltes vegades, però era un plaer, i la lectura se’m va quedar associada per sempre amb aquella sensació. Hi ha una altra cosa que també va ser transcendent per a mi: ma mare ens comprava molts llibres, al meu germà i a mi. Recorde una col·lecció on hi havia els clàssics infantils: Mark Twain, Emilio Salgari, Jules Verne...

Això ho tenies a casa i per iniciativa dels teus pares?

Per iniciativa de ma mare, sobretot.

Això és important.

Sí, però tampoc voldria magnificar-ho.

A ma casa això no passava. Només hi havia llegons, corbelles... Els primers llibres els vaig portar jo, que soc el major.

Ma mare va considerar que era important tindre llibres, però jo no veia mai els meus pares llegint. Jo mirava els llibres de casa. Hi havia des de catecismes a llibres de sants, però també aquests juvenils que et comentava o una col·lecció completa de Blasco Ibáñez. El llibre era un objecte que em fascinava: de menut, sobretot, les il·lustracions. Em ve al cap un llibre de ma mare, Los cuentos del viejo reloj, d’Elisabeth Mulder. Era un llibre curiós perquè, a cada hora, la màgia produïa un conte. A casa no hi havia una gran biblioteca, però hi havia llibres. Encara que tampoc soc dels que tenen la biografia tutelada i als vuit anys ja han llegit l’Odissea.

Com es deia l’escola on dius que et portaren? Era una escola privada?

Primer es deia L’Alqueria i, després, Asís. Sí, era una escola privada.

En aquell temps això volia dir que els teus pares tenien una preocupació perquè estudiares.

Els meus pares tenien molt arrelada la convicció que els fills havien d’estudiar. La meua escola estava situada al Vedat de Torrent, en un entorn idíl·lic, al mig del camp. Però no hi havia batxiller. I en acabar la primària, els meus pares em portaren a una altra escola, també privada, Ausiàs March a Picassent, on es feia primer de BUP. Aquella altra escola va resultar una enganyifa, perquè t’havies d’examinar lliure en un institut. Hi vaig fer el primer any, però, després, els meus pares van decidir portar-me a un Institut de veritat, on et podies examinar. I em portaren a l’Institut de Catarroja. No era un estudiant modèlic, però anava fent.

En l’institut viuries la transició del franquisme a la democràcia. Com la visqueres? Estaves polititzat?

Sí, a l’institut començàrem a assabentar-nos que passava alguna cosa. Hi havia molt de rebombori a València, i tenies l’antena posada... Però nosaltres encara estàvem en les beceroles. En una obra de teatre meua, Tres tristos traumes, un personatge que podia ser qualsevol de la meua quinta diu que quan era menut pensava que Franco manava a la terra i Déu al cel. Pensa que en l’any 75, quan va morir Franco, jo tenia dotze anys.

Clar, no arribares a militar contra el franquisme.

Militar contra el franquisme, no.

No podia ser, però t’arribà la ressaca.

Sí, efectivament. Com una part de la jovenalla del país, comencí a sentir que les coses m’afectaven. Com ara, no vaig assistir a la gran manifestació per l’autonomia, era molt jove encara, però vaig preparar una bandera i una pancarta en casa d’un amic. Començava a interrogar-me sobre el món, el context en què vivia, la llengua en què parlava, però encara era molt prompte. No em vaig educar en valencià, però als disset anys vaig llegir el primer llibre en català. Va ser Aloma.

Als disset anys llegires Aloma, i sense haver anat mai a classes de valencià?

Sí, sense haver anat a classes de valencià.

Quan t’adones que el valencià és una llengua que també serveix per a llegir?

És una cosa molt gradual. Crec que són coses que vam viure junts Ferranda, la meua dona, i jo. Ens vam conéixer en COU. Teníem una professora que tenia interés per la nostra literatura. Entre altres coses, ens explicava que hi havia un senyor que li deien Estellés que feia versos en valencià. També anàrem a València a entrevistar Isa Tròlec, perquè havíem llegit Ramona Rosbif. Anàvem, a poc a poc, assabentant-nos de les coses i començàrem a pensar que la llengua en què somiàvem, la que havíem aprés a casa, tenia una dignitat. No enteníem per què tot el món acadèmic era en castellà. I Ferranda i jo ens iniciàrem en lectures en català, com Te deix, amor, la mar com a penyora o Jo pos per testimoni les gavines, de Carme Riera. I ja, en primer de carrera, ens passejàvem per les llibreries per comprar llibres en català. La universitat va ser un gran revulsiu. Jo em vaig incorporar al grup de català de Geografia i Història, que, si no estic equivocat, va ser la primera promoció que va poder fer l’ensenyament en català a la Universitat de València. Però tampoc no va ser fàcil, hi havia molta complicitat amb els professors, però recorde que vam haver de fer alguna excursió reivindicativa a algun departament com ara el d’Antiga i Història de l’Art, que els costava una miqueta més.

© Francesc Vera

Vas estudiar història?

Sí, em vaig convertir en llicenciat en Geografia i Història, i lamente molt el meu pas per aquelles aules sense haver tret el profit que hauria pogut traure.

No t’ha quedat res d’historiador?

Ara llig més llibres d’història que en la meua època d’estudiant. En aquella època ja havia entrat en el món del teatre i en llegia molt. També llegia molta narrativa.

I per què no feres filologia?

M’interessava la història, perquè trobava, i trobe encara, que és molt important per situar-te en el món.

Volies tindre una visió global del món. No hi ha cap professor que t’influïra?

Un professor no, però tinc un record especial de quan era xicotet. Una vegada em vaig fer un tall a la cama, devia tindre nou o deu anys. L’home de l’autobús que em portava a aquella escola del Vedat tenia una certa amistat amb la meua família. Com la ferida m’impedia anar a escola, l’home aquest, el senyor Antonio li dèiem, va vindre a casa i em portà un llibre que es deia Cuentos y leyendas de las cruzadas, i em va fascinar. Potser més el relat que la història, perquè no era ben bé història.

El que t’agradà va ser la literatura

Segur. Però ara, com et dic, llig més llibres d’història. Tot està lligat, em sembla. La història no deixa de ser un relat; relats, millor dit.

I t’has dedicat a la literatura: al teatre i a la narrativa, sobretot, a la narrativa infantil i juvenil. Ets dels pocs que s’han pogut professionalitzar.

Sí, però és molt complicat perquè he hagut de fer moltes tasques adjacents.

Com ara?

He hagut de fer correccions, traduccions, d’editor... Com que sempre m’ha agradat el món dels llibres, he intentat d’estar-hi vinculat d’alguna manera i m’ha servit per buscar tasques que m’ajudaren a passar casa. També he escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil. Potser aquesta literatura té més eixida que qualsevol altra, però realment sempre m’ha atret el gènere. Sí, he fet i faig moltes coses per a poder viure d’escriure. Hauria pogut fer de professor, com tants amics meus, però ho he preferit i he pogut fer-ho així. En el teatre he fet d’actor, de director i, principalment, d’autor, que m’ha proporcionat un treball amb una certa regularitat, treballant sobretot amb Albena i La Dependent. També he fet alguns treballs com a guionista de televisió. En fi, un poc de tot. Visc del que escric? Sí, però cal matisar-ho.

© Francesc Vera

Avui, per exemple, ja fas les coses que t’agraden o has de fer algun encàrrec?

No m’agrada parlar de l’encàrrec de manera despectiva. Hem de tindre en compte que una gran part de les obres de la història de la literatura i de l’art en general són encàrrecs.

Nosaltres els valencians, diuen que va ser un encàrrec de Max Cahner

Fins i tot, hi ha ocasions –diu Francesc Vera– que un encàrrec concret l’acceptes com una obra molt personal.

Efectivament, a Miquel Àngel li van dir que pintara la Capella Sixtina i no li van dir que podia fer el que li donara la gana. I segur que allí, entre aquelles escenes bíbliques, hi ha moltes coses que són expressió de l’ànima de Miquel Àngel. Moltes vegades, escrivim de coses que ens han encarregat, però les escrivim parlant, d’una manera o altra, de nosaltres mateixos, dels nostres fantasmes i de la nostra manera de veure el món.

Clar, escrivim del que sabem.

És que, si no, és impossible. L’escriptor poa del que ha viscut, del que sap, del que ha llegit. Sempre hi ha coses personals en les obres. Mira, L’infern de Marta va ser un encàrrec de Josep Gregori, de Bromera, l’editor amb qui més he treballat. Jo no havia viscut en carn pròpia el tema de les dones maltractades i, per això, durant un temps, només que feia que llegir informes de dones que n’havien estat víctimes, treballs d’estudiosos...

Això lliga amb una pregunta que volia fer-te després, però la faig ara. Quan escrius una novel·la juvenil penses en el tema perquè és d’interés educatiu, com ara els maltractaments?

Jo li pegaria la volta: es pot escriure d’alguna altra cosa que no estiga latent en la societat? Per a mi seria difícil escriure sobre el sexe dels àngels.

Clar. S’escriu sempre sobre la realitat. Fins i tot, quan fas ciència ficció. La pregunta, però, és: vaig a treballar aquest tema abans de tindre la novel·la o és a l’inrevés, tens la novel·la on vas introduint els temes.

Jo he viscut les dues maneres de fer. De vegades el pretext ha sigut un encàrrec. Altres vegades, a partir d’imatges i d’idees que han anat acompanyant-me durant molt de temps, he construït una obra. Vaig alimentant compartiments de coses que m’interessen i que, en un moment determinat, poden quallar en una història. Però siga quin siga el punt de partida, el procés és semblant.

Crec que la pregunta hauria de ser si la transmissió de la moralina es té o no en compte a l’hora d’escriure —diu Francesc Vera.

Això és molt interessant. El castellà té dues paraules per explicar-ho: la «moralina» i la «moraleja». En català, «moralitat» o «moral» no recullen el sentit tòxic del primer terme. L’escriptor té una responsabilitat amb la societat i amb ell mateix, però la literatura i l’art no han de subratllar les «moralitats» com a missatge. Per a mi no té cap interés, perquè ni sóc filòsof ni sociòleg. L’art s’ha d’expressar d’una altra manera: ha de provocar emocions i, al mateix temps, ha d’injectar vacunes a través de la ficció per recuperar-nos de les nostres ferides i per preparar-nos per a les que vindran. Quan fas literatura infantil o juvenil no estàs pensant: «donaré un missatge». Com ara en les aventures de No sigues bajoca, protagonitzat pel xiquet Manel i l’avi Frederic, jo no pensava que escriuria sobre la trobada de dues generacions, de l’avi amic de l’infant. Simplement, aquests personatges tan diferents viuen aventures junts i s’ho passen de conya.

Estem parlant de més de cent mil exemplars de la tetralogia al voltant de Manel i el seu avi Frederic?

Sí, entre els quatre llibres molt probablement. No tinc les xifres, però deu ser així.

Deies que no pensaves escriure sobre la trobada de dues generacions...

En principi havia de ser una altra cosa. El pare castiga l’avi i el xiquet perquè no se saben comportar a taula. Els envia a les seues habitacions. I a mi, que m’interessava la rondallística, vaig pensar que l’avi contaria contes tradicionals al net. Però la relació que es va establir en aquella parella em va resultar tan poderosa, tan transgressora, que vaig decidir seguir per aquesta via.

I, a partir de l’obra, t’eixiren els temes

Efectivament... És la literatura que a mi m’agrada, Manel i Frederic podrien ser Tom Sawyer i Huckleberry Finn. Mark Twain és divertit, és moral, però no ens vol donar lliçons.

Aquesta era la pregunta d’abans: si primer és l’obra i després els temes o a l’inrevés...

Per això et deia jo que he viscut els dos processos. De vegades hi ha un encàrrec, però d’altres no. Una editorial et diu: «una obra sobre la violència de gènere»... I punt, no hi ha res més. Jo, justament, estava treballant sobre el bullying quan em van encomanar L’infern de Marta. No és el mateix, clar, però hi ha un punt d’intersecció, la víctima. Jo volia parlar d’aquestes coses, de les ferides que ens marquen. Per a parlar de les ferides de les dones vaig haver de documentar-me, però també vaig fer memòria de les meues pròpies ferides. Com deia Oscar Wilde cal conéixer el patiment per parlar-ne. Per parlar del rom no cal que te’n begues un barril. Si te’n beus un got n’hi ha prou, però te n’has de beure un got com a mínim. Per a parlar del bullying, per exemple, t’has de documentar, però és evident que hi has de tindre una connexió personal. Has de saber, amb l’experiència, què vol dir ser perseguit a les aules.

Tu t’has sentit perseguit a les aules?

He viscut episodis que m’han fet patir, però crec que tampoc no estic lliure de pecat. Ara, no vull frivolitzar sobre la qüestió i dir que tots hem aprés d’aquestes experiències, o que a mi m’ha servit per fer-ne literatura. Hem d’estar atents per evitar el sofriment a les aules, aquestes ferides de la infantesa poden causar molt de dolor.

Hi haurà més novel·les de Manel i l’avi Frederic?

No, s’ha acabat. En principi n’havia fet tres, una trilogia. I l’editor, al cap de deu anys, em va dir: «Escolta, podries rescatar aquells personatges que han funcionat tan bé». I vaig escriure Cagadets de por. Però jo ja estava fent altres coses, altres sagues, com ara el cicle de Morgana, que també són tres novel·les juvenils.

A tots els escriptors els pregunte com veuen el mercat dels llibres. Hi ha mercat dels Països Catalans? Tu has arribat a Catalunya o només t’has quedat en el mercat valencià?

Jo venc molt més al País Valencià. A Catalunya vaig a anar a la trobada de Lletres compartides, un programa de les Institucions de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Es tracta de contrarestar una anomalia: sembla que el Sénia siga la serralada dels Andes i la Mediterrània, l’Atlàntic. Per a mi és insòlit vendre més exemplars de L’ovella negra en basc que a Catalunya en català. També és anòmal que tinguen més interés per una obra meua a Colòmbia que a Catalunya.

I per què creus que es produeix això?

Els nostres països no tenen una relació normal. Més enllà d’això, però, en narrativa infantil i juvenil, hi ha una doble barrera. És evident. Quan els xiquets estan començant a llegir, a Catalunya, els professors troben estrany el nostre parlar i ací passa el mateix amb els llibres d’allà.

Andana (2022)

Jo crec que ací no es dona tant. Nosaltres tenim menys problemes de posar llibres de dalt.

Perquè la nostra industria és posterior. Quan ací començaren a donar classes de valencià, la majoria de textos de literatura infantil i juvenil que podien recomanar els professors eren en oriental. Ací hi havia ben poca cosa al principi.

Sí, en aquella època, es recomanava el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo junt a El guardià de l’anell de Vicent Pasqual o L’últim roder de Josep Franco. I no hi havia cap problema. Mentre que a Catalunya no posaven llibres valencians. Crec recordar que Josep Gregori, a principi, envià llibres als instituts d’allà i li van dir que estaven molt bé, però que eren molt dialectals, com si ells no parlaren també un dialecte.

Catalunya és molt Barcelona. I això que tu dius és una cosa de la qual també es queixen la gent de Tarragona o de Lleida. No és una cosa que ens passe només a nosaltres.

Cal dir també una cosa –diu Paco Vera–. Quan la meua filla era petita no hi havia Canal 9 i veia els dibuixos de TV3 amb tota normalitat. En canvi d’ací cap allà això no ha passat mai. Nosaltres véiem TV3, però ells no veien la nostra televisió. Però, ara, que tinc nets, de sis i de quatre anys, ja no veuen dibuixos animats en català, perquè no n’hi ha. Ni ací ni allà. Els únics que hi ha són en castellà. Tots els dibuixets que interessen als xiquets d’avui en dia els fan en les diferents plataformes de pagament i ho fan en castellà.

Sí, la gent jove ho veu tot en les plataformes, però a mi m’agradaria prémer el botó del comandament i poder veure TV3 i la IB3 amb normalitat.

Bé, seguim amb la teua obra. Que va ser primer, el teatre o la narrativa?

Pregunta difícil. Jo diria que van ser dues trajectòries paral·leles. En aquell primer procés de descobriment del valencianisme, quan tenia disset anys, començà a apassionar-me el teatre. Vaig veure Flowers, de Lindsay Kemp, al Teatre principal, en 1980. Em vaig quedar fascinat. M’ho passí tan bé que vaig voler estar allí dins. I, des de ben jovenet, la literatura em va quedar associada al teatre. El teatre ha sigut també molt important per a la meua narrativa, com ara en la manera de construir els diàlegs.

No trobes a faltar la faceta d’actor –pregunta Francesc.

Moltíssim.

El senyor Smith en La cantant Calba és el primer paper que feres?

Com a actor professional sí, a Moma Teatre. Abans havia fet alguna cosa, com ara a Woyzeck, de Büchner (1988) en una escola de teatre i havia format part del grup La Colla, de l’Alcúdia, on vaig participar en L’autèntic amic, de Goldoni.

En La Colla van començar també Carles Alberola, Toni Benavent i molta gent –diu Francesc Vera.

Jo estava en una escola de teatre a València. Un dia, un company d’Algemesí em va portar a la l’Alcúdia, a La Colla, on vaig conéixer Toni Benavent i començàrem a fer coses. Ells havien treballat amb Carles Alberola. La Colla va ser un pas que encara no era professional, però ja amb perspectives. Allí començà molta gent que després es professionalitzaria en el teatre.

En el teatre, has fet de tot, d’actor, d’autor, de director.

Sí, el que passa és que quan això ho posen en internet em quede un poc parat. Jo sóc més autor que altra cosa i no vull usurpar uns galons que no em toquen.

Bé, però sí que has fet d’actor i director.

Sí que et diré que el fet d’haver fet d’actor per a mi ha sigut determinant per a escriure. Jo crec que no escriuria de la mateixa manera teatre, fins i tot narrativa, si no haguera sigut prèviament actor. Perquè sé que algú, després, ho ha d’interpretar, i m’imagine com han de sonar els diàlegs en escena, i el que s’amaga darrere d’un diàleg. El diàleg és el motor de l’acció dramàtica, s’ha de pensar molt el que es diu, però sobretot crear la situació perquè estiga latent el que no es diu.

És a dir, que et va agradar l’experiència de fer d’actor

Cada vegada que em veig involucrat en un projecte, trobe a faltar aquella experiència. M’agradava notar com anava adquirint ofici. Pense que si no he fet carrera és per no haver començat de baix i a poquet a poquet. Moltes vegades trobe a faltar les emocions que he tingut com a actor.

Després et centrares, sobretot, en l’escriptura. De quantes obres de teatre estem parlant?

Quatre o cinc d’infantils i unes quantes adaptacions, com ara el Tirant lo Blanc. Per a adults, no m’agrada utilitzar el terme «adults» però ho faig per aclarir-nos, podem parlar d’una quinzena d’obres.

La primera d’adults la feres amb Carles Alberola?

Amb Carles Alberola vaig fer Pandemonium, que va ser un encàrrec de la falla Na Jordana amb un grup d’aficionats. I paral·lelament escrivia Beatrius, el meu primer muntatge per a adults, una coproducció que vaig fer amb L’Horta Teatre i La Dependent.

I continues col·laborant amb Alberola

Amb Carles Alberola he tingut al llarg dels anys una col·laboració intermitent i, al mateix temps, contínua. Ja tenim cinc obres que hem fet conjuntament com a dramaturgs. Després de Pandemonium, vam seguir amb Currículum, que va ser el primer espectacle de la companyia Albena. Després, passaren uns anys i férem Ficció i al cap de poc Tic-tac, que vam escriure amb Rodolf Sirera i que va ser premi Max de teatre musical. Aquesta ha sigut una de les obres més vistes al Principal. I era una producció valenciana i en valencià. Recentment, hem fet Waterloo, una comèdia sobre la memòria, una memòria compartida amb la generació que vam créixer als seixanta i setanta. Amb Carles he aprés i m’he divertit molt. Crec que som sobretot amics.

© Francesc Vera

Com definiries el teatre que fas com a autor?

És una pregunta impertinent.

Si no vols, no la contestes. La llevem i...

Si agafes els clàssics, com ara Shakespeare, parlen de temes de molta volada, però acaben tractant temes molt quotidians, que ens afecten a tots. Jo ho faig al revés: partisc de les relacions humanes més quotidianes i intente revelar coses més profundes. A través de les relacions entre les persones, les parelles, la vida quotidiana..., intente parlar de temes de més calat que ens interessen a tots.

Sí que l’has contestada, per què dius que és impertinent?

Sí, perquè, de vegades, en les entrevistes, quan jo dic que parle de coses quotidianes, el que apareix és com si parlara de temes intranscendents, com si fora una cosa molt domèstica.

Tranquil que, en aquesta entrevista, no passarà això.

Jo pense –diu Vera– que la quotidianitat és el que preocupa la societat actual i, per tant, donar transcendència a aquesta quotidianitat és molt difícil. Portar l’anècdota a una dimensió més àmplia és complicat.

Quines són les dificultats per a adaptar per al teatre una obra com el Tirant?

Vaig fer la meua versió i la vaig publicar. Després, un grup que naix de la Universitat, Crit, va fer-ne una adaptació en què dos actors fan tots els personatges. Adaptar un clàssic com el Tirant i damunt fer-ne una versió infantil és quasi impossible. El que fem és jugar-hi. Hi ha molta gent que no ha llegit mai el Tirant, però ha vist, encara que siga, algun dibuix sobre el personatge o, simplement, un còmic, o una pel·lícula. Això és crear tradició. Jo vaig fer un guió dels capítols que em semblaven més suggeridors, capítols on es viu l’amistat, la fidelitat, l’amor, o aquells més humorístics.

Quina diferència hi ha entre fer una obra per a adults o per a un públic infantil o juvenil?

Per a mi no hi ha diferència. Una vegada un productor que m’havia produït una obra de teatre infantil, quan me’n va demanar una per adults, em va dir: «Tu ara deus voler cobrar més». I jo li vaig preguntar: «Per què?». «Home, perquè és una obra per a adults», em contestà. Per a mi l’esforç intel·lectual és el mateix.

I, de vegades, cal més esforç per a fer literatura infantil i juvenil.

Tinc molt de respecte als que practiquen el gènere. Sé que hi ha gent que pensa que és un gènere menor, però no és així. Tota la literatura pertany de fet a algun gènere, i tots els gèneres tenen les seues obres mestres.

Quin és el llibre teu que més èxit ha tingut?

Potser L’infern de Marta és el que ha tingut més recorregut.

I el que més t’estimes?

És difícil contestar, perquè en cada llibre hi ha una part de mi. Cada llibre és un esglaó d’una escala que no sé si arriba al cel o no passa dels tres metres, però és la meua escala, la que he fet jo. Són llibres que m’han fet revisitar dimonis propis o que, en el procés de documentació, m’han fet aprendre.

Perquè el més polèmic està clar quin és.

El més polèmic sens dubte és Tota d’un glop.

Bromera (2003)

Conta-ho un poquet

L’editor, Josep Gregori, creia molt en la novel·la i va voler moure-la amb una campanya atrevida que volia atraure l’atenció. Com que es tractava d’un thriller, va voler crear un cert misteri en els lectors. Primer s’envià una esquela on s’anunciava la mort del protagonista de l’obra. Després, s’envià un capítol... I, finalment, s’explicava que es tractava d’una novel·la. Però, quan alguna gent va rebre el primer enviament, l’esquela, es va sentir amenaçada i va tindre por. No s’inventava res en aquella campanya. Crec que amb La dama de blanc, de Collins, ja van fer alguna cosa semblant. Van enviar un anònim com ara: «prompte et visitarà la dama de blanc...» La del meu llibre volia ser una campanya innòcua, però va provocar una reacció en algunes persones que es van sentir amenaçades.

Després vas fer El mal que m’habita

Sí, i després hi ha coses... Jo tinc una novel·la que considere que és una novel·la d’adults, però la gent no la coneix. És difícil de classificar. És una novel·la molt breu, unes cent pàgines. Està publicada en una col·lecció que es diu Trànsit. Pel tema, l’editor pensava que podia atraure un lector juvenil, fora del públic captiu de les escoles. És una col·lecció que es volia promoure a les llibreries, però la novel·la no ha captat aquell lector que es proposava. Jo crec que és una novel·la d’adults. Quin és el problema? Que el narrador i protagonista és un xiquet de set anys. La veu narrativa és, per tant, un xiquet. I clar, això tira molta gent arrere.

Està per exemple El xiquet del pijama a ratlles.

És una cosa semblant. La meua novel·la és diu És complicat. Però no ha sabut trobar el seu lector. Ni entra en el mercat juvenil ni en el d’adults. I en canvi, crec que és una de les coses millors que he escrit.

Bromera (2017)

Has estat traduït al basc, al castellà, al gallec i a l’eslovè. Que pinta l’eslovè amb aquestes altres llengües?

També tinc alguna coseta infantil traduïda al xinés, que sona molt exòtic. El tema de l’eslové es deu a una circumstància personal. Vaig anar a una trobada d’autors a Eslovènia, una activitat organitzada per l’Institut Ramon Llull, si no ho recorde malament, i allí vaig conéixer una professora que es va interessar per traduir L’infern de Marta.

Parlem un poc del present, que tens ara entre mans? Quins projectes tens?

Diversos, com sempre, vaig alimentant diversos projectes fins que un demana pas. Ara mateix estic en la fase de redacció d’una novel·la juvenil. Encara que, com t’he dit, a mi les etiquetes com «juvenil» no m’agraden, és com es vendrà.

L’Illa del tresor és una novel·la juvenil?

Efectivament, són obres que admeten lectures molt subtils, que ens apel·len d’una manera diferent quan som joves o quan som grans. Però entenc que les editorials han d’ordenar el mercat i, sobretot, en un mercat com el de la literatura infantil o juvenil en què està molt involucrat l’ensenyament.

En el qual manen els professors que diuen què cal llegir. Però això és un altre problema en què no entrem. Seguim amb els teus projectes.

Això, una novel·la juvenil que serà una recreació del mite de Frankenstein. Tracta de la ignorància... Bé, de la capacitat que tenim els homes de destruir-nos a nosaltres mateixos amb les nostres obres. Però com moltes de les meues obres té una tirada cap a la comèdia.

Fa poc que t’han donat el premi de Teatre infantil Escalante.

Sí. I em fa molta il·lusió, per dos motius: perquè té el nom del nostre dramaturg Eduard Escalante, que va ser un dels més importants autors del XIX a València; i, a més, la sala Escalante ha sigut un referent del teatre infantil a tot l’estat espanyol. Durant decennis han passat molts infants per aquesta sala. He guanyat el premi amb una obra que es diu Històries del nan borumballa. El protagonista és un xiquet que ha de patir una operació complicada, i que va retrobant-se amb el record de les històries i cançons que li contava sa mare, que fa temps que ha faltat. Aquestes històries el connecten a la vida i l’ajuden a sobreviure. És una obra alhora tràgica i còmica, però a través de la qual he intentat encomanar la importància de la memòria i de l’alegria de viure.

Bromera (2003)

Hi ha unes preguntes que faig a tots. Vas notar l’etapa del PP a les nostres institucions? O el canvi amb el govern del Botànic? O ha sigut indiferent per a tu?

És incomoda, perquè no te la sé respondre més enllà de l’emotivitat d’estar adscrit a un corrent ideològic,

Jo no parle a nivell ideològic.

No ho sé dir. T’enganyaria si et diguera que en una etapa o altra em contractaven més o menys. Crec que sí que hi ha una cosa evident i és que, durant l’etapa del PP, hi havia una voluntat de destruir estructures culturals, literàries, lingüístiques... No ho he notat com a escriptor, sinó com a ciutadà. Ara, de vegades, tenim en el govern gent més afí i et preguntes si no podrien fer més. I dius «que poc que es fa pel català». Hauríem de ser més ambiciosos per revertir la situació de disglòssia que pateix la nostra llengua

I, per últim, com valores l’any Fuster

He llegit poc, enguany, a Fuster, però l’he anat llegint durant molts anys. Crec que és una lectura que m’acompanyarà tota la vida. Fuster és algú que ens ha somogut.

Arribares a visitar-lo?

Vaig estar a punt. Vam editar la revista Daina i teníem programada una trobada amb ell, però per circumstàncies no es va fer mai. Després, ja va ser tard. Però sí que m’hauria agradat, perquè, per a mi, era com visitar Déu. Estava acollonit i jo mateix crec que vaig dilatar la possibilitar d’anar a veure’l. M’hauria encantat, òbviament, i poder contar aquesta experiència, però crec que l’he viscuda d’alguna manera en llegir-lo.

Però que et sembla tot el muntatge d’enguany?

He anat a alguns actes. Era una cosa necessària, supose, sobretot per a la gent que no el coneix, la generació més jove, i també per fer-ne balanç, per repensar les coses que ell va pensar. Però més enllà de la febrada del centenari, Fuster mereix quedar en la història de les nostres lletres. Per a la nostra generació va significar un impuls que encara ens dura. No sé valorar l’any. M’agradaria que, l’any que ve, es continuara llegint. Aquest és el millor homenatge que se li pot fer.

© Francesc Vera

I acabem de la mateixa manera que hem començat. Fent una passejada vora l’embarcador de fusta per observar com s’arrengleren les barques. Alapont ens conta que «predominen els albuferencs de quilla plana i una eslora de tres o quatre metres, cosins germans de les pomposes góndoles venecianes». Si les mires bé, és veritat que s’assemblen a les embarcacions de Venècia. Són «ideals per a la navegació en aigües poc profundes i de canals estrets. Algunes embarcacions mostren l’arbre aparellat amb la vela llatina, vestigi d’un món antic i productiu, ara amb una funció purament recreativa». I jo recorde que tinc un amic que té un albuferenc amb aquesta classe de vela i que m’ha promés que em passejarà pel llac.

La veritat és que ha estat una conversa agradable.