Jordi Raventós (Martorell, 1970) és actualment professor de retòrica i estilística llatines a la Universitat de Barcelona, corrector editorial, traductor i, sobretot, lector. Amb aquest perfil convindreu amb mi que tenia tots els números perquè li toqués en la rifa de la vida crear una editorial. Un “premi” que pot donar moltes alegries i satisfaccions, però que també de tant en tant dibuixa esculls i sabors agredolços. Per tant, Jordi Raventós és també o, sobretot, editor. Llicenciat en filologia clàssica, francesa i catalana, la seua dedicació al món editorial li ve de lluny. Va treballar durant uns quants anys en Quaderns Crema i en la Fundació Bernat Metge. El 2007 va fer el salt i va fundar l’editorial Adesiara, un segell que ha treballat per recuperar els clàssics de la literatura universal en bones traduccions catalanes i per donar llum a autors catalans malaguanyats o una mica oblidats. Obres de Petrarca, Horaci, Plutarc, Erasme de Rotterdam, Georg Büchner, Alexandre Dumas, Pascal, Apollinaire, Baudelaire, Rilke, Italo Svevo, entre molts d’altres. Però també autors catalans com ara Agustí Bartra, Josep Pous i Pagès, Vicenç Riera Llorca, Cèlia Suñol, Maria Dolors Orriols, i una aventura literària amb l’escriptor asturià Xuan Bello, una aposta ben personal de Raventós.

Recorda Jordi Raventós que davant l’aparició d’una editorial independent com la seua, la qual pretenia “publicar clàssics universals només en català, incloent-hi els autors grecs i llatins, com també la poesia, sempre en edició bilingüe”, els vaticinaren, a tot estirar, mig any d’existència perquè, segons deien, “no hi havia prou públic en català per a aquesta mena d’obres”. Les visions pessimistes i malastrugues de vegades s’equivoquen, i els estudis de mercat tenen ben poc a dir en segons què. Així doncs, Raventós, amb un equip ben modest, n’eren quatre en total, va engegar un projecte editorial pensant en aquells lectors “que estimaven les grans novel·les, la bona poesia, el millor teatre, l’assaig amb cara i ulls, i en volien gaudir en català”. Es tractava de posar a l’abast dels lectors noves traduccions d’obres impossibles de trobar en català, així com de tornar a traduir certes obres amb una versió més actual. El 2016, nou anys després de la seua posada en marxa, Adesiara havia arribat als cent títols i avui, el 2022, és una editorial que ha guanyat renom i estima entre els lectors en català.

En Adesiara han anat a poc a poc bastint un catàleg monumental, un catàleg que ofereix alguns d’aquests ”monuments” literaris forjadors d’una sòlida cultura, com en deia Carles Soldevila. Entre els darrers monuments, hi ha Pensaments i opuscles, una de les millors edicions mai publicades arreu de l’obra de Blaise Pascal, amb traducció de Pere Lluís Font. Una versió que ha rebut el Premi Pen de Traducció 2022 i el Premio Nacional a la mejor traducción 2022.

Jordi Raventós va visitar recentment València. Al claustre de la Biblioteca Valenciana vaig conversar amb ell sobre aquesta decisió “agosarada” de fer-se editor i treballar per consolidar una editorial amb un catàleg format, en gran part, per autors clàssics antics i contemporanis.

Van fundar Adesiara el 2007, però de fet ja venien del món del llibre, en concret de Quaderns Crema, i vostè, a més, amb l’experiència d’haver treballat per a la Bernat Metge.

Vam començar a treballar en el projecte el 2005 i vam estar dos anys preparant títols: ho vam fer amb antelació perquè vam dedicar força temps a estudiar el disseny, el paper, la tipografia, etc. Tots els membres de l’equip havien passat en un moment o altre com jo mateix, per Quaderns Crema: l’Anna Porta, de premsa; en Joachim de Nys, de contractes i drets d’autor, i la Cruz Artidiello, d’administració. Quan els vaig proposar fundar Adesiara teníem tots altres feines, però s’hi van avenir i ens vam posar a treballar per tirar el projecte endavant. Al principi, la meva idea era que una empresa petita de correccions paral·lela aguantés econòmicament l’editorial, per si després les coses no anaven bé; de fet, no ens auguraven gaires èxits. Tanmateix, ja ho veus, l’editorial ja funciona sola des de fa alguns anys.

Què va aprendre vostè de Jaume Vallcorba?

Vaig començar a treballar amb ell de molt jove i recordo aquella idea inicial seva, que era aplicar una part dels diners que es guanyaven amb els llibres de Quim Monzó i altres èxits en llibres dedicats a Ausiàs Marc i altres autors de culte, però de venda teòricament més limitada. En definitiva, equilibrar. Tant Quaderns Crema com la Bernat Metge van ser dues bones escoles per a mi. De tots els llocs on he estat he aprés alguna cosa. Deia Plini el Vell: “No hi ha llibre tan dolent que no puguis treure’n res de positiu”. Doncs a la vida igual, fins i tot d’un mal professor pots aprendre “com no has de fer una classe”. Sempre has de tenir un punt de vista positiu.

El catàleg d’Adesiara ofereix alguns d’aquests “monuments” literaris forjadors d’una sòlida cultura, com en deia Carles Soldevila.

La idea inicial d’Adesiara era anar omplint buits dins del ventall del mercat editorial català, buits que, al meu parer, afectaven els lectors: omplir els buits de grans autors absents, sobretot clàssics de la literatura universal i que no podíem trobar en la nostra llengua, o bé els trobàvem en traduccions molt antigues. Era el cas de La dama de les camèlies, de Dumas. Era introbable en català, llevat que anessis a buscar-lo a una biblioteca. Un problema molt habitual és que en català es fa un tiratge, es ven i llavors s’ha acabat, no es reedita, perquè hi ha por de fer-ne un segon tiratge, per si no es ven, per si no surten els números. Per això a nosaltres ens titllaren, ens titllen de “suïcides”, perquè tenir el catàleg viu, amb gairebé tots els títols en distribució, es veu com un acte suïcida.

Com van ser els inicis de l’editorial?

Al principi vaig contactar sobretot amb els traductors que coneixia, sobretot de clàssics i de literatura francesa. Com que havia treballat a Quaderns Crema i la Bernat Metge, i, a més, era —i soc— un lector fervent, estava familiaritzat amb les traduccions d’obres universals, però algunes eren molt antigues i calia fer-ne, al meu entendre, una segona traducció. Altres, no calia tocar-les, com és el cas de la versió que va fer Josep M. Boix i Selva d’El paradís perdut de Milton, perquè ningú no la faria millor que ell. Aquesta és una traducció que dura en el temps.

De fet, el crític Sam Abrams va dir en el seu moment que aquesta era, indubtablement, una de les grans versions del poema de Milton a nivell europeu i internacional. I va elogiar l’edició d’Adesiara com  “la més completa i acurada possible”. “El paradís perdut –va escriure– ha rebut el tracte de luxe que convé als grans clàssics.”

Fa goig llegir reflexions i comentaris com aquest perquè sovint hem fet apostes arriscades, com ara publicar la poesia i els clàssics grecollatins en versions bilingües, o, ben aviat, una saga islandesa, traduïda directament del norrè, l’islandès antic. Però, si hagués pensat un instant que tot això era massa arriscat, segurament no ho hauria fet. Sé del cert que amb alguns llibres hi perdrem diners, que les vendes en seran força limitades, però els publiquem igualment, perquè entenc que cal que hi siguin en català. Potser m’agrada massa la literatura per ser editor [riu].

És clar que han de sortir els números, però sovint gran part de la nostra satisfacció arriba per un altre costat; per exemple, recordo quan Francesc Parcerisas, ja fa uns quants anys, en la presentació dels Amors de Cassandra de Pierre de Ronsard, va comentar que des de l’editorial Adesiara donem un nivell literari i de prestigi amb autors com ara Ronsard, o Racine, i que els llibres que nosaltres fem són necessaris perquè certes obres hi han de ser, en català. Ben mirat, els lectors en general, però també els estudiants de secundària i els universitaris, necessiten comptar amb bones traduccions al català de la Ilíada, de l’Eneida o de les obres de Shakespeare.

Adesiara ha tractat de recuperar grans obres de la literatura catalana que per diversos motius ―sobretot per la ”teòrica” manca de rendibilitat econòmica― han romàs injustament oblidades durant dècades.

En part, aquesta col·lecció és el resultat del fet que m’adonés de la mancança que hi havia a l’hora de publicar autors i títols catalans que no eren canònics, obres que havien sigut editades i fins i tot reeditades a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, i que després havien passat desapercebudes. I ens vam posar a treballar per recuperar títols com ara L’arbre de foc, d’Agustí Bartra, o De la pau i del combat, de Josep Pous i Pagès, un llibre vertaderament deliciós que no s’havia publicat abans mai a Catalunya. En realitat, molts dels títols que integren la col·lecció només s’havien publicat abans a l’exili i, en general, no havien tingut gaire ressò a casa nostra.

També vam publicar per primer cop, el 2016, El bar i El Nadal d’en Pablo Nogales, de Cèlia Suñol, dos relats colpidors i excepcionals on l’escriptora parlava del barraquisme en la immediata postguerra i que havien estat prohibits per la censura del règim. Anys després, l’escriptor Francisco Candel, qui va viure en una de les barraques que ocupaven la muntanya de Montjuïc en els anys trenta, també escriuria sobre aquest tema. I recentment hem publicat El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols, una altra novel·la escrita en la postguerra que no es va poder publicar fins moltes dècades després. En realitat, tant Orriols com Suñol, les quals tractaven de retratar la Barcelona i la Catalunya “real” dels anys 40 i 50, no van poder publicar tot el que van escriure en el seu moment per culpa de la dictadura i van patir una doble censura: la de l’obra i, subreptíciament, la del fet de ser dones. Foren escriptores invisibilitzades pel franquisme.

També hem recuperat el teatre de Frederic Soler —Serafí Pitarra—, precursor de la dramatúrgia catalana moderna i el primer empresari teatral que va crear una companyia estable i va popularitzar el teatre en català. Així mateix, hem publicat La parada de Joaquim Ruyra, i fa molt poc, la novel·la Una nit, de Domènec Guansé, una novel·la que transcorre en vint-i-quatre hores, com va fer, per exemple, Stefan Sweig en les Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Ara bé, també s’ha de dir que d’altres editorials fan un treball semblant: penso, per exemple, en Edicions de 1984, que han recuperat l’obra d’Eduard Girbal Jaume i van publicant alguns  clàssics ben necessaris. Jo mateix he traduït recentment d’Honoré de Balzac per a Edicions de 1984, perquè penso que cal omplir aquest buit oferint noves versions de Balzac als lectors, atès que encara falta molt per traduir.

Vostès es presenten com “una editorial petita independent, formada per persones que volen aprofitar la seva experiència en el món editorial per publicar llibres en català”.

Era i encara és així. També diem que volem facilitar al públic lector l’accés a títols, tant antics com moderns, que per diversos motius no han estat mai traduïts en llengua catalana i, si ho van ser fa molts anys, ara com ara són introbables o bé estan fora de catàleg. I és ben curiós que, al capdavall, els pretesos “autors que no es venen” solen ser els més venuts de la nostra editorial. Treballar lentament, fer-ho tan bé com sabem i anar omplint aquests buits... Parlaria d’una acurada selecció de títols; i el fet de posar molta cura en tots els aspectes del procés d’edició, des de la tria del paper i el disseny exterior i interior del volum fins a les revisions d’estil i tipogràfiques de cada llibre. En fem tres, i sempre sobre paper, mai en pantalla, un mètode que ara, pel que veig arreu, està en perill d’extinció.

És aquest el secret per a resistir?

Probablement, i també el fet d’intentar ser coherents en la nostra feina i el nostre projecte editorial.

Quants llibres publiquen a l’any?

Uns quinze, si fa no fa. No en fem més perquè l’experiència m’ha ensenyat que editar un bon llibre requereix molt de temps i una cura extrema. Tots els títols van venent-se, alguns més bé que altres, però en publiquem pocs a l’any per rigor i per prudència.

A quins lectors estan dirigits els seus llibres?

Pel que fa als clàssics grecs i llatins, estan més enfocats als estudiants universitaris, per tal que puguin accedir a aquestes obres a un preu abastable i no als preus desorbitats que en ocasions se’ls demanava. A més, aquests els publiquem sense aparat crític, perquè, en tot cas, si calen anotacions crítiques sobre el text llatí o grec, sempre es poden consultar les edicions canòniques de referència. Amb tot, diria que totes les nostres col·leccions s’adrecen a un mateix públic: potser la de literatura catalana tindrà més bona acollida entre el públic general, però a qualsevol persona culta, amb inquietuds literàries i cert nivell intel·lectual li pot interessar qualsevol dels nostres llibres.

Creuen que han creat comunitat lectora?

Una mica sí. El lector compra els nostres llibres perquè sap que li agradaran i perquè valora el nostre treball. Nosaltres ens hi dediquem i treballem amb cura perquè ens agraden molt els llibres, però especialment perquè tenim molt clar que el millor actiu d’Adesiara són els seus lectors.

Han rebutjat alguns autors?

Sí, de vegades hem tingut propostes d’autors o de traductors que no han tirat endavant a Adesiara generalment perquè enteníem que no s’adequaven al nostre catàleg o bé perquè, cosa ben lògica, l’interessat no s’ha volgut esperar al termini de publicació que li donàvem, que és proverbialment llarg, i que després s’han publicat amb èxit en un altre lloc. No sempre l’encertes, és clar. Estem oberts, naturalment, a propostes de traduccions, tot i que n’acceptem poques perquè no podem arribar a tot. Durant molts anys, vaig passar un munt d’hores llegint al tren, i, com que la Renfe sempre et feia esperar, vaig llegir moltíssim i de tant en tant anava anotant idees i títols que em feien el pes. Tenia molts títols en ment, i algunes d’aquestes idees, s’han convertit en llibres d’Adesiara.

Com és la relació amb els traductors dels llibres que publica?

És molt directa, perquè gairebé sempre els comento personalment les revisions que hem fet dels seus llibres. Amb Montserrat Ros, per exemple, la traductora de la Ilíada, de qui vaig aprendre moltíssim quan treballava a la Fundació Bernat metge, ens trucàvem gairebé un dia per setmana per comentar aspectes de la seva modèlica traducció. Era una treballadora infatigable. Però aquest és només un exemple, perquè procuro parlar sempre amb els traductors i curadors de les obres al llarg de tot el procés d’edició. Dit això, una política de la casa és la presència en el catàleg de grans traductors ja consagrats (Dolors Udina, Xavier Pàmies, Feliu Formosa, Jaume Creus, etc), però també de joves desconeguts que treballen molt i molt bé. Trobo que és d’allò més important obrir les portes de la traducció a aquests joves, a traductors que s’inicien en l’ofici. Te’n posaré exemple ben il·lustratiu: la traducció d’Emma, de Jean Austen, la teníem encarregada a una traductora de llarga trajectòria; just després de signar el contracte, ens va arribar una proposta d’Alba Dedeu per traduir aquesta mateixa novel·la. Era la seua primera traducció, i la mosta que ens va enviar era admirable. De manera que vaig parlar amb la primera traductora, li vaig explicar el cas, i, com que ella encara no havia començat la feina, va renuncia-hi i ens va permetre, amb un gest que l’honora, que publiquéssim la traducció d’una jove Alba Dedeu. La seva traducció d’Emma és magnífica, ja n’hem fet dues edicions, i, anys després, Dedeu és una de les traductores més fines i més valorades del país.

I la relació amb traductors valencians?

A Joan Frederic Calabuig, el traductor dels Diaris de bord i del Quadern d’exercicis i altres poemes, de Iorgos Seferis, sempre el poso d’exemple. M’interessen molt els traductors que s’estimen tant el que fan que esdevenen especialistes en un autor, com és el cas de Calabuig, traductor impecable, que és de llarg qui sap més coses sobre Seferis a casa nostra: s’ho ha llegit absolutament tot, fins al punt que va esmenar en tres o quatre passatges l’original grec dels poemes, cosa que li va valer l’agraïment de l’editor atenenc de Seferis! Crec que tot això es percep en el resultat final d’una traducció; si el traductor hi està còmode, i s’ho passa bé fent la seua feina, el lector ho nota. Altres grans traductors valencians amb qui tinc molt bona relació són Joan Navarro, Octavi Monsonís i Encarna Sant-Celoni. De fet, si tot va com ha d’anar, enguany publicarem una traducció de Sant-Celoni.

Parlem ara de Xuan Bello, l’únic autor viu al seu catàleg, com diu el mateix Xuan. Per què un autor com Bello? Com el va descobrir i per què va apostar per ell?

El vaig descobrir per atzar a la llibreria La Central de Barcelona. Vaig agafar un llibre en una petita secció que tenien sobre autors d’Astúries, i era d’ell. El vaig comprar en asturià, i el vaig llegir de seguida, al tren, com tants altres. I aquell llibret, que era la Història universal de Paniceiros, em va agradar per la senzillesa, per la manera que té, tan suggeridora, de convertir en literatura d’altíssima qualitat un poble de vint cases i trenta habitants perdut a les muntanyes asturianes, i de fer-ho en una llengua minoritzada i atacada per totes bandes. A partir d’aquí vaig posar-me en contacte amb ell i li vaig proposar traduir-lo al català. En Xuan  va estar-ne molt content. Va ser un goig treballar junts, i continua sent un escriptor que valoro molt. Xuan Bello ha estat molt ben rebut pels lectors catalans i té un prestigi a Catalunya que no tenen altres escriptors de la Península. I, de fet, és una admiració mútua, perquè a ell també li agrada molt la cultura catalana i coneix d’allò més bé la nostra llengua i la nostra literatura. Estem molt contents d’haver-ne publicat tres llibres, i satisfets de veure com el seu darrer llibre a Adesiara. Unes quantes coses boniques, ja va per la segona edició.

Hem estat parlant una bona estona i mentrestant la llum del claustre ha anat cedint. Jesús Císcar li ha fet unes fotos en diferents moments i en diversos punts del claustre, algunes mentre nosaltres conversàvem. Continuaríem parlant, però Jordi Raventós està doblement sol·licitat, com a editor i com a traductor. Ha estat un plaer, ara em regale una estona per capbussar-me en els seus llibres. Adés i ara.