Joana Serra és la llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, un càrrec que no tenia previst en principi, però que s’ha afegit a les seues accions com a activista cultural pel català a  Catalunya Nord. De fet, la Joana, amb llibreria o sense, ha estat sempre una constant treballadora per la identitat d’un territori que vol viure plenament com vol, és a dir, com té dret a viure. Unes comarques, com tantes altres al llarg i ample dels Països Catalans, que han de convertir, vulguen o no, el dret a expressar-se en la llengua pròpia i a manifestar el seu tarannà com a poble, en una reivindicació contínua. Una reivindicació cívica i quotidiana que, des d’un espai on regna la bellesa de la paraula, com és una llibreria, conflueix en un acte ben bé artístic a favor dels nostres referents.

Què representa ser la llibretera de la Llibreria Catalana?

De fet, és la llibreria més antiga de Perpinyà que encara és en actiu, des de l’any 1933. No sempre ha estat com a Llibreria Catalana però sempre ha sigut una llibreria amb un fons local molt arrelat al territori. Jo arribo al 2012 perquè l’antic propietari, el d’abans, el Joan Miquel Touron informa que plega i busca algú. En aquell moment jo estava en una situació laboral «zero» i vaig dir: fem una bogeria! Per què no? Provem-ho!

Perquè jo no provenia del món del comerç, ni del món de la llibreria, ni res. Vaig estar fent una formació de tres mesos amb ell i amb una altra llibreria de Perpinyà, Torcatis, que és una llibreria de referència i va ser una mica com de cap. Provem-ho, i d’això fa deu anys.

No havies pensat abans, ni per formació ni devoció, ser llibretera?

No, per formació, no. Vinc d’una família on tant mon pare com mare treballen en el món del llibre, ma mare bibliotecària i mon pare impressor. El món del llibre sempre ha sigut una cosa del meu entorn però no tenia cap vocació de llibretera. Havia estudiat el que ací a Perpinyà es diu Estudis Catalans, una barreja de Filologia i Humanitats, i anava més cap a l’ensenyament que no pas cap a això. Però, tenia molt clar que l’ensenyament no seria el camí final.

Ara que han passat deu anys, ja et sents llibretera?

Em sembla que l’ofici de llibretera, a part de la formació que pot haver-hi a universitats o escoles, al cas de l’estat francés, no sé com funciona a l’estat espanyol, si existeix una formació de llibreter, em sembla que és un ofici que vas adquirint al llarg dels anys i que fins al final vas aprenent. És un ofici on aprens molt del quotidià perquè llegeixes coses molt diferents i, sobretot, perquè aconselles gent molt diferent. Aquesta és la dificultat. No és tant llegir molt, molts llibres, sinó saber què li pot agradar al lector. I això és una cosa que no pots aprendre en un manual, no ho pots aprendre a la universitat, sinó que és l’experiència, és tenir molts llibres al cap per poder proposar coses diferents... sobretot, és conèixer molt bé el fons que tens per poder proposar el que tens a la teua clientela. Això són coses que s’aprenen amb els anys i amb l’experiència. Amb deu anys, no em considero encara llibretera. Aquells que hi han passat tota la vida, aquells si que són llibreters de debò.

Quan entrem a una llibreria pensem que qui ens atén s’ha llegit tots els llibres que hi ha allí dins i per això podem preguntar-li com és aquest llibre o l’altre però, té temps una llibretera a llegir tant com voldria?

En el meu cas, tot no m’ho he llegit i ningú em farà creure que s’ha llegit tot el que té en una llibreria. Sí que és veritat que sé tot el que tinc, conec el meu fons i puc oferir de cada prestatgeria i cada temàtica. Si algú em demana una cosa molt específica de societat, si la tinc, ho sabré i si no la tinc, també ho sabré. Això no vol dir que m’ho haja llegit per força. Quan ets llibreter no ho pots fer, no tenim temps. Jo llegia més abans de ser llibretera. És saber el contingut, es llegeix d’una altra manera. Abans llegia més tranquil·lament, ara has d’aprendre a llegir en diagonal, saber descartar quan una cosa no t’acaba de convéncer, llegir molta crítica i l’opinió d’altres llibreters. Tot, tot el que tens en una llibreria no, que ningú ho diga.

No ets llibretera d’una llibreria qualsevol. Als Països Catalans, una llibreria que ven majoritàriament llibres en català, tot i que semble contradictori, no és el fet més generalitzat. Per tant, ets una mica més que llibretera? Hi ha alguna cosa més que l’amor als llibres?

Alguna cosa més també. És cert que no només venc llibres en català, el que es fa estrany a la gent del sud és que quan entra a la meua llibreria no veu cap llibre en castellà. És aquesta la diferència amb la resta dels Països Catalans. Sí que en tinc en francés, però és tot arrelat al territori. Són autors locals que escriuen en francés o llibres que parlen de la història de Catalunya en francés. Cal precisar que no és tot en català.

En el context social en el qual ens trobem tots els petits comerços tenen una funció social més enllà que fer de llibreria. La gent està molt sola, ve molt a xarrar als petits comerços, són coses que no es poden fer comprant a grans plataformes. Sí que hi ha gent que demana aquest contacte personal, és una funció no només del llibreter sinó dels petits comerços.

A més, em sembla que anaves per aquesta banda: procurem ser una llibreria de Països Catalans en el sentit que per a nosaltres és més important tenir, per exemple, aquest any llibres del Fuster, encara que a Catalunya Nord molt poca gent sap qui és el Fuster, perquè considerem que és un autor del nostre territori, que no pas llibres d’un parisenc. Sí que procurem que tot el nostre fons siga d’arreu dels Països Catalans.

Perquè, es podria mantindre una llibreria només venent llibres en català a Perpinyà?

Justet. Depén del període de l’any però si mirem la globalitat, per exemple a les campanyes de Nadal, venen molts llibres del que anomenem fons local. Acaba de sortir una publicació de l’editorial Trabucaire, que ha publicat molts anys en català i encara ho fa de manera més reduïda, sobre la història de Perpinyà. És un llibre de referència perquè l’han fet especialistes de diverses èpoques i és en francés. La realitat és que el nostre públic no només és de parla catalana  i, si volem viure, hem de vendre aquest llibre, que és un llibre de qualitat. Viure només del llibre en català seria difícil, però no viuria tampoc només del fons local. Necessito el llibre en català, en particular el llibre infantil, per poder tirar endavant la llibreria. Dic que puc tirar endavant amb el llibre infantil pensant en perspectives de futur, perquè la clientela d’aquest fons no és gent gran.

Però això del llibre infantil, funciona perquè és una demanda de l’escola o perquè les famílies en són consumidores? Això voldria dir que hi ha moltes famílies que eduquen els seus fills en català.

Va molt estretament lligat amb les escoles. Hi ha una part de venda directa a les escoles i també hi ha molts avis que venen amb els seus nets a comprar llibres. És perquè estan escolaritzats en català o tenen alguna optativa. És evident que jo depenc de la situació i el benestar del català en l’ensenyament a Catalunya Nord, des de l’immersiu associatiu, l’immersiu públic, el bilingüe públic, que és la branca amb més alumnat, fins a les optatives. Hi ha nens que fan mitja hora de català a la setmana i també cal potenciar-ho. Llavors, va tot estretament lligat a l’ensenyament.

Hi ha molts avis que quan veuen que els nens han aprés una mica la llengua, o generacions com la meua que veuen que a través dels nens poden tornar a recuperar una certa identitat i relació amb el català, els fa gràcia i venen a comprar llibres en català.

Des del sud no coneixem el panorama del català a l’escola en Catalunya Nord, quin és ara mateix?

A l’escola, veritat? Que és molt diferent que al carrer.

A primària hi ha, diguem, quatre línies: hi ha l’immersiu associatiu, que és la Bressola i s’ha de pagar; l’immersiu català públic, que és Arrels; i el més estés, l’ensenyament bilingüe públic, 50% en català-50% en francés; i l’optatiu, que també és públic i que ofereix unes pinzellades de català. Està gestionat per una associació que es diu l’APLEC, que és l’Associació per L’Ensenyament del Català, que gestiona la intervenció del català en totes les línies. Això, pel que fa a l’ensenyament primari. Quan vas pujant, va baixant el nivell de presència del català. Al que nosaltres diem col·legi, que per a vosaltres és l’institut, hi ha ensenyament en bilingüe, molt poc, immersiu, també molt poc i sobretot, l’opcional. Al que diem el liceu, el vostre batxillerat, cau en picat perquè es relaciona molt la llengua amb quelcom que no permet el prestigi social. Quan arribes al Batxillerat es dona més importància al francés o les matemàtiques.

Amb  aquesta progressió, al món universitari es perd?

Al món universitari hi ha com una mena d’alenada d’aire, hi ha un departament de Català a la Universitat de Perpinyà, l’Institut Franco-Català  Transfronterer que es va crear als anys 70 i continua mantenint-se i fa una carrera que es diu Estudis Catalans ―no existeix enlloc més dels Països Catalans― i ve a ser una barreja de Filologia, Història i Humanitats. No vol dir que no hi hagi presència, per exemple, en el Departament d’Història, perquè si fas Història de Catalunya Nord en un moment o un altre t’has d’enfrontar amb el català. El cas és que els 6 o 7 professors de Geografia i Història de Perpinyà tots parlen català.

També es depén de la relació amb les institucions?

Hi ha situacions particulars. En el moment que ha entrat a governar l'extrema dreta a Perpinyà, la Llibreria Catalana ha tingut la posició molt clara de no participar en tots els actes que siguin municipals, entre els quals Sant Jordi, per exemple. A l’extrema dreta la cultura i la catalanitat no els agrada gaire.

Esperem que compteu amb altres entitats que sí que senten aquest gust per la nostra cultura.

És això el que cal veure. Supose que els que governen tampoc voldran que hi hagi el rebombori de la gent que ens dona suport. Per sort, també comptem amb entitats que ens fan costat.

Tornem a l’ofici de llibretera. Has parlat de la funció social del petit comerç, però com es viu des de l’altra banda? Estem parlant a les vuit de la vesprada perquè és l'únic moment en què és possible conciliar la vida familiar i altres qüestions fora del treball.

La gent pensa sovint que en l’ofici de llibreter ens passem en dia llegint darrere del taulell. Seria un luxe però no és així. Hi ha molta feina de gestió, encarregar comandes, tornar molts llibres perquè arriben fets malbé o perquè s’han equivocat, avisar la clientela, passar comandes per a les institucions, entregar llibres a les biblioteques... Això ho has de fer de vegades caps de setmana, diumenges, o bon matí abans que obrin. S’hi afegeix que si vols fer activitats, per a nosaltres és important la relació amb la clientela, atraure’ls, no només perquè vinguin sinó perquè puguin fer activitats relacionades amb els autors i llibres, la franja horària és molt gran.

Més enllà de la venda, la Llibreria Catalana és un espai de dinamització cultural en català?

Jo crec que sempre ho ha estat i s’hi ha mantingut. Hi ha ajuntaments que ens truquen per demanar traduccions, perquè no saben a qui demanar-ho i ens truquen a la llibreria. És una llibreria que ja funcionava així abans, era ja una institució a la ciutat. Ens venen a demanar on es fan cursos de català a Catalunya Nord... Crec que sí que té un paper més enllà de la venda de llibres i de la producció de cultura amb els llibres, és sempre un punt d’informació. Quan hi ha una manifestació, quan hi ha la Diada, passa tot el món a comentar la jugada. Quan hi ha hagut el procés independentista al Principat, la gent venia a preguntar què passava perquè als mitjans de comunicació de l’estat francés no se’n parlava. O si se’n parlava, era amb una altra visió. Sempre ha estat un lloc de discussió, de xarrar, d’intercanvi. Abans de l’època actual, també era un lloc on passar llibres que el franquisme no permetia. Sempre ha adquirit un rol més enllà de vendre llibres i prou.

Deu anys al capdavant, com ho heu celebrat?

Ho hem celebrat en un context molt particular. Quan ho plantejàvem fa dos anys, hi havia la pandèmia. Pensàvem que celebrar-ho amb un munt de gent no seria possible i llavors es va plantejar fer diferents actes al llarg de l’any i assegurar-nos que ho podríem fer i no se suspendrien. En aquests dos anys hem hagut de tancar quatre mesos en total. Aquest plantejament desglossat ha sigut millor al final, hem arribat a públics diferents de la llibreria: gent que ve més per parlar d’història, gent que ve més per la llengua, pel medi ambient, per la sexualitat, per l’educació infantil... Hem intentat tocar una mica tots els sectors; i l’últim dia, per als amics. Ho vam celebrar de manera més festiva, amb música, amb l’acord dels veïns que ens van deixar el jardí, compartir un moment final amb la gent que fa viure la llibreria.

Una llibreria que té un local però també ix al carrer.

Exactament, diverses vegades durant l’any. La vegada que sortim més és en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, on també l’antic propietari anava històricament. Quan ho vaig agafar els de UCE ni es van plantejar que no hi pogués haver la Llibreria Catalana, hi vaig anar sense saber què trobaria, tot i que coneixia l’espai. Hi anem durant la setmana que dura i ja fa deu anys que hi anem. També hem participat a Sant Jordi al carrer i en activitats diverses, com poden ser un festival que es fa al voltant del llibre infantil que és organitzat pel Consell Interdepartamental, que es diu la Festa del llibre vivent ―si, vivent, és rar, s’hauria de dir Viu, però...―, que és una festa per on passen milers de persones. I també qualsevol altra entitat que faci una presentació i ens convidi, com poden ser espais de casals o biblioteques, o a concerts també bastant.

Més enllà de si es venen o no llibres, com veus la situació de la literatura catalana a Catalunya Nord?

M’agrada que em facis la pregunta perquè sovint als nord-catalans quan ens entrevisteu des de l’exterior, se’ns pregunta molt per la llengua: «parleu català o no parleu català», i prou. No van més enllà. La salut, finalment, de la llengua en un territori, passa molt a través de la creació. La creació pot ser la literatura, poden ser grups de música, escriptors... Llavors, no és una xifra que vagi bé.

Jo soc quasi sempre optimista i sempre tinc tendència a comparar i dir que Catalunya Nord és un territori que és molt petit, que hi ha mig milió d’habitants en total ―com Sabadell i Terrassa junts, o no sé quin equivalent hi ha al País Valencià―, és un territori molt petit perquè hi surti molta gent creant. Tenim noms de referència que de segur que us hi sonen: Joan-Lluís Lluís, Joan-Daniel Bezsonoff, Joan-Francesc Castex, Coleta Planas, Renada-Laura Portet. N’hi ha, n’hi ha. Sí que hi ha una manca o buit de gent de quaranta anys cap avall. Es pot viure de dos maneres: és un drama, no hi ha gent jove fent creació literària però... Estem en un territori molt petit, hi ha molt poc ensenyament en català. Aleshores, com pot sortir gent fent creació literària si no hi ha el bagatge a través d’escoles, a través de les famílies, etc? Dins del context social i sociolingüístic del territori, no trobo que estiguem tan malament.

Aquesta és una manera de veure les coses. Ara, si ho mirem a seques sense contextualitzar-ho gens, no tenim escriptors joves ni sembla que n'hi hagin gaires que pugin pel camí de l’escriptura per al futur. Després, s’hi afegeix el fet que els escriptors que han arribat a fer-se conéixer, a vendre, són els escriptors que han acabat editant fora del territori nord-català. També tenim un problema de difusió. Si l’editorial Trabucaire edita a Catalunya Nord, li costa molt que li facin cas a la resta del territori. En canvi, si un escriptor se’n va a editar a Proa o Empúries, ja li fan més cas. És el problema que segur que vosaltres coneixeu molt bé ―els valencians―, a les perifèries si surt un escriptor, que potser és més dolent però que publica a Barcelona i que està editat per Proa o guanya un premi o el que sigui, de seguida arribarà a molt més. Això també dona empenta a la resta d’escriptors. El fet de ser perifèries complica molt més la cosa.

Se’n van fora i també canvien la varietat de llengua, o mantenen la mateixa que a la parla?

No, tendeixen a anar cap a l’estàndard. Si ja tenim aquí un autoodi per parlar la nostra variant, si a més a més, per a fer-te conéixer com a escriptor et poses l’etiqueta de rossellonés... Els escriptors d’aquí, n'hi ha molt pocs que empren el rossellonés. Per exemple, algú com el Miquel Arnaudies, que és del Vallespir, que ha publicat poesia, que ha publicat també contes, i novel·les ―també en francés―, ningú el coneix, ningú. Hi ha una petita editorial de l’Empordà que l’ha publicat, ell sí que fa servir realment el català rossellonés, però no ha arribat a molt de públic. Això no crec que sigui tant problema nostre, ni vostre del sud, sinó aquesta imposició del Principat, de Barcelona i la llengua estàndard.

En certa forma, no permet un coneixement total. Coneixem l’autor però no la seua procedència, ja que queda invisibilitzada la seua identitat lingüística.

Sí, exacte, totalment d’acord.

Han passat deu anys, no sé si el balanç ofereix el resultat de les expectatives que tenies en principi ni com veus els següents deu anys.

Quan vaig començar no tenia ni idea de com aniria això. Sempre m’havia posat el propòsit que no volíem viure de subvencions, que si el negoci no funcionava per si mateix, plegàvem. Si al cap de deu anys encara hi som i sense subvencions, és que hem aconseguit el que volíem. Ara, ha arribat un context que mai ens haguéssim imaginat, el d’aquest temps de pandèmia. Això fa que la manera de consumir ha canviat molt. La gent ve menys als actes culturals i la gent compra en línia. No dic que no llegeixin tant i que no comprin llibres, però no van per força al petit comerç. Crec que els pròxims deu anys encara continuarem sent aquí perquè som molt específics. Llavors, com que tenim aquesta especialitat, som els que encara ens en podem sortir perquè no es troba el que tenim a tot arreu. Però, ara em posaré pessimista, o ens replantegem tots plegats la nostra manera de viure, que va més enllà del llibre o aquest tipus de comerç té tendència a desaparéixer.

Però el públic que va a xarrar, a preguntar, això no ho pot trobar en altres llocs.

És un públic que, malgrat tot, té una certa edat. El públic que ens permetria viure en el futur, la gent dels 20 als 40, és quasi inexistent. Aquest és el gran drama. El públic universitari no té la consciència d’anar a comprar a la llibreria, n'hi ha excepcions, parlo de les masses de la societat. La lectura del primer any d’universitat en català ha estat Canto jo i la munya balla, hi ha gent que ni pensa que pugui estar a la llibreria, directament compren a la plataforma amb el mòbil. Després, quan no el troben, ja pensen que potser està a la llibreria. És la manera de consumir general que ha canviat. No sabem com evolucionarà.

Al capdavall, tant al nord com al sud, el futur de totes les estructures que depenen del futur de la nostra llengua, passa pel respecte i la importància que li atorguen les nostres institucions. Els consumidors infantils evolucionaran d’una altra manera en la mesura que les lleis educatives afavorisquen un aprenentatge que permeta una normalització i un prestigi social. Aleshores, llibreteres com la Joana no hauran de patir per la continuació del consum de llibres en català, una aposta ben bé valenta ―i bonica― de forma de vida. Tot estem dins la roda ―com el peix que es mossega la cua― i caldrà fer-la rodar. Pel futur de la Llibreria Catalana de Perpinyà ―i tantes altres―, caldrà que entre tots, ho fem tot.