Tomàs Llopis i Guardiola (Beniarbeig, 1954),  ha sigut professor de literatura catalana a l’ensenyament secundari, treball que va desenvolupar als instituts de Solsona, Amposta, Benissa i, des de 1989, a Pego, on viu actualment.

L’experiència de la tasca com a professor ha sigut la base per escriure llibres sobre l’ensenyament de la literatura, com ara el Curs de narrativa (1988), el Curs de poesia (1989), o les memòries de la seua activitat docent, Contra les aules (2016).

A més d’aquests i altres papers didàctics, ha conreat la creació literària. Poeta, traductor, escriptor de literatura infantil i juvenil, rapsoda, actor, curador editorial, també exerceix de recitador dels espectacles poètico-musicals amb el grup Melodemodomies, amb espectacles sobre poemes d’Ausiàs March, Estellés o l’Odissea.

Pel que fa a la poesia, ha publicat Palau de cendra (2000) i Sospirs de Babel (2006), I quant a la narrativa, és autor de Hi ha morts que pesen cent anys (Premi Andròmina, 2012), Indòmit (2022) i aquest mateix any ha sigut el guanyador del Premi de novel·la Ciutat d’Alzira, amb Cremareu aquesta carta.

Des de fa anys du una intensa tasca d’activisme cultural. Forma part de la Junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià; és membre de consell de redacció de la revista literària L’Aiguadolç, i un dels responsables de la comissió organitzadora des de 2014 de les jornades literàries dels Encontres a Beniarbeig.

Com a professor vas començar amb Antoni Espí escrivint i publicant el Curs de narrativa el 1988. Què et va fer encetar aquesta iniciativa?

En realitat jo m’he sentit sempre un professor de literatura atent a les respostes dels meus alumnes, però també disposat a formar equip amb els col·legues més afins. Tant Toni com jo, allà pels anys vuitanta, a Amposta, on treballàvem, ens vam sentir decebuts pel grau de satisfacció que provocava en els alumnes una visió quasi exclusivament historicista de literatura, era el «programa oficial» per entendre'ns; i vam començar a experimentar i a elaborar un taller de creació literària. No hi havia res de semblant en aquella època.

Fruit d’aquells experiments vam escriure el Curs de narrativa i el Curs de poesia, que van resultar molt innovadors pedagògicament parlant i van tenir un cert èxit editorial. L’objectiu d’aquells programes era provocar el «jo» dels alumnes i utilitzar-lo com a punt de partida per a l’expressió literària, sempre seguint el model, que analitzàvem convenientment a classe, de les grans obres de la literatura catalana que, tot siga dit, formaven el currículum oficial. D’aquesta manera vam invertir el procediment, però vam millorar molt els resultats. I d’això va venir la meua determinació d’escriure. Honestament, jo no podia demanar als meus alumnes una cosa que jo no fos capaç de fer, havia d’escriure i ho vaig fer. Sempre havia escrit, però ara tenia una motivació més ferma i aquella motivació m'ha portat fins ací.

En aquests més de trenta anys transcorreguts d’activitat, has detectat canvis significatius en l’evolució de la nostra societat literària?

Crec que sí. Ara tenim una societat més preparada però no sé si més lectora. Els gusts del públic i les modes també han canviat. I probablement això també ha dut els escriptors més proclius a adaptar-se als nous temps. Però èxits editorials com les grans traduccions de Joan F. Mira em fan pensar que els clàssics viuen sempre. La vida literària és un fenomen complex, canviant i sorprenent. Si a tot això afegim que els aparadors de les llibreries reserven molt poc, poquíssim, espai als llibres en català, encara hi ha molt per recórrer.

Però hi ha una cosa certa: la nostra societat literària, en català, encara necessita una normalitat que no té, l'ha de guanyar a base d’una determinació del públic, que no hi és, a prendre el nostre idioma com a llengua de cultura i a forçar el mercat amb una demanda creixent i una producció literària que siga el més exigent possible per a poder competir amb les obres que ens arriben en castellà, ja siguen originals o traduïdes d'altres llengües.

 El teu primer llibre de poemes, Palau de cendra, va ser publicat l’any 2000. Des d’aleshores hi ha hagut cap fita destacable en la teua concepció de la literatura?

En tots aquests anys he passat per moltes etapes: he fet critica literària, poesia, traducció, novel·la i alguna cosa més. Els meus primers llibres de creació van ser de poesia, patia molt escrivint versos, condensant el pensament en un mínim de paraules, i em vaig sentir alliberat quan una amiga editora em va proposar d’escriure una novel·la. M'hi vaig posar i va eixir Les volves d’aquella neu, una història juvenil, que és el que ella em demanava, però em va posar davant el repte de crear personatges, escenaris, conflictes i tot el que això comporta. Després va venir, no sé com, la idea de fer una novel·la històrica, Hi ha morts que pesen cent anys, que va guanyar el Premi Octubre. I fins ací.

Has conreat diversos gèneres literaris, en quin et trobes més còmode i s’adiu més al teu temperament? Creus que el temperament personal d’un escriptor està relacionat amb l’estil que empra i els arguments i personatges que crea?

Estic convençut que el caràcter, el temperament, de l’autor és determinant. Conec col·legues molt dotats per a escriure contes i alhora incapaços d’escriure novel·les o poemes i en conec d’altres que són justament al contrari. Jo crec que, sense renunciar a res, el meu àmbit per ara és la novel·la, que em permet esplaiar-me en un món, crear-lo o modificar-lo, inserir-hi personatges, jugar jo mateix a ser tots ells, viure moltes vides en una de sola…

Has fet teatre, espectacles poètics i musicals, recitals..., d’on et ve aquest tret artístic? Com vas començar aquesta vessant creativa i quan vas adonar-te de la bona disposició? Has passat per l’escola d’art dramàtic o més aviat ets autodidacte?

No sé quan em vaig adonar de cada cosa. La vida és canviant. Vaig descobrir de molt jovenet el gust per la recitació però quan em vaig posar a estudiar els recursos del llenguatge poètic, quan vaig començar a escriure poesia o quan en vaig traduir, quasi per accident em vaig veure fent recitals de poesia. M’agradava i m’agrada. A classe, recitava poemes cada dia i no ho feia com un tràmit sinó amb la pretensió de transmetre amb la veu i el gest els sentiments del poeta, d'estimular la sensibilitat literària dels alumnes. Tot anava lligat: les classes, la vivència literària, la projecció pública de la poesia. Ho podria resumir dient que predomina en mi el projecte de «viure literàriament». Amb el teatre passa igual, crec que vaig eixir al teatre per primera volta quan tenia catorze anys; després he tingut algunes represes fins que va arribar La Butaca Teatre, on no només he fet d’actor sinó també d’adaptador de textos. Tot va lligat, com veus. Però soc totalment autodidacte.

Quina diferència hi ha entre la satisfacció de representar dalt d’un escenari i la d’estar escrivint davant l’ordinador fins a acabar una novel·la? Quina aportació personal et transmet cada una? Tens cap preferència?

Fonamentalment una de bàsica, o dues. El teatre és representació, immediatesa, un gest únic i irrepetible a cada volta, que et permet de seguida saber si has establert una bona comunicació amb el públic. L’escriptura, i tu ho saps molt bé, és tot el contrari: passes hores, dies i anys sol, escrivint, documentant-te, corregint i reescrivint, sense cap resposta de ningú, ni saber si l’encertes o no. És una inversió molt gran de temps i d'energia, però també de satisfacció si la cosa acaba eixint bé.

Tant en català com en altres llengües, la majoria dels escriptors hem d’exercir una altra professió. Continuem sent uns escriptors de tarda de diumenge? És possible la professionalització per a un escriptor? Si és en una llengua minoritzada, la dificultat és superior. Com has pogut compaginar-ho tu? Quina distribució has fet del teu temps per a escriure?

Jo no m’he sentit mai un escriptor de diumenge, m’he sentit un escriptor de cada dia, encara que hi haja hagut molts dies en què no haja pogut escriure. No he escrit, però de segur que hi he pensat, que també fa falta, o he llegit. Ara, una cosa és l’ofici d’escriure i l’altra la possibilitat de guanyar-te la vida escrivint. Al País Valencià hi ha ara mateix un molt bon nivell literari, però els hàbits de lectura, les vies de distribució, la competència del castellà i fins i tot dels audiovisuals, entre altres factors, fan que la supervivència econòmica de l’escriptor siga molt complicada.

En general, viure de l'escriptura sempre és molt difícil, no voldria induir a pensar que si hom es passa a escriure en una llengua amb un estat i un exèrcit darrere podrà automàticament viure de la literatura. Segurament tindrà més competència i encara li serà més difícil.

Des de la perspectiva de ser membre des de fa anys de la junta d’ACPV, com veus la societat valenciana en relació amb la consciència nacional? Has detectat una evolució progressiva o les xifres i la resposta social estan estancades?

Aquesta és una pregunta per a un sociòleg, però com que me la fas a mi, et diré que al meu parer la consciència nacional dels valencians pateix i ha patit una agressió sistemàtica, unes voltes d’una forma més evident i unes altres més subtil, però sempre ha fet el seu mal. ¿Qui, a hores d’ara, explica el món des d’una perspectiva valenciana o de Països Catalans? Quin mitjà de comunicació, quin polític ix al carrer i pren com a referència el País Valencià i no Espanya per a explicar la realitat? Quina història del País Valencià s’explica a les escoles? Hi ha mil exemples de les accions de sotmetiment i d’afebliment que patim els valencians, cada dia, fins i tot amb un govern progressista.

Per contra, només has de consultar la memòria anual d’activitats que Acció Cultural del País Valencià presenta als seus socis per a comprovar que per sota de la minorització que patim hi ha un país, un poble viu que batega i treballa per la llengua, la cultura i la consciència nacional, sempre a pesar de les consignes de molts partits polítics —no en salve gairebé cap. I no només hem de parlar d’Acció Cultural del País Valencià, també hi ha Escola Valenciana, el Tempir, Plataforma per la llengua i moltes entitats més. Com diu Raimon, «en som molts més dels que ells volen i diuen», el problema és que potser encara no ens n’hem adonat.

Tinc la impressió que ara mateix les relacions amb altres associacions cíviques i culturals dels altres territoris catalanoparlants ha millorat. És cert? En quin punt ens trobem actualment?

L’any 2022 ha sigut l’Any Fuster i aquesta oportunitat no es podia desaprofitar si volíem recuperar la consciència de l’àmbit nacional en els termes que ens explicà l’assagista de Sueca, recollint una tradició antiga; ell no es trau res de la màniga. Recorda allò que va dir a Castelló: «o ens retrobem en la unitat o serem destruïts com a poble». Jo, com molta gent i unes quantes entitats d’aquest país, em crec aquesta afirmació.

De fet, només cal veure que els atacs més furibunds de la dreta espanyola, i també els de l’esquerra carpetovetònica, encara que més subtils, són contra el projecte dels Països Catalans, uns Països Catalans que troben en la diversitat de cadascun prou elements comuns perquè formen una unitat imprescindible, que cristal·litzarà políticament o no, i tant de bo que siga en una federació de nacions, que a hores d'ara prohibeix explícitament la Constitució. En aquest sentit, ACPV, juntament amb Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear, forma part de la Federació Llull, que té com a finalitat primordial aquest retrobament cultural entre tots els països catalanoparlants. Que hem millorat? Jo crec que sí. La Federació té ara mateix una activitat major que en els darrers anys i molts projectes en marxa.

A més de la recentment publicada Indòmit, que també ho és, vas guanyar el premi Andròmina i ara el Ciutat d’Alzira amb dues novel·les històriques. Són tres novel·les que, coneixent la dinàmica per a escriure-les, impliquen molts anys de dedicació. Per què resulta important per a tu entendre i conèixer el passat? Creus que la història condiciona el present actual i el tarannà col·lectiu d’un poble?

És una necessitat personal i crec que social alhora. El fet d’escriure novel·la històrica deu ser una casualitat. A l’origen hi ha un moment que no puc precisar en què trobe la necessitat de reflexionar sobre el passat i sobre un present que no m'era gaire favorable, tampoc en l'aspecte personal. Escric Hi ha morts que pesen cent anys mentre el país es dessagna en mans d’un PP corrupte, la novel·la recrea un moment històric, el segle XVII, que per a Fuster significa un període de desballestament del país després de l’expulsió dels moriscos. No hi havia lloc en mi per a l’optimisme, quan escrivia aquella novel·la.

Indòmit naix del descobriment d’un personatge fascinant, el marquès del Cenete, la seua insòlita i rebel història d’amor amb dona Maria de Fonseca, la construcció del primer pati renaixentista en un lloc tan recòndit com és la Calahorra i finalment la guerra de les Germanies, que és un episodi absolutament captivador per a mi i crucial en la història del País Valencià.

La Germania és per a mi tan atractiva que vaig sentir la necessitat de tornar sobre el tema i de reflexionar a Cremareu aquesta carta, sobre el que ara anomenem «equidistància» enmig d’un món en guerra. Joan Caro, el protagonista, és un personatge que vol evitar la guerra i acaba sent víctima de les seues conviccions. Però hi ha un altre detall no menys important: la dificultat de les dones a l’hora d’escriure sobre temes com ara la guerra que eren exclusius dels hòmens.

Tants assumptes, tantes vides per descobrir es mereixen l’esforç d’un llarg procés de documentació en profunditat, i d’escriptura. La recompensa es pot resumir en dos aspectes, el primer en la satisfacció de viure en un temps que no és el nostre i de poder assumir els papers dels seus protagonistes, i el segon relacionar el present en què vivim amb el passat, entendre’l a partir de la història i aprendre molt sobre moltes qüestions d’una manera lliure i alhora rigorosa. I encara hi ha una tercera recompensa: la satisfacció de poder posar a disposició dels meus coetanis allò que hauria de ser, i és però s'ignora, la memòria dels fonaments de la nostra societat actual.

Aquestes tres novel·les se centren en els segles XVI i XVII. Per què aquests segles van ser fonamentals en la nostra història?

Això seria molt llarg d’explicar i ho podria fer un historiador molt millor que jo, que no passe de ser un autor de ficcions. Però és clar que són uns segles decisius. Són els segles de l'antic règim, els de la monarquia dels Àustries amb tot el que això comporta, un món que per a nosaltres s'ensorra amb la guerra de Successió. Què vam fer malament en aquells segles? Quines adversitats de la història no vam saber afrontar? Com ens va afectar tot això com a poble i com a societat? Fuster ho explica molt bé, i els historiadors també, però la novel·la permet una aproximació més micromètrica, trobar o crear la intimitat dels protagonistes que van viure aquelles situacions no sempre fàcils.

A mi m’agraden les novel·les històriques que guarden fidelitat als fets que narren. Ets dels escriptors que el lector pot fiar-se del que contes? Quina opinió et mereixen els escriptors que adeqüen la seua subjectivitat a la imaginació sense respectar el rigor històric?

Pots fiar-te de mi absolutament en el sentit que el que he contat en aquestes novel·les prové de la màxima documentació que he trobat, que és molta. Puc haver comès algun error, però sempre intente evitar-ho. No m'interessen tampoc les anomenades novel·les «històriques» que prenen un moment del passat i el posen com a decorat per a ambientar una història que podria haver passat en qualsevol altre moment. Et posaré un exemple: la historia de la Ventafocs ambientada a l'Edat Mitjana o a la Grècia antiga no deixa de ser la història de la Ventafocs, això no serà mai una novel·la històrica en el sentit estricte. Per altra banda, podem fabular sobre la història però no distorsionar-la ni contar-la segons ens convinga.

Això sí, m'agrada que la ficció, si és possible, interactue amb  la Història en majúscula, que tape els buits que hi puga haver. Et pose un exemple: sembla que l'estrena del Faust  de Gounot a París no va ser un èxit, doncs Llorenç Villalonga, a Bearn ho atribueix a la bellesa de dona Xima —un personatge de ficció— que va enlluernar el Teatre de l'Òpera i va captivar  l’emperador Napoleó III i fins i tot el mateix Gounot, el qual no va poder estar prou atent a l'execució de l'obra. Segons la ficció villalonguiana, tots es van distraure admirant dona Xima i ningú no va parar atenció a l'òpera. És clar que aquell fracàs es deu a altres causes, però Villalonga sap inserir la ficció de manera creïble dins la història i crear un moment literari esplèndid a partir d'un fet històric objectiu. Si en una novel·la meua soc capaç de fer una cosa així em sentiré molt feliç.

Sovint la ficció ha tret a la llum veritats històriques a través d’un individu o d’una saga familiar que la història oficial amagava. Tolstoi deia que la Història era la suma de situacions individuals, la suma de fets naturals, aparentment aïllats i fins i tot potser absurds. Quina importància tenen les experiències individuals reals narrades per escriptors i quina influència creus que han tingut en la Història? La subjectivitat de la literatura ha fet alguna aportació a la teòrica objectivitat de la investigació històrica?

La pregunta és molt interessant i no només per a la literatura en sentit estricte sinó també per al periodisme, per a l'allau d'informació en que vivim immersos. En els darrers anys hem assistit a guerres televisades. Les del Golf, vistes a la pantalla s'assemblaven molt al castell de focs artificials del meu poble: coets, llums que corrien, explosions… però mai no vam veure les persones que sofrien sota el foc i la runa. Era un relat sense aproximació als protagonistes i era fàcil deixar-se portar anímicament per la indiferència cap al sofriment humà.

Si comparem aquest tractament informatiu amb el que se'ns ofereix de la guerra d'Ucraïna, on sí que hi veiem persones que pateixen, persones que han de fugir, persones que moren i persones que ens parlen, la història de la guerra és molt diferent.

Amb la literatura i més concretament amb la literatura històrica passa igual. Joan Fuster, per exemple, conta el conflicte de les Germanies amb la vivacitat pròpia d'un gran escriptor, un assagista, això sí, no un novel·lista. El seu relat resulta interessantíssim, probablement molt més per al gran públic que si llegim la mateixa història en un tractat que tinga el rigor que demana un text acadèmic. Literatura són una cosa i l'altra, usen tècniques literàries diferents, però en cap cas hi ha una aproximació humana, empàtica, als protagonistes de la història. I això és el que es pot fer amb la novel·la, anar als sentiments, a les passions humanes. I probablement aquesta incursió és la que atrau el lector perquè li permet identificar-se amb algun protagonista i formular-se preguntes.

Malgrat els estudis acadèmics i literaris, malgrat haver-hi un bon nombre d’escriptors que han descrit i emmarcat els seus textos en èpoques històriques, sembla que col·lectivament els valencians no hem demostrat massa curiositat per la nostra història. Al teu parer quines són les raons fonamentals d’aquest aparent  desinterès?

És cert que els valencians «sentim» poca curiositat pel nostre passat històric, però és perquè no el coneixem, perquè ens l'han ocultat absolutament i perquè la minorització que patim amb la llengua es pot fer extensible a la consciència d'identitat i a la memòria històrica col·lectiva. L'Espanya franquista que vam conèixer els de la meua edat estava plena de don Viriato, d'Indíbil i Mandoni, de don Pelayo, Guzmán del Bueno,  Agustina de Aragón, el general Moscardó i una colla de personatges, reals o fabulats, que havien de contribuir a crear una Espanya «una, grande y libre», on no cabia ni Jaume I, ni Pere el Cerimoniós, ni Maria de Montpeller, ni Vinatea, ni el Timbaler del Bruc, ni el Palleter, ni Maria de Castellà o el Magnànim. Vull dir amb això que el franquisme estrafeia la història en profit seu i en contra nostra.

Vaig viure, per exemple també, a la Catalunya dels anys vuitanta com els mitjans de comunicació catalans o el circuit català de TVE explicaven la història de Catalunya i dels Països Catalans: Pere el Gran, els Almogàvers, Roger de Llúria i tants altres que també són nostres. Recorde per exemple un programa setmanal, dedicat a la història, En guàrdia de Catalunya Ràdio, d'una amenitat extraordinària, on intervenien Enric Calpena i el mateix Oriol Junqueras, que és historiador abans que polític. Al País Valencià no sé que hi haja res de semblant. Vols més escàndol que el fet que les institucions valencianes, llevat de la universitat, no hagen commemorat gens el 500è aniversari de les Germanies, quan a Mallorca han dedicat tot un any a aquesta commemoració?

Si no fora perquè és trist, diria que la proliferació de companyies d'AVE a Madrid i la inexistència d'un corredor mediterrani en condicions és una exacta metàfora de com som víctimes d'una permanent operació d'alienació. Tanmateix, a les presentacions d'Indòmit que estem fent hem pogut constatar l'atenció creixent amb què els assistents ens escolten quan parlem d'història. La història del País Valencià sí que interessa a la nostra gent, i molt. El que cal és no defallir i anar fent créixer la taca d'oli, divulgar-la i fer-la estimar.

En algun moment has pensat que actuaves lliurement a l’hora de triar aquestes èpoques o aquests arguments, o ho has fet per necessitat d’omplir uns buits o una mancança col·lectiva?

Crec que no som lliures del tot quan triem el tema d'una novel·la. Els estímuls venen segurament de fora de nosaltres i ens arriben per vies inesperades, a voltes. No crec que caiga en cap contradicció si dic que la constatació que aquesta o aquella novel·la potser venen a omplir una mancança col·lectiva ve després de l’escriptura i no negue que existisca ni que siga important, però això arriba en una segona fase.

Més aviat diria que quan escrivim som conscients que en un moment o altre, si tenim sort, es publicarà el que escrivim i que arribarà als pocs o molts lectors que tinguem. I si el tema ha despertat interès en nosaltres, perquè ens era desconegut o senzillament incitant, és probable que passe això mateix a part del nostre públic i acabe omplint-li un buit, potser el mateix que teníem nosaltres. Al capdavall m'agrada pensar com Estellés que els escriptors som «un entre tants» i no molt més.

Literatura, política, activisme cultural... Estic pensant en les magnífiques trobades literàries que des de 2014 una comissió organitzadora de la qual formes part, realitzeu a Beniarbeig amb una projecció que va més enllà de l’àmbit comarcal. En aquest any 2014, vau iniciar les dites trobades amb unes jornades sobre literatura i història. Quines van ser les vostres motivacions?

Si vols que et diga la veritat, en això de l'escriptura m'he mogut sempre per reptes personals. Per què vaig escriure una primera novel·la? Com t'he dit adés, per la invitació d'una amiga però sobretot perquè no n'havia escrit mai cap i volia saber si n'era capaç. I per què escric novel·la històrica? Perquè un dia em va atraure la idea i vaig voler provar de fer-ne, per veure si reeixia. I sempre m'he mogut per reptes personals. El dia que no en tinga segurament deixaré d'escriure. Els Encontres a Beniarbeig van ser també una derivació de tot això, jo havia guanyat l'Octubre i l'alcalde, Vicent Cebolla, em va proposar l'organització d'alguna activitat cultural de qualitat que fora un referent a la comarca, vam pensar en un cicle de conferències en el format que té, i per a la primera edició, ja sense temps perquè tot va anar molt ràpid, vam pensar que aniria bé un cicle sobre literatura i història. Era una manera de començar. Però tot va lligat, en tot el que he fet hi ha un mateix estil de vida, de «viure literàriament», com et deia adés.