Maria Muntaner (Palma, 1980) és una de les joves editores que darrerament han agitat i revitalitzat l’edició i la literatura catalanes. Llicenciada en Filologia Catalana i en Teoria de la Literatura, en el cas de Maria Muntaner aquesta vocació ve lligada a la tradició d’una de les cases editorials més històriques i importants de les Illes Balears: Lleonard Muntaner, Editor, fundada l’any 1994 per Lleonard Muntaner, el seu pare. És l’editorial en actiu més antiga de les Balears i la que té un catàleg més divers i nodrit, amb obertures temàtiques insòlites, d’ampli ventall.

Maria Muntaner va entrar a l’editorial l’any 2006 fent-hi tasques de correcció i de revisió de textos. Aviat, però, va anar implicant-se cada vegada més en les decisions de caràcter més literari, a la recerca de nous títols i autors, a més de concebre i crear col·leccions noves.

Anteriorment a l’arribada de Maria, l’editorial ja havia publicat llibres de tots els gèneres i temes, tot i que els estudis històrics, els volums sobre temes de ciències socials i l’assaig d’actualitat sociopolítica, havien estat preeminents. Amb la incorporació de Maria Muntaner –que ha sabut modernitzar l’editorial de manera elegant, tot mantenint-ne l’essència i la tradició– s’hi han ampliat la ficció i la poesia, sobretot a través de tres col·leccions, De biaix i Artificium en narrativa, i La Fosca, en poesia. Un altre aspecte crucial en la nova etapa de Lleonard Muntaner és la mirada cap enfora, l’interès per publicar traduccions d’obres estrangeres, un interès compartit amb altres segells illencs, com ara Ensiola. Entre el autors que ens han fet arribat darrerament destaquen Mircea Cărtărescu, Nichita Stănescu, Valter Hugo Mãe i Marin Sorescu, entre tants.

El cert és que Maria Muntaner ha viscut envoltada de llibres i tenia molts punts per a dedicar-se a l’edició, no obstant això, no ha heretat simplement un llegat, sinó que l’ha fet seu i li ha donat uns aires moderns, seductors i elegants alhora.

He vingut fins a Palma per trobar-me amb ella. Coincidim al carrer i pugem juntes a un pis antic, al carrer Joan Bauzà, seu de l’editorial. És un barri tranquil, popular, allunyat del sarau turístic, però sembla que té els dies comptats. «Per què deixar viure la gent tranquil·lament als seus barris de sempre quan algú pot fer-hi grans negocis?» Aquesta és la realitat dolorosa d’una ciutat història i bonica davant del mar. Xino-xano anem aprofundint en la conversa, dues hores que filen i la sensació d’estar parlant amb una dona brillant, generosa i enamorada del seu ofici.

Hauria estat editora igualment, si no fos filla de qui és?

Potser ni m’hauria passat pel cap si no hagués nascut aquí. L’entorn familiar condiciona molt. Sempre he viscut envoltada de llibres perquè, abans de ser editor, mon pare havia estat llibreter de vell i jo anava sovint per la llibreria. Ell venia d’una família de botiguers, però res a veure amb els llibres, era una botiga relacionada amb el turisme. Si preguntes a la gent del carrer què és i què fa un editor, no saben ben bé què dir, pensen que ets una impremta, un llibreter. No és un ofici molt conegut, i clar, si no ets dins del món del llibre, és un ofici que, d’entrada, no et planteges fer.

Ser hereva d’un segell com Lleonard Muntaner implica responsabilitat i reptes. Quins eren aquests reptes?

Per a mi ha estat molt natural. Mai vaig arribar aquí i vaig dir: ara faré això i allò, no. Mentre era estudiant anava fent correccions i alguns treballs d’edició, però quan vaig entrar de ple en la dinàmica, vaig haver d’aprendre l’ofici, i en el meu cas era diferent de començar de zero, però de vegades algunes coses que ja saps i coneixes poden ser lloses, segons com.

Així doncs, mentre trobava el meu lloc aquí, mon pare pensava a jubilar-se, i tot va ser molt natural. I llavors vaig plantejar-me: com ho faig…? Jo ja havia introduït alguns canvis en la branca més literària de l’editorial, com ara editar llibres de caire més generalista. Mon pare venia d’estudiar Història i va crear un catàleg impressionant a nivell d’història local, així doncs, vaig decidir crear col·leccions noves de narrativa –Debiaix, amb llibres de format petit, i Artificium– i poesia –La Fosca–, de mica en mica anava introduint canvis i feiem broma, ell em deia: «des que hi has arribat tu, sembla que tenim dues editorials» i rèiem sobre el tema, però tot amb harmonia i bona comunicació perquè mon pare és una persona molt oberta, amb interessos ben diversos i sempre m’ha fet confiança. Per la meua banda, li anava comentant i mai hi hagué traves i, a més, per mi era important mantenir oberta la porta a l’assaig local, perquè ha donat caràcter al nostre segell editorial des de sempre.

Un equilibri, aleshores?

Exacte! El temes locals són més de cara endins, molt de Balears, i la resta, més generalista, ens projecta en tot el territori. La clau era saber continuar allò que hi havia i fer-ho conviure amb allò de nou, sense necessitat de crear una editorial nova, diferent. Era continuar fent assaig, que ja en fèiem, i conviure amb un ventall més ampli de temes i propostes.

Maria Bohigas ha comentat en ocasions que admira com ho ha fet vostè.

I jo també com ho ha fet ella, és mútua l’admiració. Tornar a posar al davant de tot una editorial del renom i el pes de Club Editor no deu ser una tasca fàcil. A més, Maria Bohigas, al llarg d’aquests anys, a part de publicar obres d’autors contemporanis interessantíssims –pens, per exemple, en la narrativa de Sebastià Perelló, Joan-Lluís Lluís, o en traduccions d’autores com Munro, Lispector i altres– ha fet una cosa que em sembla que és imprescindible en qualsevol cultura: reeditar i fer una lectura actual de grans obres de la literatura catalana, tornar-les a posar a l’abast del públic però llegides des de l’avui. I d’això em sembla que en tenim exemples claríssims en obres de Víctor Català, Mercè Rodoreda, Blai Bonet o Joan Sales.

Ha continuat una tasca i una tradició editorial, però hi ha un aire de modernitat i normalitat que envolta l’editorial ara.

Sí, en som molt conscients, ho hem volgut fer així i sembla que es percep des de fora perquè ens ho diuen i això és satisfactori.

Continuïtat i consolidació també, s’identifica amb aquests conceptes?

Continuïtat, segur. Consolidats… Sempre hi ha coses noves per fer i millorar. Al principi vas fent i no tens aquesta sensació de novetat o canvi, però amb els anys et preguntes: «què aporto?» i veus que cadascú té unes inquietuds que no són transferibles, i jo en tenia unes i volia fer-les visibles en la feina, i això és bo. Em don per satisfeta si es nota que hi ha algú nou a la casa, sense haver de sentir «des que hi ha la Maria ja no fan això o allò». Una de les mancances que jo veia en l’editorial és que a Balears érem molt visibles, però costava molt que més enllà de les Illes és veiés la nostra feina i que se’n parlés. Potser això, junt amb la distribució, és un dels temes que m’ha costat més nervis. Ha estat una cursa de fons demostrar que els llibres que fem poden interessar a Catalunya i al País Valencià.

I més enllà. I a més, ineteressen molt.

Ara sí, i n’estem contens, però cal treballar molt, costa. Ens ha costat deu anys de feina, canvis, millores. En canvi, si, com a editorial, neixes a Barcelona, en dos o tres anys ja surts als mitjans de comunicació, això va així. A més, la distribució costa molt perquè tot està molt fragmentat i el hàndicap de ser una illa no ajuda. Necessito tres distribuïdors i resulta molt costós logísticament.

I després hi ha les devolucions!

Justament! Un conegut que tenia una botiga d’elecrodomèstics un dia em va dir: «jo no podria haver tornat cap de les geleres que hi tenia, ho havia de vendre tot. No sé per què en el món del llibre no ocorre igual». Les devolucions, el magatzem, fer números, quadrar els comptes, és la feina pesada i que menys ens agrada, però s’ha de fer. Però m’agrada tant llegir originals i bones traduccions, que fins i tot la resta la faig a gust [riu amb aquests ulls grans de tons marins que té].

Pere Antoni Pons l’ha descrita com una editora atrevida, amb ambició professional i amb una visió panoràmica del que es cou en el panorama mundial de les lletres. S’hi reconeix?

No m’hi consider, atrevida, pel meu tarannà, però hi ha gent que m’ha fet veure que sí que ho soc una mica més del que jo pens, i que quan vull fer una cosa, tir endavant. Un avantatge nostre és que som una editorial familiar, independent, i per això el que no guanyem d’una banda, ho guanyem d’una altra, i això m’ho han fet veure també des de fora. I quan vull editar un llibre, faig mans i mànigues per tirar endavant, i pas mesos perseguint els drets, encara que sàpiga que són llibres que no es vendran molt, tot i que els llibres són imprevisibles i fan els seus camins i és difícil preveure res.

Quan dic que publiquem cinc o sis llibres de poemes a l’any em diuen «tants?» O quan publiquem obres del segle XVI em comenten «esteu sonats?» Però crec que si podem triar de fer-les, les hem de fer, no per nosaltres, sinó per allò que aporten. Tot i que no podem descuidar la visió empresarial perquè vivim de fer llibres. Però no podem reduir-ho tot a números, al contrari, cal que els números hi siguin en termes possibilistes i realistes, però que les xifres no impedeixin de fer obres boníssimes que penses que has de fer. Un equilibri: vendre i arribar a la gent, tot és important.

No tot són passions, veritat?

A banda de les teues dèries personals com a editora, has d’obrir el ventall. Cal distanciar-se’n, mirar des de lluny. Quan tinc entre mans un llibre que m’apassiona molt se’m nota, però si treballes sempre per impuls, només faries els llibres que et fascinen i això no és possible. Dins d’una certa mesura, hi haurà llibres que t’agradin més que uns altres. I de vegades la tria no és molt racional, és una qüestió emotiva, de relació amb la gent, amb els autors, i de pell, de la mesura en què una obra et trasbalsa sense poder explicar exactament per què.

Quanta gent treballa a Lleonard Muntaner?

Som un equip petit, dues persones fixes i col·laboradors externs, entre correctors, maquetadors, traductors, més els directors de les col·leccions, com són en Damià Pons o en Jaume C. Pons Alorda, gent de molta confiança la tasca dels quals sovint va més enllà de la d’un director; a més de les col·leccions de Teatre o de col·leccions especialitzades com les de tema jurídic o educatiu.

De vegades tenim pics de feina i sentim que necessitaríem un equip més gran. L’editorial la duc vint-i-quatre hores al cap, no soc això que en diuen una persona ambiciosa, però potser sí que tinc el punt d’ambició just i necessari. I el que volia aquests darrers anys era que es veiés la nostra feina fora de Mallorca, i ho hem aconseguit, amb presència en fires, en La Setmana del Llibre, Sant Jordi, amb presentacions amunt i avall de llibres que crec que poden anar molt bé.

I si faig un llibre amb un autor del País Valencià, l’ideal seria que el llibre circulés amb normalitat per tots els territoris i no que es vengui molt més allà pel fet que l’autor sigui valencià. Aquestes són dinàmiques perverses que cal trencar. Llibres valencians a Mallorca i viceversa. Els llibres no haurien de dependre d’iniciatives personals, sinó que circulessin amb normalitat per tot el territori. Però, en la realitat, el país el fem per una gran suma d’individualitats i voluntarietats.

Acompanyar els autors és important per a vostès?…

De vegades tinc la sensació que se me’n va de les mans, i voldríem tenir més gent, però no sempre arribes a tot, encara que me’n cuid i sí que sent que acompany els autors, i quan un autor viu aquí, ens veiem sempre i si viuen fora, ens comuniquem, ens escrivim o telefonem. I moltes vegades, una volta publicat el llibre, les relacions continuen i trob que és un aspecte molt bonic de l’ofici i fins i tot repetim, i fem un segon llibre. Amb tot, moure els autors costa perquè el circuit està malament i nosaltres hem de fer anar autors d’aquí a fora i viceversa, fer-los venir, i si en són una trentena d’autors a l’any, com ho fas?

Crear i sumar. Han ampliat la poesia i la narrativa a través de tres col·leccions: La Fosca, De biaix i Artificium.

Crear i sumar, em qued amb això. És una sensació bonica perquè comences sense saber on aniràs. Volia fer una col·lecció de poesia que ens agradés, sense seguir cap fil ni línia determinada. I podia haver anat bé o malament. Hem estat molt persistents, cada any un número de llibres determinat, un disseny senzill, molt francès, que ens identifica molt. I quan ja havíem fet quinze títols hem vist que els lectors confiaven en la col·lecció i que reconeixien els llibres amb facilitat perquè estan molt definits estèticament.

De fet, tot i que publiquem un ventall ben variat de llibres, els lectors identifiquen els nostres llibres de poesia, la narrativa breu, l’assaig. I això és important per als autors, a més, hem fet una tria acurada d’autors i quan tu ets un bon escriptor has d’estar en un catàleg en companyia de bons escriptors.

Quins objectius i reptes té Maria Muntaner per a l’editorial?

Continuar millorant la nostra visibilitat i treballar amb els nostres col·legues semblants, i reforçar la relació amb el País Valencià de la mateixa manera que a poc a poc hem desembarcat al Principat. Per això vam començar la col·laboració amb Vicent Olmos, editor d’Afers, perquè què passa amb el seus llibres aquí? Que no sempre arriben com desitjaríem. Per això, perquè viatgin més i millor, hem decidit fer algunes coedicions i cadascú s’encarrega de la seva proposta en cada moment. Fem llibres a dues bandes amb presentacions i premsa per mig.

Són interessants aquestes aliances.

Si tot anés de manera com ha d’anar, seríem col·legues que ens donaríem la mà i punt, i treballaríem amb certa coordinació tots, però tal com estan les coses, és important generar sinergies. Des de la nostra independència generem miniestructures per entrar en contacte amb altres editorials, i en el cas d’Afers ens agrada molt com treballen, la nova col·lecció Biblioteca de Pensament Crític està molt bé, per exemple, i connectem mútuament. Tenim contactes amb autors i editors valencians, ara recuperarem una traducció de Pasolini feta per Joan Navarro, però a banda de treballar amb amics i coneguts, ens agradaria fer una feina seriosa i professional i treballar amb més editors valencians. De la mateixa manera, els nostres companys de parada a fires –Setmana del Llibre en Català de Barcelona, Sant Jordi...– són editorials d’indrets diversos –LaBreu, Edicions del Buc i Adia– amb les quals compartim moltes coses.

On està l’equilibri? Temes, gèneres…

Tinc la sensació que al mercat del Principat hem entrat més pel vessant de la poesia i la narrativa, tot i que també per algun assaig, com ara Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, d’Antoni Martí Monterde, o les traduccions d’obres d’autores com ara Hannah Arendt i clàssics com ara Albert Camus. Tanmateix, no hi ha una tecla màgica. El nostre objectiu és mantenir una línia editorial que, com fins ara, pugui combinar tots els gèneres i temàtiques, tant illenques com universals.

Com percep vostè el mercat editorial des de les illes?

Calen editorials interessades a construir des de la base. No podem funcionar sobre novetats, perquè duren dos mesos, i gràcies. La novetat al nostre mercat té un pes gran, encara que no vulguis. I si veus que durant cinc mesos s’està venent un llibre, això ja és molt. Cal fer molt feina perquè sigui un continu i no passi tot en dos mesos i ja està.

Com els tracta la premsa i els mitjans de comunicació, en general?

Ara per ara ens sentim ben tractats, a mesura que hem guanyat visibilitat ens han fet més cas, i una cosa ha dut a una altra. Abans parlaven de nosaltres de manera molt puntual, sempre remarcant la mallorquinitat com un tret gairebé exòtic, o per iniciatives individuals, qüestions personals, amistats, contactes, o sempre era un mallorquí el que parlava i escrivia sobre els nostres llibres. 

Això també ens ocorre sovint als valencians, que només parlen dels nostres llibres els periodistes valencians.

Imagino, però no hauria de ser. En el nostre cas, ara ens sentim ben tractats, una altra cosa són les llistes de Sant Jordi i altres per l’estil, que són llistes que no tenen contingut i venen d’agència o ves a saber d’on. I és clar, nosaltres no hi som mai.

Molta feina en el dia a dia?

Cada vegada entren més originals. Mira’ls! [i assenyala una pila d’inèdits darrere meu]. Cada any fem més llibres, traiem entre 40 i 50 llibres a l’any, i per això hi ha gent que em diu que sembla que tenim dues editorials. I de vegades sí que ens sentim desbordats, sobretot quan hi ha coses externes que t’alteren el calendari: llibres que s’ajunten, problemes amb l’abastiment del paper, retards. Per això he introduït la planificació com un aspecte clau i això ens ha ajudat amb la premsa i visibilitat dels nostres llibres.

Ens cal planificar bé i tenir els llibres locals, però també els altres, perquè van a púbics diferents, tot i que de vegades es creuen. I hi ha llibres que no tenen tanta pressa, i si no es presenten un mes després de sortir, no passa res, i ho pots allargar, pots fer altra mena d’actes també, els quals poden ajudar a allargar la vida dels llibres. Però el sistema de les novetats és pervers perquè te’ls expulsa de la llibreria i nosaltres de vegades hi contribuïm amb la pressa. Cal allargar el procés i no tenir una pressa excessiva pel que fa a les presentacions i la difusió. Correm el perill de «calendaritzar»-ho tot molt. Cal una organització, però el calendari tampoc no ha de manar tant. I sovint és així com funcionem, a cops de calendari: Setmana del Llibre en Català, Nadal, Sant Jordi, etc. I és important ser-hi, però no pots estar només en allò perquè si no, afluixes la resta de l’any i després arriba tot de cop al setembre o l’abril quan en realitat el que ens caldria és una continuïtat.

En parlar una bona estona amb ella, de seguida te n’adones: coneix i estima l’ofici com pocs. És ambiciosa, però realista, generosa i divertida. Sens dubte, una de les converses més amables i intel·ligents que podia imaginar.