Àngels Gregori (Oliva, 1985) és una de les poetes destacades del País Valencià. Publica un nou llibre, Jazz (Proa, 2023), una trentena de poemes escrits del 2018 al 2023, entre Oliva, Barcelona i Nova York. El seu darrer recull, Quan els grans arbres cauen (Bromera, 2018) va rebre el premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, i obtenia el reconeixement Premi de la Crítica 2018 dels Escriptors Valencians. Ha tingut altres premis destacats de la poesia catalana. Quan érem divendres (Meteora) va rebre el premi Jocs Florals de Barcelona 2013 i Llibre de les brandàlies (Edicions 62) va rebre el premi Ausiàs March 2007.  A destacar la seva activitat literària institucional de rellevància. Va presidir el Pen Català del 2018 al 2022, i actualment és directora de la Fundació Francisco Brines i acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de fa dos anys.

En el teu anterior llibre de poemes, Quan els grans arbres cauen, escrius: “Ningú podrà establir la diferència exacta / entre l’oblit i l’abandó”. És un fragment molt colpidor i molt potent.

Cadascú de nosaltres decidim què hem d’anar abandonat i oblidant pel camí. La poesia està feta tant de records com d’oblits, i a la llarga, la decisió del que triem desatendre o recuperar, en major o menor mesura, sempre ens condiciona.

Et centres en una poesia dels llocs que connecta a través de l’experiència personal i també col·lectiva, cap a espais de la memòria.

Elizabeth Bishop, entre la història o la geografia, va preferir quedar-se amb la geografia. Jo també. I el poeta és algú que des de la seua casa, potser en pijama, escriu uns versos, que amb el temps poden arribar a formar part de l’espai públic, a conviure amb la consciència col·lectiva i a esdevenir, en determinades ocasions, un altaveu social. Interpel·lar l’altre, fer de tu un tots, connotar de càrrega simbòlica els espais, això és també la poesia i és també un dels seus triomfs. 

En el primer poema, “Ficcions”, ens parles d’un poble bonic que el lector pot situar de diverses maneres. “Cal que hi hagi una estació en aquest paisatge”.

Un territori esdevé lloc en el moment en què li atorguem unes possibilitats afectives. És el mateix que passa amb l’idioma perquè esdevinga llengua. A mi m’agrada pensar en la possibilitat de poder arribar a fer, dels poemes, una mena de paisatge de paraules.

Mantens un debat de fons, amb un sentit o un altre, sobre ficció i autoficció, sobre el propi sentit de la creació poètica. La poesia com s’hi podria sentir ?

Estem acostumats a identificar sempre directament el jo poètic amb el propi jo. I cada vegada m’agrada més pensar en les multituds que poden arribar a englobar un jo. De tots els gèneres, per a mi la poesia és el més còmode. Ve quan ella vol, i jo només m’encarregue d’obrir-li les estances de ma casa.

“Al pati de cada casa on he viscut / ja hi havia llimoners abans d’entrar-hi”. Ens interpel·les a tot el que rebem, a tot el que som.

És que són una forma d’herències, i en els detalls i els gestos més petits hi ha, en el fons, la forma més reveladora de les coses. Això ja ho deia Mercè Rodoreda, que les coses importants són les que no ho semblen.

Hi ha veu de fons, en aquest llibre i en la teva poesia, que tot ja ha estat viscut i concebut abans.

Diu Louise Glück que mirem el món una sola vegada, en la infantesa, i que la resta és memòria. Quan escric sobre una cosa és perquè ja me la puc mirar des d’una certa distància, com si estigués asseguda en una grada observant les coses que passen, que corren una carrera de fons. No perquè hagen passat i ja formen part de la memòria, sinó perquè des d’aquesta distància les mire millor. Abans escrivia des de la urgència, i amb aquest llibre, per primera vegada, des del repòs i la calma.

Una altra de les teves aportacions més interessants és com treballes els versos, les estrofes, com si fossin partitures corals, gairebé independents, en alguns casos, amb un gran sentit de significats i ressons.

En la poesia passa com en tots els àmbits de la vida, que el fons és tan important com la forma. I una qüestió condiciona inevitablement l’altra. En un poema, a vegades els espais en blanc d’una pàgina contenen una càrrega de significat més alta que mil paraules. El poema permet acollir un univers en un sol vers.

Hi ha uns amors viscuts, recordats i latents en els teus poemes, càpsules que vas deixant com un avís: “Perdre’t és una forma de saber / que alguna vegada t’he tingut”.

Sí, perquè només és capaç de perdre aquell qui prèviament ha guanyat. Qui no ha guanyat mai res, no té res a perdre.

Hi ha un poema sobre la veritat de l’amor, que parteix d’Auden, que comences de forma memorable quan vas a l’estranger i expliques “geografies amb una fotografia seua”.

La meva maleta està sempre plena d’aquestes coses. És el meu patrimoni, tot el que tinc i el que he tingut, que és el que m’ha fet ser, caminar i mirar d’una determinada manera, i aquesta és la meua forma d’anar pel món.

Com ens hem de lliurar a l’amor per aprendre?

Amb una total llibertat, com amb tot.

En altres llibres ens has parlat sobre el fet de marxar del poble, sobre el fet del retorn. Perceps una necessitat dels éssers humans de fugir del lloc on viuen. Hi ha una raó de fatiga occidental, de descoberta o d’aventura, en el fet de fugir.

A mi, de tots els trajectes, el que més m’agrada és el del retorn. Que, d’altra banda, és el viatge fundacional de la literatura occidental. Per a mi Barcelona és molt important. És la ciutat que vaig triar per anar-me’n a estudiar i la ciutat on vaig decidir tenir una casa. Si m’hagués quedat a Oliva, el poble on vaig nàixer, tindria una relació tensa amb ell, al contrari del que ara em passa. En els darrers quatre anys he viscut, literalment, en una maleta, gairebé sense passar quatre dies seguits en un mateix lloc. En cada moment les coses van com van, i traus el millor partit d’elles.

Ho conclous en un poema del llibre: “No acabem de quedar-nos mai / als llocs on han estat esperant-nos sempre”.

És que és una mica així... I a vegades cal anar-se’n per adonar-te que el millor destí possible és aquell on sempre t’esperen. 

Ets asèptica amb les banderes i els símbols, llegint el poema “Estiu 1999”. Però com veus la situació política, actual, lingüística, tan extrema que està patint el País Valencià?

El País Valencià és complex. I en el fons, això és el que el fa, malgrat tot, meravellós. La situació lingüística és complicada. No s’ha d’oblidar que qui crea l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en seu moment és el Partit Popular, i això ja dona una idea de l’esquizofrènia de la situació. En qüestions de llengua la dreta sempre ha actuat amb massa autoritat i l’esquerra amb massa por. I una llengua com la nostra sempre necessita mesures de protecció per garantir la seua supervivència. Si en els propers temps el català al País Valencià pateix indicis d’extermini, discriminació per raons lingüístiques, la Unió Europea, que té l’obligació de garantir i protegir la diversitat lingüística, haurà de prendre mesures, no?

Què significa tenir de conseller de cultura un torero?

El problema no és la professió que haja tingut una persona. Si un torero, un policia o un militar respecta els meus drets, la meua llengua i la meua cultura, no soc jo ningú per clavar-me en l’ofici de cadascú. No cal una mateixa ideologia, però sí un mateix respecte. A mi se’m fa molt complicat personalment veure que algú puga fer afirmacions tan fortes, a dia d’avui, a favor del franquisme. El problema, també, és que s’està fent ús d’un mitjà constitucional, com és la democràcia, per governar amb principis anticonstitucionals. Darrerament hem viscut actituds totalitàries i autoritàries. Que s’estiguen censurant obres de  Virginia Woolf i cancel·lant les revistes Cavall Fort o Camacuc és una provocació, però també la demostració que hi ha qui usa la paraula i qui usa la força. Qui utilitza arguments de diàleg i qui utilitza la por. I això em preocupa molt, el que puga viure, en els propers anys, la llengua, la cultura, els drets. I em preocupen les herències que deixem, el fracàs d’una societat com la que estem creant i pensar en el pes de la responsabilitat que tenim, del que ens van deixar els nostres avis... Tot això em pesa molt. 

Com està la situació de la poesia catalana al País Valencià? Llibreries, distribució de llibres en català, actes, recitals, revistes i ambients.

La poesia gaudeix d’una bona salut, ara hi conviuen simultàniament tres generacions de poetes consolidats, i això és molt important. I pel que fa al sector en general, és un miracle, tenir el que tenim amb unes polítiques culturals tan hostils que ens han acompanyat durant anys. Però cal ambició. Cal consolidar estructures sòlides i exportables.

En un poema ens parles d’un familiar, d’un avantpassat que va emigrar a Nova York.

Sí, per a mi aquesta ciutat és un trajecte constant d’anada i de tornada. És el meu plànol urbà on millor sé perdre’m per trobar-me. Volia fer un poema d’homenatge a Nova York i després em vaig adonar que cada vegada que parle d’aquesta ciutat, en realitat estic parlant d’Oliva. Un dia estava escrivint a la Biblioteca Pública de Nova York, i vaig pensar en tot el que havia d’haver passat en la meua família per estar jo, en aquell moment, asseguda en aquella Sala dels Mapes de la Biblioteca escrivint poemes. I inevitablement hi és el meu besavi, que va entrar a Manhattan el 19 de maig de 1910, el mateix dia que passava el cometa Halley. I per a mi, aquesta història és de pel·lícula, perquè en el moment en què s’anunciava la fi del món, el pare del meu avi entrava, sense haver sortit mai d’Oliva, per primer cop a Manhattan buscant un món millor.

De Nova York ens parles de gratacels, de còmics que volen i de clàssics que ens ajuden “a mantenir-nos ferms en la caiguda”.

Els gratacels de Manhattan són un bell exercici de mètrica, igual que un sonet de Shakespeare és un dels fonaments més perfectes que s’han construït mai amb la base del material de la llengua anglesa. La bellesa de Nova York és la seva arquitectura. És un joc de geometria que, a partir dels seus edificis més icònics, s’amaga tota la narrativa de la ciutat, des de l’eufòria fins a les grans depressions. A mi l’entusiasme de Whitman em cansa, però va caldre una actitud així per fer del ciment i el vidre una autèntica matèria de creació. De la Gran Depressió, Manhattan es va alçar, amb força, a través d’edificis que abraçaven els núvols. I amb el temps, a Nova York, el cel i els seus gratacels han anat prenent diferents significats. En l’imaginari col·lectiu, quan alcem la mirada, el cel de la ciutat és Superman, però també la tragèdia de l’11-S.

La teva poesia, alguns cops, pot resultar inquietant, com un preludi d’estats d’ànim, de dies de tristesa o de dolor.

És que la poesia és això. Una trobada amb l’altre, que acaba sent amb un mateix quan fas teus els versos que una altra persona ha escrit.

Descrius records d’infància, a la cuina de casa: “la cafetera passava / com el vapor d’un tren molt antic / que em portava cap a ciutats desconegudes”. És com si ja s’estigués dilucidant la base imaginativa, somiadora, d’una escriptora.

Espere que no... Però és que jo he crescut a base de metàfores, mirant el món, des de petita, així, i estic fent-me gran intentant no perdre mai les metàfores de vista.

Escrius seguint alguns preceptes de la poesia de l’experiència, amb un ús molt precís de les comparacions i dels recursos. I en alguns moments, m’han vingut ràfegues, per exemple, de Gil de Biedma.

És que és un poeta que he llegit i rellegit molt....

També hi ha referències literàries a Emily Dickinson, Italo Calvino, e.e. cummings, Elisabeth Bishop o Kavafis. Són alguns dels teus referents.

Totalment, és la meua família literària! Sobretot, Elizabeth Bishop, que és l’autora que més m’ha acompanyat al llarg dels anys, que va fer de la seva vida un mapa, amb les seves altituds i latituds, i va desplegar una autèntica cartografia d’emocions.