En entrevistes i perfils que he vist sobre Marta Cava la defineixen com “la bibliotecària de Catalunya” o, més encara, “la bibliotecària dels Països Catalans”. Però a ella no li agraden aquestes etiquetes. Ella és bibliotecària “de formació i de vocació” i va començar en la professió al 2010. Entre 2015 i 2023 ha estat bibliotecària en centres educatius i, a banda, organitza tallers, clubs de lectura, assessoraments... Però, a més, té un èxit mediàtic ben notable: més de 10.200 seguidors a Twitter i una presència cada vegada més recurrent als mitjans de comunicació –premsa, ràdio, pòdcast, televisió... He compartit una estoneta amb ella per parlar de biblioteques on es fan tallers de cuina, d’adults que s’atreveixen a llegir literatura infantil, de recomanar lectures sense condescendència i de polítics que llancen llibres a la foguera.

Marta, t’he de dir que la definició que més m’agrada sobre tu mateixa és la que dones en el teu perfil de Twitter: dius que ets una “punk d’ordre”.

(Riu) M’hi sento molt identificada. M’agrada ser molt punki perquè m’agrada molt canviar les coses i a vegades no callo el que crec que s’ha de dir. No ho vull canviar absolutament tot, però m’implico i decideixo no callar sobre tot allò que crec que cal canviar.

Jo crec que hi ha gent que es deu sorprendre molt d’aquest èxit mediàtic que pot arribar a tenir una bibliotecària. A què devem aquest èxit?

No ho sé, tothom m’ho pregunta i potser ho hauríeu de preguntar a la gent que em segueix i m’escolta quan parlo. No ho sé, jo un dia utilitzava Twitter per explicar coses i de sobte, no sé com, es va fer molt gran, això. I clar, d’una banda em vaig espantar, perquè la gent et coneix, tu no coneixes la gent i és una situació molt estranya. Però després vaig pensar: he d’aprofitar-ho per difondre i donar a conèixer coses que no tenen un altaveu mediàtic. Per exemple, les bibliotecàries no tenim presència als mitjans: no ens entrevisten, no ens donen veu, no compten amb nosaltres quan s’acosta Sant Jordi, no ens demanen recomanacions de llibres més enllà de l’àmbit local... Perquè sí que és cert que tenim rellevància dins el nostre àmbit local, sobretot en biblioteques públiques. Però en grans mitjans de comunicació, públics o privats, gairebé mai hi ha una bibliotecària en una secció de llibres, o a qui truquen per consultar-li alguna cosa... Només sortim, i això és d’aquells comentaris que faig mig de broma mig de debò, quan algú torna molt tard un llibre: “fa cinquanta anys algú va agafar un llibre i l’ha tornat avui”. I després també sortim quan hi ha casos de rabiosa actualitat, com això de Borriana.

De fet, encara tenim molt arrelada aquella imatge de la biblioteca com un espai tancat, silenciós. Ha de ser així o pot ser alguna cosa més?

No hem d’entendre la biblioteca com tot un espai de silenci o tot un espai de soroll. Hi ha d’haver espais on hi hagi vida, on hi hagi sorolls, moviment i activitat, i després espais de silenci. Què passa? Que això en biblioteques petites o més antigues, quan es van dissenyar no es pensava en això. Ara quan dissenyes una nova biblioteca ja pots pensar en altres tipus d’espais. Cal trobar l’equilibri entre l’espai de silenci i l’espai de moviment, soroll, etc.

Quin tipus d’activitat “de soroll” es pot fer en una biblioteca?

Es poden fer moltíssimes coses. Un club de lectura, un taller de cuina o fins i tot, com a la nova biblioteca Gabriel García Márquez, un estudi de ràdio. La idea és tenir espais polivalents per poder acollir moltíssimes coses, perquè potser ara fem una activitat que es posa de moda i després passa, però llavors es posa de moda una altra cosa. Per exemple, tornem a la moda de fer ganxet –si és que mai ha marxat– i necessitem un espai. No recordo en quina biblioteca es feia, i em sap greu no recordar-ne el nom, però mentre la gent feia punt de creu hi havia una persona llegint en veu alta. Clar, per a això, només que tinguis una sala tancada on puguis aïllar una mica el soroll, ho pots fer perfectament. Per tant, s’han de dissenyar espais que puguin acollir tot tipus d’activitats i a partir d’aquí anar adaptant. Les biblioteques anem evolucionant: la gent es pensa que som magatzems de llibres, però anem adaptant-nos als nous temps i responem a les necessitats de cada moment.

Espera: has dit un taller de cuina en una biblioteca? Això com va?

Sí, em sona que a una biblioteca de Santa Coloma de Gramenet, no sé ben bé com s’ho organitzen, però aprofiten la diversitat cultural de la zona i fan tallers de cuina del món i alhora difonen la dieta mediterrània, la cultura gastronòmica catalana, etc.

Al final, la biblioteca també pot ser un espai de socialització, de trobada, de formació, a més de compartir coneixements.

Exacte, és que cada cop més també va cap a aquest punt el tema de la biblioteca social. Hem vinculat sempre la biblioteca a la literatura, i certament, no hi hem d’oblidar la literatura, l’hem de cuidar i reforçar. Però també hem de mirar la vessant social. Per exemple, donar acollida a gent que pel que sigui no té un espai i necessita venir a la biblioteca, o pot venir a socialitzar-se. En un club de lectura, amb l’excusa d’un llibre vas allà i et socialitzes; a més de fer la sessió habitual, la gent, en un club de lectura, acaba quedant-hi més enllà; per exemple, a veure l’adaptació cinematogràfica d’una novel·la que ha llegit.

De fet, tu també has organitzat clubs de lectura.

Sí. D’una banda he fet clubs de lectura per al públic juvenil, perquè, en contra del que diu el tòpic, els joves llegeixen. Però també n’he fet molts de literatura juvenil per a adults. Perquè tenim un problema que és que en general, a tot arreu, la literatura infantil i juvenil [LIJ] està molt associada a infants i joves, i sembla ser que les persones adultes no puguem llegir aquesta literatura, llevat que ens dediquem al món dels infants i joves. I també s’està intentant trencar l’estereotip que un adult pot llegir un àlbum il·lustrat tingui o no fills, treballi o no en l’educació.

És important conèixer què s’està editant perquè potser una persona no té fills però és àvia, o tieta, o té alguna criatura a prop i li vol regalar algun llibre i no sap què fer, però vol regalar alguna cosa de qualitat que no sigui la típica novel·la comercial de la qual segurament ja té tota la col·lecció a casa. La idea és que més adults coneguin la LIJ que s’està editant ara –perquè tenim present que els clàssics més o menys els controlem tots. Plantejava aquests clubs per a tothom, perquè tenia des d’una professora de secundària a gent jubilada amb ganes de llegir. Ens ho passàvem bé perquè descobríem llibres, perquè faig llegir novel·la i còmic i s’hi atrevien –i això m’agrada molt, d’aquestes persones jubilades. Sempre deien que no els agradava llegir còmic, i a vegades venien i deien “no m’agrada el còmic, però aquest m’ha encantat!”. Ja has acostat d’alguna manera un nou format, una nova obra, a una persona que d’una altra manera mai l’hauria llegida.

És difícil desmuntar aquest tòpic, vull dir, que hi haja gent adulta que per gust s’acoste a la literatura juvenil?

Crec que no és difícil, el problema és que no estem fent el que hauríem de fer per trencar-ho. Vull dir, tornem-hi: en els grans mitjans de comunicació, la gran majoria de llibres dels quals parlen són d’adults, i sempre és novel·la, i és novel·la realista, i encara ho acoto més, és novel·la que ha escrit algú que és relativament famós. I clar, si els grans mitjans de comunicació només difonen això, malament. Perquè ells tenen un paper, arriben a moltíssima gent. Si amplien i no només recomanen la novel·la que ha escrit el famós de torn sinó també un llibre de LIJ que està tenint èxit... però sempre acaba sent d’algú famós, o d’algú que ja té un cert pes en el món de la literatura.

Des de les biblioteques i les llibreries fem molta tasca recomanant obres més desconegudes, editorials més petites, etc. Però la influència dels mitjans de comunicació grans és molt bèstia. No sé quants programes de literatura hi ha en aquest àmbit i en una bona hora, per dir-ho d’alguna manera. Aquí a Catalunya tenim el cas del Més 324 que presenta el Xavier Graset: és un programa d’actualitat política, però cada dia entrevista dues o tres persones que han escrit llibres, ja sigui poesia, teatre, assaig, narrativa... Diuen que quan un llibre surt en aquest programa, de seguida es nota l’augment de demanda en llibreries, biblioteques, etc. I és un programa que s’emet a les deu de la nit en un canal secundari! Què passaria si això s’estigués fent en un programa en un canal principal, en prime time?

Imagina’t! Mentrestant, en un cercle més petit, fins fa ben poc et dedicaves a la biblioteca d’un institut. Què s’hi pot fer, des d’allà, per dinamitzar la LIJ entre els joves?

Moltíssimes coses. D’una banda hi ha tot el tema literari, perquè són lectors però estan passant per l’adolescència, que tots sabem que és un període complicat. I els podem acompanyar en la lectura. Perquè durant l’etapa d’infantil i primària es fan moltes coses, però sembla ser que quan arriben a l’institut la cosa canvia radicalment i ja diem: bah, com que ja van sols, com que ja són grans, ja es buscaran les lectures. I és al contrari: és quan més hem d’estar al seu costat, i és quan més els hem abandonat. I tenir una biblioteca en un institut permet que ells tinguin una persona i un espai de referència on poder agafar llibres. Perquè bona part del seu dia a dia el passen a l’institut. Llavors si tu tens allà una biblioteca on poden venir a agafar llibres els hi és més fàcil acostar-se a la lectura, perquè a vegades anar a la biblioteca municipal fa mandra, o depèn d’on visquin, de com sigui aquesta biblioteca, de si la tenen més a prop o no... costa.

I com s’aconsegueix ser una persona de referència, o tenir un espai de referència?

Aquí hi ha una feina molt de vincle: t’han de conèixer, t’han d’agafar confiança, i això no es fa en tres dies. Això es fa, potser, en tres mesos o en tres anys. I és una feina de picar pedra. I quan ja els tens guanyats, ja venen sols, ja deixen que els recomanis... Però si no tenen aquesta figura de referència estan sols. Potser llegiran, però segurament no descobriran coses que una bibliotecària que tinguin a prop els hi pugui descobrir.

És que l’adolescència és un moment crític en què molta gent abandona definitivament la lectura. I clar, tenir una persona de referència pot ser clau, però és una figura que no existeix en la major part d’instituts...

La majoria de responsables de les biblioteques escolars són professors que tenen un parell d’hores a la setmana per dedicar-s’hi. La figura del bibliotecari escolar no existeix com a tal, i encara menys amb formació bibliotecària. A Catalunya, ara per ara, no es permet la contractació de bibliotecaris per a centres escolars. S’està treballant en el Pla Nacional del Llibre i la Lectura, s’està comentant que potser hi haurà bibliotecaris que seran sobretot assessors, pel que vaig entendre... però clar, el bibliotecari ha d’estar en un lloc fix per això mateix: necessita que alumnes, professors i famílies sàpiguen qui és, tingui un horari i li puguin fer consultes.

Cal bibliotecaris als instituts.

Per a mi, això seria el model ideal: com a mínim, als instituts hauria d’haver-hi un bibliotecari titular. Després, a primària, com que en el grau existeix la menció de biblioteca escolar, pot ser un model mixt –que, per mi, l’ideal seria que hi hagués bibliotecaris a totes les escoles de tot el món. Però, com a mínim, hauríem de tenir bibliotecaris a secundària. Especialment perquè, a més a més, a la biblioteca també es pot treballar el tema de la informació i la recerca. A Catalunya l’alumnat ha de fer el treball de recerca: jo feia formacions als alumnes per explicar com s’ha de fer aquest treball, on es pot buscar informació... perquè, si no, acaben anant a Google i acaben tenint tots el mateix treball, perquè agafaran els tres primers resultats. I no: cal buscar, cal localitzar informació...

És que aquest em sembla un punt fonamental de la biblioteca, més enllà de la promoció lectora: la documentació. En l’era de les notícies falses, la postveritat... tenir un lloc en què es puga entendre i gestionar la informació és bàsic.

Sí, de fet també feia tallers de fake news, per explicar-los-hi què són, que sàpiguen com detectar-les... per això defenso que a secundària estaria bé tenir un perfil bibliotecari que pugui treballar aquestes dues vessants: la literària i la de la informació.

Has fet més activitats en aquest sentit?

Sí, mira, te n’explico un altre exemple. Vam plantejar una activitat per a 2n d’ESO en què havien de fer una infografia sobre una dona inventora. El primer que vam fer va ser fer-los buscar informació en llibres que jo havia seleccionat. Perquè moltes vegades els he preguntat: on creieu que hi ha informació més fiable, als llibres o a Internet? I responien: als llibres. Llavors, els deia: per què sempre busqueu a Internet? I deien: perquè és molt més ràpid. I aquí també es veu com hem anat abandonant el fet de treballar la cerca en llibres i ja van directament a Internet. Però no pensen a buscar la informació a Internet i després consultar un llibre, per contrastar. No saben que haurien de contrastar la informació. Però perquè els genera molta feina, molt de temps, i són una generació que ho vol tot ràpid. Tot això s’ha d’anar treballant i educant d’alguna manera perquè s’acostumin a fer-ho.

També, per exemple, jo els he ensenyat a fer bibliografies, que és una cosa que es vincula molt a la universitat, però jo crec que s’hauria de fer des de 1r d’ESO, evidentment, tenint en compte que el nivell és diferent. Però, com a mínim, si consulten llibres i webs, que aprenguin a fer una referència.

Com a mínim tenir la consciència que cal citar les fonts...

Que s’ha de citar, sí. Millor o pitjor, faran la referència, però com a mínim que sàpiguen que si agafen informació d’una tercera persona, s’ha de citar.

I, treballant amb adolescents, has arribat a engrescar-los? Què s’hi pot fer, per aconseguir-ho?

Sempre em fan aquesta pregunta i és complicada de respondre, és com “quina és la fórmula màgica?”, i jo m’hi he anat trobant. Primer de tot, jo penso que és important tractar-los com a adolescents. No són nens petits, però tampoc són persones adultes. Has de trobar el to. Intentar parlar com ells a vegades crea més rebuig que no pas acceptació. Cal trobar un punt en què tu et sentis còmode i l’adolescent també. Mai parlar-los amb paternalisme. He vist persones adultes dir-los: “Ah, que estàs llegint!”, com dient: “Ah, mira! Un adolescent llegint, quina cosa, t’exposarem al zoo!”, i no, no cal que els tractem així.

A més a més, moltes vegades podem veure que llegeixen coses que no ens agraden, o no hi estem d’acord, i podem expressar la nostra opinió i dir: “Jo això no m’ho llegiria, però, si t’està agradant, endavant”. Hi ha gent que, quan algú llegeix alguna cosa que no li agrada, no pot callar i diu: “Ah, estàs llegint això? Quina merda!”. A ningú no li agrada que li diguin això, ens fa sentir malament. Potser ja ho sé, que estic llegint un llibre de merda, però em ve de gust.

De fet, una afirmació que fas de manera recurrent és que “llegir no ens fa millors persones”. Llavors, què ens fa, llegir?

Depèn! De vegades, simplement vols desaparèixer del teu món i vols un llibre que t’ajudi a distreure’t, o potser vols llegir per aprendre coses... Hi havia una frase que he vist atribuïda a trenta persones diferents que és: “Si no llegeixes, no passa res. Però si llegeixes, passen moltes coses”. I és això. Si no llegeixes, no passa res; o potser sí, et perds coses. Però hem de desmitificar allò de “llegir et fa millor persona”. I m’ho trobo molt a les xarxes, per exemple comentaris sobre gent que lamenta que no hi hagi ningú llegint en el transport públic. Bé, és que no saps per què aquesta persona no està llegint en aquest moment concret; jo, per exemple, no llegeixo en el tren, i puc passar hores i hores llegint a casa meva. Tendim a jutjar i potser és que no ens ve de gust passejar un totxo de 500 pàgines al tren, o potser aquell dia estic cansada i necessito escoltar música o mirar el mòbil, però clar, sembla que si no llegeixes siguis una persona fatal, terrible i que no tinguis cultura ni tinguis res. És que no saps què fa aquesta persona a casa: potser hi ha algú que llegeix tres llibres a l’any, però aquests tres llibres els ha gaudit molt. És que no és una competició de quants llibres s’han de llegir. Si la gent té ganes de llegir més, sempre es poden fer petites coses per dedicar-hi més temps; però no hem d’anar jutjant la gent segons si llegeix o no.

Aleshores, convé fer recomanacions? Com hem de fer-ho?

Hem de donar visibilitat a tot tipus de lectures. I sí, hem de recomanar llegir, però mai des de la superioritat moral, com deia abans. Jo recomano llibres amb naturalitat: m’ha agradat molt aquest llibre, te’l recomano; o un altre no m’ha agradat del tot però penso que té un públic que sí que li interessa. Cal oblidar aquestes paraules de “això hauria de ser lectura obligatòria”, “això, si no ho llegeixes abans dels tants anys...”. No. I deixar que la gent llegeixi el que vulgui: si un dia et ve de gust llegir-te una novel·la d’aquestes infectes, i ja ho saps que és horrible, i té aquelles cobertes espantoses... escolta, endavant! Això és com el símil del menjar ràpid: a mi un dia m’abelleix un bon arròs, i el millor seria que cada setmana em pogués fer un bon arròs, però de sobte un dia em ve de gust anar a una cadena de menjar ràpid i fotre’m una hamburguesa amb greix, amb bona cosa de formatge. I saps que és zero saludable, però en aquell moment et ve de gust. El que no hauria de ser és al revés, que ens afartem a menjar dolent i deixem les coses saludables.

I què cal saber d’una persona abans de recomanar-li una lectura?

Jo sempre els pregunto que els agrada. I com que és una pregunta molt oberta, els demano que em diguin dos o tres llibres o autors que els hagin agradat recentment, i més o menys jo ja començo a calcular cap a on podem anar.

Tanmateix, en algun moment has dit que, com a bibliotecària, pots fer recomanacions però no crítica literària, que això ens ho deixes als filòlegs.

És que jo no em sento capacitada per fer-ne crítica. Jo no tinc formació literària. Jo recomano llibres, jo no sé res de literatura més enllà del que vaig fer al batxillerat. Una cosa és conèixer autors de referència, clàssics i tot plegat, i sí, puc trobar coses que m’han agradat i que no; però no em sento capacitada per fer una crítica literària com a tal. Jo puc tenir la meva opinió, però el que puc fer com a bibliotecària és recomanar coses que penso que poden agradar, no pas dedicar-me a analitzar l’estil, el llenguatge, la construcció de personatges... perquè ni tinc formació literària ni m’hi veig amb cor, no és la meva feina.

Per últim, un tema que no hauria volgut traure. Censura i biblioteques. A una determinada forma del poder sempre li ha agradat això de cremar llibres. Què fem davant d’això?

Primer de tot, s’ha de tenir en compte que a les biblioteques hi ha una política de col·lecció: s’hi estableix què ha de tenir una biblioteca de manera general. La gent ha de tenir en compte que si veu un llibre, una revista o una pel·lícula que no li interessa o no li agrada, no està obligada a agafar-la. No t’hi obliga ningú. Ha d’estar allà perquè ha d’haver-hi de tot. De vegades he vist en biblioteques llibres que jo no tindria, però és una biblioteca pública i s’han de tenir aquests llibres, han de ser-hi. Si la gent els agafa o no, és un altre compte.

Però rebutjar-los...

Després ja hauríem de veure línies vermelles. Per exemple, llibres que afectin la salut pública. Sempre hi ha hagut debat sobre llibres que no haurien de ser-hi. Però voler retirar revistes perquè estan en català, quan segurament tens una revista en castellà igual o similar... Ningú no t’obliga a agafar o no una cosa o una altra. I que algú ho vulgui censurar, perquè això és clarament un acte de censura... Una altra cosa seria que diguéssim que no podem mantenir una subscripció per temes de pressupost, i ens hi donem de baixa. Bé, s’hi pot debatre. Però aquest és un cas clar de censura. Si permetem que un polític retiri això, estem deixant que pugui retirar qualsevol altra cosa i que directament sigui un poder polític qui controli una biblioteca. Quan, en canvi, la biblioteca l’han de gestionar els seus professionals a partir dels seus documents de referència, entre els quals hi ha la política de col·lecció, que és un document marc que hi ha a pràcticament totes les biblioteques o xarxes de biblioteques.

Fora de l’entrevista, encara pregunte per lectures que hem compartit, per projectes personals, per canvis de rumb professional. Amb la ironia que la caracteritza, Marta continua qüestionant tòpics, proposant canvis, reivindicant el paper de les biblioteques. Però, això sí, amb calma, rigor i aplom. Com ho fa una bona bibliotecària punk d’ordre.