El periodista Moisés Pérez, redactor del setmanari El Temps, ha publicat un llibre, fruit de la beca concedida per la Unió de Periodistes, que detalla al màxim la teranyina econòmica, social, política i mediàtica de què s’ha beneficiat l’escola concertada i privada al País Valencià.

D’on sorgeix la idea de fer aquesta investigació?

La idea sorgeix quan vaig començar a tractar temes d’ensenyament a eldiario.es, on observava com els col·legis concertats o els diferents lobbies que hi estan vinculats apareixien a l’opinió pública identificats com a actors imparcials i neutrals. O dit d’una altra manera: els seus interessos reals no s’hi veien reflectits. Després, ja en la revista El Temps, vaig fer alguns reportatges d’investigació intentant desgranar qui era qui dins d’aquest món. L’objectiu era, precisament, detallar els seus interessos ideològics i econòmics. Ara bé, per fer-ho de manera més acurada, àmplia i detallada, necessitava explicar-ho en un llibre. I la beca Josep Torrent de la Unió de Periodistes en col·laboració amb la Institució Alfons El Magnànim fou una oportunitat per dur-ho a terme.

A l’inici del llibre assenyala una paradoxa ben curiosa: l’ensenyament privat naix com una manera de fugir de la influència dels poders fàctics que n’ostentaven el monopoli i que aplicaven una docència lligada a una societat conservadora, religiosa i endarrerida. Ara, l’ensenyament privat i concertat té una funció clarament contraposada a la que tenia en els inicis.

Sí. A l’Estat espanyol hi ha una paradoxa: l’educació pública al segle XIX era molt residual, amb vora una cinquantena d’instituts per cada 300 col·legis d’ordes religiosos. Alhora, els col·legis públics també estaven sotmesos a una gran influència per part de l’Església. Aleshores, en un determinat moment, sorgeixen iniciatives privades que pretenen fugir del domini que té l’Església a l’educació pública. Però al final, els ordes van acabar controlant bona part de l’educació privada. En l’actualitat, de fet, la penetració de les escoles religioses dintre del conjunt del sistema escolar concertat i privat és molt elevat, a causa, principalment, d’aquests antecedents històrics i de l’embranzida experimentada durant el franquisme.

El missatge del lobby de l’ensenyament privat i concertat de “llibertat d’elecció” ha fet forat. Per què?

És important assenyalar que aquest missatge de “la llibertat d’elecció” va començar a ressonar políticament al principi de la revolta ultraconservadora que han viscut de manera paulatina els Estats Units d’Amèrica, on un seguit de fundacions finançades per milionaris vinculats a l’extrema dreta van fer campanya contra el sistema escolar públic. A l’Estat espanyol, l’Església catòlica va acollir aquesta idea per defensar els seus interessos i la seua penetració en l’àmbit educatiu.

És un concepte que, com molts altres, s’ha acabat pervertint. Perquè clar: qui es pot oposar que hi haja llibertat d’elecció o que les famílies puguen escollir l’educació dels seus fills i filles? Qui s’hi opose rarament tindrà acceptació social. Per tant, és un concepte molt fàcil de vendre, i que referma els interessos dels col·legis concertats i privats.

Ara bé, la llibertat d’elecció que venen el PP i, de manera més radical, l’extrema dreta Vox està pervertida. Al País Valencià, durant els anys de govern dels populars, eren realment els col·legis concertats, a través de diferents mecanismes, els qui escollien les famílies, i no les famílies les que escollien els col·legis. Ha sigut amb l’arribada del Botànic quan s’han introduït els elements perquè, realment, les famílies puguen començar a escollir. Però la “llibertat d’elecció” pregonada pel PP i Vox és falsa, ja que tots no tenen les mateixes oportunitats.

Aquest model educatiu s’ha vist afavorit pels polítics. El Botànic va ser capaç de tallar aquesta connivència?

Hi ha diferents fases. L’esquerra, quan accedeix a la Generalitat Valenciana, té una predisposició molt ben reflectida en una frase del conseller Vicent Marzà, que va advertir que s’havia “acabat la barra lliure per a la concertada”. I en certa manera s’hi van reduir privilegis. Per exemple, va eliminar-se el districte únic, un mecanisme d’elecció dels col·legis que permetia, precisament, eixa perversió de la “llibertat d’elecció”. També es van intentar regular els copagaments, que són les quotes involuntàries.

El que passa és que eixa transformació, eixa mena de primavera educativa que es va fer durant el Botànic, va xocar contra els tribunals. És cert que va haver-hi una etapa de victòries judicials fins que va intentar-se racionalitzar l’oferta concertada a batxillerat. Aquell va ser un punt d’inflexió. S’ha de recordar que el Batxillerat és una etapa educativa postobligatòria, i que, per tant, l’administració no està obligada o pressionada per a concertar-la. El PP, de fet, va fer-ho sense cap mena de necessitat i per uns motius clarament ideològics. El Botànic volia racionalitzar eixa oferta amb la fixació d’una sèrie de criteris a l’hora de renovar els concerts, amb la finalitat de seleccionar aquells projectes educatius de més qualitat i més interessants pedagògicament.

Els tribunals, tanmateix, van tombar aquell intent per part de la Generalitat. Aquella decisió va ser avalada pel Tribunal Suprem, amb la qual cosa va crear un precedent per a la resta de col·legis d’altres comunitats autònomes, ja que nugava de peus i mans les administracions territorials a l’hora de fer la seua planificació. Els condicionava força per reduir la presència de la concertada. Tot, recordem-ho, en un moment en què hi ha una crisi demogràfica i una guerra de la concertada per captar alumnes que podrien anar a la pública amb la finalitat de mantindre el seu negoci. Aquesta sentència, per tant, limita molt, i marca un punt d’inflexió en la capacitat de maniobra que té el Botànic per a reduir el pes de la concertada. Tot i que no es pot negar que el Botànic ha estimulat l’oferta educativa pública: entre el rànquing dels col·legis més sol·licitats, mentre que en l’última etapa del PP l’hegemonia la tenien els col·legis privats, ara el domini el tenen els col·legis públics.

Preveu que l’escola privada i concertada viurà una etapa més còmoda amb el futur govern valencià?

Sense cap mena de dubte. Carlos Mazón ja va anunciar, abans de guanyar les eleccions, que una de les seues prioritats és retornar a l’escola concertada el paper, el pes o la capacitat que tenia fins al 2015. Una de les seues mesures serà tornar al districte únic. És a dir, està molt clar que desfarà els avanços fets pel Botànic i que impulsarà les polítiques que ja va engegar l’actual alcaldessa de València, María José Catalá, quan era consellera d’Educació, qui va protagonitzar una autèntica revolta neocon a l’ensenyament valencià.

El fet que la dreta espanyola al País Valencià afavorisca l’ensenyament privat i concertat és una qüestió ideològica, és una qüestió de conveniència econòmica, és una mica tot alhora...?

Principalment és una qüestió ideològica, perquè al final el PP, en matèria educativa, pensa que el sistema d’escola concertada i privada és molt més beneficiós. Però també hi ha una afinitat amb aquestes estructures, tal com es veu amb alguns càrrecs que han estat a diferents administracions del PP i que després han passat a formar part de patronats, de fundacions, dels consells d’administració de col·legis o de les companyies que gestionen determinats centres d’ensenyament.

Per últim, quin aspecte, diria, és el més nociu d’aquest tipus d’ensenyament?

Per a respondre eixa pregunta cal fer una miqueta de memòria. L’escola concertada va nàixer perquè el PSOE va entendre, en el seu moment, que era impossible donar servei educatiu públic al conjunt de l’Estat amb les infraestructures públiques que hi havia, ja que el franquisme va aturar en sec qualsevol avanç en l’increment de la presència pública, tal com sí que s’havia fet durant la Segona República. Per tant, com a mecanisme temporal, i també fins i tot destinat a cobrir les necessitats de les zones més desfavorides i amb rendes més baixes, es va crear l’ensenyament concertat que, en un principi, era una alternativa que tractava de regular les subvencions que rebien els col·legis privats.

Amb la concertació, en un primer moment, es va fer un control i una fiscalització d’aquells diners públics que va provocar que les mateixes patronals que ara veuen el sistema concertat com un model que no es pot tocar, eixiren al carrer. De fet, van haver-hi, fins i tot, tancaments patronals, a excepció d’alguns territoris. D’aquell model inicial, però, s’ha evolucionat a un sistema amb deficiències de fiscalització dels diners públics i defectes en desigualtat social.

Hi ha dades i estudis que demostren que l’escola privada i concertada tenen un percentatge molt baix de gent amb famílies de rendes baixes, de vora el 8%, mentre que a l’escola pública es dona la situació inversa. Per tant, tal com està articulat el sistema, el model d’escola privada i concertada està conduint a una segregació social que impedeix que les famílies de rendes baixes puguen accedir a eixos col·legis. I, en conseqüència, la llibertat d’elecció que pregonen queda inefectiva.