Albert Rossich (Girona, 1952) és filòleg, historiador de la literatura i sociolingüista. Llicenciat en dret i en ciències de la informació i doctor en filologia catalana. Professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (1977-92) i a la de Girona, d’on és catedràtic emèrit. Expert en el Barroc català, ha fet edicions crítiques dels segles XVII-XVIII i ha contribuït a una revisió radical de la percepció tradicional de la literatura catalana del període barroc, amb especial atenció a l’obra del Rector de Vallfogona.

Albert Rossich acaba de presentar el volum Poesia completa, volum I. Sonets i dècimes (Barcino, 2023) de Francesc Vicent Garcia  ̶̵̵Rector de Vallfogona. Parlem amb ell per conèixer el poeta de qui enguany se celebra el 400 aniversari de la mort, en concret el passat dos de setembre.

Vostè, senyor Rossich, va néixer en un entorn familiar molt procliu a la lectura i va estudiar tres carreres: lletres, dret i ciències de la informació. En quin moment neix el seu interès per la literatura barroca catalana? Què el va provocar?

La veritat és que soc molt tastaolletes: m’interessen coses molt diverses, però tenia clar dedicar-me a la filologia. Em vaig decantar cap al Barroc com m’hauria pogut dedicar a aspectes de llengua, a la mètrica, als trobadors, la literatura popular, les avantguardes... per dir coses que en un moment o altre m’han  interessat especialment. L’estudi de la literatura catalana moderna em va cridar l’atenció perquè aquest era un període molt poc conegut, i poc després d’acabar la carrera va sorgir l’oportunitat d’explicar aquesta matèria a la Universitat Autònoma i al Col·legi Universitari de Girona, que en aquella època era una delegació de l’Autònoma. Llavors no em podia imaginar fins a quin punt podia ser rica i suggeridora la literatura d’aquesta època.

Es diu que la poesia de Vicent Garcia és del tot actual perquè ens atrau, igual que en aquella època, la ironia, la paròdia, el joc literari, i, a més, per l’impacte que de forma similar ens provoca ara el desengany. Però també és cert que la poesia barroca és moralista i denuncia els vicis, els mals costums, els pecats... aspectes que no encaixen gaire amb el nostre tarannà. Així doncs, quan es diu i repeteix que la poesia barroca és actual, hauríem de dir que ho és de forma parcial, no?

Sí, és clar. Si es fa èmfasi en els aspectes de la seva poesia que ens són més propers és per trencar amb la idea que només és possible fer-hi una aproximació arqueològica o erudita, o per remarcar tot allò que avui ens connecta amb aquests versos. I per superar la creença inexacta, que s’arrossega des de fa molt de temps, que l’estètica barroca és buida i tramposa, pura verborrea. És una estètica difícil, a vegades –com moltes altres, d’altra banda. Però, contra el tòpic comú, no és en absolut trivial o inútil.

Hi ha un element que crec que emparenta l’èxit de la poesia de Vicent Garcia amb l’actualitat i és que va anar acompanyat d’una “nova tecnologia” de l’època com va ser la irrupció del manuscrit; fet que permetia la circulació dels texts de forma ràpida i directa sense dependre de la impremta, molt més lenta i costosa. Es va crear, així, un mercat literari potenciat pels tallers de copistes i amanuenses que enllaçaven un bon nombre d’autors amb un públic àvid de novetats i canvis d’estil. Va ser aquest el motiu pel qual la creació poètica d’autors barrocs fou superior al del XVI? Veu un paral·lelisme entre l’aparició del manuscrit a l’època del barroc i la irrupció d’internet en l’actual?

Més que de la irrupció del manuscrit, que ja existia abans, jo parlaria de l’expansió dels cançoners. Tot i que de cançoners també n’hi havia, des de l’època dels trobadors, el que ara és realment notable és la popularització dels reculls poètics. Qualsevol consumidor en podia confeccionar o encarregar a mida dels seus gustos. O comprar-los ja estructurats. Això, més que un canvi material, és una conseqüència del progrés de l’alfabetització. No hi ha dubte que, per comparació amb l’edat mitjana, als segles XVII i XVIII el públic lector creix. La creació de noves universitats al segle XVI, que expedien el títol de batxiller, i l’accés a les lletres d’unes classes socials i professions emergents –comerciants, menestrals, pagesos rics, juristes, veterinaris– amplia la base dels lectors tradicionals, que fins llavors eren sobretot clergues i religiosos. Aquesta idea del paral·lelisme entre la renovació poètica del barroc i l’emergència del món de l’internet és suggestiva, però crec que ens falta perspectiva per copsar els canvis radicals que encara han de venir.

Recuperar avui, 400 anys després de la seva mort, a Francesc Vicent Garcia pot servir al lector actual per molts motius, entre altres, per fer-nos sentir hereus d’un pòsit cultural molt important. Però, si bé va ser un referent per a bona part dels poetes que escrivien en català fins al segle XIX, ho pot ser encara pels joves poetes d’avui?

Estic convençut que sí: a mi em sembla que aquesta poètica és més acostada al gust actual que no pas la poesia pura o intimista del segle XX. Hi contribueix sobretot un fet recent, que és el retorn d’una poesia de circumstàncies, abans tan denostada: una poesia que s’allunya de la transcendència i que fa ús de la paròdia i de l’humor –i penso en poetes com ara Enric Casasses, Josep Pedrals o Jordi Martínez.

El fet que la nòmina d’escriptors barrocs catalans de certa qualitat no sigui extensa –entre ells comptem a Francesc Fontanella, Joan de Gualbes, Josep Romaguera i alguns altres...–, que hi hagi una clara tendència a la castellanització i que a més ens situem en una època que ha estat considerada pobra, fosca i decadent, on pràcticament no hi havia pensament gramatical ni literari, pregunto: no han estat aquests els motius que han afavorit la valoració, excessiva per a alguns, de Francesc Vicent Garcia? És a dir, no hi ha una sobrevaloració pel fet de ser un dels pocs referents de l’època i per la necessitat que tenim d’omplir un buit?

No és que la nòmina d’autors no sigui extensa; és que encara és mal coneguda. Durant molt de temps es va creure que el mèrit de Vicent Garcia era tan sols el de mantenir en solitari, o gairebé, l’ús del català en temps adversos, encara que el seu fos un mal català, i la seva literatura, una mala literatura. Tot plegat, uns tòpics esterilitzadors repetits per persones que a vegades no l’havien ni llegit. Ara tenim l’oportunitat de revertir aquests judicis –aquests prejudicis.

Quants escriptors de qualitat va donar la Renaixença abans de l’Atlàntida de Verdaguer (de 1877)? No ens ho preguntem perquè el nom que hem donat al període és el de Renaixença, i això ho dissimula. Al segle XVII hi ha Garcia i Fontanella, però també Massanés, Blanch, Morlà, Mulet... Són poetes de qualitat, no simples versaires que testimonien que la llengua no ha desaparegut. I tenim molta poesia anònima per afegir-hi.

Però l’error de perspectiva més greu és pensar que no hi havia pensament gramatical ni literari. Per desmentir-ho hi ha un bon nombre de diccionaris i preceptives dels segles XVI-XVIII. Pensem que fins al final de la Guerra de Successió el català és una llengua d’estat, la llengua de l’administració, amb un prestigi entre els erudits que deriva de l’època trobadoresca, encara, i de la pervivència dels certàmens. No té gens de sentit que no hi hagi al darrere d’aquesta presència pública un pensament teòric. No nego l’existència alhora de problemes: una progressiva desconnexió entre els territoris de llengua catalana, la moda de fer literatura en castellà... –qualsevol lector els podria reconèixer també en l’actualitat, sigui dit de passada.

Tot això explica sobretot el que passarà al darrer terç del XVIII, a partir de la Il·lustració, i la diglòssia instaurada al segle XIX. Però el prestigi del segle d’or castellà als segles XVI i XVII entre nosaltres no ens ha de fer oblidar el caràcter institucional i solemne que ostenta el català fins a principis del XVIII. El desconeixement i el mensypreu suscitat a partir de la Renaixença ens ho havia amagat.

Francesc Fontanella fou un referent de la literatura barroca culta catalana, desplegà una àmplia temàtica poètica en molts gèneres, va estar influït per la poesia barroca castellana especialment per Góngora. Utilitzava una sintaxi complexa i un ús abundant de la mitologia. En canvi, ha estat menys celebrat que Vicent Garcia. És així perquè tendim a valorar més la ironia i el sarcasme que la literatura culta? És l’estil provocador que parla del desordre de la vida quotidiana el que el fa ser més innovador?

Més que d’una valoració diversa jo parlaria d’un coneixement diferent, o deficient. Garcia va tenir una dotzena d’edicions fins al segle XX, mentre que l’obra de Fontanella va quedar majoritàriament inèdita fins a l’últim terç del segle XX. Salvat aquest escull, un altre factor que sens dubte ho explica és la dificultat d’entendre l’obra de cadascun: Fontanella és sovint hermètic i complex, mentre que les composicions de Garcia solen ser més transparents. Ara: assentat això, el caràcter humorístic i burlesc de la major part de l’obra de Garcia, amb tot l’anecdotari –inventat– que ben aviat va rodejar la seva figura, l’havien de fer forçosament més popular.

El barroc incorpora de forma natural la vulgaritat, la lletgesa i la deformitat. És a partir d’aleshores que es comencen a interpretar aquests elements com a objectes artístics? A què respon aquesta integració?

A una moda, a la mentalitat de l’època, a una frustració global. El pessimisme i el desengany són omnipresents, mostren aquest canvi de sensibilitat. Per no parlar de temes com els que esmentaves al principi: la denúncia del pecat i els vicis, la futilitat de les pompes mundanes... Pensem que som a l’època de màxima expansió de l’imperi espanyol, de l’arribada de l’or i la plata de les Amèriques, però també del bandolerisme i la fallida econòmica. És una època de grans contrastos, de falses expectatives, i alhora de gran creativitat artística. L’èxit de la literatura burlesca, que és la que incorpora aquells elements de lletgesa i vulgaritat, representa  una reacció contra la idealització de la bellesa al Renaixement. Com la paròdia i la contradicció. Són la conseqüència d’una gran decepció.

La poesia de Vicent Garcia té un tret molt característic, que està en la base de tota la seva obra, i és que fuig de la transcendència i la mitificació. A què es deu aquest canvi de rumb respecte de l’època anterior? Hi té alguna cosa a veure la forma d’entendre la religió?

No hi ha dubte que la Contrareforma i el pes de la religió van implicar una desviació en l’art respecte dels ideals profans renaixentistes. El Concili de Trento, que predica l’ortodòxia i el rigor moral, que persegueix l’heretgia i la dissolució dels costums, va reforçar en la literatura aquest gust per la sàtira i la desidealització. Moltes poesies de Vicent Garcia fan bandera del pessimisme i el desengany. És també una bona manera de tocar de peus a terra.

Un sonet impecable i elegant d’amor com és “Ab una pinta de marfil polia”, comença seriosament, però acaba jugant de forma irònica i sorneguera i de manera burlesca, de tal manera que s’esvaeix l’encanteri que s’havia creat de bon inici. És a dir, Vicent Garcia, en un exercici de virtuosisme,hibrida elements contraris, una constant en tota la seva producció i en l’estil barroc. Què és el que es pretén amb aquest tipus de construcció? Posar en relleu l’engany en el qual vivim? Astorar el lector?

Diria que totes dues coses. És un procediment típic de la poesia burlesca: destruir a l’últim vers del sonet l’expectativa oberta al principi. En certa  manera és la projecció d’una tesi, d’una idea, a l’estructura mateixa de l’obra literària: la transposició al poema de l’experiència del desengany. El lector recorre un camí que va de l’engany retòric, que és el plantejament textual, al des-engany del desenllaç.

Molts poemes acaben amb un gir inesperat on es concentra la ironia. Però n’hi ha altres que no, com és el cas de “Amo a una pedra...” o “Sou, oh Nise, la suma de bellesa”. Igualment, tenim els panegírics on no fa servir la ironia, perquè no casa amb la lloança, o els poemes devots, que són molt seriosos, com el dedicat a Santa Teresa “A la sombra de l’honor”. Fins i tot va escriure un text dramàtic com és ‘La comèdia de Santa Bàrbara’. No és, per tant, la mixtura de gèneres, la varietat temàtica i la versatilitat d’estils i formes els trets més característics i de més pes de Vicent Garcia, que no pas la seva gràcia burlesca, que li ha suposat tant de reconeixement?

Vicent Garcia va escriure obres de to molt divers: un sermó, un panegíric, teatre, poesia religiosa i moral, dedicatòries, poemes de circumstàncies... Però sobretot poesia humorística i burlesca. Analitzat globalment, es veu ben clar que no és tant que ell planegés fer una obra poètica variada i pluritemàtica com adreçar-se a destinataris molt diversos. La varietat de destinataris suposa una gran diversitat de temes i estils. Però d’entrada Garcia no vol crear una obra ambiciosa per a la posteritat. És la posteritat que ha reunit i aplegat la seva literatura com un llegat. Ara, si volem escollir un tret comú a tota la seva obra, un fil conductor que la defineixi, és l’humor, perquè fins i tot en la poesia més solemne o més sentenciosa hi ha escampada aquí i allà alguna pinzellada d’humor.

En vida, Vicent Garcia va publicar molt poc i no era un home pretensiós ni perseguia la fama. Potser per això no hi sobresurt el “jo” ni hi destaquen elements autobiogràfics i el narrador poètic, per tant, actua gairebé sempre com un espectador. Aquest distanciament, respon a una tàctica per a potenciar el sarcasme?

Va publicar només allò que requeria un públic al qual no podia arribar amb els seus escrits fets a mà. Amb els amics, escrivia o intercanviava fulls manuscrits. Hi ha un poema, dedicat a una latrina que va fer construir a la seva rectoria, on s’esmenta fins i tot el nom del picapedrer que la va fer. És evident que un escrit així anava adreçat només al seu entorn més immediat. La Comèdia de santa Bàrbara anava destinada a la representació, i és per això segurament que no ens n’ha aplegat el text sencer. Si el seu Sermó a la mort de Felip III es va publicar és perquè era un encàrrec solemne, com altres sermons de lluïment. Potser es va fer estampar també el Panegíric a Felip de Berga en un fulletó efímer, per als assistents el dia de la lectura, i s’ha perdut. I devia fer imprimir també alguna obra anònimament, o sota pseudònim: n’hem detectat algun cas. Evidentment, els poemes compostos per elogiar un llibre, de caràcter circumstancial, havien d’anar al davant del llibre en qüestió, al costat d’altres poemes liminars. En tot cas, Garcia no és un escriptor empès per la vanitat, probablement el defecte que més es va esforçar a evitar. Precisament, el sarcasme el sol utilitzar sovint contra els vanitosos i els creguts.

El 1703 L'Acadèmia dels Desconfiats, o Acadèmia Desconfiada, publica gran part de la seva obra poètica dispersa en els cançoners manuscrits havent-ne destriat les falses atribucions que corrien amb el seu nom. El 1840 Joaquim Rubió i Ors presenta una nova edició que inclou composicions inèdites. Vostè ha fet una nova tria i ha passat pel sedàs cada un dels cent seixanta poemes inclosos en el volum recentment editat. Podria dir-nos quants poemes ha eliminat per considerar-los apòcrifs i quants n’ha afegit respecte a les anteriors edicions?

L’exercici de considerar si un text és autèntic o espuri no sempre és fàcil. ¿Com podem estar segurs que un fenomen de llengua o un hàbit estilístic inhabituals no són una excepció que el poeta ha decidit acceptar, o un canvi d’opinió, o que simplement prové d’una mala lectura d’un copista? El resultat no deixa de ser una proposta, reflexionada, això sí. En total, els poemes que s’han imprès algun cop sota el nom del Rector de Vallfogona i que he considerat apòcrifs són vuitanta-dos. De tota manera, totes les obres que he considerat espúries es publicaran igualment al final del tercer volum de l’obra completa, amb les raons que en justifiquen la inautenticitat. Així, almenys, els textos no es perdran i el lector podrà conèixer els arguments per separar-los de la producció de Garcia. Els poemes que en aquest primer volum he afegit a les edicions de 1703 i 1840 considerant-los obres d’ell són quinze, dels quals dos són rigorosament inèdits.

Si no vaig errat, la darrera representació teatral de la Comèdia de Santa Bàrbara va ser el 1982 precisament a Vallfogona. La podrem veure representada aviat?

Doncs sí, almenys en part. Hi ha el projecte que es faci a Tarragona, aquest novembre.