Hi ha molts llibres que ens parlen d’altres llibres, sobre la passió de llegir, sobre la necessitat d’escriure, sobre l’ofici de llibreter o editor... Edicions del Periscopi, que és una d’aquelles editorials que et fan estimar la literatura però, també, el món de l’edició, va publicar l’any passat Les nostres riqueses de l’escriptora algeriana Kaouther Adimi, un llibre que ens parla de llibres des de diferent òptiques.

A Les nostres riqueses ens trobem una novel·la que ens parla, de manera plural, de tres maneres de conviure amb els llibres: la d’un home que estima els llibres i que dona la seva vida pel seu somni de tindre una llibreria i una editorial, la d’una persona major que venera els llibres però que no els viu i la d’un xic jove que no llig i que no estima els llibres. Tres veus, tres vides, que es van entrellaçant amb la història d’un país que lluita pel seu lloc en el món. Entre la ficció i la realitat, anem descobrint els inicis de La casa de les lletres, la llibreria i punt de trobada cultural que l’editor Edmond Charlot va obrir a Algèria l’any 1936, que de seguida va esdevindre epicentre cultural d’Alger. Per allà hi van passar i publicar des de Sant-Exupery a Albert Camus. Un espai de llibertat que amb el pas dels anys va perdent la seua importància, una mostra més, com tantes n’hi ha, de com la memòria és ben curta i tot pot acabar en no res o, en aquest cas, en una botiga de bunyols.

Per allà hi van passar i publicar des de Sant-Exupery a Albert Camus. Un espai de llibertat que amb el pas dels anys va perdent la seua importància.

Kaouther Adimi (Alger, 1986) escriu des del coneixement i des de l’estima i això se’ns transmet amb una prosa elegant i sensible que ens trasllada a la memòria més profunda d’un país i d’una societat en canvi constant. Assistim als anys de la guerra civil de l’Estat espanyol, per arribar els anys de la Segona Guerra Mundial i, naturalment, a la independència d’Algèria, fins als nostres dies. Són anys d’efervescència cultural i política, d’aventurar-se a escriure i editar però són anys també d’escassesa de paper –un dels béns que més escassegen durant les guerres, premonitòriament– i, sobretot, de sacrificis personals i col·lectius. Amb la novel·la assistim també a l’època actual, una època on la desesperança troba el seu lloc en la falta d’energia d’un jove que assisteix passiu a la seua pròpia vida, al seu propi moment històric.

Ens parla també de la vida d’un barri, d’una ciutat, d’una nació que en plena globalització vol créixer sense mesura, sense pensar en el seu passat.

Sembla que de vegades la vida que vivim no és res més que rutina, però vista amb la perspectiva dels anys tota vida és excepcional, no ho és tan sols la de l’editor Edmont Charlot, qui es va envoltar de grans escriptors i intel·lectuals durant la seua trajectòria vital, sinó que també ho són la vida de l’home callat i seriós que es dedica a cuidar com un tresor aquell espai ple de llibres que ell no llegirà mai i la del jove enviat a buidar i netejar l’espai, una vida allunyada dels llibres i de les seues pròpies arrels, que anirà qüestionant durant els dies que passe a La casa de les lletres. Adimi ens parla també de la vida d’un barri, d’una ciutat, d’una nació que en plena globalització vol créixer sense mesura, sense pensar en el seu passat, però que amaga veïns i veïnes resistents, que no volen deixar de ser allò que sempre han sigut.

Segurament, les nostres vides tenen sentit gràcies a les cases de les lletres que viuen en nosaltres: en les lectures que acumulem al llarg de les nostres vides, en les converses que mantenim per no oblidar. En aquest sentit, la lectura d’aquesta novel·la esdevé això: un exercici per mantenir vives les nostres lectures, les nostres lletres, la nostra memòria, en definitiva, per mantenir vives les nostres riqueses.