Si visiteu Florència, és ben fàcil que us corprenga una de les obres que s’exposen a la Loggia dei Lanzi de la Piazza de la Segnoria: la bellíssima estàtua en bronze de Perseu i el cap de Medusa, feta entre el 1545 i el 1554. Probablement us captivarà el seu gràcil encís i la simultaneïtat de quatre components ben suggestius: la joventut/adolescència del personatge, la nuesa, l’elegància i el gest de la victòria. En què el semidéu grec, dempeus sobre les despulles de la víctima, cofat amb un magnífic elm alíger, sosté l’espasa amb la mà dreta i, amb l’esquerra, enlaira pels cabells la testa de la gorgona o monstre femení, aquella que feia tornar en pedra els qui la miraven fixament als ulls. Obra que fou creada perquè, simbòlicament, Perseu representara la victòria de Cosimo I de Mèdici sobre els seus enemics republicans, en aquest cas representats per la Medusa. Aquesta escultura és una de les obres emblemàtiques de Benvenuto Cellini (1500-1571), escultor, orfebre, mestre de monedes, músic, soldat i poeta, i un dels màxims exponents del Manierisme italià.

Una de les poques autobiografies fetes per un artista, titulada Vita, que és les seues memòries dictades a un ajudant seu entre 1538 i 1562.

Com a autor, Cellini a més dels seus treballs en orfebreria i escultura, també va escriure poemes, un Trattato dell’orficeria, pila i torsello, un Trattato della scultura i una de les poques autobiografies fetes per un artista, titulada Vita, que és les seues memòries dictades a un ajudant seu entre 1538 i 1562. Vita que abasta, temporalment, seixanta-dos anys de la seua vida, per tant una gran part, ja que va morir als setanta un anys; dels seus nou darrers anys no se’n sap massa. Va publicar-se per primera vegada a Nàpols molt pòstumament el 1728, amb el títol de La Vita dei Maestro Benvenuto Giovanni Cellini fiorentino, scritta per lui medesimo, in Firenze. I dos segles i escaig després la il·lustraria Salvador Dalí, en una edició nord-americana de 1945.

Les memòries d’aquesta Vita ens conten la turbulenta trajectòria d’aquest artista polifacètic, deixeble de Miquel Àngel i d’origen florentí, i les diverses vicissituds amb què s’hi hagué d’enfrontar. Hi trobem bregues, enveges, homicidis, tretes enginyoses, acusacions de pederàstia, esperit creatiu, enfrontaments, generositat amb la seua família, accions ardides, masclisme, amor, desafius, i molta seguretat en si mateix. El seu comportament heroic en el Sacco de Roma (1527), com a artiller al castell de Sant’Angelo –on s’havia refugiat el papa– defensant-lo contra l’atac dels soldats de l’emperador Carles V. Va ser ell mateix qui va cosir les pedres precioses del tresor papal en els hàbits del pontífex perquè els saquejadors no se les endugueren. També dedica una bona part a narrar les seues relacions contractuals, a vegades excel·lents i més sovint tenses, amb quatre importants mecenes del seu temps: els papes Climent VII i Pau III; Francesc I, rei de França, i el gran duc de Toscana, Cosimo I.

Conten la turbulenta trajectòria d’aquest artista polifacètic, deixeble de Miquel Àngel i d’origen florentí, i les diverses vicissituds amb què s’hi hagué d’enfrontar.

La dita Vita va ser traduïda al català per Loreto Busquets, en una versió acurada, precisa, rica de lèxic, fluïda, i que es fa llegidora. La qual va ser publicada per Clàssics Curial el 1979 en dos volums i amb una introducció de la traductora. És aquesta la que ara comentem, ja que enguany passat va ser reeditada per Edicions de la Ela Geminada en únic volum, en el número 23 de la seua col·lecció Trívium.

Finalment, dir que el llibre té un indubtable interès en una doble vessant: per a la història de l’art, com a document testimonial de l’ambient del Renaixement i del Manierisme, en què figuren vora quatre-cents personatges del seu temps, i també com a obra literària ben interessant. De la qual Óscar Wilde, en una ocasió, va dir que era un dels pocs llibres que pagaven la pena de llegir.