El 2019 l’editorial l’Avenç ha publicat un clàssic de clàssics, l’Autobiografia d’Alice B. Toklas, de la nord-americana Gertrude Stein (Allegheny, Pennsilvània, 1874–Neully-sur-Seine, França 1946), amb traducció al català per la filòloga Assumpta Camps. Aquesta estudiant frustrada de medicina marxà a París el 1903. Trenta anys més tard de l’arribada a la capital francesa, publicà aquesta autobiografia que en poc temps es convertí en un dels bestsellers del moment.

Stein agafà la veu de la seva secretària i companya, Alice B. Toklas, per contar la trajectòria vital pròpia, un recurs que li va permetre un distanciament.

Narrat en un to on vessa l’autoconfiança –pròpia de la seva personalitat abassegadora–, un enginy suspicaç permanent i on el cinisme a voltes es passeja sense fermalls, Stein agafà la veu de la seva secretària i companya, Alice B. Toklas, per contar la trajectòria vital pròpia, un recurs que li va permetre un distanciament i un perspectivisme summament eficaços per a copsar persona i època. L’epicentre físic de tot plegat fou un estudi que tingué a la Rue de Fleurus de París, espai que aviat es convertí en cenacle d’artistes, literats, músics i viatgers de naturaleses i fortunes tan diverses com variades.

La bohèmia elitista del primer terç del segle passat: Derain, Eric Satie, Picasso (qui la retratà), Duchamp, T. S. Eliot, Matisse, Man Ray (per a qui posà).

De la lectura del llibre es pot constatar que Stein articula el retrat propi i dels entorns a través de dos plànols: d’una banda, la narració és un devessall de pinzellades–a voltes superficials, a voltes veres incisions– sobre la bohèmia elitista del primer terç del segle passat: Derain, Eric Satie, Picasso (qui la retratà), Duchamp, T. S. Eliot, Matisse, Man Ray (per a qui posà), etc. Des d’una perspectiva calidoscòpica es va bastint un enramat d’històries i biografies que entren i surten amb naturalitat, gràcies a les quals coneixem aspectes tan quotidians com subtils d’alguns dels noms que han passat a formar part de les grans enciclopèdies. Però Stein, com a bona jutgessa, no sols instruirà el relat de llurs vides sinó també en sentenciarà sobre l’obra i el llegat: “Picasso, en els seus quadres cubistes primerencs va fer servir lletres impreses igual que Juan Gris per obligar la superfície pintada a mesurar-se amb alguna cosa rígida, i la cosa rígida era la lletra impresa. A poc a poc, en comptes de fer servir la cosa impresa, van pintar les lletres, i es va perdre tot, només Juan Gris podia pintar amb tanta intensitat una lletra impresa que pogués fer un contrast rígid. I va ser així com el cubisme va sortit de mica en mica”.

Stein no tingué una relació gens fluïda amb la crítica ni els editors contemporanis, i és per això que el seu quefer d’escriptora ocupa un lloc cabdal dins l’autobiografia.

L’altre aspecte que recorre l’obra és l’autoafirmació constant com a escriptora i crítica. El llibre relata per capítols la gènesi i l’acabament d’un dels seus millors títols, The Making of Americans, que veurà la llum el 1925, encara que també aireja les conjuntures que envoltaren publicacions anteriors, com ara Three lives (1909) o Tender Buttons (1914). De tots és sabut que Stein no tingué una relació gens fluïda amb la crítica ni els editors contemporanis, i és per això que el seu quefer d’escriptora ocupa un lloc cabdal dins l’autobiografia. Un dels capítols de The Making arrenca així: “escric per a mi mateixa i per als de fora”. Per als de més a prop si se’n fan mereixedors.

A tall de curiositat, el llibre conté un llarg passatge que pot resultar força interessant per als catalanoparlants (i per això d’obligada lectura). Durant la vintena llarga d’anys que abraça l’obra, Stein i Toklas sortiren en diverses ocasions de França (Anglaterra, Estats Units, Espanya, etc.). Però, en esclatar la I Guerra Mundial, William Cook els recomanà Mallorca. S’instal·laren al barri palmesà del Terreno, a peus del castell de Bellver, que en aquelles saons començava a ser el raval per excel·lència de la bohèmia burgesa i despreocupada. En una casa còmoda i sense pretensions viuran una etapa plàcida (sempre pendents de l’esdevenir de la Gran Guerra) i també força productiva per a l’escriptora: “Ella sempre diu que hi ha una determinada classe de paisatge que indueix a escriure peces, i el camp dels voltants del Terreno certament és així”.

El llibre –independentment de la referència pàtria– no deixa de ser un extraordinari retrat d’una època molt rica culturalment, bastit des de la distància de Toklas i viscut directament a través de la ploma d’Stein. Una narració que confegeix un món viscut des de la inèrcia d’una conjuntura que canvia i experimenta. Una inèrcia, al cap i a la fi, plenament acceptada, plenament creadora.