Tanquem l’ordinador un dia més amb tota la incertesa que duem a sobre. Portem ja més de tres setmanes confinats i teletreballant, la incertesa se’ns està apoderant i tot sembla molt més fràgil del que ja ho semblava normalment.

Som la generació que va començar la carrera universitària en plena crisi econòmica, amb el rescat als bancs, els desnonaments, l’atur que no parava de créixer... estudiàvem sabent que en acabar els estudis la paraula precarietat estaria sempre en les nostres converses i, per desgràcia, en el nostre dia a dia. I així fou. Companys de classe que van haver d’anar-se’n a Berlín, a Londres, a París... Els que es quedaven començaven a treballar com a becaris sense sou, en treballs temporals –dos mesos ací, tres mesos allà. No hi havia oposicions. Vam acabar els estudis superiors i ens van dir que començàrem a formar-nos més, que no era suficient tindre una carrera que, ens calien màsters, postgraus, cursets i tot amb la VISA per davant. I, a més a més, compartint eternament pisos o vivint amb la família. La crisi i la precarietat semblava que no ens abandonarien mai.

Tota una fornada d’escriptors joves reflexionaran sobre aquests moments, tota una generació de lectors i lectores busquen llibres que els parlen d’ells i d’elles, de la seua generació.

I què vam fer? Vam omplir places, vam enfortir els moviments socials i vam començar a repensar totes les etiquetes que ens havien imposat. El feminisme que tornava a dir que volíem la vida al centre, que volíem decidir-ho tot... i què ens deien? Que mai aconseguiríem tindre la vida que van tindre els nostres pares. Vam començar a veure un poc de llum, començàvem a apropar-nos als 30, alguns de nosaltres amb feines més estables, alguna gent havia aconseguit tornar, començàvem a dissenyar nous projectes, nous horitzons que no sempre tenen a veure amb allò que havien tingut els nostres pares perquè potser ja no era el que volíem. I de sobte, una nova crisi econòmica, una nova crisi social, de valors. Marina Garcés deia en una entrevista fa uns dies per a Catalunya Plural que el control social serà el gran guanyador d’aquesta crisi. I sí, sembla que això passarà, que el món no va a millor, que l’egoisme acampa per totes bandes, que ens sentim aïllades i fràgils. Però al mateix temps tenim projectes comunitaris, campanyes d’ajuda mútua... i això on deixa els llibres i la cultura?

Els i les joves llegeixen com mai, o com sempre, però busquen novel·les, assajos, articles que travessen idees com ara la crisi identitària i social, la crisi econòmica, que proposen nous models, noves maneres de viure la vida que ens està quedant.

Les joves seguim llegint, seguim buscant informació i, ara més que mai, necessitem seguir formant-nos i ho fem, ho intentem fer. Les editorials, els escriptors, els músics, els artistes... ens estan oferint debats en directe, articles d’opinió, vinyetes per repensar-nos, concerts per amenitzar aquests dies. I ací, la generació que viu la seua segona crisi, mentre encara està pensant quins seran els fonaments de la seua vida, té molt per dir. Tota una fornada d’escriptors joves reflexionaran sobre aquests moments, tota una generació de lectors i lectores busquen llibres que els parlen d’ells i d’elles, de la seua generació, per això no és d’estranyar èxits com ara Sally Rooney, Arundhati Roy, Silvia Federici, Virginie Despentes, Eva Baltasar, Natza Ferrer, Irene Solà, Claudia Durastanti, Marina Garcés, Chimamanda Ngozi Adichie, Cristina Morales, Kopano Matlwa... busquen autores, sobretot autores, que els parlen des de la diversitat, des dels marges, des de la quotidianitat. Tampoc és d’estranyar que es tornen a llegir clàssics, que es torne a buscar inspiració en les paraules d’Albert Camus, de Simone de Beauvoir, de Joan Fuster, de Virginia Woolf, d’Ursula K. Le Guin o d’Antonio Gramsci, entre molts d’altres. Els i les joves llegeixen com mai, o com sempre, però busquen novel·les, assajos, articles que travessen idees com ara la crisi identitària i social, la crisi econòmica, que proposen nous models, noves maneres de viure la vida que ens està quedant.

Hi ha molt de camí per recórrer, la incertesa encara està sobre la taula i no podem ni imaginar què passarà després del confinament. Ens trobarem societats amb un major control social i enfonsades econòmicament però també hi ha esperança o, almenys, lluitarem perquè n’hi haja en les idees que es van construint, en els llibres que es demanen i que es llegeixen com finestres obertes per veure com podem trencar i desafiar un futur incert.

Mercè Pérez i Martínez, Sembra llibres

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací