Josep Carner retorna a Europa en vaixell, com va sortir cap a l'exili. El poeta arriba al port d'Anvers, al nord de Flandes, l'11 de setembre de 1945. La guerra havia acabat només feia uns mesos i els belgues encara estaven espantats per l'ocupació nazi. Una de les grans batalles de la II Guerra mundial havia estat la de les Ardenes, a la frontera sud de Valònia. L'ambient era espès entre els membres de la resistència i els col·laboracionistes, que ara són assenyalats pel carrer de tot el país.

Josep i Émilie, amb exiliats de diverses nacionalitats, entren a una Europa desolada i adusta a través de la llarga gola del port d'Anvers, a sobre del lloc exacte on un submarí nazi va enfonsar a finals de 1939 l'últim vaixell dels exiliats de la II República, l'Stanbrook, la tomba eterna del capità Archibald Dickson i la seua tripulació.

Josep Carner, un dels pocs diplomàtics lleials a la República, havia fet món gràcies a la seua professió: Gènova, Le Havre, Hendaia, Beirut, on havia mort la seua primera esposa, la xilena Carmen de Ossa, Brussel·les (1936-1937) i París (1937-1938).

Ara tornava a territori europeu, assolat per la guerra, amb la segona esposa, la professora i experta en poesia simbòlica Émilie Noulet, amb qui s’havia casat en 1937, en plena guerra. Carner inicia una llarga etapa bruxelloise, vint-i-cinc anys de la seua vida, i allí viurà fins a la mort. Carner i Noulet treballen com a professors docents en la Université Libre de Bruxelles ubicada en el número 50 de l'Avenue Franklin D. Roosevelt de la capital europea.

Brussel·les és la tercera regió de Bèlgica, juntament amb Flandes i Valònia. Ciutat en origen de parla neerlandesa i ara, com una illa dintre de Flandes, dels dinou municipis o comunes integrats en la capital, una bona part són ja de majoria francòfona.

Segons el marmessor literari del poeta, el filòleg Jaume Coll, possiblement el millor coneixedor de la biografia i obra de l'intel·lectual català i actual comissari de l'Any Carner, el matrimoni va viure a Bruxelles-Brussel en sis domicilis diferents.

Avenue des Cericiers, 14 Schaarbeek Brussel·les

Al cap de pocs dies d'arribar, la parella s'instal·la en el que serà el primer domicili a Brussel·les, en la comuna de Schaarbeek, en el número 14 de l'Avenue des Cericiers. La casa estava a deu minuts a peu de Square Ambiorix i Rond-point Robert Schuman, el cor de l'actual barri europeu on es troben les seus del Consell i de la Comissió de la Unió Europea.

Des d'aquesta casa, al poemari Arbres, Carner escriu “A un auró”:

Farà aviat un any que cada dia

et veig per la finestra al meu costat,

oh noble auró d’un jardinet, que muntes

més alt que no el teulat!

Segons Jaume Coll, l'escriptor, des d'aquest domicili, entrega a la premsa el primer llibre seu publicat a Europa després de la guerra (Tres diumenges, París 1946). En l'actualitat Schaarbeek és una comuna de forta immigració musulmana de segona i tercera generació.

Boulevard August Reyers, 155 (Schaarbeek/Schaerbeek)

En aquest domicili, situat molt a prop de la casa de Cericiers, viu el matrimoni des de finals de 1946 al setembre de 1951.

Carner visita sovint Ostende –la fi de l’oest–, on viu un germà d'Émilie, una de les platges més populars de Bèlgica. En la casa de Schaarbeek prepara Llunyania, el llibre on apareix Bèlgica, el país on viu i on li agradaria fer-se vell.

La rue Souveraine, 99 (Elsene/Ixelles)

Era finals del 1951 quan la parella s'instal·la en el populós barri d'Ixelles, una de les dènou comunes de la capital. Oficialment Ixelles no és Brussel·les, malgrat que caminant no es distingisca la frontera invisible entre una i l'altra. A Ixelles es troba el barri negre de la capital, Matonge, en origen un poble de l'antiga colònia del Congo belga traslladat a la capital de la metròpoli. En aquest domicili Josep Carner revisa tota l'obra literària i estructura el conjunt dels versos de Poesia, que conté gairebé 900 poemes i més de 20.000 versos. A dues passes d’allí va néixer el 1929 l'actriu Audrey Hepburn.

Carner hi continua treballant, malgrat que ja s'havia jubilat, en l'Institut d'Estudis Hispànics i en el club de la Fondation Universitaire de la rue d'Egmont (El comte d'Egmont va ser decapitat amb el comte d'Hornes el 5 de juny de 1568 per ordre del rei Felip II d'Espanya i del duc d'Alba, en negar-se els dos aristòcrates a la implantació de la Santa Inquisició als Països Baixos).

Carner també havia impartit docència al Col·legi d'Europa de Bruges, bressol de futurs líders i diplomàtics europeus, la ciutat on va viure exiliat l'humanista Lluís Vives, entre Bruges i Lovaina.

Chaussé de Charleroi, 70 (Saint-Gilles)

El matrimoni Carner s'hi trasllada l'agost de 1957. Tradicionalment aquest és el barri dels portuguesos i es troba molt prop de la petit ceinture de Brussel·les, una circumval·lació que, com a València, marca la línia interior invisible de l'antiga muralla de la Brussel medieval.

A la casa de l'antic camí de la ciutat valona de Charleroi, Carner ultima algunes traduccions al francès i a l'italià dels seus poemes i s'assabenta d'una campanya organitzada des de Catalunya per a nominar-lo al premi Nobel. Sense suport institucional, la iniciativa fracassa.

Avenue Bel-Air, 32/ Schon Uitzichtlaan, 32 (Ukkel/Uccle)

És el barri més cool de Brussel·les. Arbres a tots els carrers i una arquitectura elegant. Si abans el barri de Sablon era el més burgès, ara ho és Uccle, Ukkel en flamenc. Situat al costat de l'elegant Avenue Louise, on es troben les millors botiges del país, molt a prop de la casa on va nàixer Julio Cortázar i a un pas del parc més gran de Bèlgica, el Bois de la Cambre. Des de la Cambre es podria arribar sota el bosc fins al museu d'Àfrica de Leopold II a Tervuren, el monarca belga que va provocar la mort de milions de natius de la colònia del Congo.

Un dia d'agost de 1965, “un dels dos dies que dura l'estiu brussel·lès”, Carner passejava com tots els dies pel bosc de la Cambre, es va desorientar i es va perdre. Era estiu, però a Brussel·les... la mar del Nord injecta tempestes diàries en un cel pla de manera instantània, temporals fortíssims com un cérvol mascle del bosc de la Cambre. Carner desorientat i sense memòria entre arbres densos i altíssims es va perdre i no el van poder localitzar fins a l'endemà per la nit. El poeta no tornaria mai més a ser el mateix.

Rue Lincoln (Ukkel/Uccle)

El març de 1970 els Carner es traslladen al que serà l'últim habitatge de l'escriptor. Al mes de viure a la rue Lincoln de Brussel·les, la parella visita per primera vegada Barcelona, un viatge que dura només unes setmanes i on Carner es retroba una ciutat i un país que a penes reconeix. Un viatge de retorn a Catalunya, on havia promès que no tornaria mentre visqués el dictador. Josep Carner, delicat de salut, retorna amb Émilie a Bèlgica i mor als pocs dies a sa casa del carrer de Lincoln, víctima d'una urèmia. Segons la vídua, algú havia convençut Carner de tornar a Brussel·les perquè en aquesta recta final de la dictadura... la pròpia mort, com la seua vida, havia d'estar marcada políticament per l'exili.

Josep Carner va ser soterrat al cementiri de Schaarbeek, el lloc on havia arribat des de l'exili mexicà. El gener del 1978 les seues despulles retornaven a Catalunya per sempre i avui reposen al cementiri de Montjuïc.

Aquest mes de juny estava previst que l'escultura dedicada al poeta, que es troba als arxius municipals de la capital belga, fora de nou reubicada, possiblement, prop de la casa que va habitar a la comuna d'Ixelles. La pandèmia ha tornat a ajornar el projecte.

L'auró del pati comunal del carrer de l'Avenue des Cericiers continua viu, buscant l'escassa llum per damunt dels teulats del Plat Pays... i encara enyora la mirada del Príncep dels poetes:

Sovint em veus entre papers i llibres,

arraconats de la cortina els plecs,

o cercant ton consol en la fatiga

o solament perplex.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací