'La ciència en la literatura', de Xavier Duran
LA LLIBRERIA: CIÈNCIA
“Literatura i ciència reflecteixen llum l’una sobre l’altra”. Les paraules de Madame de Staël en l’obra Alemanya (1813) concorden amb el sentit del llibre de Xavier Duran La ciència en la literatura (2015), on es mostra que eixa relació té un caràcter més intemporal del que podríem suposar: en trobem exemples a la Ilíada, on literatura i “ciència” s’hibriden en descriure les ferides patides pels aqueus i els tractaments aplicats; o a Història Natural de Plini el Vell i les Geòrgiques de Virgili; o a De Rerum Natura de Lucreci, una de les obres més belles de l’antiguitat i un magnífic compendi de materialisme sota la forma d’un poema didàctic i divulgatiu d’altíssima qualitat que en certa mesura va obrir la porta a la ciència moderna; de manera semblant a com alguns de nosaltres vam desenvolupar l’interés per les preguntes sobre el món físic gràcies a novel·les com les de Jules Verne, H.G. Wells, Isaac Asimov o Arthur Clarke.
A l’igual que Virgili guiava Dant en el pelegrinatge pels espais ficticis i els temps recordats, Xavier Duran ens ajuda a transitar per la història de la literatura de la mà dels coneixements, visions i expectatives “científiques” de cada època.
A l’igual que Virgili guiava Dant en el pelegrinatge pels espais ficticis i els temps recordats, Xavier Duran ens ajuda a transitar per la història de la literatura de la mà dels coneixements, visions i expectatives “científiques” de cada època; i hi trobem bards, poetes, dramaturgs, novel·listes, etc., que han manifestat l’alè literari amerat de “ciència” en llibres sagrats com ara la Bíblia; en científico-filosòfics com ara els de Ramon Llull o Albert el Gran; en normatius com els de Francesc Eiximenis o Arnau de Vilanova; en obres cimeres com ara el Tirant, El Quijote o La Divina Comèdia; o en els poemes i obres de teatre en les quals Shakespeare mostra la solvència dels seus coneixements en astronomia, anatomia, medicina o etnobotànica.
I, a l’inrevés, determinades obres literàries han aportat idees que han catalitzat nous enfocaments científics, com ara les descripcions relatives a la proliferació d’insectes sobre les ferides dels guerrers de la Ilíada que van estimular a Francesco Redi (s. XVII) a investigar la generació espontània; o la novel·la The Citadel (“La Ciutadella”; 1937), del metge Archibald Cronin, que tant va influir que es creara el Servei Nacional de Salut (NHS) al Regne Unit; o els homenatges que en la nomenclatura entomològica s’ha fet a deus i herois mitològics; o les síndromes psicològiques impecablement descrites en personatges literaris, des de l’erràtic descens a la bogeria d’El Quijote a la crònica insatisfacció de la flaubertiana Madame Bovary; des de la passió amorosa autodestructiva d’Anna Karenina, la gelosia malaltissa d’Otel·lo, o l’ambició desmesurada de Macbeth, a la ludopatia d’El jugador de Dostoievski.
També hi ha hagut nombrosos científics que han expressat de manera literàriament competent les seues idees, com ara els físics i astrònoms Johannes Kepler i Galileu (“el més gran escriptor de la literatura italiana de tots els segles”, segons Italo Calvino), el polímata Goethe, la física Mme. du Châtelet, els biòlegs Buffon i Charles Darwin, el químic Primo Levy, o el matemàtic Robert Musil, que en l’inici de L’home sense atributs (1943) és capaç de fer mutar un paràgraf ple de terminologia meteorològica en una descripció literària tan bella com explícita.
«Damunt l’Atlàntic hi havia un mínim baromètric. Es desplaçava cap a l’est, en la direcció d’una màxima estacional damunt de Rússia, sense manifestar encara la tendència a esquivar-lo dirigint-se cap el nord. Les isotermes i les isòteres complien el seu deure. La temperatura de l’aire guardava la proporció deguda amb la temperatura mitjana anual. O per dir-ho d’una manera que ho descriu prou bé encara que siga una mica passada de moda: era un bonic dia d’agost de 1913.»
Determinades obres literàries han aportat idees que han catalitzat nous enfocaments científics, com ara les descripcions relatives a la proliferació d’insectes sobre les ferides dels guerrers de la Ilíada que van estimular a Francesco Redi (s. XVII) a investigar la generació espontània.
Si la literatura ha estat present en tots els canvis socials, polítics, ideològics, ètics o religiosos, també ho ha estat en els científico-tècnics fent-ne de notari, d’avançada de les noves expectatives o de crític ferotge per les conseqüències indesitjables o inesperades.
A més del fil cronològic, Xavier Duran explora els debats científics de cada época a través dels escriptors influïts per teories contraposades: geocèntrica vs. heliocèntrica, evolucionisme vs. creacionisme, o, pel que fa als avanços científics, entre defensors com ara Zola, Dickens, Emilia Pardo Bazán o Víctor Hugo, i els oposats, com ara Tolstoi, Dostoievski, Flaubert o el Miguel de Unamuno del “¡que inventen ellos!”.
Per als que considerem que un dels reptes del nostre sistema educatiu consisteix a bastir ponts entre les diferents rames del saber, La ciència en la literatura, de Xavier Duran, mereixeria un lloc en una desitjable Bibliotheca pontium faciendorum, la “Biblioteca dels ponts que cal construir”.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!