Quan vaig llegir el meu primer assaig, estudiava jo batxillerat. Li’l vaig distraure a mon pare, atreta pel títol, Las brujas y su mundo, i la fantàstica portada d’Alberto Corazón, on una vella bruixa, d’un caprici de Goya, cavalcava nua a cavall d’una granera. El llibre, de l’antropòleg Julio Caro Baroja, parlava de màgia i religiositat, i dels elements naturals i socials que expliquen la bruixeria de les sanadores ancestrals, dones rebutjades i temudes en un món patriarcal. La segona part del llibre aportava actes de processos inquisitorials (com el ben conegut de Zugarramurdi, al segle XVII). Les transcripcions gaudien d’una morbositat que els meus joves ulls assaborien àvidament.

Dones soles –o acompanyades de retors i frares crèduls o vividors– protagonitzen succeïts extraordinaris. I l’autor ha tingut l’habilitat de contar-los, dotant-les a elles de dignitat, en contextualitzar els fets amb rigor històric.

Conte això a propòsit del treball d’Albert Toldrà, Il·luses, santes i falsàries, que m’ha retornat el record de les bruixes del nord condemnades per la Inquisició. Premi Josep Vicent Marquès d’Assaig en 2017, el llibre tracta de dones valencianes, jutjades per esbrinar si eren il·luminades, santes o falsàries. No és l’únic treball on l’historiador Albert Toldrà aborda la condició femenina –i les pràctiques sexuals– dins de l’Església medieval i moderna; és un tema que coneix bé. Dones soles –o acompanyades de retors i frares crèduls o vividors– protagonitzen succeïts extraordinaris. I l’autor ha tingut l’habilitat de contar-los, dotant-les a elles de dignitat, en contextualitzar els fets amb rigor històric.

Estem als segles XVII i XVIII, bàsics en la formació de les societats occidentals modernes. Al segle XVII davalla el sistema feudal i naix el capitalisme modern que, amb el racionalisme, durà la revolució científica a Europa. Al segle XVIII, les velles estructures ja no casen amb les pràctiques econòmiques i socials. És el segle de les Llums, noves teories polítiques, econòmiques i filosòfiques quallen, i amb elles els conceptes de ciutadania i de nació... Però, parem un moment!, anem a pams.

Portaria la Il·lustració nous models de pensament religiós a casa nostra? La pràctica de la religiositat es compassaria als canvis socials? Sembla que no del tot... Segons l’historiador Antoni Mestre, l’acceptació de la ciència experimental es va obrir camí amb grans dificultats i el racionalisme filosòfic o teològic era pràcticament inexistent fins a les acaballes del segle XVIII. La religió era omnipresent, fonamentada en la superstició, el fetitxisme o la idolatria.

L’autoritat del Sant Ofici, vigia de l’ortodòxia catòlica i assot d’heretges, és extraordinària. Les dones que ens presenta el llibre, van haver de rendir comptes, amb major o menor fortuna, davant d’aqueixos tribunals.

Inquisició, bisbes i govern continuaven prohibint la lectura de la Bíblia en llengua romanç, erigint-se com a únics interlocutors d’un poble sotmès a una vida dura, envoltada de patiment i mort. L’autoritat del Sant Ofici, vigia de l’ortodòxia catòlica i assot d’heretges, és extraordinària. Les dones que ens presenta el llibre, van haver de rendir comptes, amb major o menor fortuna, davant d’aqueixos tribunals constituïts per l’autoritat eclesiàstica i civil.

La dona dins l’Església patia una doble subordinació: l’analfabetisme incapacitant i la frustradora posició subordinada. Només unes poques pogueren assolir certa notorietat. Però, com destacar sent dona? En temps del misticisme barroc, es transitaven dos camins aparentment divergents: fer pública una relació íntima amb Déu, o... amb el Dimoni. Si en els succeïts extraordinaris intervenia el diable, s’atribuïa a l’extrema santedat de la dona, cobejada per Satanàs com a trofeu. Per tant, no seran poques les que relaten possessions demoníaques. Ara bé, la relació amb els éssers sobrenaturals solia estar interposada per homes –confessors, relators o inductors–, ja que la majoria de religioses viuen en retir –de vegades forçat–, en convents o beateris on la il·luminació i certes heretgies fermentaven. I beuen de la mística més corpòria, com la de Santa Teresa, caient en una confusió constant entre religiositat i sexualitat.

13 capítols, que aborden històries de dones valencianes. Trobarem il·luses, santes i falsàries a València, clar, però també a la Vila Joiosa, Sant Mateu, Benigànim, Algemesí...

El llibre té 13 capítols, que aborden històries de dones valencianes. Trobarem il·luses, santes i falsàries a València, clar, però també a la Vila Joiosa, Sant Mateu, Benigànim, Algemesí... La lectura és àgil, i la tria d’actes de la Inquisició, cartes, i escrits de confessors o pares espirituals –que buscaven celebritat a través d’elles–, és un encert. Els documents estan inserits en el text amb bona mà, a favor dels lectors. De vegades arriben a ser hilarants, per l’alta càrrega escatològica o sexual, descrita amb innocència per les protagonistes. I com que les cites textuals són en castellà, descobrim paraules i expressions traduïdes del català ben curioses, així com l’ús d’originals eufemismes, per referir-se a parts íntimes, com ara el seno de la impureza. La lectura ens immergeix amb naturalitat en una època poc tractada per l’assaig històric, i s’agraeix.

Hem de dir que la sort d’aquestes dones va ser variada. Unes van ser silenciades, d’altres castigades o –les de la noblesa– tractades amb benevolència pel Sant Ofici. Per totes elles, quan tanques el llibre, sents certa empatia i també compassió pel que han hagut de patir, per ser dones i creure, agosarades, poder tocar el cel. O l’infern.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací