Sens dubte, la millor manera de conéixer el pensament i l’obra d’un escriptor és llegir els seus textos. Sens dubte, però no l’única. N’hi ha d’altres que, si bé no tan profundes, també permeten accedir al seu univers des de perspectives diferents i alhora complementàries. Tallers didàctics, exposicions, conferències, audiovisuals, recitals i un llarg etcètera d’activitats constitueixen vies d’incitació a la lectura ben estimulants. Fins i tot, una situació tan inesperada com l’actual pandèmia ha rescatat títols que semblaven oblidats, com ara La pesta, d’Albert Camus, traduïda al català per Joan Fuster el 1962. Per descomptat, les rutes literàries també formen part de l’inventari esbossat. Conéixer de prop els escenaris i ambients pels quals va transcórrer la vida d’un autor potser no proporcione claus de lectura essencials –o sí–, però facilita un altre tipus d’informació –circumstancial, si es vol– capaç de redimensionar un mateix text en una segona lectura.

La figura de Fuster està associada a un espai geogràfic concret, Sueca, el seu poble natal, on va viure sempre, llevat dels anys que estudià Dret a la Universitat de València i, amb posterioritat, de les curtes estades a València o a Barcelona i d’alguns viatges –pocs– a l’estranger. Fuster fou un veí plenament integrat en la quotidianitat del seu poble, un ciutadà compromés en la modernització de la societat valenciana, en general –i de la suecana, en particular. Així ho palesen els nombrosos articles que dedicà a la seua ciutat, els seus costums i la seua història, tots ells reunits posteriorment en el volum Elogi del meu poble. Aquests escrits es poden llegir com un viatge virtual, a través del temps, per Sueca. Altrament, una ruta literària ofereix la possibilitat d’un viatge real –real, en tant que físic– per un paisatge on descobrir, no només el fet anecdòtic, sinó el vincle íntim de l’escriptor amb la ciutat, el batec d’una existència que es resisteix a amortir-se amb el pas dels dies. Aquest és, al meu parer, l’autèntic sentit d’una ruta literària, copsar el ressò d’una veu que, més enllà de la posteritat de paper que li ha estat reservada, continua viva en els carrers, els edificis, els monuments i el tràfec diari, animat i estentori, de les seues gents.

Un punt de partida idoni de l’itinerari fusterià és el reducte més privat de l’escriptor, la casa on visqué quasi tota la seua vida. En paraules de Francesc Pérez Moragón, «un espai de referència permanent que es podria considerar la seua pàtria, amb més raó que qualsevol altre territori i amb totes les connotacions que el terme puga tenir», atés que «les seues aventures intel·lectuals i bona part de les seues descobertes i dels seus retorns tingueren aquest escenari». En la mítica casa del número 10 del carrer de Sant Josep –i en la casa annexa–, el visitant trobarà l’Espai Joan Fuster, un centre cultural dedicat a l’estudi i la difusió de la seua obra, que conté diversos departaments: un Centre de Documentació, que conserva i gestiona el fons de l’escriptor; una Aula Didàctica per a escolars i professorat; i un Museu, que mostra una selecció de la col·lecció d’art llegada per Fuster al seu poble i diversos documents personals, que testimonien la seua trajectòria vital, literària i cívica. A més, regularment, s’hi organitzen activitats culturals dins el conjunt d’una oferta que es pot consultar en www.espaijoanfuster.org. En darrer terme, no mereix menys atenció el valor arquitectònic dels immobles modernistes on està ubicat el centre –la Casa Joan Fuster i la Casa Pasqual Fos–, ambdós projectats per l’arquitecte local Bonaventura Ferrando a inicis del segle passat.

A escassos metres de l’Espai Joan Fuster, emplaçat en el cor de la ciutat –entre l’Ajuntament i l’Església Parroquial de Sant Pere Apòstol– hi ha el Bust de Joan Fuster, obra de l’escultor algemesinenc Leonardo Borràs. I sense desplaçar-se de l’Església de Sant Pere, just enfront es troba l’Asil o Col·legi de l’Encarnació, un centre educatiu que encara dedica part de la seua activitat a l’atenció d’alumnat asilat. Allí va tenir Fuster el primer contacte amb l’escola, en el parvulari que regentaven les monges de l’Asil.

Resseguint les petges estudiantils del jove Fuster, en el carrer de Cullera –a tocar de l’Asil de l’Encarnació– hi ha la seu del Sindicat de Regs, que en les primeres dècades del segle passat allotjava el Col·legi Politècnic. En aquell col·legi, privat i laic durant el període republicà, aprengué els continguts més elementals i compartí aula amb amics i, també, amb el seu pare, que hi feia classes de dibuix. Ben a prop del carrer de Cullera, enfilant la primera cantonada a mà dreta, pel carrer de la Punta, el visitant encuriosit trobarà en el número 30 la Casa natalícia de Fuster, un edifici modest on, coses de l’atzar, s’instal·laria uns anys més tard la família de l’escriptor Josep Palàcios –amic, col·laborador literari i hereu de Fuster. Aquesta casa estreta de dues plantes, habitatge propi de jornalers, encara existeix amb escasses modificacions, anònima i inadvertida per als transeünts i els escolars inquiets que trafeguen pels seus voltants a les hores d’entrada i eixida del col·legi que hi ha enfront.

Al mateix carrer de La Punta, s’hi troba l’accés posterior a l’Ateneu Suecà del Socors, un emplaçament immillorable per prendre un cafè reconfortant o una cervesa refrescant, segons l’oratge. Els amplíssims finestrals, els sostres alts i ornamentats, els frescos costumistes, el mobiliari amb un cert aire decadent i la clientela «indígena» –com diria Fuster– enraonant o fent una partida al «xamelo» transporten el visitant a una altra època, en què els casinos eren els llocs de reunió més sovintejats. Ideat per l’arquitecte local Joan Guardiola a finals dels anys vint, l’Ateneu és un dels projectes arquitectònics més ambiciosos de Sueca. La vistositat de la façana principal, d’estil art déco, sorprendrà el visitant en eixir de l’Ateneu al carrer del Sequial. Malauradament, l’estat d’abandonament del Casino de La Lealtad, ubicat en la vorera oposada, produeix un contrast agredolç. Si bé la clientela de l’Ateneu era republicana, els parroquians de La Lealtad eren carlistes, i entre ells destacava el pare de Fuster, que en va ser cap comarcal abans i després de la Guerra d’Espanya.

Amb les energies renovades després de la breu parada a l’Ateneu, si el visitant encara té forces per fer una llarg passeig fins al cementeri del poble, pot satisfer la curiositat de saber on és la tomba de Fuster. Abans, però, desviant-se lleument del trajecte a la necròpoli, hi ha les Escoles Jardí, erigides el 1914 als afores del poble, si bé ara estan envoltades d’edificacions. El centre escolar, també d’estil modernista, fou projectat per Bonaventura Ferrando, el mateix arquitecte que remodelaria la Casa Joan Fuster uns anys després. La fi de la Guerra d’Espanya marcà un punt d’inflexió en la història d’aquesta institució, confiscada per les autoritats franquistes i utilitzada, des d’aleshores, com a seu del Col·legi Politècnic. En les seues aules, Fuster estudià els darrers cursos de l’ensenyament secundari.

Ara ja als afores del poble, a frec del riu Xúquer, es troba el Cementeri de Sueca. La afluència escassa de visitants, els xiprers austers, alguns pocs panteons ornats amb elements al·legòrics i el silenci propi d’aquests llocs fan del cementeri una visita agradosament bucòlica. La tomba de l’escriptor, fàcilment localitzable, està en «el panteó de fills il·lustres de la ciutat», una làpida bella i senzilla, dissenyada per l’artista plàstic Manuel Boix, amb la inscripció: «Joan Fuster i Ortells. Escriptor. Sueca, 23·xi·1922 – 21·vi·1992». L’únic motiu que l’adorna és el dibuix evocador d’un àngel caigut, obra del mateix Fuster, amb què il·lustrà la coberta del seu poemari Ales o mans. No és d’estranyar que algun visitant quede decebut en no trobar-hi cisellat l’epitafi irònic que l’assagista va escriure en el poema «segona conclusió»:

«heus ací l’epitafi que demane

ací jau

j f

va viure

com va morir

sense ganes».

Si la ruta s’inicia a una hora prudent del matí, és ben probable que el final del trajecte descrit coincidesca amb el moment del dinar, l’excusa perfecta per tastar un arròs suculent en qualsevol restaurant del poble, on se celebra, des de fa més de seixanta anys, el Concurs Internacional de Paella Valenciana. Però la fecunda tradició arrossera suecana pren cos també, o sobretot, en el paisatge que l’envolta. No hi ha millor talaia per contemplar-lo, havent reposat l’àpat, que la Muntanyeta dels Sants, un tossal de prop de trenta metres d’altura enmig de la planícia del terme. El modest turó està coronat per l’ermita dels Sants, dedicada a l’advocació de Sant Abdó i Sant Senén, patrons del municipi i dels llauradors. Les irisacions lumíniques i els colors canviants dels arrossars, amb l’horitzó intuït de la mar al fons, és un entorn que, no per quotidià, perd la capacitat de fascinació, com remarcà el mateix Fuster en el primer text literari en català que va escriure, el 1944, «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants». Tot plegat, els tòpics inevitables. Però, de què, si no de tòpics, estan fetes les rutes literàries?

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací