L’any 1929 Artur Perucho publicava un llibre d’idealismes i fracassos, un relat atípic en el panorama literari català, Ícar o la impotència. Fa dos anys, Carles Fenollosa presentava la seua primera novel·la, Narcís o l’onanisme (Drassana 2018, premi Lletraferit de novel·la 2018), títol que evocava aquella narració gairebé oblidada de Perucho. Fenollosa, però, ha anat més enllà del joc de ressonàncies, llançant, possiblement, un avís: la història, com aquella de Perucho, tindrà risc, experimentació i un caràcter indòmit. Ara, tot i el fet que tots dos canalitzen l’argument a través de dos joves que es mouen entre les esperances d’una adolescència que crema, que s’acaba, i l’entrada en un món adult aclaparador, Narcís-Fenollosa no és Tristany-Perucho.

Un jove obsessionat per una espiral de tensions repetitives, perdut enmig d’un ambient cultural que s’esfondra, i d’una ciutat, València, que gira l’esquena a la pròpia història.

Un dels personatges de Les mil i una nits, Harun ar-Raixid, escoltava històries fent córrer la nit, per pura distracció, esperant l’arribada de la son. En Narcís o l’onanisme, però, Carles ha configurat una història que sacseja, que qüestiona les tan arrelades normalitats, seguint el rastre d’escriptors com ara Joan Francesc Mira. El protagonista del relat, Narcís, és un jove obsessionat per una espiral de tensions repetitives, perdut enmig d’un ambient cultural que s’esfondra, i d’una ciutat, València, que gira l’esquena a la pròpia història. A més, encara que hi ha els amics i les converses amb gent de la fauna literària, tot plegat fa la sensació que el protagonista no és capaç de comunicar allò que l’inquieta, tal volta per por del ridícul, que li pengen la marca de pedant. En alguns moments recorda al Settembrini de La muntanya màgica. Narcís no sols és un home d’oposició, un denunciador constant, sinó que, segurament per aquesta bombolla d’incomunicació, es converteix en el propi contrincant: “L’amistat és l’equilibri entre les pretensions de l’altre i les pròpies, conclogué mentre girava el cantó del carrer de Ripalda i veia a Xavi Sánchez alçar la mirada de terra i llançar-la cap a ell amb determinació i una raonable dosi de mala llet, per què s’enfada si sap que sempre arribe tard és un misteri, tant com l’amistat, que ni equilibri ni merdes quin aforisme més horrible he intentat fer, no l’escriuré mai, a més tots els aforismes són falsos, al capdavall, El Profeta tenia raó, perquè en el fons només són idees simplificades i solemnes que repetim per a provocar o per a no pensar més enllà, i qui els escriu o es pega un tir o mor alcohòlic i qui els repetix estúpidament és feliç perquè no els entén, però potser això és també una simplificació, caldria precisar el fons de l’assumpte què n’opinarà Xavi millor no li dic res”.

La història avança encadenant els alacrans i els dubtes del personatge, així com els conflictes, històrics o presents, de la societat per on serpenteja. Un dels motius que travessa el llibre és el de la memòria. Carles, com aquell Onofre Almudéver de l’epístola proemial del Procés de les olives, basteix la seua llista personal d’escriptors i cantants, un tribut a tantes veus perdudes en la llarga processó literària. Els monòlegs de Narcís Almudéver van plens de fragments de veus conegudes: March, Estellés, Obrint Pas… i d’altres no tan conegudes, com ara la dels cronistes Beuter o Viciana. “Perquè pensar és recordar, perquè sense memòria no som res, només una corfa buida, una pell incapaç de comprendre i de comprendre’s, un mort en vida, però és cert que amb massa memòria tampoc no som res, esclaus dels nostres pilars, dels nostres fantasmes, del temps present no em trobe amador, mas del passat, que es no res e finit”. La veu de March apareix sense produir dissonàncies, com un desdoblament del personatge, com si les veus del passat encara ressonaren en nosaltres i ens proporcionaren un suport per pensar críticament el present.

Un narrador en tercera persona que cedeix el monòleg a Narcís, sense la interrupció de punts o cometes, com si l’escrit tingués el dinamisme tetrasíl·lab metralleta d’un Jaume Roig.

He parlat sobre memòria, però a Narcís o l’onanisme hi ha moltíssim on rosegar: conflictes generacionals, el desmembrament del País Valencià, el xoc de classes, la literatura –per què escriure o què escriure, si a penes ningú no llegeix?–, l’amistat o les il·lusions trencades… Carles-Narcís s’encara a aquesta cascada de qüestions a través de la ironia, del dubte o l’esclat.

I vaig acabant. Una novel·la és estil. Al llibre hi ha un narrador en tercera persona que cedeix el monòleg a Narcís, sense la interrupció de punts o cometes, com si l’escrit tingués el dinamisme tetrasíl·lab metralleta d’un Jaume Roig. I encara que el coral de veus –narrador extern, monòleg de Narcís, i fragments de cròniques o cançons– arribe, en alguns moments, a ser simultani, es distingeix en tot moment qui diu què. En fi, un descontrol inconscient controlat de manera molt conscient.

La història comença i s’acaba amb un ruixat d’aigua, com si tot allò que passa quedara esborrat. Matèria d’oblit. Amb tot, davant les injustícies, les impotències–individuals i col·lectives– o les incerteses, Narcís-Carles no cessa d’escriure el seu relat sobre la ciutat de València, una novel·la per a parlar de literatura i de fragilitats, de crítiques i d’autocrítiques. Ras i curt: Un escrit per a obrir finestres!

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací