Vull parlar-vos d’un llibre de relats, de contes. Es tracta de Rotterdam provisionalment, de l’escriptor Octavi Monsonís, un llibre joia. Però abans, permeteu-me algunes preguntes i reflexions fetes en paral·lel a aquestes històries que l’autor ens proposa.

És el conte el germà pobre de la literatura? Si pensem en literatura americana –nord i sud–, russa o francesa, podríem dir que no. Però, és el conte valencià el germà paupèrrim de la literatura catalana? Feu una prova. Entreu a internet i busqueu narrativa breu, conte o relat en valencià. Pràcticament zero respostes adequades a la recerca. Poseu en català i obtindreu alguna coseta més. No massa tampoc. Alguns articles parlen sobre el conte, com a gènere, o sobre rondalles específicament; apareixeran també els noms d’algunes autores i autors reeixits; trobareu ressenyes d’algun llibre, i poca cosa més. Seguim indagant.

Els pensaments no compartits discorren en paral·lel a l’acció, carregada de quotidianitat, mentre els personatges defugen o confonen els sentiments. Al remat, caldrà la distància per trobar-se? Caldrà perdre’s per admetre’s? Acaba la història... provisionalment?

Que la novel·la eclipse altres gèneres i subgèneres de la narrativa, que estudiosos i crítica s’ocupen poc dels relats, o que les editorials no aposten massa per ells –per raons de mercat?–, no significa que no s’escriguen bons relats. Em venen al cap a més d’Octavi Monsonís, Manuel Baixauli, Jovi Sesser, Mercè Climent, Jesús Moncho, Rafa Gomar, Anna Boluda, Lliris Picó, Juli Capilla..., ben reconeguts dins l’àmbit valencià. I, clar, estan els canònics catalans com ara Pere Calders o Quim Monzó –on l’obra principal és el relat–, Victor Català, Mercè Rodoreda o Carme Riera –com a obra complementària–, o Josep Carner i Salvador Espriu, on el conte prolonga el món poètic.

El relat breu o brevíssim està de moda? Potser sí. La cultura del consum imposa unes formes de coneixement eventual o circumstancial on noves convencions comunicatives gratifiquen escriptors esporàdics, la majoria dels quals gaudiran d’una difusió-eclosió breu i oblidable. Pocs i poquíssimes mantindran l’ofici no sense dificultats, i ja veurem si transcendiran el món educatiu, periodístic, publicitari o televisiu, on hauran recalat. Dependrà de l’univers lector que cada llengua siga capaç de bastir amb l’esforç de creadors, editors, distribuïdors, difusors i administradors culturals.

Tornem als contes. Un conte no és un micro-relat, ocurrent i de final insospitat. El conte, o novel·la curta –si s’estén un poc–, ha de presentar personatges i situacions –realistes, màgiques, fantàstiques..., tant se val–, i ha de funcionar com un relat més o menys convencional amb presentació, nus i desenllaç. En la tradició catalana, cal remarcar que s’hi usa prou la ironia per desdramatitzar situacions que pretenen capturar els angles més insòlits i foscos de l’existència. En això, Pere Calders era mestre.

Rotterdam provisionalment és un gran llibre de relats que ens remet a la millor tradició contista contemporània en català. Està dividit en dues parts ben diferenciades. La primera, Rotterdam provisionalment, és una novel·la curta que dona nom al llibre. La segona, La música exògena, està formada per set relats amb la música com a rerefons conductor.

Rotterdam provisionalment, guardonada amb el premi Ifach de Narrativa Curta, a Calp, en 2002, conta la història d’Adrià i Pepa, el retrobament dels quals servirà per re-formular la relació, assistint els lectors als estats interiors, distanciament i conductes d’evitació pròpies d’una convivència esgotada. Els pensaments no compartits discorren en paral·lel a l’acció, carregada de quotidianitat, mentre els personatges defugen o confonen els sentiments. Al remat, caldrà la distància per trobar-se? Caldrà perdre’s per admetre’s? Acaba la història... provisionalment?

Una Europa poc habitual, amb gent que desplega personalitats egocèntriques, mediocres, turmentades, perdudes, passionals... intentant sobreviure.

En La música exògena, les coses tampoc no sempre són el que semblen. A través dels set relats, emmarcats en ambients descrits amb saviesa i inspiració, Monsonís ens transporta a una Europa poc habitual, amb gent que desplega personalitats egocèntriques, mediocres, turmentades, perdudes, passionals... intentant sobreviure. De vegades l’autor ens interpel·la, provocant la intervenció sobtada dels lectors en el relat. Un encert narratiu. Com també ho és escriure amb artesania delicada algunes de les oracions més llargues de la literatura catalana, com destacava Xavier Coromina al seu article Per a sibarites del llegir (El Punt Avui, novembre 2016).

Les diferents músiques –clàssica, cant gregorià, jazz...–, embolcallen els personatges, acompanyant-los en les seues cabòries i ajudant-nos, segons l’autor desitge, a allunyar-nos o acostar-nos a ells. No diré molt més, però permeteu-me que em detinga en La gepa de l’aqüeducte, l’últim relat, on Istambul –mai nomenada per Octavi Monsonís– viu un dia de festa gran, la nit del Ramadà, Eid-al-Adha, submergida en una música tradicional que ens transporta al passat. Allí ens topem amb una Teodora i un Justinià de difícils relacions –la ironia, de nou–, personatges d’un relat màgic que, al remat, és com un poema a la vida, que com a bon poema ens ha de fer pensar en el plaer, el goig dels sentits, el patiment, o la mort... Amb un acabament circular, com tants poemes, resulta el perfecte final del recull de contes.

Rotterdam provisionalment és tanmateix un objecte bellíssim, que va rebre el Premi de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports al Llibre Millor Editat en 2016. Usant uns mapes, el seu dissenyador gràfic, Didac Ballester, contrasta un paper fort, gairebé cartró, amb l’evanescència dels Google maps. Sense usar cap text hi arribem a l’escriptura, on viatjarem per les geografies d’Octavi Monsonís i els seus personatges. I acabarem el llibre descobrint nous mapes, en un recorregut invers. De nou un cercle simbòlic.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací