Dir les coses pel seu nom: 'Clar i ras. Parlem del càncer' d’Àngels Royo Peiró

LA LLIBRERIA: CIÈNCIA

per Lourdes Toledo

Ciència, La llibreria

Àngels Royo Peiró
Àngels Royo Peiró | Solimar Massanassa

Parlar obertament del càncer no és fàcil, ni per als metges, ni per als pacients, ni per a la família i amics. Allò que llegim, escoltem i temem sobre aquesta malaltia ens allunya sovint de la realitat. Estar malalts de càncer no és un assumpte de batalles, ni de culpabilitats. I en tot cas, caldria vigilar i revisar el llenguatge emfàtic i bèl·lic sobre les malalties, com recomanava Susan Sontag. De tot això parla Clar i ras. Parlem del càncer de l’oncòloga Àngels Royo, sobre qui l’escriptor i divulgador científic Martí Domínguez escriu en el pròleg del llibre: té la gran virtut d’haver trobat el to” per a parlar sobre un tema tan angoixant, i jo afegiria, sovint distorsionat, quan no convertit en espectacle i batalla campal per part d’alguns mitjans de comunicació.

L'escriptor i divulgador científic Martí Domínguez escriu en el pròleg del llibre: “té la gran virtut d’haver trobat el to” per a parlar sobre un tema tan angoixant, i jo afegiria, sovint distorsionat, quan no convertit en espectacle.

Royo “desmunta en aquest llibre moltes falses creences al voltant de la malaltia”, i ho fa amb un bagatge científic i una ironia vital, resultat de tota la saviesa, la humanitat i la sensibilitat que, en gran part, li ha regalat el tracte durant anys amb els seus pacients, dels quals, ella mateixa ho ha escrit, “ha aprés moltíssim”. Poder resseguir la lectura d’un llibre sobre aquestes qüestions amb un somriure als llavis és, si més no, un repte i un regal.

La paraula càncer provoca d’entrada distància. Els primers a distanciar-se’n, per raons purament professionals i emocionals, són sovint aquells que ens tracten mèdicament quan emmalaltim. En diuen “distància de seguretat”. Amb tot, si hi ha una sensació a transmetre a una persona malalta que pot rescabalar-la i donar-li forces en aquestes circumstàncies és, sens dubte, la proximitat. D’aquesta proximitat, en parla Àngels Royo, alhora que de la claredat, l’honestedat i la confiança. Ella en diu “oncologia divulgativa", i es refereix, en part, a una sèrie de debats que estan a sobre de la taula: Els molesta als metges una segona opinió? Convé que els familiars amaguen informació a la persona malalta? Quines preguntes poden els malalts i els familiars fer als oncòlegs?

Vincle Editorial (2020)

La necessitat de saber és vital per a la persona que emmalalteix i s’endinsa en un tractament. L’excés d’informació en les xarxes, no sempre veraç ni contrastada, i en ocasions fins i tot tòxica, pot fer més mal que bé. I si caure malalts suposa sovint prendre decisions crucials, estar precàriament informats no ajuda gens ni mica. Potser per això convindria des de ja trencar les metàfores que envolten la paraula càncer i anar més enllà dels eufemismes que construeixen una imatge de la malaltia que es pot tornar en contra dels pacients. Convé recordar allò que deia Susan Sontag en La malaltia i les seves metàfores: “la malaltia és el costat nocturn de la vida, una ciutadania més cara. A tots, en nàixer, ens atorguen una doble ciutadania, la del regne dels sans i la del regne dels malalts.”

Ens hem fet un tip de parlar del càncer amb imatges bèl·liques: els malalts –amb ajuda de la medicina– lluiten, combaten, vencen, desafien, i la malaltia –que els ha envaït– entra de sobte en retirada, en remissió, es dóna per vençuda. Aquest llenguatge letal –prevenia Sontag– ha ajudat a estigmatitzar certes malalties i aquells que les patien, en una mena d’associació entre malalts i “membres d’una nova subclasse victimitzada o sistemes immunes inferiors”.

La necessitat de saber és vital per a la persona que emmalalteix i s’endinsa en un tractament. L’excés d’informació en les xarxes, no sempre veraç ni contrastada, i en ocasions fins i tot tòxica.

Potser per això, el càncer sovint genera un doble patiment: d’una banda, la degradació física provocada per la dansa incontrolable i “traïdora” de les cèl·lules dolentes dins del cos i pels tractaments que en destrossen algunes de bones, i d’altra banda, els efectes colaterals derivats d’allò que Sontag va viure i descriure: “lluitar amb les representacions socials que graviten sobre el càncer i la constel·lació de metàfores que les envolten”.

Equiparar el càncer amb una lluita –insisteix Royo– pot resultar punitiu per al pacient perquè l’evolució del diagnòstic no depén exclusivament i directa de l’actitud del malalt. Quan toca conviure amb el càncer, igualar la victòria amb la supervivència i la derrota amb la mort no ajuda gens. El càncer, a més, no és sempre sinònim de mort, no ho oblidem. Cada dia més, les dianes terapèutiques i els avenços de la immunoteràpia, combinats amb altres teràpies alternatives, permeten resultats més positius i menys agressius.

Amb tot, el càncer és, ara per ara, una de les primeres causes de mortalitat al món, però és ridícul parlar-ne com si fos l’epidèmia del segle XXI: no és una malaltia infecciosa, i són la millora de les tècniques diagnòstiques i l’envelliment de la població allò que també fa augmentar les xifres.

La drecera del càncer que és de tot excepte ràpida ni curta ve curulla de daltabaixos emocionals esgotadors i transforma la manera de percebre i relacionar-nos amb allò i aquells que ens envolten. La força i la por sumen i resten, però mentrestant, si estem ben embolcallats, si podem parlar-ne i “oblidar” per una estona que estem malalts, hi ha vida.

Clar i ras. Parlem del càncer era un llibre necessari, ara és essencial. Ens ensenya com d’important és, pel bé de tots, que les relacions entre els metges, els malalts i les famílies es tornen més humanes, menys burocràtiques, més pròximes, i de major confiança.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací