Pensar i recordar-se és inventar-se: 'El món us espera. Carta als fills', d’Ignasi Aragay

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Enric Balaguer

Assaig, La llibreria

Ignasi Aragay
Ignasi Aragay
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si Franz Kafka va escriure una carta al pare plena de ressentiment, Ignasi Aragay ha convertit l’exercici d’adreçar-se als fills en una suma d’evangeli i filosofia de vida. Ell l’anomena “testament sentimental, ideològic i espiritual”. Pensant en els fills en tot moment, Aragay repassa l’univers de pautes que ens envolten, des del consumisme al narcisisme, la banalitat, la distracció continuada mitjançant les pantalles, la cobdícia, la insolidaritat... No és gens afalagador l’horitzó dels nostres dies, des d’un punt de vista d’il·lusions, de projectes col·lectius, de maneres actives per donar sentit a la vida. Com diu en un moment donat, tenim “un món injust, esbojarrat, imprevisible”.

Un conjunt de principis que esbossen un humanisme vigorós, laic i solidari. Com ho faria un bon fill de Montaigne, hi trobem junts les confessions i els consells, les anàlisis, les experiències (i les lectures) destil·lades.

En aquest estat de la qüestió existencial, el periodista incideix en el món de les pantalles i de les xarxes socials, d’Instagram, de l’hedonisme com a objectiu omnipresent —hi podríem afegir el de les proeses culinàries i els selfies. Com insuflar il·lusió? Despertar amor? Creativitat? Solidaritat? De quina manera destil·lar valors positius? Cal també desitjos, somnis. L’autor s’hi capbussa en un conjunt de principis que esbossen un humanisme vigorós, laic i solidari. Com ho faria un bon fill de Montaigne, hi trobem junts les confessions i els consells, les anàlisis, les experiències (i les lectures) destil·lades. El fet cert és que com proclama Ignasi Aragay, gaudim de llibertat: “Cadascú de nosaltres tria”; decideix, per exemple: viure emprenyat o il·lusionat, lluitar o deixar córrer les coses. I és substancial, en definitiva, la imaginació i la voluntat, perquè “pensar i recordar-se és inventar-se”, afirma l’autor, potser amb un punt d’exageració.

Potser hom hi troba a faltar una mica de virulència dialèctica, com ara plantejar les bases psicològiques de la rebel·lió del fills: cada generació està condemnada a repetir el gest d’Adam i Eva? —aqueix acte de desobediència que és l’origen del món. Si adoptàrem aquesta òptica, qualsevol educació estaria condemnada al fracàs i caldria donar-li la raó a Freud: els fills només triomfen contra els pares.

Editorial Empúries (2020)

En els millors moments, el llibre és un inventari de capteniments a reivindicar: el plor, la bondat, la imperfecció, l’obertura a l’altre, l’acció d’escoltar, la mixofília... Un grapat d’actituds que poden transformar la vida xata i egoista, neguitosa i competitiva, sense al·licients, en una altra encaminada a la plenitud. “La trivialitat és una planta invasora que arruïna els millors jardins” —adverteix l’autor. Costa tant, en aquesta societat gregària i de masses, tenir un pensament propi com fer real el desig d’autenticitat. Més que mai el món és ple de persones que han desistit d’escoltar-se a elles mateixes i només segueixen els vents del moment. “No us deixeu portar pel que diuen que toca” —exhorta l’escriptor. La creença, ben arrelada, que la possessió de bens és la base de la felicitat, ens anihila: “Cada cop sento —escriu Aragay— de manera més aguda la incomoditat de formar part d’una tribu de desgraciats consumidors opulents”.

Reivindique la bona literatura d’autoajuda, on encabiria des de Marc Aureli o Sèneca fins a Shopenhauer, i no aquelles americanades destinades a coachings i gurus de cursos de caps de setmana.

No estem familiaritzats amb aquesta mena de textos de filosofia de vida o literatura de l’esperit, en català. Tanmateix, hi ha un gran consum de llibres que se situen en aquestes latituds. En la literatura veïna alguns exemplars d’aquesta espècie han estat grans bestsellers; només cal recordar noms com ara André Conte-Sponville, Frédéric Lenoir, Alexandre Jolien... De fet, connecten amb l’anomenada literatura d’autoajuda. Reivindique la bona literatura d’autoajuda, on encabiria des de Marc Aureli o Sèneca fins a Shopenhauer, i no aquelles americanades destinades a coachings i gurus de cursos de caps de setmana, on tot és un camí de roses i on sempre se’ns recorda que en xinés el terme crisi també vol dir oportunitat. Paga la pena detenir-se en llibres com aquest, que recorre, des del marc del laïcisme, un itinerari de gestos capaços de dotar de sentit la vida o simplement d’elevar-se per damunt de l’animalitat, i buscar la bellesa, la justícia, el bé, l’amistat... Sobre aquesta última, l’autor incita els joves: “No busqueu enemics per reafirmar-vos, sinó amics per protegir-vos” i sobretot: “No us obsediu amb els enemics perquè correu el perill de no saber reconèixer els amics”.

El món us espera té una escriptura àgil, directa, efectiva, càlida; brillant en la síntesi, en els exemples i en la imatgeria. Hi trobem un pensament comprimit en expressions redones que llisca cap a la frase rotunda —frase síntesi o frase càpsula. Es tracta d’un llibre escrit amb el cap i amb el cor, amb tendresa i amb poesia. Llegiu-lo. S’ho val.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací