La Festa d'Elx: sense distàncies entre el cel i la terra

LA RODA DEL TEMPS

per Josep M. Escolano

La roda del temps

La Festa d'Elx
La Festa d'Elx

Es pot cuinar l’arròs de moltes maneres, amb sofregit i sense, amb garrofó i sense, amb cigrons pecaminosos o amb serranetes saboroses. Es pot cuinar l’arròs de tantes formes com persones ho intenten, però un bon arròs no es pot fer de cap manera si no es fa amb l’atifell adequat —una paella o un perol de fang, segons el cas— i si no es mesura adequadament la distribució equilibrada de les parts d’arròs i d’aigua, entre altres variables, totes importants, totes necessàries, i que ara ens estalviarem de comentar. El secret d’un bon arròs també és l’estima amb què es fa.

Si quan s’acosta l’agost de cada any els mots cadafal, recèlica, magrana o oripell no els transporten mentalment i emocionalment cap al sud valencià, cap a la ciutat d’Elx, triple Patrimoni de la Humanitat, hauran de saber que els dies 14 i 15 d’agost se celebra a la basílica de Santa Maria la Festa d’Elx, el drama d’origen medieval que commemora la mort, l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu. La Festa d’Elx és la representació teatral en lloc sagrat que aglutina de forma particular i desigual la devoció religiosa i el respecte a les creences i a les tradicions, però que és capaç d’unir a tot un poble en l’orgull secular de pertinença a una idea de poble que canta en valencià.

Cadafal

I això és així cada any? Sí, és així des del segle XVI, però enguany no. Enguany farem l’arròs amb les reminiscències dels arrossos cuinats en altres ocasions. Enguany assaborirem el millor arròs cuit amb les paraules, les comparacions i els comentaris d’altres trobades al voltant d’una taula parada amb una paella comunitària al centre i no en farem cullerades carregades de granets esclatats en el seu punt just. Enguany escoltarem el Ternari i sentirem la melodia tridimensional dels apòstols —ara cap avant, ara cap arrere— a mitjan andador, però no el veurem. Enguany l’orgue ressonarà majestuosament abans i després de baixar els aparells aeris des del cel, però serà un so digitalitzat en la memòria indestructible dels que han gaudit d’una representació espectacular en alguna ocasió esplèndida.

Diu la llegenda que el 29 de desembre de 1370 una arca vingué per la mar fins a la platja del Tamarit i que Francesc Cantó, un guardacostes que vigilava la zona, l’obrí i comprovà que dintre hi havia una imatge de la Mare de Déu, amb la consueta que aplegava els versos de la representació i un pergamí amb el lema «soc per a Elx». Cames ajudeu-me, muntat a cavall, disparat com un coet, Cantó corregué cap a Elx a avisar les autoritats de tan meravellosa troballa. A banda de l’origen miraculós de la Festa d’Elx, tenim documentades les representacions des del 1530 i des del 1632 s’aconseguí el privilegi papal de representació a «perpetuïtat».

Basílica de Santa Maria

Des del punt de vista literari, el text consta de 259 versos, gairebé tots en català, excepte un salm i alguns versos en llatí. La majoria dels versos són octosíl·labs rimats (noves rimades), però també hi ha decasíl·labs i heptasíl·labs. La consueta inclou la música i les acotacions escèniques per als actors. En la primera trobada dels apòstols, canten alegres de veure’s junts:

Oh, poder de l’alt imperi,

Senyor de tots los creats!

Cert és aquest gran misteri

ser ací tot ajustats.

De les parts d’ací estranyes

som venguts molt prestament,

passant viles i muntanyes

en menys temps de un moment.

La música consta de cants monòdics i polifònics d’origen medieval i renaixentista, amb aportacions barroques i posteriors que han incorporat els diferents mestres de capella que han dirigit les representacions.

Podríem explicar tots els detalls a les persones que no han vist mai la Festa d’Elx, però sempre ens quedarem curts si no assisteixen a la representació. Podem dir que l’estructura del drama litúrgic es divideix en dos actes, la Vespra, que es fa el 14 d’agost, amb l’anunci a la Mare de Déu que morirà ben prompte i el desig que manifesta la Nostra Senyora de veure tots els apòstols abans dels traspàs, i la Festa, que es fa l’endemà, el dia 15, amb l’assumpció al cel i la coronació final. És necessari conéixer tots els elements escènics del pla horitzontal, el cadafal situat al creuer del centre per facilitar la visió dels fidels i dels espectadors, i la funció dels tres aparells de l’escenari vertical, de la magrana, de la recèlica o araceli i de la coronació o trinitat.

Per això, per la limitació d’aquest escrit, recomanem el llibre de Gaspar Jaén i Urban, D’una festa que canta: la Festa d’Elx entre els segles XX i XXI, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació Provincial d’Alacant l’any 2017, on els lectors tenen a l’abast tots els articles escrits per l’autor entre 1983 i 2010 al voltant de la Festa d’Elx. Aquí poden els lectors trobar passatges imprescindibles per a fer una contextualització acurada dels escenaris, de la ciutat, de l’ambient abrasiu del sol d’agost a les sis de la vesprada, de la indústria d’Elx, de les pèrdues i dels guanys de la llengua que és la base del drama assumpcionista. Diu el mestre Gaspar Jaén: «la Festa d’Elx és, tot plegat, una anècdota cristiana, un gran i arcaic espectacle teatral, un bellíssim recull de músiques i cançons, però també és allò que significa: l’herència viva d’un poble, la geografia, la llengua, fins i tot el clima, l’agricultura i el paisatge [...]. La Festa d’Elx ens apropa a Europa».

Poden consultar una versió anterior d’aquesta obra de Gaspar Jaén i Urban —l’intel·lectual il·licità contemporani que més directament ha viscut la Festa d’Elx i que millor ha sabut dur-la a l’assaig rigorós i emocional amb paraules de poeta— en el repositori digital de la Universitat d’Alacant: http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/58067. No en quedaran decebuts, ans al contrari, comprovaran que els textos mantenen una actualitat i un valor didàctic —sense amagar gens ni mica les crítiques argumentades— que ultrapassa la contemporaneïtat del moment de l’escriptura. No de bades, Gaspar Jaén i Urban ha sigut molts anys «guardià del cel» de la basílica de Santa Maria durant la representació de la Festa d’Elx, un privilegi que, juntament amb la sensibilitat del poeta que escriu sense por de res ni de ningú i el mestratge d’un arquitecte de la sintaxi, aporta una visió personal i alhora analítica dels misteris que envolten una festa viscuda com a emblema de tot un poble. Poden completar la consulta amb la ressenya D’una festa que canta: la Festa d’Elx entre els segles XX i XXI en https://rua.ua.es/dspace/handle/10045/77768.

Per als qui pensen que el «cel» —terme amb connotacions simbòliques evidents en la nostra societat i amb una càrrega semàntica identitària de caire religiós— és un espai indeterminat que s’expandeix per l’estratosfera sense límits volumètrics, hauran de saber que en la Festa d’Elx el «cel» és l’espai màgic que oculta, rere una lona dibuixada de núvols estesa en el cimbori de la cúpula de la basílica de Santa Maria, la tramoia des de la qual els operaris fan baixar i pujar els elements escènics aeris, la magrana, la recèlica i la coronació. Per això ser «guardià del cel» o «pujar al cel» és una exclusivitat a l’abast de molt poques persones i per això els tramoistes que mantenen enlairats els aparells sense que es regiren les maromes són obrers manuals complaguts de treballar al cel.

Sense el cel no hi ha paradís, podria titular-se una sèrie de Netflix. Sense les converses a la porta de Sant Agatàngel abans d’assaborir un gelat, sense el tràfec davant l’ermita de Sant Sebastià no pot haver-hi Festa d’Elx. Potser enguany ens faltaran els sons de tots els anys, les corregudes dels xiquets que se solten dels pares a la plaça del Congrés Eucarístic, les converses recuperades a l’eixida per la porta xequica comentant la qualitat del vocalisme tònic de les veus blanques, els somriures del públic acompanyant els actors des de l'ermita de Sant Sebastià fins a la porta Major de Santa Maria, els coets esparsos en sincronització caòtica, l’esbufec joiós de l’orgue i les campanes al vol de la Coronació. Esperarem fins a l’any que ve la parsimònia dels ventalls que esvaeixen les bafarades d’aire calent d’agost o la visita a la parada que ven maquetes de magranes del Misteri o dels venedors de rosetes i globus multicolors i tristos que substitueixen la paradeta dels venedors de feixos de regalíssia alçada en la memòria d’una vida com una festa.

Entre la remembrança i la realitat, hi ha espai i temps per a la nostàlgia, però també hi ha el significat d’assaborir l’herència ancestral de tot un poble que canta en valencià. La Festa d’Elx és el cant monòdic de l’angelet que ens fa eriçar la pell a cada canvi vocàlic, és l’alternança de veus dels Ternari, és la brega dels joïos amb els apòstols que ens explicava la mare a cau d’orella quan es quedaven paralitzats amb les «mans gafes», és la maroma coberta per una veta blava que tan destrament mouen els operaris del cel, és el cel que s’obri i es tanca entre mirades expectants, és Sant Tomàs que fa tard perquè s’ha entretingut a les Índies, és l’oripell que empolvoreja d’or l’espai i el cadafal en la coronació de la Mare de Déu i ens deixa un rastre mundà perquè ens recordem de tornar l’any que ve.

Joan Francesc Mira, un savi entre nosaltres, escrigué una volta en l’article «Un país amb palmeres. Elx» —El Temps, maig de 1997— que cada país té un arbre amb el qual s’identifica com a poble, perquè la gent el reconeix com a propi i perquè els altres també el reconeixen com a element distintiu. També digué en aquell article que «Les palmeres, i per damunt de totes les palmeres d’Elx, són emblema de tots, patrimoni de tots, i una de les moltes raons per les quals podem sentir-nos dignament orgullosos de ser encara valencians.» La Festa d’Elx, com les palmeres, no són solament elements simbòlics que ens fa sentir-nos valencians en un món canviant i amb fragilitats desconegudes, sinó que formen part d’aquest patrimoni immaterial que ens uneix en la diversitat cultural mitjançant mirades compartides que ens acosten al valor emocional de les creacions humanes amb ànima.

Un titular de premsa d’agost d’enguany diu que «La pandèmia estronca l’inici de la carrera laboral dels joves», com una sentència preocupant i com a pensament assumit per tothom. Això ho sabem, tant com sabem que enguany no hi ha representació ordinària ni extraordinària de la Festa d’Elx, coneguda també amb el nom de Misteri d’Elx. No és cap novetat, ni tampoc és cap misteri. Tothom n’és conscient. Però també sap tothom que les dues notícies són circumstancials, perquè els joves, els més joves d’ara i sempre, accediran més prompte que tard a les faenes que desitgen o que somnien —els hi va la vida, els hi va la felicitat— i la Festa d’Elx tornarà a ser el centre d’atenció emocional —ens hi va la vida, ens hi va l’alegria— la segona setmana d’agost de cada any. Tornarem a sentir el tacte entranyable d’un grapadet d’oripell acaronat a la butxaca, arreplegat després de l’apoteosi final, en acabar la coronació de la Mare de Déu i que ens transporta a tots els finals miraculosos que ens duen a començar una altra vegada, com un cicle perpètuament desitjat, perquè mentre dure hi haurà vida terrenal que pague la pena viure i, per als creients, més enllà i tot.

Canviaran els hàbits socials, o no; modificarem els comportaments interlocutoris de proximitat física, o no; però el 14 i el 15 d’agost de tots els anys —i també els dies 11,12 i 13, amb els assaigs generals—, a Elx, a la basílica de Santa Maria, celebrem la Vespra i la Festa d’un poble que canta en valencià. Paraula de Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

 

Si volen saber-ne més, els recomanem algunes consultes que poden fer sobre la Festa d’Elx:

  • Patronat del Misteri d’Elx https://www.misteridelx.com/vl/. És el lloc oficial on poden trobar la informació essencial sobre la Festa d’Elx, les dades històriques del text, de la composició musical, de la llegenda, el valor religiós o la venda d’entrades per a la representació.

  • Biel Sansano i Belso (ed.) (2016), La Festa d’Elx, Publicacions de la Universitat d’Alacant. El llibre inclou el text íntegre de la representació.

  • La Festa o Misteri d’Elx (2019). CD enregistrat per la Capella i Escolania del Misteri d’Elx, sota la direcció del mestre de capella José Antonio Román.

  • «Aproximació al vocabulari de la Festa d’Elx», d’Hèctor Càmara i Sempere. http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/2544. Una guia de lectura a través de les paraules clau que aclareixen els misteris de la Festa d’Elx. Si volen saber la diferència entre la consueta i el consueta o el protagonisme del Llit de la Mare de Déu, han de consultar aquest document necessàriament.

  • La Tramoia. El portal de la Festa d’Elx http://www.lafesta.com/portal.htm. Web sense manteniment (l’última actualització és del 2008), però s’hi poden consultar documents històrics, cartelleria i iconografia, així com tots els aspectes vinculats a la Festa.

  • La Festa http://www.lafesta.com/. Web hereu de La Tramoia, sense actualitzar des del 2012, amb tota la informació per a entendre la llegenda, la música, el text i la passió per la Festa.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací