'La bona vida', d'Adrià Espí

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Tomàs Llopis

Narrativa, La llibreria

Adrià Espí
Adrià Espí

La bona vida, d’Adrià Espí no deixa indiferent per moltes raons. Si no fos perquè l’autor és encara massa jove i perquè vivim en un país on l’opinió pública no es nodreix de llibres, estaríem potser davant d’una polèmica entre els partidaris i els detractors d’aquesta proposta estilística.

La llengua és objecte de veneració, de combat, de recuperació dels grans mestres literaris; per a la jove generació d’Adrià Espí, és un instrument dessacralitzat, d’ús desacomplexat, fins al punt que coexisteix —moltes vegades degradada, algú podria aventurar que “evolucionada”— amb la llengua dominant i fins i tot diríem que indiferent al procés de substitució que l’amenaça.

Adrià Espí forma part de la generació més jove d’autors que conjuguen la creació cinematogràfica i la literària, i en totes dues activitats ofereix un llenguatge coherent, crec que innovador i molt personal. Vaja d’entrada la recomanació de veure la sèrie dirigida per ell, El mort viu, que va guanyar un Premi Ondas Nacional de Televisió al Millor Contingut, on hom pot trobar algunes claus essencials de la narratologia d’Espí, que mirarem de detallar a partir de la lectura de La bona vida.

El llibre va encapçalat amb una dedicatòria: “A món pare i a ma mare. A ma mare per ser un far. A món pare perquè escric gràcies a ell.” Deixant a banda la influència dels progenitors, vull cridar l’atenció sobre el deute confessat: són els pares, el pare especialment —poeta, contista i bon coneixedor de la literatura catalana segons es desprèn de les seues obres—, qui encamina el jove Espí cap a l’escriptura. Certament i volgudament, aquest lligam entre una generació i l’altra explica la manera com la transgressió discursiva del fill s’arrela en la tradició mateixa que vol transgredir.

Sobta d’entrada, la diferent concepció de la llengua. Si per a la generació que va viure l’anomenada Transició, la llengua és objecte de veneració, de combat, de recuperació dels grans mestres literaris; per a la jove generació d’Adrià Espí, és un instrument dessacralitzat, d’ús desacomplexat, fins al punt que coexisteix —moltes vegades degradada, algú podria aventurar que “evolucionada”— amb la llengua dominant i fins i tot diríem que indiferent al procés de substitució que l’amenaça. Aquest problema no forma part de les preocupacions dels personatges de La bona vida, com tampoc no ho era del protagonista d’El mort viu. En general, el llenguatge transgressor d’Espí cerca la comicitat i potser reflecteix amb ironia i una mena de fidelitat la parla d’alguns barris marginals de la gran ciutat o d’una part de la societat de Tort, el poble inventat per Espí per a contrastar ambdós medis on s’ha criat, tal com diu a la contraportada del llibre: (a Adrià Espí) “li agrada Barcelona però no ha trobat un bar on el saluden en entrar-hi. Li encanta Xàtiva però no la programació que fan al cine. Si busqueu per aquests llocs, serà més fàcil que us el trobeu al tren.”Així, diuen la Mari i la Paqui, dues amigues de Tort:
 

—Tia, crec que vaig a provar lo del sangrado natural —comenta la Paqui.

—Fua, menuda escampà faràs! Tota la sang eixint del potorro... —respon la Mari.

—Que bruta eres! La pràctica hace al monje! Amb el temps se domina perfect.

La Mari li passa el porro, a l’amiga. Fuma una calada i expulsa el fum formant figures.

—Jo seguiré amb els tampons, comenta la Mari.

Edicions 96 (2019)

N’hi ha per a un bon comentari lingüístic. Però la proposta de La bona vida no és només un conreu suggeridor i divertit del llenguatge. Caldrà parar esment a determinats detalls de l’estil narratiu de l’autor.

“Li agrada Barcelona però no ha trobat un bar on el saluden en entrar-hi. Li encanta Xàtiva però no la programació que fan al cine. Si busqueu per aquests llocs, serà més fàcil que us el trobeu al tren.”

En primer lloc cal considerar la manera com Adrià reprèn la tradició i podem exemplificar-ho amb el tractament de “l’home arbre”, un mite que Antoni Espí pren probablement de Salvador Espriu per a representar el reconeixement a la saviesa del món rural i Adrià el transforma al llarg del llibre en un personatge polièdric: a “Novembre”, un conte que ens endinsa en un món màgic o oníric, amb paraules d’Elies Barberà, lúcid prologuista del llibre, “esdevé una mena de Sant Jordi; i esdevé Miquel, veí de Tort, de pensaments foscos i aberrants; i esdevé un saxofonista summament intuïtiu de talla internacional... i esdevé, per fi, confident del narrador a la ciutat de Praga [...] L’Home-arbre és ... un mite i, per tant, és mort i és viu, un fantasma que es manifesta amb diferents aspectes.”

De la mateixa manera, Adrià també homenatja els seus referents, baste citar en aquest sentit, l’anàfora “hi ha”, els sintagmes “un llum groguenc”, “una pols, unes coses”, i les al·lusions al pecat i al fracàs, en referència, plena de trets estilístics clarament cinematogràfics, a l’Hotel París. I encara voldria referir-me a procediments com ara el desenvolupament d’una història —gairebé d’una biografia— a partir d’un element mínim, que trobem al conte “Dents”; i al joc constant entre realitat i somni o veritat i llegenda. Això i més coses trobem a La bona vida, una proposta suggeridora i un valor de futur, com si Adrià hagues dit seguint un personatge seu: “esta te la puto guarde” per a demà.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací