La literatura, el viatge

ENTRE-VEUS

per Arnau Vives Piñas

Entre-veus

Mosaic romà de l'Odissea
Mosaic romà de l'Odissea

Tot d’una, per primera vegada una besllum de tot allò que s’ha perdut penetra en el seu esperit fins en aquest moment indiferent i apàtic, per primera vegada algú, en entrar en contacte amb quelcom de superior, experimenta el poder del viatge, que llaura l’ànima i d’un sol cop arrenca del cos la dura escorça de la rutina i llança la llavor nua i fèrtil a l’element sempre fluent de la metamorfosi. (L’embriaguesa de la metamorfosi, Stefan Zweig)

En la literatura trobem molts itineraris de viatgers singulars des de l’antiguitat, com la mateixa Odissea, que explica les peripècies navals per tornar a casa del rei hel·lè d’Ítaca, o el Meghadutta (El núvol missatger, Adesiara) de Kalidasa, que ho fa d’un viatge aeri d’un núvol màgic, descrit per un follet de l’estirp dels déus que ha estat exiliat i desposseït dels seus poders. A tots dos els espera l’estimada, símbol de la fidelitat amorosa. Deixant a banda els rols de gènere, notem que casa és la meta en dos clàssics tan llunyans. I a la casa s’hi associa l’amor acomplert i la plenitud de viure, mentre que la distància a recórrer és un càstig, una lluita existencial.

L’itinerari, llavors, seria la no-casa, un lloc incòmode, però que per això fa propícia l’aventura, que passin coses, i amb aquestes que el protagonista tregui el que té dins, cadascuna de les seves habilitats. És d’això que parla la literatura, i no pas de la plenitud assolida que representa la llar.

L’itinerari, llavors, seria la no-casa, un lloc incòmode, però que per això fa propícia l’aventura, que passin coses, i amb aquestes que el protagonista tregui el que té dins, cadascuna de les seves habilitats. És d’això que parla la literatura, i no pas de la plenitud assolida que representa la llar, casa, on la vida avança per hàbits, per inèrcia. Aleshores, l’expressió literària s’interessa més pel procés que no pel resultat? Si és així, per què? Aquestes associacions casa-habitualitat però expectativa de plenitud, i viatge-habilitats i enginy, si hi estem d’acord, per què deuen ser?

El viatge és sense dubte un lloc comú de la literatura de tots els temps i tradicions. L’Odissea és al bressol de la cultura occidental. El Megadutta és al de l’oriental; Kalidasa és el gran clàssic de la literatura sànscrita. No s’acaben aquí: recuperem el text de Zweig d’abans. Parla d’un viatge, el 1926 en postguerra europea, d’una dona anònima, pobra, que per poc temps s’aboca a un context social de riquesa esclatant. Li transforma des de l’arrel el sentir i li capgira la personalitat.

El viatge ens pot moure d’un punt a un altre: d’un que és l’habitualitat, l’status quo, des de la inèrcia, a un de nou ple de novetat i sorpresa, que té la facultat d’estirar l’atenció i provocar una experiència intensa.

Zweig descriu amb genialitat com ens pot afectar, com el viatge ens pot moure d’un punt a un altre: d’un que és l’habitualitat, l’status quo, des de la inèrcia, a un de nou ple de novetat i sorpresa, que té la facultat d’estirar l’atenció i provocar una experiència intensa, vívida, significativa, que ens involucri profundament.

Per això ens agrada viatjar, ens sostreu de l’hàbit, que no és més que memòria reciclant-se dins el que ja coneixem, i ens allibera al fluir de l’experiència nova del present. Una posició psíquica en què l’experiència importa més que la identitat. És per això que el viatge, en literatura, és un motiu tan fructífer. De fet, l’acte de lectura mateix ens porta a un espai de troballa interior. El viatge exterior pot ser l’expressió i l’embranzida d’un viatge interior.

Nórdico Libros (2020)

La literatura, llavors, inicia un procés renovador que dona resposta a un anhel molt poderós i que sovint no alimentem. Ens agrada perquè d’alguna manera excita un aspecte fonamental de l’existència, el desig. Desig i vida no són coses gens diferents. El desig és la força amb què la voluntat constantment busca expandir-se, és la naturalesa de la vida. El que té de bo és que és infinit. El mal és que el món no ens educa per donar-hi una resposta conscient, i llavors ho fem de manera compulsiva, i genera sofriment.

Els corrents de l’espiritualitat, des dels que s’emmarquen en una religió fins als que són laics, intenten donar resposta a aquest mateix anhel d’expansió que sovint apunta la literatura.

Quan la literatura ens fa de mirall, excita l’anhel d’un viatge transformador, per això sentim que ens vivifica. Opera en un espai molt essencial de l’ésser en què infon saba nova. De fet, els corrents de l’espiritualitat, des dels que s’emmarquen en una religió fins als que són laics, intenten donar resposta a aquest mateix anhel d’expansió que sovint apunta la literatura.

Ara, un darrer itinerari: Viatges i flors de Mercè Rodoreda. Viatges és el recorregut d’un narrador, de qui sabem poc, per un seguit de pobles d’una geografia arquetípica, que va posant de relleu tot d’experiències radicals a través de símbols i visions fantàstiques. La mirada que ens guia, profundament involucrada però desapassionada de si mateixa, arriba a les Flors. Mal que Rodoreda les escrivís abans i per bé que els segueixen, podrien ser la troballa després dels Viatges. Elaboren una herbolari de passions que relaciona trets florals amb tipus humans, fent petites faules-metàfora: “Flor tristesa”, “Flor fòssil”, “Flor desesperada”. Al “Viatge al poble de vidre”, el narrador parlava d’aquell desig: “És el poble que m’ha deixat el millor dels records. «¿Per què, si va enamorar-se’n, no s’hi va establir?». «Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i costums ignorats».”

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací