'Estudis d'art', de Martí Domínguez

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Francesc Vera

Assaig, La llibreria

Martí Domínguez
Martí Domínguez | Daniel García-Sala
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

És ben sabut l’interès de Martí Domínguez pel món de l’art i que aquest interès no li ve d’un dia. Si ja en El fracassat quedava ben palesa aquesta inclinació, ara, amb Estudis d’art (Editorial Afers, 2019), és des del reportatge periodístic que s’aproxima al panorama artístic valencià de les darreres dècades amb el recull dels articles que al llarg de quasi dotze anys ha anat publicant als suplements El Quadern, del diari El País, i Posdata del diari Levante.

Lluny de voler ser una aproximació a la teoria de l’Art, com podria deduir-se del títol, recull les visites que l’autor va fer, al llarg d’aquells anys, a l’estudi de vuitanta-quatre artistes del panorama valencià de l’art.

Estudis d’art, lluny de voler ser una aproximació a la teoria de l’Art, com podria deduir-se del títol, recull les visites que l’autor va fer, al llarg d’aquells anys, a l’estudi de vuitanta-quatre artistes del panorama valencià de l’art. Vuitanta-quatre tallers d’artista –«molt sovint el taller, l’estudi del creador, és una projecció més del seu art, de la seua personalitat creativa»– que l’autor ha visitat i relatat amb un estil periodístic àgil i amè on, a banda de descriure’ns l’indret on l’artista treballa, ens aproxima, amb pinzellades breus però suficients, la seua l’obra, sempre amb un punt de complicitat entre el personatge visitat i qui l’entrevista perquè «visitant-los volem descobrir el secret del seu art, la fórmula de la seua genialitat».

Així doncs, més a prop de la divulgació que de la crítica artística, Martí Domínguez ens ofereix un mosaic de l’art al País Valencià on les diferències d’estil, d’escola, de tendència, de generació o, fins i tot, de posició en el mercat artístic –«molts d’ells no han aconseguit encara renom i es mantenen en un semianonimat, però continuen lluitant per ser, amb una obra de vegades excepcional»– es barregen en un pla d’igualtat sense donar preeminència als uns sobre els altres.

Editorial Afers (2019)

Hi ha en totes les entrevistes una motivació, la d’esbrinar «la relació de cada artista amb el seu entorn, amb la seua geografia, amb la seua realitat social», i, potser és per això que en moltes d’elles, sobretot en la dels artistes que tenen l’estudi en una zona rural, hi ha una pregunta recurrent: si aquell paisatge que els envolta els és també font d’inspiració, …i no en tots els casos la resposta és afirmativa. Potser, en canvi, sembla molt més evident que és el taller qui condiciona l’obra de l’artista «com la grandària d’una peixera la del peix». Però no sols la grandària o la ubicació de l’estudi ens dóna la dimensió de qui l’habita i hi treballa; Domínguez ens serveix altres detalls que també són necessaris per comprendre l’obra i la personalitat en la mida en que hi ha tallers pulcres, càlids i acollidors, mentre d’altres són freds, desendreçats i fins i tot inhòspits. Hi ha estudis en pisos de ciutat, en plantes baixes de barris perifèrics, en naus de polígons industrials, en alqueries de l’horta, en masies o en cases tradicionals d’un poble qualsevol de la nostra geografia, com hi ha d’estudis més rics i d’altres de més humils.

Hi ha en totes les entrevistes una motivació, la d’esbrinar «la relació de cada artista amb el seu entorn, amb la seua geografia, amb la seua realitat social».

Potser, tot i que Estudis d’art ens proporciona una àmplia nòmina d’artistes, de disciplines més o menys diverses, algun lector trobarà a faltar algun artista concret i puntual, però cal entendre que el recull no vol, i potser tampoc no pot, ser exhaustiu, sinó que el llibre tracta, amb els mitjans al seu abast i mitjançant els artistes entrevistats, de fixar «uns anys fonamentals de l’art contemporani valencià, que molt difícilment es tornaran a produir amb tanta riquesa i qualitat».

Complementa els reportatges l’obra d’un altre protagonista que sovint apareix nomenat en el relat de cada visita: el fotògraf Jesús Ciscar que ha retratat amb la seua càmera cada un dels artistes entrevistats. Generalment són primers plans del rostre i on rarament s’hi arriba a percebre el context del personatge, la qual cosa, a banda de donar una coherència visual al llibre i de «posar rostre» a cada un dels artistes, ens permet reconstruir mentalment, i mercès a la literatura, els diferents espais on «la soledat de l’artista sovint es transforma en exili interior».

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací