Garcia Girona i la primera versió de 'Seidia' (1908)

LA RODA DEL TEMPS

per Manuel Carceller

La roda del temps

Joaquim Garcia Girona
Joaquim Garcia Girona

El 2020 s'escau el centenari de la publicació del poema èpic Seidia (1920), de Joaquim Garcia Girona, premiat als Jocs Florals de Lo Rat Penat de València el 1919. Aquesta obra cabdal va ser qualificada per l’escriptor Ernest Martínez Ferrando com «el major esdeveniment literari en la república de les lletres valencianes des dels dies del patriarca Llorente».

A la biblioteca de la Fundació Carles Salvador de Benassal, es va produir a principis del segle XXI la troballa del manuscrit original de la primera versió de Seidia, enllestida el «7 de febrer de 1908. 1er. Divend. del Cor de Jesús».

Mossèn Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867-Baeza 1928), el principal col·laborador valencià del gran diccionari del català de Mn. Antoni Maria Alcover, va ser a més el primer traductor valencià contemporani d'Horaci a la nostra llengua, i el primer lexicògraf valencià que usa el català com a metallenguatge en un diccionari, el Vocabulari del Maestrat, enllestit el 1907. L’obra està formada per més de 3.700 fitxes lèxiques de la A a la Z.

A la biblioteca de la Fundació Carles Salvador de Benassal, es va produir a principis del segle XXI la troballa del manuscrit original de la primera versió de Seidia, enllestida el «7 de febrer de 1908. 1er. Divend. del Cor de Jesús», gràcies a la tasca d'Òscar Pérez Silvestre i de Pere Enric Barreda i Edo. Aquell descobriment ha fet possible la proposta d'edició crítica de l'obra, realitzada per Manuel Carceller, sota la direcció del catedràtic Lluís Gimeno Betí, respectant-ne la morfologia original. Caldrà esperar, però, a l'any 2021 per a veure publicat el magne poema.

Portada de l’extens poema Seidia (1920)

Escrit a principis del segle XX, o a finals del XIX, el poema Seidia del 1908 té 6.219 versos ‒32 versos menys que la publicada el 1920‒ estructurats en catorze cants, sense preludi ni epíleg, i en estrofes de tipologia diversa. Tal com explica el professor Lluís Gimeno, Garcia Girona descriu poèticament els episodis descrits al Llibre dels Feits de Jaume I, sobre les conquestes de Morella i de Borriana. A l'obra s'inclouen refranys, frases fetes i llegendes populars del Maestrat i de la Plana.

El poema comença amb la conquesta de Morella, el bateig del governador almohade de València, Abú Seid, un altre personatge històric, i el nomenament d’Artal com a cavaller. Al Rivet de Benassal, la mora Seidia fa presoner Artal, portat al castell de Culla, i se n’enamora. En la versió del 1908, trobem una de les joies de l’obra de Garcia Girona, l’extens i preciós poema La lluyta dels Gegants, que evoca tot el País Valencià, i on el desposori d’Alcides i la deessa València simbolitza l’origen de la nova nissaga dels valencians. L'autor el va eliminar de la versió publicada el 1920.

Garcia Girona descriu poèticament els episodis descrits al Llibre dels Feits o la Crònica de Jaume I, sobre les conquestes de Morella i de Borriana. A l'obra s'inclouen refranys, frases fetes i llegendes populars del Maestrat i de la Plana.

Al cant VI, titulat "Terra-Alta", el noble Balasc d’Alagó té un somni descrit al poema "La Veu del Desèrt", on els elements de la natura es transformen en parts del futur monestir a Benifassà. Aquest poema tan simbòlic també va ser rebutjat per Garcia Girona per a l'obra publicada de Seidia. També tenim en la versió del 1908 una versió diferent del poema narratiu, titulat "El Cid Campeador", que evoca «eixe esparver de Castella»

En l'obra, Seidia és proclamada sultana, com a legítima filla de l’emir de València, i Artal, el seu enamorat, passa a defensar el bàndol islàmic, que es prepara per al setge de Borriana per les tropes de Jaume I. Però el relat fa una pausa per evocar la llegenda de les tres nimfes convertides pel deu Neptú en roques de les Illes Columbretes. En aquesta versió inicial del poema de Garcia Girona, la llegenda de les metarmorfosis té molts més detalls interessants que en la refeta i publicada el 1920, molt esquemàtica.

La passió no corresposta d'Alí, caid d'Eslida, per Seidia serà l'origen de la tragèdia. La sultana, que se'n torna al Maestrat per cercar reforços per a la defensa de Borriana, coneix que, de petita, va ser batejada com a cristiana, per desig de sa mare, Ores. Per la seua banda, Alí allibera Artal de la presó al castell de Borriol per executar-lo, lligat a una palmera, voramar, i també captura la sultana Seidia que, al costat del seu amant, mor víctima d’un atac. Llavors els almogàvers catalans i els guerrers de Balasc d’Alagó fan pres Alí, i maten o fan presos els musulmans. A la cloenda de l'obra, el rei Jaume I perdona a Artal la seua traïció i li demana, com a esmena, que continue la guerra al seu costat.

Les semblances temàtiques de Seidia amb el poema èpic clàssic, La Gerusalemme liberata, de l'italià Torquato Tasso, són més importants que no amb Canigó, de Verdaguer. Malgrat això, les trames d’obres del geni de la Renaixença catalana, L'Atlàntida i Canigó, van ser un referent del magne poema de Joaquim Garcia Girona.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací